Etiquetes Entrades etiquetades amb "trans"

trans

Em trobo moderadament contenta. He passat de tenir disfòria a tenir incongruència amb la meva identitat de gènere, o amb la meva sexualitat. No obstant això jo ho sento com una manera de viure.

En aquests dies vivim una eclosió d’opinions, articles, idees i maneres de veure el que l’OMS ha canviat. Estic passant per diferents estats sobre aquesta “notícia” en veure a diverses persones trans* que opinen sobre aquest pas, passet, triomf… i em costa posicionar-me.

Segons el “ICD-11-HA60 Gender incongruence of adolescence or adulthood” es parla de termes com incongruència marcada i persistent, gènere experimentat, disconformitat amb característiques sexuals del sexe assignat … Com va dir Yuliuva Hernández, “Parlar de gènere, significa” desnaturalitzar essencialitats “atribuïdes a les persones en funció del sexe anatòmic, en el procés de construcció han estat les dones les menys afavorides en les relacions socials homes-dones com a pensament binari que caracteritza a la generalitat de les cultures, atribueix al “natural” el que desvaloritza en el parell d’oposats naturalesa-cultura.

En contextos mèdics seria molt complicat introduir la parella d’oposats “natura-cultura” per donar continuïtat a tot el que ja tenim avançat per part de tots els moviments trans*. I tal com diu Amelia Valcárcel, “El feminisme és un internacionalisme“, podem aplicar que els moviments trans* són també internacionalisme, i aquestes cadenes trenquen per la baula més feble.

Parlar des de països que tenen una sanitat universal que tenen coberts certs beneficis mèdics i quirúrgics, i posen al servei de les persones trans* un ventall de possibilitats per modificar el cos, ens ha de fer reflexionar.

I ens ha de fer reflexionar que les decisions que es prenen a nivell internacional, tenen repercussions a nivell internacional. No és el mateix ser trans* a Nicaragua que a l’Aràbia Saudita, no és el mateix ser trans* a Tailàndia de ser trans* a Espanya. Aquest fet estructural és un internacionalisme que afecta de forma molt diferent depenent del lloc on hagis nascut. Ens maten, en molts països ens maten pel fet de ser trans*, digui el que digui l’OMS. Perquè un metge nord-americà atengui les peticions farmacològiques d’una persona trans*, a través d’una assegurança mèdica privada, sinó estem reflectides dins el CIE, tinc els meus dubtes sobre com seria aquesta atenció.

¿Sortir del CIE o sortir del DSM, a nivell internacional, assegura que totes les persones trans* de tot aquest planeta continuaran tenint l’assistència que desitgen? No sabria respondre. La lluita ha de continuar perquè puguem universalitzar tots els drets adquirits, i que aquests puguin ser universalitzats per a totes les persones trans*, independentment del seu origen.

I que aquests drets no depenguin d’una o altra patologia. Que aquests drets siguin universals, que aquesta lluita sigui per visibilitzar, que l’imaginari social assimili que els nostres avenços són avenços per a tothom. Que la nostra manera de viure no és només la nostra forma de viure, que és una diversitat cultural més, que és un enriquiment social que ens beneficia a tots i totes.

Jo voldria que no haguéssim de viure una “transició”, jo voldria una societat que ens reconegués tal com som… amb la nostra corporalitat. Que el gènere no tingués res a veure amb el cos.

172

La Classificació Internacional de Malalties (CIM) és el llistat de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per la identificació de malalties de cara a facilitar informació als i les professionals de la salut.

En la revisió que l’OMS ha fet de la classificació – la primera en els darrers 30 anys- la transsexualitat ha deixat de ser considerada una malaltia mental, una exigència del moviment LGTBI. En aquesta actualització de la CIM, però, no s’ha donat total satisfacció a les reivindicacions del moviment donat que la transsexualitat ha quedat inclosa com a comportament sexual “de cara a mantenir la possibilitat de rebre atenció mèdica gratuïta” segons van declarar els responsables de l’organització.

res a amagar d'anna boluda
llibre res a amagar

L’Anna Boluda és una autora novell però prou coneguda com a periodista i cineasta. En l’àmbit LGTBI el seu treball per a la visibilització ha estat important, especialment pel que fa a les famílies amb el documental “Homo baby boom” .

