Etiquetes Entrades etiquetades amb "trans"

trans

818
trans travesti cross-dresser
en femme el documental

Entrevistem Alba Barbé, directora del documental “En Femme, el documental” que estrenarà TV3 el dia 23/10/2018. En una conversa amb Paula Marquès, la directora ens explica la seva experiència en la producció del documental sobre l’entitat En Femme.
EnFemme és un petit refugi de Barcelona on diferents homes i dones de diferents classes socials i econòmiques es transvesteixen.
Molts homes ho practiquen en la intimitat de la seva llar, però a En Femme es troben i creen el seu espai de seguretat i empoderament. També surten al carrer en grup per gaudir junts i juntes de moments d’oci. Per a algunes d’aquestes persones, però no totes, és un pas cap a una vivència social plena com a dones i homes i reivindicar-se com persones trans*.

 

Reportatge sobre l’Entitat EnFemme que va complir darrerament els 10 anys de vida:

 

Reportatge sobre el servei Trànsit, una consulta mèdica respectuosa cap a persones amb cossos diversos i/o amb orientacions sexuals no normatives.

persones transsexuals

El passat mes de juny la transsexualitat va deixar de ser considerada una malaltia mental per l’Organització Mundial de la Salut, en la revisió de la Classificació Internacional de Malalties(CIM). Aquest és el manual en el que es cataloga tot el que es considera malaltia i que és de referència en els sistemes sanitaris d’arreu del món. La darrera revisió es va portar a terme l’any 1990 i va ser l’any en què l’homosexualitat va deixar de ser considerada malaltia.

Tot i així, la transsexualitat segueix considerant-se una “incongruència de gènere” i es recull, juntament amb les disfuncions sexuals en un nou capítol que recull les condicions relatives a la salut sexual. Aquesta revisió es portarà a l’Assemblea Mundial de la Salut el proper mes de maig de 2019 per tal de ser aprovada pels estats membres.

La despatologització de la transsexualitat és una de les reivindicacions centrals del moviment LGTBI a nivell mundial i tot i que la revisió de la CIM ha estat ben rebuda alguns sectors han viscut com un gerro d’aigua freda el fet que es mantingui com a incongruència.

A nivell internacional, les dades de la transfòbia són preocupants, no només per l’alt nivell de discriminació i exclusió sinó pel nombre d’assassinats portats a terme. L’Observatori de les persones Trans assassinades, un projecte de Trans Respect Versus Transphobia, afirma que entre els anys 2008 i 2016 es van assassinar 2.609 persones transsexuals o transgènere en 57 països.

Els principis de Yogyakarta (vint-i-nou principis sobre l’aplicació de la legislació internacional de drets humans amb relació a l’orientació sexual i la identitat de gènere) recullen de forma general una sèrie de recomanacions per tal d’evitar discriminació i exclusió per part dels estats. La realitat és una altra, les persones trans pateixen una greu discriminació pel que fa a la salut, vetant-los l’accés als serveis. Els principis de Yogyakarta diuen al seu article 17 que “Totes les persones tenen el dret al gaudi del nivell més alt possible de salut física i mental, sense discriminació per motius d’orientació sexual o identitat de gènere. La salut sexual i reproductiva és un aspecte fonamental d’aquest dret.” Tenint en compte com en molts països on les persones trans estan perseguides tant legal com socialment el VIH està molt estès, aquesta manca d’accés als serveis de salut precaritza i condemna les persones trans.

Entre el 18 i el 22 de juny es van reunir a Nacions Unides vint-i-tres persones, defensores de drets humans de diversos països, per a la 38a reunió del Consell de Drets Humans de Ginebra, Trans Advocacy. La trobada va ser organitzada per la Xarxa Transgènere d’Àsia i el Pacífic, l’Acció Mundial per a la Igualtat de Trans , l’Associació Internacional Lesbiana, Gay, Bisexual, Trans i Intersex (ILGA), la Federació Sueca per als Drets LGBTQ i Transgender Europa (TGEU). Es van per ressaltar els problemes relacionats amb les persones trans en l’escenari mundial, per tal de fer propostes i seguir avançant en l’exercici dels drets humans.

