Etiquetes Entrades etiquetades amb "repressió"

repressió

1843

Govern i oposició discrepen en si s’han d’assumir i qui les hauria d’assumir

La mort de Juan Andrés Benítez el passat 5 d’octubre ha aixecat polèmica social i mediàtica i ha danyat la imatge dels Mossos d’Esquadra. Els diferents videos i proves que han sortit a la llum han fet que la jutgessa que porta el cas hagi imputat a nou mossos i l’autòpsia assenyala que la mort de l’empresari del Gaixample va ser de naturalesa homicida. S’han produït dues multitudinàries manifestacions al barri barcelonés del Raval, on es van produir els fets, i s’ha creat una plataforma ciutadana per demanar que s’aclareixin els fets. El moviment antiSIDA i LGTB han presentat una denúncia pel comunicat del Sindicat de Polícies de Catalunya sobre el cas que consideren serofòbic. ACEGAL, entitat que representa a l’empresariat LGTB català i a la qual, ell pertanyia, ha donat la cara per preservar la seua imatge, i els seus representants han demanat explicacions a diferents instàncies governamentals.

 

 

Els partits polítics no han estat l’excepció en aquesta polèmica, però potser no se’ls ha escoltat tant. Per això des d’IDEMTV hem volgut parlar amb les sectorials LGTB dels partits catalans. I si bé, tothom lamenta la mort de Juan Andrés, en dóna condols als familiars, amics i socis d’ACEGAL i en demana l’aclariment dels fets, si en parlem d’assumpció de responsabilitats polítiques es genera una clara divisió entre els partits.

Hi hauria un bloc. Format per ICV i la CUP, que demanaria la dimissió tant del conseller d’Interior, Ramon Espadalé, com del director dels Mossos d’Esquadra, Manel Prats. Des del PSC, només demanen la de Prats, tot i que de forma contundent. Tots tres partits creuen que s’ha reaccionat molt tard a uns fets que consideren greus.

En aquest sentit, Esquerra s’hi suma a la crítica per la tardança i n’afegeix d’altres. Des del PSC demanen la dimissió de Prats i una major transparència en el cos. Des de la CUP es posa també l’accent en els mecanismes de control i trasparència del cos policial català i crítica el que valorar com a “corporativisme”. La CUP remarca que no és l’únic cas i que cal un canvi de model policial. ICV recorda que anteriors governs havien apostat per un model de polícia que consideren més transparent. Des d’Esquerra, que té un acord de govern amb CiU, tot i que es considera que cal fer canvis en els mossos, creu que no cal precipitar-se en la petició d’assumpció de responsabilitats polítiques fins que no s’esbrine la veritat. Tot i això, el republicà reclama que s’investigui fins el final per poder modificar tot allò que no hagi funcionat correctament i castigar els culpables.

Convergència i la seua sectorial LGTB Convergais marquen la diferència, ja que no consideren que calgui assumir cap responsabilitat política, sinó investigar els fets, castigar els culpables si n’hi ha. Assenyala que un cos policial no és mai fàcil de gestionar i li consta que s’estan fent canvis de forma continuada per millorar el funcionament del mossos. Amb tot, es mostra crític amb la polèmica suscitada i amb l’actuació dels mitjans.

Des d’IDEMTV ens resta seguir informant de les novetats que apareixin tant del cas com de les reaccions socials, judicials i polítiques, sempre des del compromís amb el col·lectiu LGTB i des del rigor i el pluralisme.

Tinc una pacient desarmariada, que ara te un conflicte laboral obert i la seva mútua la va enviar a un psicòleg. M’explicava que al mig de la consulta, quan ella li anava dient les fonts de les seves preocupacions, el terapeuta li va dir ‘és que les lesbianes sou molt inestables i tendiu a prendre-us les coses a la tremenda i fer de tot un drama’. Toma ya!

