Etiquetes Entrades etiquetades amb "repressió"

repressió

2055

El Circuit Festival , el principal esdeveniment de turisme LGTB a Europa, va promoure la conferència “El món afectiu gai masculí” que va tenir lloc el passat 16 d’agost. L’acte va ser conduït per Gabriel José Martín, especialitzat en psicologia gai i que compta amb milers d’hores d’experiència professional. Martín disposa d’un blog en el qual comparteix les seves reflexions i publica habitualment a la revista Gay Barcelona. El psicòleg sosté que l’assetjament homofòbic a la infantesa tindria seqüeles emocionals en els homes gais que dificultarien les relacions afectives estables.

 

 

 

3316

Barcelona acull la sisena edició del Circuit festival, l’esdeveniment LGTB més important d’Europa durant l’estiu i pel qual vénen a la capital catalana més de 70.000 gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals d’arreu del món. Un festival d’oci vacacional en el qual els seus i les seues assistents destaquen l’experiència personal de compartir espais de llibertat i de relació amb altres persones LGTB en un context d’oci, persones que en molts casos repeteixen.

 

 

 

En l’edició d’aquest any, que ha anat del 13 al 18 d’agost, han tingut un pes important les festes diürnes. Això ha permés repetir l’esquema de la popular Water Park, que va tenir lloc a Illa Fantasia el passat dimarts 13 d’agost, que és l’activitat que compta amb més assistents de tot el Circuit. Va reunir a més de 8.000 persones al voltant de l’aigua, la festa i la música, en un context en el qual les dones tenen cada cop més presència.

Tot i que el públic que el públic majoritari del Circuit és el gai masculí, les lesbianes també compten amb un festival específic, el Girlie Circuit, destinat específicament a elles i en el qual la vivència personal i la coneixença de noves persones d’arreu del món és la part més important. Aquest esdeveniment es consolida any rere any com un referent per al col·lectiu en un context en el qual hi ha poca oferta d’oci vacacional pensada específicament per a lesbianes.

D’altra banda, la festa Megawoof ha ofertat un espai propi per als bears que assisteixen a l’esdeveniment i el Chiringuito de la Mar Bella ha estat el racó més “platjero” on s’han pogut trobar els i les assistents al Circuit.

Tot i el pes específic de les festes en el Circuit, també s’han programat diferents activitats culturals com ara un cicle de pel·lícules, exposicions, i itineraris històrics per la ciutat, entre els quals destaca “La Barcelona Trans” conduït Leopold Estapé.

També ha comptat amb conferències a l’hotel oficial de l’esdeveniment, l’NH Calderon de Barcelona, en les quals s’han abordat les problemàtiques específiques dels joves o gent gran LGTB, s’ha projectat el documental “Això no és Àfrica” i s’ha parlat sobre l’Hepatitis C, i sobre el “Món afectiu gai masculí” per part del psicòleg gai Gabriel J. Martín que ens parla de l’efecte que té en les relacions haver patit homofòbia.
L’hotel compta, a més, amb un gimnàs i sessions de ioga. Amb tot, s’han desenvolupat diferents activitats esportives al llarg de tot el festival i en diferents indrets.

La capital catalana, que compta amb un impotant atractiu turístic per la seua història, cuina i platges, es consolida amb el Circuit com a una de les principals destinacions d’oci vacacional LGTB d’Europa. El sector serveis o els espais d’oci per a públic LGTB de la ciutat es beneficien d’aquest esdeveniment, alhora que ho fa la visibilitat del col·lectiu que també es consolida amb el Circuit.

2255

A principis d’aquesta setmana la ministra de Sanitat, Ana Mato, va anunciar que limitaria el dret a la reproducció assistida aquelles dones heterosexuals amb parella i problemes de fertilitat seva o de la parella masculina per manca de recursos econòmics. Les paraules de la ministra han tingut el rebuig d’entitats lèsbiques però també del moviment LGTB en ple i del moviment feminista. Tots ells l’acusen de voler imposar, amb l’excusa de les retallades, un model de família tradicional ignorant la diversitat familiar que existeix i que aquesta és acceptada per una immensa majoria de la població. Aquesta mesura, que encara és només una proposta, suposaria d’aprovar-se, un dur cop al dret de les lesbianes a formar una família. Mentre el Parlament català ha aprovat aquest dijous una proposta per mantenir aquesta prestació a Catalunya, tot i que amb el vot en contra de CiU i PP.