El llibre és l’obra que va quedar finalista al 15è premi de narrativa juvenil Torent 2017 i vol ser una eina de visibilitat i pedagogia social.

A la història es recullen tota una sèrie de situacions que segons la mateixa autora “són una vacuna contra el bullying” i dels pocs llibres que hi ha per a joves en format de narrativa. La novel·la no és només una obra finalista sinó un exercici militant de visibilitat de la diversitat.

El fet d’estar escrit en valencià podia ser també una dificultat però hi ha diversos instituts que ja ho tenen com a lectura obligatòria i això pot facilitar el treball a les aules que és un dels objectius de l’autora

tango queer idem tv
inusual project

L’entitat Tango Queer Barcelona va néixer el gener del 2015 per a aprendre a ballar tango, però en aquells moments no hi havia cap milonga a la ciutat que realment subvertís els rols de gènere.

Les persones que la formen no creuen ni se senten còmodes amb els codis heteronormatius que s’apliquen a aquesta dansa -i a la societat en general-, així que van decidir a crear el seu propi espai, més lliure, càlid i obert.

Des d’allò més personal que també és polític volen donar visibilitat a una forma lliure d’entendre aquest ball. Neix per crear un espai on relacionar-se a través de la dansa, on no existeixen identitats imposades ni preestablertes, i trenquen amb els estereotips. Entenen la comunicació en el ball com quelcom fluïd i molt dinàmic ja que experimenten amb els dos rols. Rebutgen la visió jeràrquica i d’oposats a la que ens redueixen els binarismes convencionals segons ens expliquen.

A principis d’any van celebrar els 3 anys amb una milonga especial amb disfresses. Vam assistir a aquesta sessió especial i la vam enregistrar.

Podeu trobar més informació:

http://tangoqueerbarcelona.com/

https://www.facebook.com/tqbcn/

i es reuneien cada dilluns al local Inusual Project. C/ Paloma 5 BCN

19h. Classe d’Iniciació
20.30h Classe nivell intermig.
22h-00h MILONGA QUEER

Aquest mes de maig recordem, des de les entitats, els sindicats, les universitats i les institucions la lluita contra la lesbofòbia, homofòbia, bifòbia i transfòbia. És no només necessari sinó també imprescindible.

La llei 11/2014 que va ser empesa pel món associatiu i aprovat per una majoria parlamentària és un instrument valuós que cal continuar desplegant, millorant i complementat des de les polítiques públiques, i també des de la societat civil, el món laboral i l’acadèmic. Tenim molts reptes pendents encara. Però cal també una mirada a totes les persones del col·lectiu d’arreu del món, que no només no estan a l’empara d’una llei de garantia de drets més o menys millorable, sinó que pel sol fet de no respondre als patrons heteropatriarcals són marginades, perseguides i castigades.

En el dia internacional contra la LGBTIfòbia, i cada dia, cal que recordem aquelles persones que per ser senzillament qui volen ser i estimar com vulguin, posen la seva vida en perill.

Aquelles i aquells que poden ser multades, castigades, empresonades, torturades, violades o fins i tot assassinades a l’empara de lleis despòtiques que els neguen la llibertat, la llibertat de ser i estimar com vulguin. Per denunciar els governs que actuen així, per no deixar caure en l’oblit tot els seu patiment, per empènyer  el món a una mirada de respecte als drets humans, cal que en parlem, avui, aquest mes, cada dia. I cal que obrim la mirada, el cor i les fronteres a les persones que han de fugir del seu país per poder ser qui són, per poder viure la seva diversitat sexual i d’opció de gènere sense risc de la seva vida.

Fem de Catalunya un país de refugi LGBTI.

 

Mireia Mata Solsona és Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya

346

per Carme Porta

(interview original en français dessous)

Dominique Boren és l’actual president de NELFA (Network of European LGBTIQ* Families Associations). Té 51 anys i forma part de APGL  (Association des Parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de França sent el copresident des de l’any 2010. L’entitat és una la principal de les famílies LGTB a França i va ser una de les que va encapçalar la lluita pel matrimoni igualitari el 2013 a l’estat francès. Ha estat copresident del Centre LGTB de París entre el 1999 i el 2002. Està casat i és pare des del 2011.