A veure…jo crec que les persones que transgredim les normes podem patim opressió, discriminació, i violència i aquestes circumstàncies en poden passar un preu. L’homofòbia internalitzada també ens pot portar a conflictes en termes de salut mental i d’hàbits tòxics. Això ja ho sabem. Però d’altra banda, també penso que l’enfrontament a aquestes discriminacions i l’atreviment a mostrar-nos com som, en molts casos, ens dona una capacitat crítica i una fermesa que ens portarà molta pau i que la sortida de l’armari pot ser una experiència dura però alliberadora. Al principi pot ser difícil, sobre tot en l’adolescència, però, després pel camí ens trobarem altres bolleres i ens acompanyarem, tindrem més eines que altres persones per gestionar conflictes i ens importaran menys els judicis aliens.

No crec que el mon es porti massa millor amb les dones que mostren una feminitat ‘com toca’ perquè si hi ha una cosa neurotizant és la pressió de no atrevir-se a sortir de les fronteres del que es normatiu i la por a perdre l’estatus de ‘dona com deu mana’ i haver de demostrar continuament la feminitat patriarcal. A la meva consulta veig més problemes pel pes de moltes dones heterosexuals amb les seves pressions de gènere com ser primes, ser guapes, ser obedients i complir com a mares, filles i dones que de lesbianes.

Potser és que es consideren inestables a les dones que es queixen?. En general tenim tot tipus de medicaments i de teràpies perquè les dones estiguem tranquil·letes: ansiolítics, flors de bach o tècniques de relaxació. La ira, l’enfrontament i la ràbia no entren dintre dels objectius terapèutics en les dones…I les lesbianes ens queixem. Potser perquè estem entrenades en identificar les situacions d’injustícia.

(I per a la propera entrega: Mites II: Les lesbianes no follen)

 

Júlia Ojuel Solsona ha format part del Grup de lesbianes feministes de Barcelona, de la Comissió pel dret a l’avortament i del grup Dona i Salut al Moviment Feminista. És doctora en Medicina i treballa com a metgessa de família a la sanitat pública catalana. Té una filla de 9 anys i una mare de 86. Forma part de la Xarxa de dones metgesses i professionals de la salut.

1931

Els fets són tossuts i sempre acaben coneixent-se. En el cas de la mort de Juan Andrés Benítez -un empresari gai de 50 anys- ja s’han obert les pertinents investigacions judicials i cada cop es coneixen noves dades. Tot i que allò que es coneixia des del primer moment, amb versions contradictòries entre veïns i la policia catalana, no semblava que pogués tenir un bon final.

L’informe del forense fet públic el 16 d’octubre, un cop realitzada l’autòpsia, afirma que la mort va ser de naturalesa homicida i es va produir a partir de múltiples cops al crani que, juntament amb altres factors, van donar lloc a una aturada cardíaca. El 23 d’octubre El País va publicar dos videos enregistrats amb mòbils per veïns del carrer Aurora, on va morir l’empresari. En els mateixos es veu com els mossos envolten Juan Andrés, al que tenen plenament immobilitzat entre sis policies. Dos d’ells li donen repetits cops de peus i de punys, mentre se senten intensos i esgarrifosos crits de dolor de l’empresari gai.

 

 

La reacció de la comunitat LGTB

La mort de Juan Andrés ha provocat una doble reacció: la del col·lectiu LGTB de Barcelona amb un acte d’homenatge i record al davant del comerç que regentava al carrer Consell de Cent de Barcelona el passat 18 d’octubre i suport públic així com l’exigència rotunda de l’aclariment dels fets.

A més, diferents entitats del barceloní barri Raval també han reaccionat i, en col·laboració amb el moviment LGTB van convocar una manifestació el passat 19 d’octubre al barri on van participar centenars de persones. L’associacionisme veïnal assenyala que no és el primer cop que es produeixen al Raval actuacions desproporcionades i violentes per part dels Mossos d’Esquadra. Fets com ara la batuda policial a la Bata de Boatiné, local de públic LGTB, el passat 28 de juny, encara estan ben presents en la memòria dels habitants del barri barcelonés.