 

 

1603

El PP ja no sorprén, pero indigna. S’ha tret la máscara. Sí, permet el matrimoni entre gais i lesbianes i l’adopció, però posa obstacles a la reproducció assistida si les protagonistes són lesbianes o dones heterosexuals que no estiguen casades. Ana Mato, ministra espanyola de Sanitat, proposa canviar la llei que regula aquest sistema de reproducció i ho ha fet per retallar drets. La nova disposició que restringiria l’accés a la reproducció assistida és lesbofòbia perquè fomenta l’odi a les lesbianes i a que aquestes puguen desenvolupar els seus drets reproductius com sí que pot fer una dona heterosexual i, això si, casada. Sembla que els hi faci ràbia que les dones puguen regular quan i com volen ser mares i més si són lesbianes i/o soles. Masclisme i lesbofòbia se sumen en una proposta canvi normatiu, una retallada que està “assistida” per l’Església i el sectors més ultradretans de la societat espanyola.

Els populars fa temps que han perdut el nord. Barcenas i la crisi els tenen desconcertats buscant motius per distraure els ciutadans. La lesbofòbia pot ser una bona motivació per mobilitzar el seu electorat més “fatxa” que li demana “guerra” i mantindre’l distant dels escàndols que afecten el principal partir de centre dreta espanyol. Cal recordar, però, que els del PP no van de cara. Són experts en dir una cosa i la contrària en menys d’un dia de diferència sense que els tremole el pols. Poden dir-te que ells estan en contra de l’estigmatització del col·lectiu LGTB i estigmatizar-lo dos dies després. Però el moviment LGTB està ahi per treure’ls la careta. Des d’IDEMTV us animem a acudir a la protesta convocada avui contra aquesta modificació lesbófoba a Barcelona i a totes les que es convoquen en contra d’aquesta nova discriminació.

Però si ja teniu el matrimoni i l’adopció! Què més voleu ara? Vols dir que cal encara aquesta manifestació? Aquesta desfilada amb els vostres crits i el vostre exhibicionisme? No en feu un gra massa ja?

I les respostes a tanta pregunta simplista i gens meditada són:

Volem la igualtat. No ha de ser tan difícil d’entendre.

Sí, és totalment necessària aquesta desfilada manifestació. I encara l’hem de fer més grossa!

I no, no en fem un gra massa.

Mentre hi hagi persones que neguen a les lesbianes , gais i transsexuals la dignitat i la igualtat, haurem de seguir recordant i reivindicant els fets d’Stonwell. Mentre la nostra societat pugui atorgar o treure drets a les persones, en funció de la seva orientació i opció sexual haurem de fer sentir la nostra veu. I fem sentir la nostra veu com millor ens sembla. Aconseguint pactes parlamentaris que després de mesos de feina permeten entrar al Parlament de Catalunya la primera llei contra la LGTBfòbia del món, i una vegada més, amb els vots en contra només del PP: 110 contra 17. Fem sentir la nostra veu denunciant en els mitjans de comunicació el bullying homofòbic a les escoles, l’assetjament que encara pateixen les i els adolescents i joves LGTB quan surten de l’armari i fan saber a les amigues i amics i al món, que estimen i se senten atretes i atrets per algú del seu mateix gènere. Fem sentir la nostra veu perquè encara és difícil que un pare o una mare s’il·lusioni i s’alegri quan la seva filla o fill LGTB els diu que té nòvia o novio. Fem sentir la nostra veu en trobades i encontres que enforteixen els nostres vincles i diuen al món que existim i que som felices tal com som. I també, és clar! fem sentir la nostra veu sortint al carrer i manifestant-nos i desfilant amb pancartes i banderes, amb música i amb eslògans, amb carrosses i festa, i amb trenets carregats de criatures amb els colors de l’arc de Sant Martí (que per cert, per moltes criatures són els colors de les famílies, de les famílies FLG és clar!).

