Etiquetes Entrades etiquetades amb "activista"

activista

Em trobo moderadament contenta. He passat de tenir disfòria a tenir incongruència amb la meva identitat de gènere, o amb la meva sexualitat. No obstant això jo ho sento com una manera de viure.

En aquests dies vivim una eclosió d’opinions, articles, idees i maneres de veure el que l’OMS ha canviat. Estic passant per diferents estats sobre aquesta “notícia” en veure a diverses persones trans* que opinen sobre aquest pas, passet, triomf… i em costa posicionar-me.

Segons el “ICD-11-HA60 Gender incongruence of adolescence or adulthood” es parla de termes com incongruència marcada i persistent, gènere experimentat, disconformitat amb característiques sexuals del sexe assignat … Com va dir Yuliuva Hernández, “Parlar de gènere, significa” desnaturalitzar essencialitats “atribuïdes a les persones en funció del sexe anatòmic, en el procés de construcció han estat les dones les menys afavorides en les relacions socials homes-dones com a pensament binari que caracteritza a la generalitat de les cultures, atribueix al “natural” el que desvaloritza en el parell d’oposats naturalesa-cultura.

En contextos mèdics seria molt complicat introduir la parella d’oposats “natura-cultura” per donar continuïtat a tot el que ja tenim avançat per part de tots els moviments trans*. I tal com diu Amelia Valcárcel, “El feminisme és un internacionalisme“, podem aplicar que els moviments trans* són també internacionalisme, i aquestes cadenes trenquen per la baula més feble.

Parlar des de països que tenen una sanitat universal que tenen coberts certs beneficis mèdics i quirúrgics, i posen al servei de les persones trans* un ventall de possibilitats per modificar el cos, ens ha de fer reflexionar.

I ens ha de fer reflexionar que les decisions que es prenen a nivell internacional, tenen repercussions a nivell internacional. No és el mateix ser trans* a Nicaragua que a l’Aràbia Saudita, no és el mateix ser trans* a Tailàndia de ser trans* a Espanya. Aquest fet estructural és un internacionalisme que afecta de forma molt diferent depenent del lloc on hagis nascut. Ens maten, en molts països ens maten pel fet de ser trans*, digui el que digui l’OMS. Perquè un metge nord-americà atengui les peticions farmacològiques d’una persona trans*, a través d’una assegurança mèdica privada, sinó estem reflectides dins el CIE, tinc els meus dubtes sobre com seria aquesta atenció.

¿Sortir del CIE o sortir del DSM, a nivell internacional, assegura que totes les persones trans* de tot aquest planeta continuaran tenint l’assistència que desitgen? No sabria respondre. La lluita ha de continuar perquè puguem universalitzar tots els drets adquirits, i que aquests puguin ser universalitzats per a totes les persones trans*, independentment del seu origen.

I que aquests drets no depenguin d’una o altra patologia. Que aquests drets siguin universals, que aquesta lluita sigui per visibilitzar, que l’imaginari social assimili que els nostres avenços són avenços per a tothom. Que la nostra manera de viure no és només la nostra forma de viure, que és una diversitat cultural més, que és un enriquiment social que ens beneficia a tots i totes.

Jo voldria que no haguéssim de viure una “transició”, jo voldria una societat que ens reconegués tal com som… amb la nostra corporalitat. Que el gènere no tingués res a veure amb el cos.

346

per Carme Porta

(interview original en français dessous)

Dominique Boren és l’actual president de NELFA (Network of European LGBTIQ* Families Associations). Té 51 anys i forma part de APGL  (Association des Parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de França sent el copresident des de l’any 2010. L’entitat és una la principal de les famílies LGTB a França i va ser una de les que va encapçalar la lluita pel matrimoni igualitari el 2013 a l’estat francès. Ha estat copresident del Centre LGTB de París entre el 1999 i el 2002. Està casat i és pare des del 2011.

Durant més de 25 anys en la lluita pels drets LGTBI, hi ha hagut molts avenços, però també hi ha el perill de recular. Com creieu que els requisits del moviment LGTBI a Europa han canviat?