A més, des de l’Observatori contra la Homofòbia s’han demanat explicacions a l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i al president Artur Mas, així com que reunions extraordinàries dels consells LGTB local de Barcelona i nacional, a més d’una reunió amb Neus Munté, consellera de Benestar i Família.

Homofòbia?

El moviment LGTB ha estat prudent i indica que no es pot parlar d’homofòbia mentre no hi hagin proves. La prudència, però, no es contradiu amb la contundència en l’exigència de l’aclariment de la mort de Juan Andrés i, si s’escau, de responsabilitats. Una prudència que no ha tingut el Sindicat de Policies de Catalunya que va donar “un total suport” als seus companys en uns fets que comptaven amb, almenys dues versions, i que tenien una mort com a resultat final. Amb tot, l’entitat Gaylespol, associació de policies LGTB, sí que ha reclamat l’aclariment dels fets i va lamentar públicament la mort de l’empresari.

Per la seva banda, des de l’Observatori contra l’Homofòbia es denuncia que aquesta actuacions violentes formen part del modus operandi de la policia catalana al Raval.

La mort de l’empresari ha posat els Mossos d’Esquadra en el punt de mira d’importants sectors de la societat catalana que els hi demanen major autocrítica, control i transparència.

Un amic de Juan Andrés, Gerardo, ens deixa una reflexió sobre el cas que va realitzar en el marc de l’homenatge que es va realitzar al davant d’una de les seues botigues al Gaixample.

2906

“A Sonia Rescalvo Zafra, que va morir brutalment assassinada el 6 d’octubre de 1991 en aquesta glorieta per un grup de neonazis a causa de la seva identitat sexual. La ciutat de Barcelona condemna aquest crim i rebutja qualsevol actitud o acció que vulneri els drets recollits a la Declaració Univesal dels Drets Humans”

Aquest és el text que indica que, 22 anys després de la seva mort, Sonia Rescalvo, la transsexual Sonia, hagi rebut un homenatge per part de la ciutat de Barcelona. Un homenatge que és un reconeixement a la diversitat i una denúncia a la violència LGTBfoba.

 

 

El passat 6 d’octubre l’Ajuntament de Barcelona, acompanyat de les entitats i persones LGTB va rebatejar la glorieta de la Ciutadella. Han estat molts anys de reivindicació del moviment LGTB que finalment va prendre forma d’acord en el Consell Municipal LGTB de Barcelona i que el 14 de març va ser aprovat pel Consell de Districte de Ciutat Vella, tal com IDEMTV ha anat informant.

La Sonia s’ha convertit en un símbol contra la intolerància però tal com apunta Ferran Pujol que va ser una de les persones que la van conèixer era discreta en la seva qüotidianitat. La nova glorieta de la transsexual Sonia vol ser un simbol i un espai de visibilitat alhora que les institucions volen mostrar el compromís de Barcelona per lluitar contra la violencia LGTBfoba i la intolerància, tal com destaca la regidora Francina Vila.

Sonia Rescalvo Zafra, assassinada violentament per neonazis ha esdevingut un símbol i la seva memòria dóna visibilitat a la lluita contra la intolerància

3206

Òscar Morales és Técnic d’Intervenció Sociolaboral a la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Anteriorment va ser Coordinador de l’Àrea d’ocupació i formació des d’on va coordinar l’àmbit de treball sobre les persecucions per orientació sexual i de gènere de les persones refugiades.

 

 

Un dels col·lectius més desprotegits són les dones transsexuals

Hi ha paisos on hi ha avenços legilsatius, en tenir el col·lectiu LGTB major visibilitat la persecució també es fa més visible

1532

EDITORIAL

El passat diumenge va haver un triomf del moviment LGTB que, de forma simbòlica, ha aconsseguit donar nom a la Glorieta de la Ciutadella de Barcelona tot renombrant-la com a Glorieta de la transsexual Sònia.

Aquesta visibilitat trans és un pas endavant cap a una acceptació del fet trans, no es tradueix en una comprensió de la identitat de gènere diversa, però si un pas important.

