Un cos al nostre gust

Què passa quan una lesbiana poc femenina (per entendre’ns) pateix una mastectomia? En certa ocasió vaig sentir el comentari: “Bé, a ella no li afecta tant”. És clar, com que és el símbol de la feminitat per excel·lència, no ens ha d’afectar. De fet, és com si ens tallessin les ungles; on s’és vist una lesbiana poc femenina amb les ungles llargues i esmaltades? Visca el tòpic!!

Una part del que passa us la puc explicar. Si el que vol és fer desaparèixer la voluminossitat de l’altre pit per una qüestió bé sigui d’estètica, bé d’equilibri, s’ho haurà de pagar de la pròpia butxaca. “La reconstrucció —li diran— sí que entra, però la mutilació no”. O sigui que, si et vols arreglar el pit absent seguint paràmetres normatius, heteropatriarcals, etc. cap problema, t’ho finança la Seguretat Social, però si vols tenir el cos al teu gust, després de tot el que has patit, estaràs cometent una abominable amputació de la teva mitja feminitat preservada. Només en qüestió de gratar-se la butxaca, aquest acte pot ser equiparable al glamouros exercici d’inflar-se els pits amb silicona per lluir feminitat autèntica i sense fissures.

És genial! Us explico un cas. Una dona amb doble mastectomia va a la consulta d’un cirurgià plàstic interessant-se per una nova tècnica que consisteix en treure greix de la panxa per a implantar-la a la mama. Un sistema ideal perquè, a més de no provocar rebuig, bé a ser un dos por uno: et treuen el mixelín i et posen les tetes a la mida que triïs. Bé, si ho tries tot com el cirurgià vol que ho triïs. Aquesta dona —la identitat de la qual no revelaré, però qui tingui una mica d’ull ja s’ho imagina—, li diu que només es vol arreglar un pit, donat que l’altre li van remenar massa i ja el porta decorat amb un tatoo que fa flipar. Resposta del metge: “Ah, no! De cap manera! Farem tots dos i ho farem bé. I no la deixaré que es quedi a mitges”. Ole, els pebrots del facultatiu!! O et poses els pits com ell vol o no t’ho fa. Però de la seva prepotència ningú s’esgarrifa i sí, en canvi, de que la senyora vulgui sentir-se còmoda amb el seu cos i modelar-lo seguint idees que traspassen el binarisme de gèneres. D’això algun cirurgià o cirurgiana plàstics n’ha sentit a parlar? Diria que no. No, al menys aquells i aquelles amb les que ens hem trobat. A una altra dona, quan li va explicar a la metgessa el seu desig de deixar el pit que li queda a la mida de senyor, aquesta li va dir: “On és la càmera oculta? Això és el més surrealista que m’han demanat mai!”. Però, al menys, ni s’hi va negar ni li va dir que si ho feia ho faria al seu gust i no al de la pacient.
La idea del cos com a “lloc legítim de discurs” o, simplement, la riquesa de la diversitat no encaixen en el sistema sanitari. Els i les teòriques dels moviments trans bé ho posen de manifest i, amb totes les seves discrepàncies, s’han unit i donen canya. Les dones poc femenines amb mastectomia no tenen cap referent —de nou la manca de referents—, per això, aprofito la plataforma que em brinda IdemTV i adreço les interessades cap a un blog on poden trobar iguals, compartir experiències i fer pressió comú davant les desenraonades situacions amb les que es poden trobar. Que hi haurà d’altres llocs, segur, però hi arribareu, sens dubte, a partir d’aquest http://marimachoscancerosas.blogspot.com.es/. Confesso que el nom em desagrada i que no hi estic del tot d’acord amb les teories de la resignificació de l’insult, però això, ara i aquí, és secundari, l’important és que no estàs sola.

Isabel Franc, es va donar a conèixer al món de la literatura amb la seva primera novel·la Entre todas las mujeres (Tusquets 1992), una obra insòlita que va ser finalista del Premio La Sonrisa Vertical. És l’autora de la celebrada Trilogia de Lola Van Guardia, editada por Egales. El 2010 publica, conjuntament amb la dibuixant Susanna Martín, Alícia en un món real (Norma còmic) una novel·la gràfica sobre el càncer de mama, que va rebre el Premi Jennifer Quiles 2011. Ha estat la guanyadora del IV premi Terenci Moix de literatura LGBT amb la novel·la Elogio del Happy End