Fa vint-i-cinc anys, les demandes dels moviments i activistes es van centrar en la fi de la discriminació contra lesbianes i gais. Llavors, les reivindicacions van incloure les persones bisexuals i, finalment, les persones trans (però realment més tard). Aquestes reivindicacions han estat tingudes en compte per la Unió Europea amb una directiva que prohibeix la discriminació de les persones LGTB en ocupació i serveis, per exemple quan es lloga una casa o quan es demana la subscripció al servei telefònic. Aquesta directiva s’ha fet obligatòria als països de la Unió Europea que han estat obligats a adoptar lleis nacionals per prohibir i sancionar conductes discriminatòries contra persones LGBT.

El consell de Nelfa, elegit el març de 2018 a Lisboa
El consell de Nelfa, elegit el març de 2018 a Lisboa

Vostè és el president de NELFA, a nivell europeu, els drets reconeguts són molt diferents segons els estats, on creieu que és Europa  pel que fa als drets de les famílies LGBT?

Catorze de vint-i-vuit països han obert el matrimoni i l’adopció a parelles del mateix sexe durant els últims 15 anys i, al mateix temps, quinze països han obert serveis de reproducció assistida per a dones lesbianes o solteres. És molt i al mateix temps hi ha massa països amb drets limitats o inexistents.

Europa és ineficaç com a tal perquè els problemes de les famílies LGBT no afecten a la Unió, sinó als estats membres. A dia d’avui no hi ha una directiva que obligui els estats membres a tenir les mateixes lleis a tot arreu com el matrimoni i l’adopció per a parelles LGBT. Cadascun d’ells gestiona amb el seu govern, la seva opinió pública, els seus reaccionaris. No obstant això, mentre més països facin lleis per a les famílies LGBT, els altres es veuen obligats a seguir d’una manera o altra.

El dia 17 de maig es celebra el Dia Internacional de la Família, però dediqueu al Dia Internacional de la Igualtat Familiar el primer diumenge de maig. Quin és el significat de la doble reclamació?

El dia internacional de les famílies dedicades a la igualtat és sobretot un missatge que vol dir que existeixen famílies LGBTI i altres famílies diferents de famílies heterosexuals i no volen ser discriminades. Aquests pares, mares i els seus fills i filles han de respectar-se amb la seva dignitat i tenir els mateixos drets que altres famílies. És un missatge d’integració universalista, no és un missatge de reclamació de drets.

Junta NELFA en Berín
Membres de la Junta de Nelfa a Berlín amb els seus representants associats alemanys

NELFA compta actualment amb 30 associacions, quines són les discussions centrals del vostre pensament?

NELFA i les seves associacions membres  (que representen 19 estats) afirmen que el principi europeu de llibertat de circulació i assentament a Europa i el dret a viure amb la família s’aplica a tot Europa i a totes les famílies.

És escandalós que una família LGBT tingui tots els seus drets reconeguts en un país europeu com Espanya i si aquesta família es trasllada a Polònia, ja no existeix. Els fills que van tenir dos pares-dues dones o dos homes-  perden un dels pares o ambdós, perquè en el nou país el matrimoni LGBT no existeix i si es fa en un país que ho accepta no es reconeix.

NELFA també vol canviar l’atenció d’Europa a la difícil situació de les famílies LGBT als antics països d’Europa de l’Est i als Balcans. una pròxima conferència a ZAGREB a la tardor de 2019 està programada per NELFA i els seus socis.

————————————

Dominique Boren est l’actuel président du NELFA (Réseau des associations européennes de familles LGBTIQ *). Il est âgé de 51 ans et fait partie de l’APGL (Association des parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de France étant le co-président de 2010. L’entité est l’une des principales familles LGBT en France et a été l’un des qui a dirigé la lutte pour le mariage égalitaire en 2013 dans l’État français. Il a été coprésident du Centre LGBT à Paris entre 1999 et 2002. Il est marié et est un parent depuis 2011.

