Etiquetes Entrades etiquetades amb "assetjament"

assetjament

Fa poc més de dos anys que sé que sóc asexual. I fa uns dos anys que sóc activista, per tal d’intentar que la gent que és asexual no hagi d’esperar a tenir més de 20 anys (o 50, segons el cas) per entendre’s.

Evidentment, tota persona asexual pot viure tota la vida sense saber que és asexual. En aquests casos, la persona en qüestió es pot justificar a si mateixa que és diferent a la resta, i que la diversitat és quelcom freqüent i vàlid. Si parlem d’un cas real, més probablement la persona asexual tindrà prejudicis contra si mateixa, i segurament sentirà que està trencada, que no és vàlida.

Reforçar aquesta idea és ben fàcil a nivell social: n’hi ha prou amb unes insinuacions al grup d’amistats on s’indiqui que si no hi ha un interès fort en tenir parella és perquè alguna cosa s’amaga; una sèrie de televisió on no voler tenir sexe es vinculi a traumes o a trastorns mentals; un anunci que ens recordi que el sexe és el centre de la vida…

Si la persona asexual confia en el sistema, potser acabarà anant al metge, a veure si l’ajuden a arreglar-se l’orientació sexual. Segons el professional que li toqui, potser acaba amb un diagnòstic i la medicació corresponent. I amb aquests senzills passos, la persona asexual que sospitava estar trencada rep la confirmació plena i total a tots els nivells, i fins i tot amb diagnòstic!

Al cap i a la fi, l’asexualitat va deixar de ser considerada malaltia mental el 2013 amb la publicació del DSM V. I els professionals segurament no es llegeixen aquestes actualitzacions. Bé, però deixem la teoria.
No demano a ningú que s’imagini a psicòlogues de Barcelona dient-nos a les persones asexuals que tenim malalties mentals. En teniu prou amb sentir la Begoña Odriozola, psicòloga barcelonesa mirant de diagnosticar-me una malaltia mental en directe a Catalunya Ràdio. Tal i com preveiem, ningú no va moure un múscul en veure com a la ràdio pública de Catalunya es patologitzava una orientació sexual. Tampoc no ho vam fer les pròpies persones asexuals.

Era 19 de maig de 2016 (fa menys de dos anys), jo acabava de començar com a activista i les persones asexuals ens sabíem desprotegides. Semblava que allò que tocava fer era aguantar humiliacions públiques, pel bé de la comunitat. Realment, tampoc no les vam acceptar totes, no vaig participar en un altre programa de ràdio on la premissa era parlar de la meva “malaltia mental”. No sé si aquells sacrificis tenien sentit per arribar fins on som ara, però la cosa és que hem avançat. En aquella entrevista i totes les altres, vaig fer una cosa que la Begoña em va criticar durament, el “fer bandera” de l’asexualitat.

I és normal que les persones que treballen contra la diversitat i, més concretament, contra l’asexualitat, estiguin en contra d’alçar-ne la bandera. I és que sota ella les persones asexuals ens podem agrupar per crear referents culturals comuns que ens permetin crear i desenvolupar la nostra identitat. Ens permet constituir espais de cures, on cercar el suport mutu quan qui abandera el discurs de l’odi es decideix a atacar-nos.

I, més recentment, ens permet fins i tot identificar les conductes discriminatòries i denunciar-les públicament. Així ho vaig fer aquest gener de 2018 amb una sexòloga que va decidir contraprogramar les meves explicacions teòriques sobre l’asexualitat acusant-me de ser “una esponja de mar”. I ho vaig fer en un vídeo de Código Nuevo, sense esmentar el nom perquè ja havia retirat l’article (falta saber si per vergonya o per por que la gent fos conscient del seu nivell real).