Durant més de 25 anys en la lluita pels drets LGTBI, hi ha hagut molts avenços, però també hi ha el perill de recular. Com creieu que els requisits del moviment LGTBI a Europa han canviat?

Fa vint-i-cinc anys, les demandes dels moviments i activistes es van centrar en la fi de la discriminació contra lesbianes i gais. Llavors, les reivindicacions van incloure les persones bisexuals i, finalment, les persones trans (però realment més tard). Aquestes reivindicacions han estat tingudes en compte per la Unió Europea amb una directiva que prohibeix la discriminació de les persones LGTB en ocupació i serveis, per exemple quan es lloga una casa o quan es demana la subscripció al servei telefònic. Aquesta directiva s’ha fet obligatòria als països de la Unió Europea que han estat obligats a adoptar lleis nacionals per prohibir i sancionar conductes discriminatòries contra persones LGBT.

El consell de Nelfa, elegit el març de 2018 a Lisboa
El consell de Nelfa, elegit el març de 2018 a Lisboa

Vostè és el president de NELFA, a nivell europeu, els drets reconeguts són molt diferents segons els estats, on creieu que és Europa  pel que fa als drets de les famílies LGBT?

Catorze de vint-i-vuit països han obert el matrimoni i l’adopció a parelles del mateix sexe durant els últims 15 anys i, al mateix temps, quinze països han obert serveis de reproducció assistida per a dones lesbianes o solteres. És molt i al mateix temps hi ha massa països amb drets limitats o inexistents.

Europa és ineficaç com a tal perquè els problemes de les famílies LGBT no afecten a la Unió, sinó als estats membres. A dia d’avui no hi ha una directiva que obligui els estats membres a tenir les mateixes lleis a tot arreu com el matrimoni i l’adopció per a parelles LGBT. Cadascun d’ells gestiona amb el seu govern, la seva opinió pública, els seus reaccionaris. No obstant això, mentre més països facin lleis per a les famílies LGBT, els altres es veuen obligats a seguir d’una manera o altra.

El dia 17 de maig es celebra el Dia Internacional de la Família, però dediqueu al Dia Internacional de la Igualtat Familiar el primer diumenge de maig. Quin és el significat de la doble reclamació?

El dia internacional de les famílies dedicades a la igualtat és sobretot un missatge que vol dir que existeixen famílies LGBTI i altres famílies diferents de famílies heterosexuals i no volen ser discriminades. Aquests pares, mares i els seus fills i filles han de respectar-se amb la seva dignitat i tenir els mateixos drets que altres famílies. És un missatge d’integració universalista, no és un missatge de reclamació de drets.

Junta NELFA en Berín
Membres de la Junta de Nelfa a Berlín amb els seus representants associats alemanys

NELFA compta actualment amb 30 associacions, quines són les discussions centrals del vostre pensament?

NELFA i les seves associacions membres  (que representen 19 estats) afirmen que el principi europeu de llibertat de circulació i assentament a Europa i el dret a viure amb la família s’aplica a tot Europa i a totes les famílies.

És escandalós que una família LGBT tingui tots els seus drets reconeguts en un país europeu com Espanya i si aquesta família es trasllada a Polònia, ja no existeix. Els fills que van tenir dos pares-dues dones o dos homes-  perden un dels pares o ambdós, perquè en el nou país el matrimoni LGBT no existeix i si es fa en un país que ho accepta no es reconeix.

NELFA també vol canviar l’atenció d’Europa a la difícil situació de les famílies LGBT als antics països d’Europa de l’Est i als Balcans. una pròxima conferència a ZAGREB a la tardor de 2019 està programada per NELFA i els seus socis.

————————————

Dominique Boren est l’actuel président du NELFA (Réseau des associations européennes de familles LGBTIQ *). Il est âgé de 51 ans et fait partie de l’APGL (Association des parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de France étant le co-président de 2010. L’entité est l’une des principales familles LGBT en France et a été l’un des qui a dirigé la lutte pour le mariage égalitaire en 2013 dans l’État français. Il a été coprésident du Centre LGBT à Paris entre 1999 et 2002. Il est marié et est un parent depuis 2011.

Depuis plus de 25 ans dans la lutte pour les droits LGTBI, il y a eu beaucoup d’avancées mais aussi le danger de recul. Comment pensez-vous que les exigences du mouvement LGTBI en Europe ont changé?