Depuis plus de 25 ans dans la lutte pour les droits LGTBI, il y a eu beaucoup d’avancées mais aussi le danger de recul. Comment pensez-vous que les exigences du mouvement LGTBI en Europe ont changé?

Il y a 25 ans, les revendications des mouvements et des personnes militantes portaient surtout sur la fin des discriminations à l’egard des personnes lesbiennes et gays.puis les revendications ont englobe les personnes bi et puis enfin les personnes trans ( mais vraiment plus tard).ces revendications ont ete prises compte par l’Union Europeene avec notamment une directive qui interdit de discriminer les personnes LGBT dans l’emploi et les services comme par exemple quand on loue une maison ou quand on demande un abonnement au service du telephone. cette directive a ete rendue rendue obligatoire dans les pays de l’Union Européenne qui ont ete obligés de prendre des lois nationales pour interdire et sanctionner les comportements discriminants à l’égard des personnes LGBT.

Les dernières années, les familles LGBT ont explosé. Vous êtes le président de NELFA, au niveau européen les droits reconnus sont très différents selon les états, où penses-tu que l’Europe est dans les droits des familles LGBT?

14 pays sur 28 ont ouvert le mariage et l’adoption aux couples de mm sexe, au cours des 15 dernieres années, et en même temps 15 pays ont ouvert la procréation médicale assistée aux femmes en couple lesbiens ou aux femmes seules. c’est beaucoup et en même temps il reste trop de pays avec des droits limités ou inextistants.

L’Europe est inéfficace en tant que telle car les questions pour les familles LGBT ne concernent pas l’Union mais les états membres. 

A ce jour, il n y’a pas de directive (la loi européenne) qui obligerait les pays etats membre à avoir les mêmes lois partout comme le  mariage et adoption pour les couples LGBT. chacun se débrouille avec son gouverment, son opinion publique, ses reactionnaires.

En revanche, plus il y a des pays qui prennent des lois pour les familles LGBT plus les autres pays sont obligés de suivre d’une maniére ou d’une autre.

Le 17 mai est la Journée internationale des familles, consacrée à la Journée internationale de l’égalité familiale le premier dimanche de mai. Quelle est la signification de la double revendication?

La journée internationale des familles consacrée à l ‘egalité est surtout un message pour signifier que les familles LGBTI et les autres familles différentes des familles heterosexuelles existent et ne veulent pas etre discriminées. ces parents et leurs enfants doivent etre respectés dans leur dignité et avoir les mm droits que les autres familles.

c’est un message universaliste d’intégration, ce n’est pas un message de revendication de droits.

NELFA compte actuellement 30 associations, quelles sont les discussions centrales de votre réflexion?

Le NELFA et ses associations adhérentes (représentant 19 états) revendiquent que le principe européen de la liberté de circulation et d’installation en Europe ainsi que le droit de vivre en famille s’applique partout en europe et pour toutes les familles.

Il est scandaleux qu’une famille LGBT ait tous ses droits reconnus dans un pays européen comme par exemple en espagne et si cette famille déménage en pologne, elle n’existe plus. les enfants qui avaient deux parents – deux femmes ou deux hommes, perdent l’un des parents voire les deux par ce que dans le nouveau pays le mariage entre personnes LGBT n’existe pas et si il est fait dans un pays qui accepte, il n’est pas reconnu.

le NELFA veut aussi déplacer l’attention de l’Europe sur le sort des familles LGBT dans les anciens pays de l’Est et dans les balkans. une prochaine conférence à ZAGREB à l ‘automne 2019 est programmée par le NELFA et ses partenaires.

353

per Carme Porta

Entrevistem Renato Sabbadini, que va ser Director General de la International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans & Intersex Association (ILGA) fins fa uns mesos. El seu pas per ILGA ha estat llarg i ha passat diferents fases, sent en el comitè directiu des de fa uns anys. És, possiblement, una de les persones que més sap de l’estat dels drets LGTBI al món i la seva evolució els darrers anys.

Has estat cosecretari d’ILGA, director General i fa uns mesos vas deixar la direcció, com valores la teva feina durant tots aquests anys?

