Però si ja teniu el matrimoni i l’adopció! Què més voleu ara? Vols dir que cal encara aquesta manifestació? Aquesta desfilada amb els vostres crits i el vostre exhibicionisme? No en feu un gra massa ja?

I les respostes a tanta pregunta simplista i gens meditada són:

Volem la igualtat. No ha de ser tan difícil d’entendre.

Sí, és totalment necessària aquesta desfilada manifestació. I encara l’hem de fer més grossa!

I no, no en fem un gra massa.

Mentre hi hagi persones que neguen a les lesbianes , gais i transsexuals la dignitat i la igualtat, haurem de seguir recordant i reivindicant els fets d’Stonwell. Mentre la nostra societat pugui atorgar o treure drets a les persones, en funció de la seva orientació i opció sexual haurem de fer sentir la nostra veu. I fem sentir la nostra veu com millor ens sembla. Aconseguint pactes parlamentaris que després de mesos de feina permeten entrar al Parlament de Catalunya la primera llei contra la LGTBfòbia del món, i una vegada més, amb els vots en contra només del PP: 110 contra 17. Fem sentir la nostra veu denunciant en els mitjans de comunicació el bullying homofòbic a les escoles, l’assetjament que encara pateixen les i els adolescents i joves LGTB quan surten de l’armari i fan saber a les amigues i amics i al món, que estimen i se senten atretes i atrets per algú del seu mateix gènere. Fem sentir la nostra veu perquè encara és difícil que un pare o una mare s’il·lusioni i s’alegri quan la seva filla o fill LGTB els diu que té nòvia o novio. Fem sentir la nostra veu en trobades i encontres que enforteixen els nostres vincles i diuen al món que existim i que som felices tal com som. I també, és clar! fem sentir la nostra veu sortint al carrer i manifestant-nos i desfilant amb pancartes i banderes, amb música i amb eslògans, amb carrosses i festa, i amb trenets carregats de criatures amb els colors de l’arc de Sant Martí (que per cert, per moltes criatures són els colors de les famílies, de les famílies FLG és clar!).

I avui hem de fer sentir la nostra veu també, perquè a Espanya, una ministra, segueix mantenint que el ser lesbiana és motiu suficient d’exclusió a les prestacions de la seguretat social. Les lesbianes, afirma la Ministra de Sanitat Ana Mato, no tenim dret a accedir a la reproducció assistida si volem ser mares. Les dones solteres tampoc.

Una vegada més cal formar part del model majoritari, sent família heterosexual i biparental. O sigui, una família formada per una mare i un pare. De fet, resulta que es contempla només un únic model de família. Encara que resulta, i potser la senyora Ministra no ho sap?, que a Espanya des del juliol del 2005 les parelles lesbianes ens casem i tenim fills compartint la parentalitat, o sigui, que dues dones formem família davant la llei. I la formem davant la llei des del 2005, perquè abans, i des de sempre en la nostra quotidianeïtat, ja ho havíem fet.

Tinc tres fills, una filla i dos fills, i sóc mare des d’abans del 2005. I si no que els ho preguntin al meu gran que ara amb 18 anys, o la noia amb 15, o el petit amb 10, són molt conscients que des del primer moment han tingut dues mares; encara que també saben del cert que les dues mares en són davant la llei des del 2005 només. I saben també molt bé els motius d’aquest buit legal en les seves vides, i saben de les inseguretats i la lluita, i la victòria posterior. Però també saben de l’existència de senyores i senyors que voldrien tornar-los a dur a l’anonimat, que els voldrien prendre els seus cognoms i prendre també el que les seves mares els han aconseguit i la societat els ha atorgat per llei.