Il y a 25 ans, les revendications des mouvements et des personnes militantes portaient surtout sur la fin des discriminations à l’egard des personnes lesbiennes et gays.puis les revendications ont englobe les personnes bi et puis enfin les personnes trans ( mais vraiment plus tard).ces revendications ont ete prises compte par l’Union Europeene avec notamment une directive qui interdit de discriminer les personnes LGBT dans l’emploi et les services comme par exemple quand on loue une maison ou quand on demande un abonnement au service du telephone. cette directive a ete rendue rendue obligatoire dans les pays de l’Union Européenne qui ont ete obligés de prendre des lois nationales pour interdire et sanctionner les comportements discriminants à l’égard des personnes LGBT.

Les dernières années, les familles LGBT ont explosé. Vous êtes le président de NELFA, au niveau européen les droits reconnus sont très différents selon les états, où penses-tu que l’Europe est dans les droits des familles LGBT?

14 pays sur 28 ont ouvert le mariage et l’adoption aux couples de mm sexe, au cours des 15 dernieres années, et en même temps 15 pays ont ouvert la procréation médicale assistée aux femmes en couple lesbiens ou aux femmes seules. c’est beaucoup et en même temps il reste trop de pays avec des droits limités ou inextistants.

L’Europe est inéfficace en tant que telle car les questions pour les familles LGBT ne concernent pas l’Union mais les états membres. 

A ce jour, il n y’a pas de directive (la loi européenne) qui obligerait les pays etats membre à avoir les mêmes lois partout comme le  mariage et adoption pour les couples LGBT. chacun se débrouille avec son gouverment, son opinion publique, ses reactionnaires.

En revanche, plus il y a des pays qui prennent des lois pour les familles LGBT plus les autres pays sont obligés de suivre d’une maniére ou d’une autre.

Le 17 mai est la Journée internationale des familles, consacrée à la Journée internationale de l’égalité familiale le premier dimanche de mai. Quelle est la signification de la double revendication?

La journée internationale des familles consacrée à l ‘egalité est surtout un message pour signifier que les familles LGBTI et les autres familles différentes des familles heterosexuelles existent et ne veulent pas etre discriminées. ces parents et leurs enfants doivent etre respectés dans leur dignité et avoir les mm droits que les autres familles.

c’est un message universaliste d’intégration, ce n’est pas un message de revendication de droits.

NELFA compte actuellement 30 associations, quelles sont les discussions centrales de votre réflexion?

Le NELFA et ses associations adhérentes (représentant 19 états) revendiquent que le principe européen de la liberté de circulation et d’installation en Europe ainsi que le droit de vivre en famille s’applique partout en europe et pour toutes les familles.

Il est scandaleux qu’une famille LGBT ait tous ses droits reconnus dans un pays européen comme par exemple en espagne et si cette famille déménage en pologne, elle n’existe plus. les enfants qui avaient deux parents – deux femmes ou deux hommes, perdent l’un des parents voire les deux par ce que dans le nouveau pays le mariage entre personnes LGBT n’existe pas et si il est fait dans un pays qui accepte, il n’est pas reconnu.

le NELFA veut aussi déplacer l’attention de l’Europe sur le sort des familles LGBT dans les anciens pays de l’Est et dans les balkans. une prochaine conférence à ZAGREB à l ‘automne 2019 est programmée par le NELFA et ses partenaires.

Reunió d'Ampgil al Casal Lambda idemtv
Grup Ampgil del Casal Lambda idemtv

L’Anna Delgado és psicòloga i sexòloga. Va començar a fer les pràctiques al Casal Lambda i s’hi va quedar per cobrir una plaça de psicòloga i fer també tot el treball de voluntariat portant grups i les diverses activitats que ofereix el Casal.
Fins fa poc ha portat amb d’altres psicòlogues, el grup de dones, i en l’actualitat s’encarrega dels grups de pares i mares així com del grup Tutti Frutti que son nois i noies LGTBI que tenen una discapacitat intelectual.

Un lloc quiet, un cor quiet, l’hora quieta. L’hora quieta és el títol de la novel·la de Maria Dolors Farrés en la que tracta de l’amor entre dos monjos al monestir de Sant Llorenç. No és el primer cop que es publica però si que ho fa en tota la seva extensió. Fa 25 anys que l’autora va començar a esciure-la.