Ha estat un gran honor treballar per ILGA durant tots aquests anys i tenir l’oportunitat de conèixer a molts i moltes activistes arreu del món: sense el treball d’aquests activistes a cada país, ILGA no existiria. Per la meva banda, crec que vaig aconseguir re-organitzar ILGA sobre una base mes professional i mes sòlida des d’un punt de vista financer, particularment des de la mudança a Ginebra. Tot i que ILGA és l’organització internacional més vella del moviment LGBTI, per diverses raons l’associació tenia un retard en el desenvolupament en les seves estructures, un retard que ara, finalment, ha estat recuperat.

ILGA ha liderat la lluita institucional, des del juliol del 2011 és entitat consultora de Nacions Unides i té la seu a Ginebra amb un equip que fa seguiment institucional. Creus que la lluita LGTBI ha de seguir en aquesta línia?

Sí, però no només aquesta línia. Hi ha un treball educatiu i cultural que ha de variar l’opinió mundial i un treball de construcció de xarxes amb altres moviments socials i institucions (com universitats, ciutats, governs) que és fonamental per assegurar que els avenços aconseguits posin arrels fortes a la població en general, com els canvis de lleis sols no són suficients per defensar-se contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. He intentat de posar les bases per a aquest tipus de treball i espero que el meu successor continuï aquest desenvolupament.

Quin ha de ser el marc dels drets LGTBI? tenint en compte que els principis de Yogyakarta són un projecte de referència per a moltes institucions i polítiques.

El marc fonamental, com per tothom, és la declaració universal dels drets humans. Els principis de Yogyakarta han estat un instrument molt important per ajudar a les activistes amb la «traducció» dels DDHH a clau LGBTI en el seu treball diari.

ILGA té representació de 1.228 organitzacions de 132 països, ha estat fàcil construir una estructura prou representativa i democràtica i, alhora, tenir el reconeixement dels governs?

Aquesta estructura és el resultat de la llarga història de l’organització. Mantenir un caràcter veritablement representatiu i democràtic ha estat sempre una de les preocupacions més importants a ILGA, objecte de llargs debats i consultes que tenien compte l’evolució del moviment i de la societat, amb resultats mixtos: d’una banda la representativitat per gènere i / o identitat es va millorar molt (per exemple amb l’augment de secretariats: de dones, trans, intersex i ara també bisexual), però es necessita més treball per a involucrar realment totes les regions d’ILGA: en aquest sentit tenir dues co- secretaries generals del nord del planeta no és una situació ideal.

El reconeixement de molts governs (i de Nacions Unides) és d’una banda un èxit molt important, és gràcies al seu suport que ILGA ha aconseguit resultats importants en el Consell dels DDHH a Ginebra. D’altra banda, és clar que una proximitat excessiva o una dependència (financera) dels governs sempre pot representar un risc per a una organització que es defineix “no-governamental».

Quins són els drets LGTBI que es vulneren més i quins són els països que més drets vulneren?

Sens dubte el dret a la vida, a la llibertat i seguretat (article 3 de la declaració universal de Drets Humans). Hi ha massa països en els quals les persones LGBTI (incloent els defensors de drets humans) arrisquen la seva vida o llibertat a mà d’actors estatals o no estatals: és fàcil fer el llistat dels països on la llei ajuda aquest tipus de persecució (veure el mapa d’ILGA sobre homofòbia d’Estat), però cal tenir present que en la majoria dels països del món (tant al nord com al sud) la seguretat de les persones LGBTI encara no és garantida.

Actualment el Tribunal Europeu de Drets Humans té una nova membre que és descaradament LGTBIfoba, com ho valores, com ho ha valorat ILGA.

ILGA-Europa ha expressat preocupació, que comparteixo, respecte al nomenament de la jutgessa Elósegui Itxaso, tot i que és probable que ella no sigui la única entre els 47 jutges amb una “forma mentis” LGBTIfobica. La composició d’aquest tipus d’òrgans sempre és un reflex de les diverses tendències que circulen en una societat (en aquest cas una societat de més de 500 milions de persones) i és important treballar perquè les tendències cultural progressistes siguin la veritable majoria a la societat, així que la presència d’uns jutges conservadors o reaccionaris no posi en perill els avenços causa de la majoria dels jutges progressistes.