El mapa de drets de les persones trans que realitza i actualitza TGEU, posa de manifest la manca d’aquests drets: en 57 països (dels 114 que s’analitzen) les persones trans són criminalitzades i perseguides i en 6 d’aquests encara es criminalitza la reassignació de gènere. Segons ILGA, en 45 estats es documenten detencions pel fet de tenir relacions sexuals amb persones del mateix sexe o amb identitat trans.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Va ser editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i va participar del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

ALEC empresàries lesbianes
ALEC associació de lesbianes empresàries de catalunya

ALEC (Associació de Lesbianes Empresàries de Catalunya) és una eina de competitivitat basada en la col·laboració entre dones lesbianes, bisexuals i trans, que intenta fomentar l’empoderament de les dones lesbianes a través de la col·laboració dels seus projectes, de les seves iniciatives, de productes i serveis.

Alec està formada per lesbianes emprenedores de diferents perfils professionals i té com a objectiu teixir una xarxa per l’apoderament i la visibilització de la dona lesbiana.

Aquest video va ser enregistrat el Dia de la Visibilitat Lésbica durant una trobada lúdica de les seves membres.

Podeu trobar més info a: http://www.alec.cat/
https://www.facebook.com/AlecNetworking/

Em trobo moderadament contenta. He passat de tenir disfòria a tenir incongruència amb la meva identitat de gènere, o amb la meva sexualitat. No obstant això jo ho sento com una manera de viure.

En aquests dies vivim una eclosió d’opinions, articles, idees i maneres de veure el que l’OMS ha canviat. Estic passant per diferents estats sobre aquesta “notícia” en veure a diverses persones trans* que opinen sobre aquest pas, passet, triomf… i em costa posicionar-me.

Segons el “ICD-11-HA60 Gender incongruence of adolescence or adulthood” es parla de termes com incongruència marcada i persistent, gènere experimentat, disconformitat amb característiques sexuals del sexe assignat … Com va dir Yuliuva Hernández, “Parlar de gènere, significa” desnaturalitzar essencialitats “atribuïdes a les persones en funció del sexe anatòmic, en el procés de construcció han estat les dones les menys afavorides en les relacions socials homes-dones com a pensament binari que caracteritza a la generalitat de les cultures, atribueix al “natural” el que desvaloritza en el parell d’oposats naturalesa-cultura.

En contextos mèdics seria molt complicat introduir la parella d’oposats “natura-cultura” per donar continuïtat a tot el que ja tenim avançat per part de tots els moviments trans*. I tal com diu Amelia Valcárcel, “El feminisme és un internacionalisme“, podem aplicar que els moviments trans* són també internacionalisme, i aquestes cadenes trenquen per la baula més feble.

Parlar des de països que tenen una sanitat universal que tenen coberts certs beneficis mèdics i quirúrgics, i posen al servei de les persones trans* un ventall de possibilitats per modificar el cos, ens ha de fer reflexionar.

I ens ha de fer reflexionar que les decisions que es prenen a nivell internacional, tenen repercussions a nivell internacional. No és el mateix ser trans* a Nicaragua que a l’Aràbia Saudita, no és el mateix ser trans* a Tailàndia de ser trans* a Espanya. Aquest fet estructural és un internacionalisme que afecta de forma molt diferent depenent del lloc on hagis nascut. Ens maten, en molts països ens maten pel fet de ser trans*, digui el que digui l’OMS. Perquè un metge nord-americà atengui les peticions farmacològiques d’una persona trans*, a través d’una assegurança mèdica privada, sinó estem reflectides dins el CIE, tinc els meus dubtes sobre com seria aquesta atenció.

¿Sortir del CIE o sortir del DSM, a nivell internacional, assegura que totes les persones trans* de tot aquest planeta continuaran tenint l’assistència que desitgen? No sabria respondre. La lluita ha de continuar perquè puguem universalitzar tots els drets adquirits, i que aquests puguin ser universalitzats per a totes les persones trans*, independentment del seu origen.

I que aquests drets no depenguin d’una o altra patologia. Que aquests drets siguin universals, que aquesta lluita sigui per visibilitzar, que l’imaginari social assimili que els nostres avenços són avenços per a tothom. Que la nostra manera de viure no és només la nostra forma de viure, que és una diversitat cultural més, que és un enriquiment social que ens beneficia a tots i totes.

Jo voldria que no haguéssim de viure una “transició”, jo voldria una societat que ens reconegués tal com som… amb la nostra corporalitat. Que el gènere no tingués res a veure amb el cos.

348

La Classificació Internacional de Malalties (CIM) és el llistat de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per la identificació de malalties de cara a facilitar informació als i les professionals de la salut.