La novel·la es desenvolupa en la vida del monestir i es centra al segle XIV. Per Maria Dolors Farrés els personatges tenen vida pròpia, expliquen la seva vida a partir del que ella va plantejant.

L’hora quieta és una obra àmpliament documentada i que ha donat pas a una altra obra. Farrés va escriure, posteriorment, una preqüela, “El càstig” de l’obra amb la figura del personatge principal que vol ampliar la història presentada a l’hora quieta.

Rosa Almirall és doctora en ginecologia i obstetrícia, militant feminista en els anys 80, i a més a més sexòloga. També és en aquest moment la directora dels Serveis de Ginecologia d’Atenció primària de l’Institut Català de Salut i va crear el servei Trànsit de promoció de la salut de les persones trans* dintre de la sanitat pública, i que dona atenció a totes les persones amb identitats no normatives que s’apropen d’arreu de Catalunya.
La Rosa Almirall ja va estar en el primer centre de Planifiació Familiar de Barcelona i també ha estat molt implicada en la lluita feminista.

Un servei que bàsicament que valida a la persona en la situació que estigui, és a dir que no hi ha cap prova diagnòstica ni cap prova psicològica o psiquiàtrica que pugui definir a una persona, només el que és la pròpia vivència de la persona i com es defineix.

La iniciativa, molt inicialment, era simplement crear una consulta respectuosa cap a persones amb cossos diversos i que no se sentíssin ni discriminades, ni rebutjades, és a dir, una consulta amable per a poder fer el que la Rosa ja feia com a ginecòloga però aplicat a persones tant amb cossos diversos com fins i tot amb orientacions sexuals no normatives.

També hem parlat amb el Kenzo Marín, que és una persona trans* que va assistir al servei i després hi va començar a treballar.

El servei Trànsit es troba actualment al CAP de de Numància tot i que va començar a Manso. Moltes persones usuàries que han passat per Trànsit han creat una Xarxa d’Iguals de voluntariat per acompanyar i donar suport a persones que acodeixen al servei.

Trànsit té importants aliats en l’administració: l’ICS, l’àrea LGTBI de la Generalitat i la Conselleria de Salut que va considerar Trànsit la porta d’entrada a la salut de les persones trans. Han vingut a conèixer el model des de les Balears, Dinamarca i Austràlia.

Les persones trans* no hem nascut en un cos equivocat. Ni tenim el cervell d’un gènere determinat. Ni necessitem un constructe social de cap gènere alternatiu. I això, encara hem d’explicar-ho perquè la gran majoria de la societat no és conscient.

Per què el moviment feminista ha d’incloure a les dones trans? Per què les dones trans hem de reconèixer el moviment feminista? Per què ens necessitem les unes a les altres?

Les persones trans* som un segment de la població al qual la societat odia, menysprea, discrimina i estigmatitza. Estar incloses dins del DSM-V del “Manual de Desordres Mentals” i “patir” un trastorn d’identitat sexual i de gènere no ens ajuda. Continuar dins de la medicina i la psiquiatria com a persones considerades que tenen una malaltia mental és, si més no, una realitat estigmatitzant.

Estem dins d’un món globalitzat on en setanta dos països es considera un delicte no tenir una orientació heterosexual, sent el transgenerisme motiu suficient per a desencadenar la presó o la condemna a pena de mort. Això conforma uns fets estructurals d’odi i estigma cap a les persones trans*.

La transfòbia és un conjunt de fets, mecanismes, situacions i estructures que desencadenen i originen una violència física, estructural, administrativa, psicològica cap a les persones trans* per ser diferents, per manipular el gènere d’”una altra manera”, pel fet de viure nostre gènere a l’exterior de les fronteres que el cisheteropatriarcat dicta.

Aquesta transfòbia es desencadena cap a les persones transvisibles. Les dones trans, moltes de nosaltres, som transvisibles; per molt que vulguem pensar-nos o llegir-nos com a dones, arribar a una invisibilitat, és per moltes de nosaltres missió impossible. Dins del segment de la població trans*, nosaltres, les dones trans*, continuem sent el target més castigat, més estigmatitzat i més transgressor.