Avui parlo de la Begoña amb l’esperança de no haver dir gaires més noms, com a mínim de Catalunya.
Per cert, si estàs llegint això i t’han discriminat per ser asexual, et convido a denunciar-ho al web de l’Associació Catalana d’Asexuals. Potser no hi podrem fer gaire. Però et puc garantir que les persones que ho hem impulsat ho intentarem de valent. De la mateixa manera que vam heretar tota la feina feta per la comunitat asexual i la vam traslladar a la societat.

Begoña, si m’estàs llegint, salutacions.

 

Pablo Ortiz Navarro (Barcelona, 1992) ha estudiat biotecnologia i direcció de projectes, entre d’altres coses. Actualment presideix l’Associació Catalana d’Asexuals i col·labora amb diverses entitats sense afany de lucre. Creu vital visibilitzar l’asexualitat per tal d’acabar amb la discriminació i la patologització que l’assetja.

 

1518

Un home va acceptar ahir una pena de quatre mesos de presó i pagar una indemnització de 7.000 euros per agredir l’any 2015 a una dona, coneguda seva, a la que va recriminar que tingués actituds masculines per ser lesbiana.

El judici, que s’ha celebrat al jutjat penal número 2 de Barcelona, ha acabat amb un acord entre les parts en reconèixer l’acusat que la va insultar i agredir i ha demanat perdó, per això el magistrat ha dictat la sentència ‘in voce’ per un delicte de lesions amb l’agreujant d’odi i discriminació per lesbofòbia.

La víctima va acudir a l’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya, que li va prestar assistència psicològica i el va acompanyar en la denúncia als Mossos d’Esquadra, que van identificar i van localitzar l’agressor.

L’acusat, que ha demanat disculpes i que té prohibit acostar-se a la víctima durant dos anys, ha dipositat l’import de la indemnització i no ingressarà a la presó en estar mancat d’antecedents penals.

L’advocada que ha representat la víctima, Laia Serra, ha manifestat que “la protecció de les víctima dels crims d’odi ha de ser prioritària: només a base de protecció i respostes efectives de la justícia s’aconseguirà que es denunciïn aquests delictes i acabin amb la xifra negra dels fets que queden impunes”.

El president de l’Observatori contra l’Homofòbia, Eugeni Rodríguez, ha opinat a Efe que aquesta sentència “és molt important perquè és imprescindible que es castiguin els delictes d’odi contra les dones lesbianes d’una forma severa perquè estem observant que hi ha un augment d’agressions contra lesbianes, ja sigui perquè ara tenen més visibilitat o perquè denuncien més els casos.

1860

NOTA DE PREMSA

La consellera Bassa ha destacat que la sanció té un gran simbolisme, perquè posa de manifest la tolerància zero amb les conductes contra el col·lectiu LGTBI

El Departament rep 81 denúncies des que es va aprovar la llei contra la LGTBIfòbia ara fa 2 anys

La consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, ha anunciat que s’ha fet efectiu el pagament de la primera sanció per vulneració dels drets de les persones LGTBI, segons el procediment que regula la Llei 11/2014, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Els fets sancionats són els insults homòfobs a un treballador d’un centre residencial per a gent gran que van tenir lloc el març passat. La consellera ha destacat que “la sanció s’ha pogut instrumentar gràcies a la valentia de la víctima, que ho va denunciar, i de les persones que en van ser testimoni”. La persona víctima va ser increpada i menystinguda per la seva orientació i per aquest motiu la persona infractora ha estat penada amb una sanció de 300€.

“Això significa un pas endavant en la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI. És important que se sancioni ja que significa que a Catalunya no acceptem cap forma d’agressió o comportament contra les persones”, ha reblat la consellera, que ha encoratjat a denunciar qualsevol vulneració dels drets del col·lectiu. Bassa ha assegurat que “més enllà de l’import, la sanció té un gran simbolisme, perquè deixa clara la voluntat del Govern i de la nostra societat de la tolerància zero amb qualsevol vulneració, penal o administrativa, per motiu d’homofòbia, lesbofòbia, bifòbia o transfòbia”.