I avui hem de fer sentir la nostra veu també, perquè a Espanya, una ministra, segueix mantenint que el ser lesbiana és motiu suficient d’exclusió a les prestacions de la seguretat social. Les lesbianes, afirma la Ministra de Sanitat Ana Mato, no tenim dret a accedir a la reproducció assistida si volem ser mares. Les dones solteres tampoc.

Una vegada més cal formar part del model majoritari, sent família heterosexual i biparental. O sigui, una família formada per una mare i un pare. De fet, resulta que es contempla només un únic model de família. Encara que resulta, i potser la senyora Ministra no ho sap?, que a Espanya des del juliol del 2005 les parelles lesbianes ens casem i tenim fills compartint la parentalitat, o sigui, que dues dones formem família davant la llei. I la formem davant la llei des del 2005, perquè abans, i des de sempre en la nostra quotidianeïtat, ja ho havíem fet.

Tinc tres fills, una filla i dos fills, i sóc mare des d’abans del 2005. I si no que els ho preguntin al meu gran que ara amb 18 anys, o la noia amb 15, o el petit amb 10, són molt conscients que des del primer moment han tingut dues mares; encara que també saben del cert que les dues mares en són davant la llei des del 2005 només. I saben també molt bé els motius d’aquest buit legal en les seves vides, i saben de les inseguretats i la lluita, i la victòria posterior. Però també saben de l’existència de senyores i senyors que voldrien tornar-los a dur a l’anonimat, que els voldrien prendre els seus cognoms i prendre també el que les seves mares els han aconseguit i la societat els ha atorgat per llei.

Que el març del 2005, el Parlament de Catalunya aprovés l’adopció conjunta per lesbianes i gais va ser un pas immens cap a la igualtat i el reconeixement. No era només que a partir d’aquell moment una parella de noies i nois, podia començar a imaginar la seva pròpia família, podien començar a bastir el seu projecte de maternitat o paternitat conjunta amb il·lusió i igualtat. És que a més a més, totes les nenes i nens que ja existien en el sí de families de dues dones o dos homes, passarien a tenir legalment dues mares o dos pares. Vaig poder demanar el permís de maternitat pels meus tres fills, tots tres alhora és clar, perquè resultava que em convertia en mare legal de família nombrosa de cop!.

I que tres mesos més tard, el juny de 2005, el Congrés de diputades i diputats aprovés el matrimoni igualitari per a lesbianes i gais, va ser la culminació del reconeixement dels nostres drets. Ens podíem casar!. Vam deixar de ser ciutadanes i ciutadans de segona. I això que es diu tan ràpid és una sensació de dignitat, de plenitud, d’orgull, d’alegria i de victòria immens, que et canvia la vida.

Sabíem de tota manera que quedaven serrells. Algun que altre forat negre en la igualtat, al que havíem hagut de renunciar per aconseguir el més gros. I la igualtat en l’accés de les lesbianes a les tècniques de reproducció assistida n’era un. Cada comunitat autònoma aplicava la norma com millor li semblava. I així teníem per exemple que a determinats hospitals públics del País Valencià, malgrat el govern del PP, ens podíem inseminar per la seguretat social. I en canvi a Catalunya, tant amb el govern tripartit d’esquerres, com amb CiU, no. Considerar el factor d’esterilitat o d’infertilitat de la parella entre dues dones es veu que no és suficient. Que un home i una dona entre sí siguin infèrtils és motiu per entrar a les llistes d’espera de la reproducció assitida. Però que dues dones entre sí, o una dona sola, per la seva situació no puguin engendrar per sí mateixes, no és motiu per tenir els mateixos drets. Seguim tenint per tant, famílies de primera i famílies de segona.

Tampoc vam aconseguir que s’acceptés la pressumpció de maternitat. Quan una dona està embarassada, n’hi ha prou que digui el nom d’un home perquè aquest sigui considerat el pare de la criatura, sense cap comprovació. Si ella diu que l’és i ell ho ratifica, és el pare a tots els efectes. Quan una dona està embarassada, no n’hi ha prou que la seva dona digui que n’és la mare. Només podem ser mares dels fills de les nostres dones si aquest fill o filla ha estat concebut per tècniques de reproducció assistida en una clínica, i hem signat el consentiment a l’ús d’aquestes tècniques. O bé, si adoptem els fills de la nostra parella. Una vegada més un motiu més per no descansar, per seguir en la lluita, per exigir l’acompliment de la igualtat per a totes les persones, sigui quina sigui la nostra orientació sexual.