No obstant això els assassinats tan sols són la punta de l’iceberg d’una estructura transfòbica que ens fa viure en l’exclusió social permanent:
– El fracàs escolar pel bullying i la discriminació per tenir una identitat sexual i de gènere que no s’ajusta a la norma, proporciona un absentisme formatiu que desposseeix de competències tècniques i discursives des de l’edat primerenca.
– La desafecció familiar cap a les dones trans* en nuclis familiars i socials ens desposseeix de l’arrelament familiar, dels cercles soci afectius, del privilegi de sentir-nos estimades i formar part d’un sentiment comú familiar.
– Les dificultats per fer una inserció laboral en el mercat laboral formalitzat ens desposseeix de construir-nos subjectes polítics, de socialitzar-nos, de poder tenir drets socials més enllà de la individualització com a persones.

A poc a poc es van construint aliances de persones trans* en molts llocs del planeta. Aquests corrents que sota el lema de la identitat sexual i de gènere, de la diversitat, promouen la visibilització i l’empoderament de les persones trans* a través de xarxes socials, d’associacions, de mitjans de comunicació que fins fa molt pocs anys estaven fora del nostre abast.

Més enllà de totes aquestes visibilizaciones hem de construir aliances amb altres moviments socials que són travessats per les mateixes interseccionalidades per les que nosaltres mateixes estem travessades.

El feminisme és un conjunt de moviments polítics, socials, econòmics i culturals que té com a objectiu l’empoderament i la igualtat de drets entre homes i dones, així com qüestionar el patriarcat, la dominació i les violències exercides sobre les dones, a més del qüestionament de l’assignació dels rols segons el gènere.

Eureka! Tot el que les dones trans* desitgen visibilitzar té molts punts en comú amb el feminisme. Comptant amb el llarg historial i les moltes dècades d’experiència i de resultats podem teixir aliances des de l’empatia i l’autocura.

Aquests mecanismes d’opressió que són els tentacles del patriarcat diàriament qüestionats pel feminisme són el principal eix d’opressió que també tenim les dones trans*

En ‘teixir aliances entre les problemàtiques de les dones i les problemàtiques de les dones trans* hem comprès que les violències exercides sobre les dones no només responen a uns mecanismes propis d’un fet estructural de l’odi per la identitat de gènere, sinó a una estructura-macro encara més privilegiada, el patriarcat.

Des de fa uns anys, milers de dones, trans i cis, estem denunciant que els assassinats de dones trans* siguin també llegits i inclosos dins de les llistes de feminicidis.

Teixir aliances també significa ampliar el camp i incloure l’acostament de les dones trans als espais de seguretat o espais no mixtes. Que siguem llegides com el que som, subjectes políticament dones. Independentment de la nostra aparença, de la nostra expressió de gènere, de la nostra genitalitat som políticament dones, i per això, som travessades pels mateixos fets estructurals i patriarcals.

Les nostres paraules són unir esforços, acostament i sororitat. Estem en el mateix vaixell i remem en la mateixa direcció. Nosaltres tampoc volem que l’educació sigui sota les normes del gènere, ni ser determinants en el que és “ser home” i “ser dona”. D’aquesta manera pensarem una societat que no estarà sobre uns fonaments de gènere extremadament estereotipats i amb uns rols rígids i impostos.

Aquesta deconstrucció del gènere ens portarà a pensar que una dona que es deixi borrissol a les aixelles no serà ni més ni menys dona i no li preguntarem ¿Però tu no volies ser dona? De la mateixa manera quan una dona vulgui ser jugadora de rugbi no serà qüestionada sobre la seva major o menor feminitat.

En tota aquesta deconstrucció estem totes!

 

Belén Camarasa (Barcelona, 1965) activista trans. Actualment treballa com a i dinamitzadora de l’espai “Sororitat Trans” a la Fundació Surt . Defensa que el reconeixement polític de les dones trans * passa per ocupar espais en el mercat laboral.

 

ARTICLES D'OPINIÓ

628
Les persones trans* no hem nascut en un cos equivocat. Ni tenim el cervell d'un gènere determinat. Ni necessitem un constructe social de cap...

LLIBRES DE L'ARMARI

3439
Mares que accepten mentides, monges que no ho són, lesbianes a l'armari, lesbianes que són fora i porten pancarta, lesbianes que fan...