Dolors Bassa ha recordat que “la Llei 11/2014 és positiva, propositiva i vol garantir els drets de LGTBI, però també es va dotar, entre altres coses, d’un règim de sancions administratives per tal de perseguir aquelles conductes LGTBIfobes no contemplades al Codi Penal i que són formes de discriminació que es produeixen de forma quotidiana”.

Des que es va aprovar la llei l’octubre de 2014 fins el primer semestre de 2016, s’han denunciat 81 fets a l’Àrea per a la igualtat de tracte i no discriminació de persones LGTBI. 67 fan referència a insults (34 insults en persona, 16 a través de les xarxes i 17 en altres mitjans), 5 es tracta d’amenaces i 5 més per agressions. D’aquests fets denunciats, s’han obert 32 expedients administratius, la resta han estat derivats a la via penal o laboral o bé quedaven fora de l’àmbit competencial de la Generalitat. A més del règim sancionador, la Direcció General d’Igualtat també contempla mesures pedagògiques, de formació o de mediació per abordar aquests casos.

A banda de les denúncies, s’han atès 140 notificacions de vulneracions de drets recollits en la Llei durant aquests dos anys, i centenars de consultes al telèfon 012.

La llei estableix que pot denunciar qualsevol persona que pel fet de ser LGTBI pateixi situacions de violència verbal; expressions vexatòries; accions d’aïllament, rebuig o menyspreu públic, notori i explícit; exclusió; discriminació o assetjament en l’àmbit laboral o escolar, o limitació d’accés a espais públics o privats. La consellera també ha apel·lat a la responsabilitat del conjunt de la ciutadania a denunciar qualsevol acció de discriminació ja sigui simbologia LGTBIfoba, missatges intimidatoris a les xarxes socials, expressions discriminatòries en l’àmbit social, comunicatiu… o qualsevol tipus d’agressió, insult, amenaça, xantatge, incitació a la violència o la discriminació.

La consellera ha recordat també que per primer cop la Generalitat es presenta com a acusació popular contra el veí de Mataró acusat d’amenaçar el col·lectiu LGTBI.

3234

“La transfòbia mata” és potser un dels lemes més visibles les darreres setmanes, després del suicidi per bullying LGTBfob del jove Alan. Però la LGTBfòbia i, en concret, la transfòbia no és una violència d’ara. L’Alan i la Sònia esdevenen sìmbols de la mateixa. Com podem combatre la transfòbia? IDEMTV i La Directa parlem amb entitats que fan propostes, demandes i reivindicacions concretes.

Encara avui quan es parla de bruixes, es parla de maldat, de ser abjectes, de pocions miraculoses i sobretot de dones lletges i que vivien al marge d’una societat que les odiava. Encara avui tenim més literatura fantàstica que estudis rigorosos, la història oficial ho considera un tema anecdòtic i frívol.

Durant segles han estat perseguides, avui gairebé no sabem quantes dones van estar executades víctimes de la intolerància. Entre els segles XV i XVIII van ser legalment assassinades entre mig milió i tres milions de dones. Persecució que es va donar especialment en les “evolucionades” societats occidentals, Europa i les colònies americanes.

Un dels primers inquisidors que va raonar sobre la necessitat de perseguir-les va estar el predicador català Raimon de Penyafort, qui va demanar permís al Papa Alexandre IV. Però va estar Joan XXII el 1332 que va iniciar la persecució. Generalment van estar les autoritats locals les que més es van acarnissar amb elles. A casa nostra el va seguir l’inquisidor gironí Nicolau d’Eimerich, ell en el Directorium Inquisitorum les acusava de ser “servidores del dimoni”

A mitjans del segle XIV a les zones rurals catalanes s’inicien les persecucions, les acusacions poden ser de bruixeria o també d’heretgia. A Amer (La Selva) el 1427 va estar la primera execució de la qual es té constància, després van seguir moltes, encara avui no es coneix l’abast exacte de la persecució. Les primeres morien a la foguera, al segle XV abans de ser cremades les enforcaven.

