“Algunes certeses sobre l’1O des de l’activisme LGTBI i el compromís polític” per Carles Rodríguez
A dos dies per la convocatòria de l’1 d’octubre encara és difícil predir què passarà diumenge i què passarà a partir de dilluns, però aquí van algunes certeses a dia d’avui des del meu punt de vista com a persona LGTBI i militant d’una formació política.
La convocatòria de l’1O no és el referèndum que necessitem. La unilateralitat sempre és arriscada. L’aprovació de les lleis del referèndum i transitorietat jurídica unes setmanes enrere al Parlament de Catalunya amb una majoria molt ajustada i amb calçador jurídic, no va ser un bon inici. Qualsevol referèndum ha de convocar-se des del màxim consens, garanties democràtiques i reconeixement nacional i internacional i ha d’interpel·lar a tota la societat en el seu conjunt. És legítim que una de les parts, en aquest cas la independentista, vulgui impulsar i executar la convocatòria de l’1 d’octubre, però no es donen les condicions desitjables per a un referèndum de tal calat polític.
El govern de l’Estat Espanyol és irresponsable i perillós. Cap govern responsable pot ignorar la voluntat reiterada de més del 80% de la societat catalana que reclama el seu dret a decidir, a votar quin encaix territorial vol pel seu país de manera legal i acordada. El govern de Rajoy, del Partit Popular (amb la complicitat igualment irresponsable de Ciutadans i PSOE) porta anys tancant la porta a aquesta possibilitat i posant per davant les respostes judicials i policials a les propostes polítiques. Dic que aquesta actitud és irresponsable, però afegiria que, a més, és perillosa quan la intencionalitat que amaga és la de guanyar vots a costa de conflictivitzar, de confrontar pobles. Aquesta deriva recentralitzadora i retalladora de drets i llibertats ens interpel·la a tots i totes. Avui és contra Catalunya i les seves institucions però demà pot donar-se a qualsevol altra part de l’Estat sota qualsevol altra pretext i és per això que cal combatre-la tot defensant la democràcia sense matisos ni silencis còmplices. Fer fora Rajoy i el PP del govern hauria de ser una prioritat per a tots i totes els i les que fem política tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.
Les persones LGTBI som el reflex de les nostres sigles, som diverses. Som el reflex de la societat catalana que també ho és de diversa. Dins el nostre col·lectiu hi ha persones amb identitats nacionals i personals diverses. Així ha estat des dels inicis del nostre activisme polític com a col·lectiu. En una Catalunya independent o no, seguirem lluitant des de la nostra diversitat però amb l’objectiu comú d’esborrar la LGTBIfòbia de la nostra societat i de continuar sent diferents però mai desiguals. Nosaltres, a més, som perfectament coneixedorxs que quan les lleis no protegeixen drets i discriminen, s’han de canviar per tal d’adaptar-se a la realitat social del moment. Això pot trigar pocs o molts anys, però la lluita al carrer i a les institucions és fonamental per aconseguir-ho.
Cal posar fre a la No política testosterònica. No. Em nego a que la política sigui una lluita masclista de fets consumats, una lluita per veure qui la diu o la te més grossa. Podem simpatitzar més o menys amb l’Ada Colau o la Manuela Carmena, però elles, com moltes altres menys conegudes, practiquen el que penso ha de ser la clau de volta per la política els propers anys: la cura i l’empatia front la violència i les amenaces; la col·laboració versus la competitivitat; l’escolta i el diàleg front la imposició. Li podem dir feminització de la política, posar els valors de les dones en valor, en definitiva, es tracta de fer política d’una altra manera en la que les solucions, el diàleg i la fraternitat siguin els veritables protagonistes.
Carles Rodríguez Herencia.
Sociòleg, membre de l’eix de feminismes i LGTBI de Catalunya en Comú.