Com valores la llei 11/2014 per garantir els drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfobia de Catalunya?
Em sembla un bona llei, tot i que – com m’ho han explicat els activistes de l’Observatori contra l’homofòbia en una trobada a setembre de l’any passat – la seva aplicació concreta per part de la autoritats competents és insuficient. Sens dubte, ens trobem en un moment molt difícil per a la vida de Catalunya i fins a l’arribada d’una veritable obertura al diàleg per part del govern espanyol és quasi inevitable que moltes qüestions no directament lligades al procés d’independència passin a segon pla.

Quins creus que són els reptes del moviment LGTBI al món? (tenint en compte la diversitat de demandes, de col·lectius i regions)

Crec que hi ha almenys dos reptes: mantenir la seva unitat i adonar-se del paper del moviment en el desenvolupament de la societat en general. Enfrontar el primer repte és fonamental per a la supervivència del moviment a llarg termini: hem de veure l’emergència de noves identitats i reivindicacions a l’interior del moviment degut al creixement col·lectiu i personal de tothom, sense oblidar que hi ha de tota manera raons que justifiquen la unitat de totes les diverses components en un únic moviment: totes les nostres maneres de ser, el que els nostres cossos expressen amb identitats o accions, qüestionen narratives i relats que una part de la societat ens presenta com a dominants, ‘tradicionals’, ‘naturals’, al nord com al sud. Si oblidem això, si caiem en el parany de veure les diversitats a l’interior del moviment com a incompatibles les unes amb les altres, ens arrisquem a la mort d’un moviment unitari sota aquestes forces centrífugues.

Respecte al segon repte: he vist sempre el fort nivell d’implicació i motivació personal de les activistes LGBTI com un avantatge respecte a d’altres moviments socials. Per a cadascuna de nosaltres la lluita per la igualtat i la llibertat és una cosa de veritablement personal: no és el mateix, per exemple, pels defensors del medi ambient o altres causes. No obstant això em pregunto al mateix temps si aquest avantatge a nivell de motivació personal no pugui també presentar un risc d’aïllament i indiferència respecte a la lluita per altres drets o els drets d’altres minories oprimides. He escoltat gais nord-americans i europeus parlar de la nostra lluita com el “darrer dret que necessita ser afirmat”, com la “última barrera contra una societat” on els drets de tots són respectats. Em sembla una bogeria: el camí cap a una societat més justa no s’acaba amb la nostra lluita. Al final la qüestió que el moviment ha de posar-se (i continuar a posar-se) és: que és el més important? Que no hi hagi discriminació contra les persones LGBTI? O que no hi hagi discriminació contra ningú?

Les persones trans* no hem nascut en un cos equivocat. Ni tenim el cervell d’un gènere determinat. Ni necessitem un constructe social de cap gènere alternatiu. I això, encara hem d’explicar-ho perquè la gran majoria de la societat no és conscient.

Per què el moviment feminista ha d’incloure a les dones trans? Per què les dones trans hem de reconèixer el moviment feminista? Per què ens necessitem les unes a les altres?

Les persones trans* som un segment de la població al qual la societat odia, menysprea, discrimina i estigmatitza. Estar incloses dins del DSM-V del “Manual de Desordres Mentals” i “patir” un trastorn d’identitat sexual i de gènere no ens ajuda. Continuar dins de la medicina i la psiquiatria com a persones considerades que tenen una malaltia mental és, si més no, una realitat estigmatitzant.

Estem dins d’un món globalitzat on en setanta dos països es considera un delicte no tenir una orientació heterosexual, sent el transgenerisme motiu suficient per a desencadenar la presó o la condemna a pena de mort. Això conforma uns fets estructurals d’odi i estigma cap a les persones trans*.