Es tractava de dones que generalment defensaven una sexualitat lliure i sense lligams, podien viure soles o amb altres dones, eren alquimistes, perfumistes, dides o cuineres. Sabien d’anatomia, botànica, sexualitat, amor i reproducció, coneixien les plantes i les seves virtuts, amb coneixements que passaven de generació en generació. Eren un model que posava en dubte tant el poder patriarcal com a una medicina dominada per la superstició religiosa i incapaç de donar respostes a les malalties al posar per davant les seves creences. A poc a poc van apareixent estudis que ens mostren uns perfils més humans, però sense sexe. Per ells és clar, si no tenien marits o amants no tenien sexe.

En les actes de les seves condemnes, en alguna ocasió apareix el pecat de luxúria, rarament explicava més. Segurament es referien a relacions sexuals entre elles, d’haver intervingut home la referència hauria estat diferent.

Una acusació de bruixeria podia tenir orígens molt variats, tenim el cas de la Joana d’Arc, cremada en 1431, acusada de bruixeria i d’haver “vestit com a home“. Una dona que fugia de casa seva tenia moltes possibilitats d’acabar així. Jaume I no va acceptar els metges cristians, va rebre acusacions d’anar amb heretges i bruixes, sent amenaçat d’excomunió.

Han estat segles d’execucions i tortures contra dones sabies i lliures que van acabar amb una mort atroç, en moltes ocasions. La història les ha liquidat, deixant-les dins dels apartats del folklore o la literatura fantàstica. Silvia Federici denuncia que es tracta de: “Una indiferència que ronda la complicitat, ja que l’eliminació de les bruixes de les pàgines de la història ha contribuït a trivialitzar la seva eliminació física a la foguera“.

2477

Fa dues setmanes escases que Alan va decidir treure’s la vida, víctima de la LGTBIfòbia, la incomprensió social i la manca de respecte d’algunes persones. L’Alan, de 17 anys, ha esdevingut el nostre símbol involuntari, el símbol de la necessitat d’actuar, de la necessitat de desplegar polítiques de sensibilització i prevenció de la LGTBfòbia i d’aplicar les sancions necessàries.

L’Alan esdevé el símbol de la resistència però no una resistència personal i amagada sinó col·lectiva i visible. L’Alan ens fa cridar amb mes força contra la discriminació i les agressions.

Tan sols dues setmanes després, s’ha investit un nou President a Catalunya, un president que es compromet a construir un estat i unes polítiques pròpies. Als discursos d’investidura la denúncia de la LGTBfòbia va ser present, no central però si present un fet important tenint en compte que cal desplegar la llei dels drets de les persones LGTB i contra la LGTBfòbia. Una llei aprovada fa més d’un any i que conté les bases per al desplegament de les garanties dels nostres drets. Un petit gest, però important si és un compromís real per a l’aplicació de la llei.

L’Alan, un símbol. El President un gest. La llei una necessitat. Comença una nova etapa política a Catalunya, cal que comenci, també, la construcció del respecte a la diferència d’una forma valenta. No vokem esdevenir símbols sinó persones lliures amb drets.

Gairebé et conec, Alan. M’havien proposat visitar-te fa un parell de setmanes per animar-te una mica. Per explicar-te el molt que es lliga quan ets un noi trans, o que el millor remei contra el bullying són les amigues, o que a Barcelona hi ha un magnífic grup de Joves Trans que se’t anaven a menjar a petons i t’anaven a ensenyar a parlar el llenguatge no-binari, o que et vinguessis a veure una peli algun divendres d’Espai Trans i et portessis a la mama amb tu perquè es prengués un cafè amb la resta de mamis-militants del Grup de Famílies Trans a la sala del costat, o que et passessis per algun esdeveniment de la gran família de Generem o que et vinguessis a un concert de Viruta FtM. Molts espais en què haguessis estat molt ben rebut, en els quals t’haguessis sentit una mica menys sol, però als que mai vas arribar. Per descomptat, si hi ha algú que podia entendre’t érem els teus iguals, les desenes de nois i noies trans que ahir ens amuntegàvem en una concentració per recordar-te. Els que, com tu, vam fer carreres d’obstacles per sobreviure a l’institut, amb seriosos dubtes d’aconseguir-ho. Els que ens vam inventar cada dia mil estratagemes per passar desapercebuts en espais hostils, o explicant milongues per no ensenyar la nostra documentació. Els que sabem els mil i un forats negres en els quals és fàcil caure quan un comença a construir una identitat de noi sense saber per on començar.

