“Pintem la República amb els nostres colors. L’1 d’Octubre, un Sí LGBTI” per Marc Garriga, Hasier Narbarte i Joan Pujolàs
Les persones lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersex (LGBTI) no hem necessitat mai el permís de ningú per sortir al carrer, per estimar-nos, per fer-nos visibles, per ser. El juny de 1969 a Stonewall, davant de la violència i l’assetjament de la policia, va esclatar la revolta i va néixer el moviment d’alliberament LGBTI modern. Sense aquell acte de desobediència que va ser Stonewall avui no seríem on som. A Barcelona també vam ser víctimes de la repressió quan les persones LGBTI baixàvem per la Rambla el 1977 exigint l’abolició de la llei de “perillositat social”. Ni aquells primers manifestants de 1977, ni Ocaña, ni Les Carolines, ni cap persona no pot ser il·legal per passejar-se com vulgui per la Rambla. Aleshores, la llibertat, la vam guanyar exercint-la, celebrant els nostres cossos Rambla amunt i Rambla avall. El Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), creat el 1975, no va ser legal fins el 1980. Van ser 5 anys de resistència i de perseverança, de conviccions i d’esperances. També de triomfs: el 1978 vam aconseguir deixar de ser considerades perilloses socials. Aquella victòria demostrava que els drets i les llibertats han d’estar per sobre de legalitats repressores. El primer insubmís empresonat del moviment antimili fou un militant del FAGC. La campanya Insubmissió marika va ser un exemple de com calia sumar esforços, teixir discursos i articular una visió interseccional de les lluites. Sense en Sergi, amb mitges, botes militars i perruca davant dels jutjats, avui tampoc no seríem on som. Han estat molts anys de conflicte amb un règim que emparava una realitat opressora. La llista és llarga. El 1986 detenen dos nois per fer-se un petó a Via Laietana; el 1991 uns nazis assassinen Sònia Rescalvo per ser dona trans; a Sitges el 1996 s’obren fitxers policials a gais; el 1999 s’aconsegueix per primer cop l’agreujant d’homofòbia en el judici per una agressió a dues lesbianes.
Hem estat, doncs, persones il·legals, ens han marginat, discriminat, empresonat, apallissat i assassinat. Han arribat a negar que existim. Malgrat tot, hem resistit, amb cops, cicatrius i ferides invisibles, però amb el somriure i la ploma intactes. La vida ens ha ensenyat que quan et neguen els drets cal exercir-los sense permís i que quan la legalitat et limita o t’exclou és necessari desbordar-la. I l’1 d’octubre va d’això: autodeterminar-nos com a poble tal i com ho hem fet com a persones al llarg de les nostres vides.
L’1 d’octubre votarem. Davant dels intents de boicot i de prohibició per part de l’Estat, davant de la repressió i de l’estratègia de la por i davant de l’intent de deslegitimar el referèndum per part d’algunes esquerres, les persones LGBTI tenim molt clar que ni la prohibició, ni la por, ni l’acomplexament no han estat ni seran mai suficients per privar-nos de la nostra llibertat.
L’1 d’octubre votarem Sí. Votar que sí és apoderar-nos com a poble per prendre les nostres decisions en tots els àmbits. Significa dotar-nos de totes les eines d’una República i no limitar-nos a les d’una autonomia intervinguda. Votar que sí és obrir un procés constituent, popular i des de baix, en què tothom, sense cap exclusió, pugui construir els fonaments del nou país. I és justament en aquest nou context que les esquerres i les persones LGBTI incidirem per construir la República que volem: diversa, solidària, justa i lliure.
Lluitarem per un país que avanci cap a l’autodeterminació de sexe i de gènere de totes les persones, que celebri totes les opcions sexuals, que garanteixi la lliure expressió de gènere i que reivindiqui la diversitat com la millor arma contra la intolerància i les opressions. Això es concreta en molts exemples: entendre que les relacions interpersonals van més enllà de la parella, reconèixer tants models de família com es puguin imaginar, garantir que no s’utilitzin protocols patologitzadors a persones trans i intersex en el sistema de salut, reconèixer totes les persones LGBTI represaliades pel franquisme i víctimes del feixisme, assegurar el dret de les dones lesbianes o sense parella a ser mares, construir una educació no patriarcal, perseguir fermament qualsevol agressió masclista i LGBTI-fòbica, lluitar contra l’estigmatització de les persones que viuen amb el VIH o acollir les persones LGBTI migrades i refugiades.
Els nostres drets i les nostres llibertats seran també pal de paller de la nova República. Ningú no ens prendrà aquesta oportunitat. Tenim un full en blanc, pintem-lo amb els colors de les nostres lluites.
Marc Garriga, Hasier Narbarte i Joan Pujolàs.