La transfòbia és un conjunt de fets, mecanismes, situacions i estructures que desencadenen i originen una violència física, estructural, administrativa, psicològica cap a les persones trans* per ser diferents, per manipular el gènere d’”una altra manera”, pel fet de viure nostre gènere a l’exterior de les fronteres que el cisheteropatriarcat dicta.

Aquesta transfòbia es desencadena cap a les persones transvisibles. Les dones trans, moltes de nosaltres, som transvisibles; per molt que vulguem pensar-nos o llegir-nos com a dones, arribar a una invisibilitat, és per moltes de nosaltres missió impossible. Dins del segment de la població trans*, nosaltres, les dones trans*, continuem sent el target més castigat, més estigmatitzat i més transgressor.

No obstant això els assassinats tan sols són la punta de l’iceberg d’una estructura transfòbica que ens fa viure en l’exclusió social permanent:
– El fracàs escolar pel bullying i la discriminació per tenir una identitat sexual i de gènere que no s’ajusta a la norma, proporciona un absentisme formatiu que desposseeix de competències tècniques i discursives des de l’edat primerenca.
– La desafecció familiar cap a les dones trans* en nuclis familiars i socials ens desposseeix de l’arrelament familiar, dels cercles soci afectius, del privilegi de sentir-nos estimades i formar part d’un sentiment comú familiar.
– Les dificultats per fer una inserció laboral en el mercat laboral formalitzat ens desposseeix de construir-nos subjectes polítics, de socialitzar-nos, de poder tenir drets socials més enllà de la individualització com a persones.

A poc a poc es van construint aliances de persones trans* en molts llocs del planeta. Aquests corrents que sota el lema de la identitat sexual i de gènere, de la diversitat, promouen la visibilització i l’empoderament de les persones trans* a través de xarxes socials, d’associacions, de mitjans de comunicació que fins fa molt pocs anys estaven fora del nostre abast.

Més enllà de totes aquestes visibilizaciones hem de construir aliances amb altres moviments socials que són travessats per les mateixes interseccionalidades per les que nosaltres mateixes estem travessades.

El feminisme és un conjunt de moviments polítics, socials, econòmics i culturals que té com a objectiu l’empoderament i la igualtat de drets entre homes i dones, així com qüestionar el patriarcat, la dominació i les violències exercides sobre les dones, a més del qüestionament de l’assignació dels rols segons el gènere.

Eureka! Tot el que les dones trans* desitgen visibilitzar té molts punts en comú amb el feminisme. Comptant amb el llarg historial i les moltes dècades d’experiència i de resultats podem teixir aliances des de l’empatia i l’autocura.

Aquests mecanismes d’opressió que són els tentacles del patriarcat diàriament qüestionats pel feminisme són el principal eix d’opressió que també tenim les dones trans*

En ‘teixir aliances entre les problemàtiques de les dones i les problemàtiques de les dones trans* hem comprès que les violències exercides sobre les dones no només responen a uns mecanismes propis d’un fet estructural de l’odi per la identitat de gènere, sinó a una estructura-macro encara més privilegiada, el patriarcat.

Des de fa uns anys, milers de dones, trans i cis, estem denunciant que els assassinats de dones trans* siguin també llegits i inclosos dins de les llistes de feminicidis.

Teixir aliances també significa ampliar el camp i incloure l’acostament de les dones trans als espais de seguretat o espais no mixtes. Que siguem llegides com el que som, subjectes políticament dones. Independentment de la nostra aparença, de la nostra expressió de gènere, de la nostra genitalitat som políticament dones, i per això, som travessades pels mateixos fets estructurals i patriarcals.

Les nostres paraules són unir esforços, acostament i sororitat. Estem en el mateix vaixell i remem en la mateixa direcció. Nosaltres tampoc volem que l’educació sigui sota les normes del gènere, ni ser determinants en el que és “ser home” i “ser dona”. D’aquesta manera pensarem una societat que no estarà sobre uns fonaments de gènere extremadament estereotipats i amb uns rols rígids i impostos.