Gairebé et conec, i alhora és gairebé com si ja et conegués.

Aquests dies moltes persones es pregunten com ha pogut succeir. Es porten les mans al cap. Jo el que penso és com no passa més sovint. És més, la pregunta hauria de ser: per què no hauria de passar. Segurament aquesta reflexió l’han de compartir moltes companyes i companys que treballen donant xerrades i tallers a centenars d’instituts sobre diversitat sexual i de gènere i que cada dia descobreixen com hi ha qui literalment sobreviu a la seva classe. L’assetjament escolar per tenir una expressió o identitat de gènere diferent està a l’ordre del dia. I no cal esforçar-se molt per trobar-ho en patis, passadissos, vestidors. No és cap misteri. La majoria de persones LGTB adultes expliquen històries de discriminació durant la seva adolescència. S’han escrit desenes d’informes per dir-ho però tot i així, encara hi ha qui se sorprèn. Més que ingenuïtat, és una terrible hipocresia. La teva mort tornarà a portar el debat de l’assetjament escolar a la primera línia mediàtica, sens dubte. El que no tinc clar és si es desenvoluparan polítiques per transformar aquest escenari. Avui és molt fàcil dir #YoTambienSoyAlan. A això s’apunta tothom. Però el difícil és ser Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul … que segueixen vius. Lluitant alguns dies entre mantes per no anar a classe o buscant un nou institut. Resistint amb teràpies o amb alguna que altra pastilla per calmar el malestar generat en part per molts nois i noies que exerceixen violència per demostrar que ells han triomfat en la reproducció dels rols de gènere hegemònics però que al final també són víctimes disfressades de botxins. Sobrevivint amb remeis com pegats que només busquen com readaptar-l*s com si això depengués d’ell*s, amagant la nostra responsabilitat col·lectiva. I tenint que escoltar cada dia com un mantra que l’entorn és TAN difícil de canviar, la realitat asfixiant i binària està TAN arrelada … Tractant així de implantar-nos la derrota.

Però malgrat tot aquest soroll, Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul … encara segueixen vives.

Encara recordo no fa ni tan sols un any, quan vam llançar el projecte OASIS, unes colònies d’estiu per a adolescents LGTB a Barcelona, ​​haver hagut d’escoltar per part d’algunes administracions públiques que amb l’assetjament escolar cap a joves LGTB no n’hi havia per tant, que al final la gent s’espavila, que no cal dramatitzar … En fi. També t’hauria portat al OASIS.

Que no ens encegui tota aquesta tristesa que aquests dies ens inunda. Que aquesta tristesa ens torni la ràbia contra un sistema per al que la teva mort és un dany col·lateral. Com ho són les dones que enterrem cada mes, com ho són els maricons de merda grafitejats a les portes d’un bany. La teva mort com el millor exemple que la nostra cultura està ancorada en què només hi ha homes i dones, nois i noies, nens i nenes. Amb els seus dos cossos oposats, els seus cervells binaris, els seus comportaments polaritzats, els seus desitjos heterosexuals. La teva mort com el millor exemple d’un desastre estructural: el sexisme.

Que els nois i noies trans no hagin de amagar mai la seva identitat en les seves classes, aquest serà l’èxit. Que puguin ser gent trans del seu institut, col·legues trans dels seus amics i amigues, alumnat trans dels seus profes. Sense que calgui guardar cap secret. I per arribar a això, perquè els joves trans puguin sentir-se segurs, calen referents, cultura i molt d’orgull trans.