Però és que ara a més a més, el Ministeri de Sanitat pretén fer-nos creure que aquesta discriminació purament ideològica, és una retallada per motius econòmics. Altres règims, totalitaris, també van començar retallant drets a les minories argüint motius econòmics, mentre atiaven així el foc de la intolerància i l’odi, sembrant el terror a Europa i escribint una de les pàgines més fosques de la història de la humanitat. I això, ara, en ple segle XXI, si que no és admissible de cap manera!

Com diu un bon amic, “la negació de la ministra a l’ús de les tècniques de reproducció assistida a les parelles lesbianes i les dones soles, seria equilibrada si a les parelles heterosexuals els recomanés en cas d’infertilitat de la part masculina, acudir al “butanero”. Altrament és injust i sexista.”

La lluita continua, sí. Malhauradament. I continuarà fins que sigui impensable la discriminació, l’odi, la marginació, i el rebuig per motiu d’orientació sexual, d’identitat de gènere i de diversitat familiar. Continuarem desfilant i manifestant-nos mentre sigui possible que tota una ministra de sanitat exclogui de les prestacions públiques el desig de ser mares de les dones lesbianes. A veure quina és ara la reacció del Consejo Interterritorial de Sanidad. Seguim!

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

1913

L’humor és fonamental com a expressió i com a mitjà de comunicació però és realment la nostra forma de sobreviure? L’humor és també font de discriminació i vexació cap al col·lectiu LGTB, és l’humor LGTBfòbic?

La LGTBfòbia a l’humor és una expressió de la LGTBfòbia social, com qualsevol altre mitjà d’expressió, però tot i així, el col·lectiu LGTB fem de l’humor bandera. Però com fem l’humor? com transgredim les normes que ens permeten riure d’allò que ens discrimina?

L’humor és per al col·lectiu LGTB una forma de lluita i normalització. Allò festiu sempre ha estat lligat al moviment LGTB. Isabel Franc, Mateo Vergara i Josep Maria Portavella ens porten el seu combat particular en aquest reportatge.

 

 

 

1722

EDITORIAL

Els darrers anys els avenços i retrocessos en polítiques LGTB al món són molts i contradictoris entre si. Mentre hi ha països que han fet, i segueixen fent, passes endavant en el reconeixement de drets de ciutadania plena per al col•lectiu segueixen havent molts països que penalitzen, persegueixen, condemnen les persones LGTB.

Segons el darrer informe anual de la ILGA (International Gai & Lesbian Association) sobre la situació mundial del col•lectiu 76 estats segueixen criminalitzant el col•lectiu. Al mateix títol de l’informe és il•lustratiu d’aquesta situació “Homofòbia d’Estat. Un estudi jurídic mundial sobre la criminalització, protecció i reconeixement de l’amor entre persones del mateix sexe”. És evident que, també, molts altres estats han fet reconeixements importants: Argentina, Brasil… però a molts encara la LGTBfòbia d’estat és molt preocupant, es legalitzen, i promocionen, actes criminals per combatre l’amor entre persones del mateix sexe o amb una identitat de gènere diferent a la normativa.

En aquest sentit, és important conèixer –l’informe anual d’ILG és un element imprescindible- aquestes situacions però també denunciar-les i combatre-les. A Catalunya el col•lectiu LGTB ha creat la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, LGTBcat, per tal de reivindicar de forma unitària la llei de drets de les persones LGTB i per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia, una demanda històrica del col•lectiu. A nivell internacional altres iniciatives de denúncia de la LGTBfòbia són liderades per institucions públiques, tenim algun exemple recent.

L’ajuntament de Reykjavik ha trencat l’acord d’agermanament amb el de Moscou. Aquest trencament es produeix en relació a la política de Rússia contra el col•lectiu LGTB. L’acord de trencament de l’acord s’ha pres des de l’Ajuntament i en coordinació amb l’Oficina de Drets Humans i la fiscalia. Un clar compromís institucional en la lluita contra la LGTBfòbia que cal destacar.