Aquesta deconstrucció del gènere ens portarà a pensar que una dona que es deixi borrissol a les aixelles no serà ni més ni menys dona i no li preguntarem ¿Però tu no volies ser dona? De la mateixa manera quan una dona vulgui ser jugadora de rugbi no serà qüestionada sobre la seva major o menor feminitat.

En tota aquesta deconstrucció estem totes!

 

Belén Camarasa (Barcelona, 1965) activista trans. Actualment treballa com a i dinamitzadora de l’espai “Sororitat Trans” a la Fundació Surt . Defensa que el reconeixement polític de les dones trans * passa per ocupar espais en el mercat laboral.

 

La Clàudia Valls i en Lluís Romero formen part de l’associació H2O, Col·lectiu Gai, Lesbià, Bisexual i Transsexual del Camp de Tarragona.

Aquesta associació té com a objectiu dignificar i millorar la situació de les persones homosexuals i transsexuals a la nostra societat, en tots els seus àmbits: treball, oci, joventut, família, gent gran, cultura, política, etc … i molt especialment en l’educació, entenent aquesta com a eina transformadora d’una realitat que deixa de banda al col·lectiu.

La Clàudia i en Lluís ens expliquen la importància del voluntariat i el concepte del sexili, que és l’exili sexual cap a les grans capitals on l’anonimat i la sociabilitat estan més garantides que en centres de població menys poblats on no hi ha espais de seguretat per a persones del col·lectiu LGTBI.

H2O també edita la revista “Colors del territori” conjuntament amb d’altres entitats territorials. Amb regularitat anual està realitzada completament per voluntariat.

Com a entitat participa de Gènere Lliure, una plataforma tarraconina que aglutina també persones a títol individual i que qüestiona el gènere, el binarisme i reclama una educació sexual inclusiva, no cissexista i no centrada només en les relacions heterosexuals.

Podeu trobar més informació:

http://www.h2o.cat/portal/
https://www.facebook.com/generelliure/
Revista Colors: http://www.h2o.cat/portal/category/colors/

L’Espai de Famílies Trans és un punt de trobada i suport per a familiars o persones de l’entorn de persones trans amb seu a la ciutat de Barcelona. La idea de crear aquest espai es va donar arran de participar a l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona

Aquest espai es va crear el 2008 quan un grup de persones trans va pensar que era important que hi hagués espais perquè les persones amb diversitat de gènere es trobessin, compartint experiències i fessin xarxa.
Des de llavors les trobades s’han anat realitzant mensualment i actualment l’Espai Trans és un dels pocs llocs de trobada trans que hi ha a la ciutat ia Catalunya.

Violeta és una entitat LGTB + que pretén portar el col·lectiu als pobles. L’entitat té diverses sectorials perquè aspiren a visibilitzar el col·lectiu per complet en tot el territori.

Recentment s’ha creat la seu de Violeta a Viladecans i els i les seves responsables de l’entitat ens la presenten.

1798

Aquest dissabte s’ha celebrat la manifestació Trans* que cada any s’organitza dins dels actes de l’Octubre Trans. Amb les consignes “Drets Trans*, Drets Humans” i per un planeta menys binari la manifestació ha començat a la plaça Universitat i ha finalitzat el seu recorregut a l’espai Germanetes on les associacions han llegit els manifestos.

Colors de Ponent és una entitat lleidatana LGTBI+ de recent creació. Feia dos anys que no hi havia cap associació al territori i Colors de Ponent es va fundar a principis de 2016 per cobrir aquest espai. El voluntariat d’aquesta entitat ens explica el funcionament de la mateixa, els serveis que dóna a la comunitat, i des d’un punt de vista més personal què reporta a cadascú i cadascuna el fet de formar part del voluntariat de l’entitat lleidatana.

ARTICLES D'OPINIÓ

2493
La Inquisició s'implanta a la Corona d'Aragó i el Regne de Castella en 1478. El seu objectiu era mantenir l'ortodòxia religiosa i perseguir l'heretgia....

LLIBRES DE L'ARMARI

3411
Fina Birulés és professora de filosofia a la Universitat de Barcelona i ha centrat la seva tasca investigadora, entre altres, en qüestions de teoria...