En la revisió que l’OMS ha fet de la classificació – la primera en els darrers 30 anys- la transsexualitat ha deixat de ser considerada una malaltia mental, una exigència del moviment LGTBI. En aquesta actualització de la CIM, però, no s’ha donat total satisfacció a les reivindicacions del moviment donat que la transsexualitat ha quedat inclosa com a comportament sexual “de cara a mantenir la possibilitat de rebre atenció mèdica gratuïta” segons van declarar els responsables de l’organització.

res a amagar d'anna boluda
llibre res a amagar

L’Anna Boluda és una autora novell però prou coneguda com a periodista i cineasta. En l’àmbit LGTBI el seu treball per a la visibilització ha estat important, especialment pel que fa a les famílies amb el documental “Homo baby boom” .

El llibre és l’obra que va quedar finalista al 15è premi de narrativa juvenil Torent 2017 i vol ser una eina de visibilitat i pedagogia social.

A la història es recullen tota una sèrie de situacions que segons la mateixa autora “són una vacuna contra el bullying” i dels pocs llibres que hi ha per a joves en format de narrativa. La novel·la no és només una obra finalista sinó un exercici militant de visibilitat de la diversitat.

El fet d’estar escrit en valencià podia ser també una dificultat però hi ha diversos instituts que ja ho tenen com a lectura obligatòria i això pot facilitar el treball a les aules que és un dels objectius de l’autora

tango queer idem tv
inusual project

L’entitat Tango Queer Barcelona va néixer el gener del 2015 per a aprendre a ballar tango, però en aquells moments no hi havia cap milonga a la ciutat que realment subvertís els rols de gènere.

Les persones que la formen no creuen ni se senten còmodes amb els codis heteronormatius que s’apliquen a aquesta dansa -i a la societat en general-, així que van decidir a crear el seu propi espai, més lliure, càlid i obert.

Des d’allò més personal que també és polític volen donar visibilitat a una forma lliure d’entendre aquest ball. Neix per crear un espai on relacionar-se a través de la dansa, on no existeixen identitats imposades ni preestablertes, i trenquen amb els estereotips. Entenen la comunicació en el ball com quelcom fluïd i molt dinàmic ja que experimenten amb els dos rols. Rebutgen la visió jeràrquica i d’oposats a la que ens redueixen els binarismes convencionals segons ens expliquen.

A principis d’any van celebrar els 3 anys amb una milonga especial amb disfresses. Vam assistir a aquesta sessió especial i la vam enregistrar.

Podeu trobar més informació:

http://tangoqueerbarcelona.com/

https://www.facebook.com/tqbcn/

i es reuneien cada dilluns al local Inusual Project. C/ Paloma 5 BCN

19h. Classe d’Iniciació
20.30h Classe nivell intermig.
22h-00h MILONGA QUEER

Aquest mes de maig recordem, des de les entitats, els sindicats, les universitats i les institucions la lluita contra la lesbofòbia, homofòbia, bifòbia i transfòbia. És no només necessari sinó també imprescindible.

La llei 11/2014 que va ser empesa pel món associatiu i aprovat per una majoria parlamentària és un instrument valuós que cal continuar desplegant, millorant i complementat des de les polítiques públiques, i també des de la societat civil, el món laboral i l’acadèmic. Tenim molts reptes pendents encara. Però cal també una mirada a totes les persones del col·lectiu d’arreu del món, que no només no estan a l’empara d’una llei de garantia de drets més o menys millorable, sinó que pel sol fet de no respondre als patrons heteropatriarcals són marginades, perseguides i castigades.

En el dia internacional contra la LGBTIfòbia, i cada dia, cal que recordem aquelles persones que per ser senzillament qui volen ser i estimar com vulguin, posen la seva vida en perill.

Aquelles i aquells que poden ser multades, castigades, empresonades, torturades, violades o fins i tot assassinades a l’empara de lleis despòtiques que els neguen la llibertat, la llibertat de ser i estimar com vulguin. Per denunciar els governs que actuen així, per no deixar caure en l’oblit tot els seu patiment, per empènyer  el món a una mirada de respecte als drets humans, cal que en parlem, avui, aquest mes, cada dia. I cal que obrim la mirada, el cor i les fronteres a les persones que han de fugir del seu país per poder ser qui són, per poder viure la seva diversitat sexual i d’opció de gènere sense risc de la seva vida.

Fem de Catalunya un país de refugi LGBTI.