La identitat de gènere planteja canvis en la mentalitat de la societat, deixar-nos d’identificar segons el sexe biològic i el rol social atribuit i sentir-nos lliures per optar a la identitat no impostada. Però això que sembla de fàcil assumpció no ho és en la vida de moltes persones: infants, joves, persones adultes i gent gran que han decidit viure la identitat que senten veuen el jou social que els atribueixen segons el cos i conviuen amb la dificultat de ser, l’amenaça de la violència intolerant i el repte de viure.

El que la transsexualitat ens planteja és la possibilitat de viure amb la identitat de gènere que es vol, i l’orientació sexual, la majoria de vegades, té poc a veure. La violència LGTBfòba ha estat gran per a tots els col·lectius que formem part del col·lectiu LGTB, per a les persones trans és a més una amenaça constant en la qüotidianitat per què la seva visibilitat no es pot amagar a l’armari.

4498

Gerard Coll-Planas és doctor en sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor a la Universitat de Vic. Coll-Planas té diferents publicacions al voltant del gènere i la sexualitat i teoria queer entre les quals destaquen: Dibuixant el gènere, La carne y la metáfora. Una reflexión sobre el cuerpo en la teoría queer i La voluntad y el deseo. La construcción social del género y la sexualidad. Amb Miquel Missé ha editat El género desordenado. Crítica en torno a la patologización de la transexualidad (Egales, 2010).També ha col·laborat amb diferents revistes acadèmiques i projectes. Amb ell parlem de la situació actual del moviment LGTB, de sexualitat, de teoria queer i de gènere.

 

 

2026

EDITORIAL

L’avanç, o si més no el no retrocés, dels drets i llibertats del col·lectiu LGTB arreu del món és un dels reptes fonamentals del moviment LGTB en l’actualitat. En alguns països, de l’àmbit ocidental i llatinoamericà, s’ha produït un important i recent reconeixement dels nostres drets i s’ha consolidat el suport social majoritari que aquests tenen. Ara mateix en aquells països seria difícil una tornada enrere, però un context internacional LGTBfòbic podria canviar aquesta situació. De fet, quan es produeixen les millors notícies per al moviment, sembla que també se’n produeixen les pitjors, tota una paradoxa. Rússia és un símbol d’aquest retrocés que s’està vivint en determinats països, tot i que no és només l’únic exemple, pel seu pes polític en el context internacional que el converteix en referent.

En aquest sentit, urgeix que les entitats LGTB reforcen les seues actuacions com un lobby internacional de pressió pels drets i llibertats del col·lectiu. La ILGA, nascuda al 1978, és l’eina del moviment per a actuacions internacionals, però el que ara ens cal és la mobilització de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i també l’opinió pública internacional a favor de les nostres llibertats i en contra dels retrocessos. En un primer pas, i d’urgència, la feina haurà de ser per la despenalització a països com Uganda, com Rússia i tants d’altres que no surten habitualment als mitjans. Alhora, el moviment ha de fer, com tan bé ha sabut fer a molts països, una feina de visibilització del col·lectiu que li permeti assolir el suport majoritari cap als seus drets i llibertats. I, com a darrer objectiu, perquè no somniar, fora interessant assolir un marc internacional de protecció de les nostres llibertats i organismes que vetllin pel seu compliment. Una proposta, aquesta darrera, que queda lluny encara, però qui ens havia de dir que podriem tenir una llei contra la LGTBfòbia i tot just ara s’està tramitant al Parlament de Catalunya.

Per això resulta molt important la tasca de conscienciació i la mobilització del propi col·lectiu LGTB. Les persones LGTB hem de ser motor amb la nostra participació d’un moviment de l’opinió pública internacional que ature el creixement de la LGTBfòbia en determinats països. En aquest sentit, concentracions com l’organitzada per la Plataforma LGTB.cat el passat 3 de setembre a Barcelona, i que va comptar amb centenars d’assistents, van pel bon camí. Les protestes internacionals continuades suposarien un seriós cop d’atenció als governs LGTBfòbics. El que passa a Rússia o a Uganda ens afecta. Els drets civils, i no només del col·lectiu LGTB, es troben influits pel context internacional i no poden acceptar ni un pas enrere, és més hem de provocar que es produesquen passos endavant.