3308

Leopold Estapé és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30è aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert, del qual ens parla àmpliament en aquesta entrevista.

 

 

 

1867

EDITORIAL

El Memorial de la SIDA, impulsat pel Projecte dels Noms en record de les persones desaparegudes per aquesta malaltia, ha celebrat el seu vinté aniversari a Barcelona, i ho ha fet amb un caire clarament reivindicatiu. Les retallades i la LGTBfòbia han estat denunciades com als principals obstacles per a la prevenció del VIH-SIDA. Ferran Pujol, director del Projecte del Noms, va criticar durament que es vulgui vendre la imatge que ja està tot fet en aquest camp i va recordar xifres que són contundents: hi ha hagut 25 milions de morts a causa del VIH-SIDA arreu del món en les tres darreres dècades, 10.000 a Catalunya. Per una altra banda, en l’actualitat moren 2 milions de persones cada any per la mateixa causa i se n’infecten 2 milions més, 700 a Catalunya.

En el seu parlament, Pujol va indicar que les retallades poden afectar a les polítiques de prevenció i va assenyalar que no s’han d’escatimar recursos. A més, va fer esment a l’afectació de la malaltia entre les persones LGTB, especialment entre homes que practiquen sexe amb homes -un col·lectiu amb un 20% d’infectats- i a dones transsexuals. Va remarcar que la LGTBfòbia fa més vulnerable a aquest col·lectiu davant la malaltia, ja que fa més difícil aplicar polítiques preventives. Per això va reclamar “també des de l’àmbit del VIH” que “el Govern de la Generalitat que se sumi a la proposició de llei contra l’homofòbia que ha estat registrada aquesta mateixa setmana al Parlament de Catalunya. El nostre país, té ara l’oportunitat d’obrir camí i servir d’ exemple, com tantes altres vegades ho ha fet abans.”

Manifest 17 de maig

Unes paraules, les de Pujol, que no fan més que sumar-se al clamor de les entitats LGTB per una llei específica que s’ha tornat a recollir en el manifest que han preparat les entitats per al 17 de maig, dia internacional contra la LGTBfòbia titulat “Volem la Llei contra la LGTBfòbia” http://www.idemtv.com/2013/04/28/una-llei-contra-la-lgtbfobia-sense-el-govern. En el mateix, “les entitats LGTB volen refermar la seva actitud oberta a dialogar tant amb el Govern de Catalunya com amb el conjunt de forces parlamentàries per assolir el màxim consens possible perquè es pugui disposar d’un marc normatiu específic i útil”. Tot i això, recorden que el projecte de llei que va ser registrada al Parlament el passat 9 de maig (http://www.europapress.es/catalunya/noticia-entidades-lgtb-registran-proposicion-ley-contra-homofobia-parlament-20130509185815.html) i que “compta ja amb el consens del Consell Nacional LGTB” i “respon millor a unes necessitats de naturalesa social, per això que cal recollir els drets inherents de les persones i, en aquest cas, referents a aquest col·lectiu. Especialment en els àmbits de l’educació, el laboral, el sanitari i serveis socials, en la cultura i el lleure, l’esport i en el ple reconeixement de tot tipus de models familiars”.

En aquest editorial volem fer nostres aquestes opinions, tant pel que fa al discurs del Memorial de la SIDA com al manifest pel 17 de maig de les entitats LGTB. Des d’IDEMTV ens sumem als que demanen a les administracions que actuen en conseqüència: promovent una llei específica contra la LGTBfòbia, i que s’acabin les retallades en els fons destinats a la prevenció del VIH-SIDA.

 

ARTICLES D'OPINIÓ

3200
Per una llei aprovada per les Corts i sancionada pel rei, el 26 de desembre de 1978, i publicada al B.O.E. del 11 de...

LLIBRES DE L'ARMARI

1853
Un lloc quiet, un cor quiet, l’hora quieta. L’hora quieta és el títol de la novel·la de Maria Dolors Farrés en la que tracta...