 

Mireia Mata Solsona és Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya

557

per Carme Porta

(interview original en français dessous)

Dominique Boren és l’actual president de NELFA (Network of European LGBTIQ* Families Associations). Té 51 anys i forma part de APGL  (Association des Parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de França sent el copresident des de l’any 2010. L’entitat és una la principal de les famílies LGTB a França i va ser una de les que va encapçalar la lluita pel matrimoni igualitari el 2013 a l’estat francès. Ha estat copresident del Centre LGTB de París entre el 1999 i el 2002. Està casat i és pare des del 2011.

Durant més de 25 anys en la lluita pels drets LGTBI, hi ha hagut molts avenços, però també hi ha el perill de recular. Com creieu que els requisits del moviment LGTBI a Europa han canviat?

Fa vint-i-cinc anys, les demandes dels moviments i activistes es van centrar en la fi de la discriminació contra lesbianes i gais. Llavors, les reivindicacions van incloure les persones bisexuals i, finalment, les persones trans (però realment més tard). Aquestes reivindicacions han estat tingudes en compte per la Unió Europea amb una directiva que prohibeix la discriminació de les persones LGTB en ocupació i serveis, per exemple quan es lloga una casa o quan es demana la subscripció al servei telefònic. Aquesta directiva s’ha fet obligatòria als països de la Unió Europea que han estat obligats a adoptar lleis nacionals per prohibir i sancionar conductes discriminatòries contra persones LGBT.

El consell de Nelfa, elegit el març de 2018 a Lisboa
El consell de Nelfa, elegit el març de 2018 a Lisboa

Vostè és el president de NELFA, a nivell europeu, els drets reconeguts són molt diferents segons els estats, on creieu que és Europa  pel que fa als drets de les famílies LGBT?

Catorze de vint-i-vuit països han obert el matrimoni i l’adopció a parelles del mateix sexe durant els últims 15 anys i, al mateix temps, quinze països han obert serveis de reproducció assistida per a dones lesbianes o solteres. És molt i al mateix temps hi ha massa països amb drets limitats o inexistents.

Europa és ineficaç com a tal perquè els problemes de les famílies LGBT no afecten a la Unió, sinó als estats membres. A dia d’avui no hi ha una directiva que obligui els estats membres a tenir les mateixes lleis a tot arreu com el matrimoni i l’adopció per a parelles LGBT. Cadascun d’ells gestiona amb el seu govern, la seva opinió pública, els seus reaccionaris. No obstant això, mentre més països facin lleis per a les famílies LGBT, els altres es veuen obligats a seguir d’una manera o altra.

El dia 17 de maig es celebra el Dia Internacional de la Família, però dediqueu al Dia Internacional de la Igualtat Familiar el primer diumenge de maig. Quin és el significat de la doble reclamació?

El dia internacional de les famílies dedicades a la igualtat és sobretot un missatge que vol dir que existeixen famílies LGBTI i altres famílies diferents de famílies heterosexuals i no volen ser discriminades. Aquests pares, mares i els seus fills i filles han de respectar-se amb la seva dignitat i tenir els mateixos drets que altres famílies. És un missatge d’integració universalista, no és un missatge de reclamació de drets.

Junta NELFA en Berín
Membres de la Junta de Nelfa a Berlín amb els seus representants associats alemanys

NELFA compta actualment amb 30 associacions, quines són les discussions centrals del vostre pensament?

NELFA i les seves associacions membres  (que representen 19 estats) afirmen que el principi europeu de llibertat de circulació i assentament a Europa i el dret a viure amb la família s’aplica a tot Europa i a totes les famílies.

És escandalós que una família LGBT tingui tots els seus drets reconeguts en un país europeu com Espanya i si aquesta família es trasllada a Polònia, ja no existeix. Els fills que van tenir dos pares-dues dones o dos homes-  perden un dels pares o ambdós, perquè en el nou país el matrimoni LGBT no existeix i si es fa en un país que ho accepta no es reconeix.

NELFA també vol canviar l’atenció d’Europa a la difícil situació de les famílies LGBT als antics països d’Europa de l’Est i als Balcans. una pròxima conferència a ZAGREB a la tardor de 2019 està programada per NELFA i els seus socis.

————————————

Dominique Boren est l’actuel président du NELFA (Réseau des associations européennes de familles LGBTIQ *). Il est âgé de 51 ans et fait partie de l’APGL (Association des parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de France étant le co-président de 2010. L’entité est l’une des principales familles LGBT en France et a été l’un des qui a dirigé la lutte pour le mariage égalitaire en 2013 dans l’État français. Il a été coprésident du Centre LGBT à Paris entre 1999 et 2002. Il est marié et est un parent depuis 2011.