Una persona trans és assassinada cada dos dies. Segons un informe de l’organització Transgender Europe de 14 novembre de 2012, 265 persones trans van ser assassinades en els últims 12 mesos. Aquesta situació és insuportable i requereix d’una acció eficaç per acabar amb aquesta onades d’assassinats que repugnen a qualsevol persona decent.

La transfòbia mata, no només ridiculitza, margina i ens invisibilitza, sinó que també mata. La transfòbia no només és una malaltia, és l’expressió d’una forma de pensar totalitària, que considera que les persones que no s’ajusten a la seva forma de pensar han de ser eliminades sistemàticament.

la transfòbia és enemiga de la llibertat perquè considera que només hi ha una manera digna de viure i de pensar i no tolera altres formes de viure o de pensar. La transfòbia vol una societat uniforme, homogènia i on totes les transgressions a la norma arbitrària siguin implacablement castigades.

Una societat democràtica ha de castigar severament tota mostra de transfòbia, ja que aquesta és enemiga de la llibertat i la justícia. No podem permetre que 265 persones trans siguin assassinades cada any. Per això, necessitem a Catalunya una llei que sancioni la transfòbia i l’homofòbia. El ciutadà ha d’entendre que el problema no és la transsexualitat o l’homosexualitat, el problema és la transfòbia i l’homofòbia.

Un conjunt d’associacions estan impulsant un manifest contra el genocidi trans que, quan reuneixi un nombre de signatura suficient, es presentarà al secretari general de les Nacions Unides perquè l’ONU prengui les mesures necessàries per acabar amb la transfòbia i marginació que les persones transsexuals pateix actualment al món. Aquesta és una de les accions que ens ajudaran a acabar amb la transfòbia i l’homofòbia. Els governs s’han d’adonar que el seu deure és combatre l’homofòbia i la transfòbia i no emparar-la com fa, entre d’altres, el Govern Rus de Vladimir Putin.

Hem de prendre consciència que quan permetem que la injustícia danyi a una sola persona la nostra llibertat està en perill. Una societat només és lliure si es respecta la diversitat i dret de cada persona a viure lliurement segons els seus sentiments i conviccions.

 

Joana López (Barcelona, 1968). Diplomada en Ciències Empresarials i activista trans. Ha militat en el col·lectiu de transsexuals de Catalunya des de 1998 fins 2003. El 2003, va fundar, juntament amb Gina Serra, l’Associació de Transsexuals de Catalunya i des d’ella segueix lluitant pels drets civils de les persones trans. Des d’abril de 2013 és vicepresidenta segona del Consell Nacional LGTB.
Socialista que creu en la democràcia i partidària d’un sistema econòmic i social que permeti acabar amb la pobresa, la desigualtat social i que ajudi a tots a trobar la felicitat. Un sistema que permeti que hi hagi vida abans de la mort.

3060

Des d’IDEMTV ens hem apropat a la realitat associativa d’una de les localitats referents per al col·lectiu LGTB tan per autòctons com per turistes: es tracta de Sitges. Entrevistem al Brandon Jones de l’entitat Gay Sitges Link i amb ell repasem la història de Sitges i el col·lectiu, de la seua entitat i de la situació actual.

 

 

Barcelona i Sitges són molt complementaris en quant a turisme LGTB

Gay Sitges Link fem un Pride cultural i revindicatiu

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

3623
Les històries de desitjos i afectes viscudes per persones LGTBI al continent africà són els punts en comú de dels relats que recull Los...

ARTICLES D'OPINIÓ

2467
Les lesbianes tenim, clarament, un doble plus en la discriminació: som dones i no heterosexuals. Com a dones formem part de la majoria social que...