Que el març del 2005, el Parlament de Catalunya aprovés l’adopció conjunta per lesbianes i gais va ser un pas immens cap a la igualtat i el reconeixement. No era només que a partir d’aquell moment una parella de noies i nois, podia començar a imaginar la seva pròpia família, podien començar a bastir el seu projecte de maternitat o paternitat conjunta amb il·lusió i igualtat. És que a més a més, totes les nenes i nens que ja existien en el sí de families de dues dones o dos homes, passarien a tenir legalment dues mares o dos pares. Vaig poder demanar el permís de maternitat pels meus tres fills, tots tres alhora és clar, perquè resultava que em convertia en mare legal de família nombrosa de cop!.

I que tres mesos més tard, el juny de 2005, el Congrés de diputades i diputats aprovés el matrimoni igualitari per a lesbianes i gais, va ser la culminació del reconeixement dels nostres drets. Ens podíem casar!. Vam deixar de ser ciutadanes i ciutadans de segona. I això que es diu tan ràpid és una sensació de dignitat, de plenitud, d’orgull, d’alegria i de victòria immens, que et canvia la vida.

Sabíem de tota manera que quedaven serrells. Algun que altre forat negre en la igualtat, al que havíem hagut de renunciar per aconseguir el més gros. I la igualtat en l’accés de les lesbianes a les tècniques de reproducció assistida n’era un. Cada comunitat autònoma aplicava la norma com millor li semblava. I així teníem per exemple que a determinats hospitals públics del País Valencià, malgrat el govern del PP, ens podíem inseminar per la seguretat social. I en canvi a Catalunya, tant amb el govern tripartit d’esquerres, com amb CiU, no. Considerar el factor d’esterilitat o d’infertilitat de la parella entre dues dones es veu que no és suficient. Que un home i una dona entre sí siguin infèrtils és motiu per entrar a les llistes d’espera de la reproducció assitida. Però que dues dones entre sí, o una dona sola, per la seva situació no puguin engendrar per sí mateixes, no és motiu per tenir els mateixos drets. Seguim tenint per tant, famílies de primera i famílies de segona.

Tampoc vam aconseguir que s’acceptés la pressumpció de maternitat. Quan una dona està embarassada, n’hi ha prou que digui el nom d’un home perquè aquest sigui considerat el pare de la criatura, sense cap comprovació. Si ella diu que l’és i ell ho ratifica, és el pare a tots els efectes. Quan una dona està embarassada, no n’hi ha prou que la seva dona digui que n’és la mare. Només podem ser mares dels fills de les nostres dones si aquest fill o filla ha estat concebut per tècniques de reproducció assistida en una clínica, i hem signat el consentiment a l’ús d’aquestes tècniques. O bé, si adoptem els fills de la nostra parella. Una vegada més un motiu més per no descansar, per seguir en la lluita, per exigir l’acompliment de la igualtat per a totes les persones, sigui quina sigui la nostra orientació sexual.

Però és que ara a més a més, el Ministeri de Sanitat pretén fer-nos creure que aquesta discriminació purament ideològica, és una retallada per motius econòmics. Altres règims, totalitaris, també van començar retallant drets a les minories argüint motius econòmics, mentre atiaven així el foc de la intolerància i l’odi, sembrant el terror a Europa i escribint una de les pàgines més fosques de la història de la humanitat. I això, ara, en ple segle XXI, si que no és admissible de cap manera!

Com diu un bon amic, “la negació de la ministra a l’ús de les tècniques de reproducció assistida a les parelles lesbianes i les dones soles, seria equilibrada si a les parelles heterosexuals els recomanés en cas d’infertilitat de la part masculina, acudir al “butanero”. Altrament és injust i sexista.”

La lluita continua, sí. Malhauradament. I continuarà fins que sigui impensable la discriminació, l’odi, la marginació, i el rebuig per motiu d’orientació sexual, d’identitat de gènere i de diversitat familiar. Continuarem desfilant i manifestant-nos mentre sigui possible que tota una ministra de sanitat exclogui de les prestacions públiques el desig de ser mares de les dones lesbianes. A veure quina és ara la reacció del Consejo Interterritorial de Sanidad. Seguim!

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012. Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.