Depuis plus de 25 ans dans la lutte pour les droits LGTBI, il y a eu beaucoup d’avancées mais aussi le danger de recul. Comment pensez-vous que les exigences du mouvement LGTBI en Europe ont changé?

Il y a 25 ans, les revendications des mouvements et des personnes militantes portaient surtout sur la fin des discriminations à l’egard des personnes lesbiennes et gays.puis les revendications ont englobe les personnes bi et puis enfin les personnes trans ( mais vraiment plus tard).ces revendications ont ete prises compte par l’Union Europeene avec notamment une directive qui interdit de discriminer les personnes LGBT dans l’emploi et les services comme par exemple quand on loue une maison ou quand on demande un abonnement au service du telephone. cette directive a ete rendue rendue obligatoire dans les pays de l’Union Européenne qui ont ete obligés de prendre des lois nationales pour interdire et sanctionner les comportements discriminants à l’égard des personnes LGBT.

Les dernières années, les familles LGBT ont explosé. Vous êtes le président de NELFA, au niveau européen les droits reconnus sont très différents selon les états, où penses-tu que l’Europe est dans les droits des familles LGBT?

14 pays sur 28 ont ouvert le mariage et l’adoption aux couples de mm sexe, au cours des 15 dernieres années, et en même temps 15 pays ont ouvert la procréation médicale assistée aux femmes en couple lesbiens ou aux femmes seules. c’est beaucoup et en même temps il reste trop de pays avec des droits limités ou inextistants.

L’Europe est inéfficace en tant que telle car les questions pour les familles LGBT ne concernent pas l’Union mais les états membres. 

A ce jour, il n y’a pas de directive (la loi européenne) qui obligerait les pays etats membre à avoir les mêmes lois partout comme le  mariage et adoption pour les couples LGBT. chacun se débrouille avec son gouverment, son opinion publique, ses reactionnaires.

En revanche, plus il y a des pays qui prennent des lois pour les familles LGBT plus les autres pays sont obligés de suivre d’une maniére ou d’une autre.

Le 17 mai est la Journée internationale des familles, consacrée à la Journée internationale de l’égalité familiale le premier dimanche de mai. Quelle est la signification de la double revendication?

La journée internationale des familles consacrée à l ‘egalité est surtout un message pour signifier que les familles LGBTI et les autres familles différentes des familles heterosexuelles existent et ne veulent pas etre discriminées. ces parents et leurs enfants doivent etre respectés dans leur dignité et avoir les mm droits que les autres familles.

c’est un message universaliste d’intégration, ce n’est pas un message de revendication de droits.

NELFA compte actuellement 30 associations, quelles sont les discussions centrales de votre réflexion?

Le NELFA et ses associations adhérentes (représentant 19 états) revendiquent que le principe européen de la liberté de circulation et d’installation en Europe ainsi que le droit de vivre en famille s’applique partout en europe et pour toutes les familles.

Il est scandaleux qu’une famille LGBT ait tous ses droits reconnus dans un pays européen comme par exemple en espagne et si cette famille déménage en pologne, elle n’existe plus. les enfants qui avaient deux parents – deux femmes ou deux hommes, perdent l’un des parents voire les deux par ce que dans le nouveau pays le mariage entre personnes LGBT n’existe pas et si il est fait dans un pays qui accepte, il n’est pas reconnu.

le NELFA veut aussi déplacer l’attention de l’Europe sur le sort des familles LGBT dans les anciens pays de l’Est et dans les balkans. une prochaine conférence à ZAGREB à l ‘automne 2019 est programmée par le NELFA et ses partenaires.

Reunió d'Ampgil al Casal Lambda idemtv
Grup Ampgil del Casal Lambda idemtv

L’Anna Delgado és psicòloga i sexòloga. Va començar a fer les pràctiques al Casal Lambda i s’hi va quedar per cobrir una plaça de psicòloga i fer també tot el treball de voluntariat portant grups i les diverses activitats que ofereix el Casal.
Fins fa poc ha portat amb d’altres psicòlogues, el grup de dones, i en l’actualitat s’encarrega dels grups de pares i mares així com del grup Tutti Frutti que son nois i noies LGTBI que tenen una discapacitat intelectual.

ARTICLES D'OPINIÓ

2206
El passat cap de setmana va tenir lloc la trobada estatal d'associacions d'homes per la igualtat. Entre molts altres debats es va aprovar assumir...

LLIBRES DE L'ARMARI

3009
“I be ñaadi” “N'be jang” Alicia fa classes de mandinga per aprendre a dir allò bàsic en un viatge que inicia al maresme, amb...