Que ningú cregui que això es resol amb canviar els nostres noms en el DNI, ni tan sols canviant els nostres cossos. Això ens ajudarà a viure millor, però no acabarà amb el sistema que t’ha portat a la mort. La resposta està en deixar de centrar-nos en tot el que la gent trans hauríem de canviar, i començar a canviar aquest sistema social que, per començar, patologitza nostra experiència exigint-nos a cada pas un certificat de trastorn mental.

Que el teu somriure rebel amb la qual ens martiritzen els mitjans ens serveixi per traspassar els plors i mantenir-nos en lluita. Que ens serveixi per mantenir viva la teva memòria des de la més profunda ràbia trans. Perquè camarada és aquell del qual, sense arribar-ho a conèixer, podem conèixer les seves lluites diàries i quotidianes, així com els seus grans batalles, compartir-les i estimar-les.

 

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.

2310

El passat 6 d’octubre es van commemorar els 24 anys de l’assassinat de Sònia Rescalvo Zafra, coneguda com la transsexual Sònia, arrel del seu assassinat per part de neonazis l’any 1991.

2290

El juny i juliol han estat mesos de calor i de temperatura política alta. En aquest context la demanda d’aplicació real de la llei dels drets de les persones LGTB i contra la LGTBfòbia segueix sense ser en algunes agendes, tot i ser la reivindicació central i unitària del moviment LGTB.

La lluita contra la LGTBfòbia en totes les seves manifestacions arribà com a llei fa uns mesos, però encara no s’han desenvolupat els serveis, recursos i informació necessària. Arriben, majoritàriament, les vacances d’estiu i el col·lectiu no oblida. El darrer 28 de juny va ser, de forma indiscutible, la demanda unitària. Les agressions segueixen i han estat diverses i dures.

Afrontem la calor de l’estiu i política sense deixar de banda aquesta reivindicació. des d’IDEMTV ens comprometem clarament amb aquesta demanda.

Durant el mes d’agost trobareu redifusions dels reportatges que hem anat publicant enguany, aquells que ens donen visibilitat, aquells que cal recuperar i que ens fan prendre consciència.

Afrontem la calor i prenem forces per una tardor calenta! Bones vacances!

2404

La pressió del bullying a escoles i instituts contra persones LGTBI ha deixat de ser un tema amagat. Si bé l’assetjament segueix sent un dels fets més complexes en l’entorn educatiu, les responsabilitats comencen a reclamar-se i, en el cas de l’assetjament a nois i noies LGTBI ha deixat de ser invisible per ser a l’agenda política.

Diferents municipis estan impulsant una moció que reclama el desenvolupament de la llei dels drets del col·lectiu LGTB i contra la LGTBfòbia en l’àmbit local. Els drets de les persones LGTB i les agressions a que estem sotmeses no poden quedar al marge de la responsabilitat municipal.

La mateixa moció reclama, entre altres coses, que el departament d’ensenyament inicii accions de sensibilització i actuï de forma urgent i eficaç en els casos d’assetjament LGTBfob.

Es del tot evident que l’assetjament, malgrat la legislació, roman a les aules i els patis escolars i que calen actuacions fermes que aturin aquest fet discriminatori i aquesta violència contra la diversitat sexual.

Des d’IDEMTV esperem que aquestes mocions prosperin i tinguin ressò a molts municipis catalans.

ARTICLES D'OPINIÓ

2482
Aquest és el títol del nou llibre publicat per edicions Bellaterra amb la col·laboració de la FLG – Associació de Famílies Lesbianes i Gais. Es...

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

1173
Maria Bielsa, és l’autora del poemari “Flores raras: Maricas son lxs otrxs” una sèrie de poemes en el que recull l’experiencia de l’amor homosexual....
res a amagar d'anna boluda