Etiquetes Entrades etiquetades amb "memòria històrica"

memòria històrica

Aquest estiu farà 80 anys que l’aviació alemanya va bombardejar el cabaret la Criolla. Amb la seva destrucció es van perdre moltes històries; entre d’elles,segurament, la veritable identitat de Flor de Otoño que va quedar entre les seves runes.

Poc sabem d’ell. El personatge el crea Rodríguez Méndez per una peça de teatre que porta el seu nom. Ell situa l’acció en temps de la dictadura de Berenguer i al teatre Bataclan; li dóna un nom que era Lluís Serracant; segons l’autor era un advocat de família de l’alta burgesia barcelonina, defensor d’anarquistes de dia i transvestit de nit. L’obra es publica el 1972, però no es va poder estrenar fins a 1982, després del film basat en aquesta història.

Pedro Olea, en el film de 1978, porta l’acció als darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera, on després d’un atemptat fallit contra el dictador és executat. Les dues obres fan un bon retrat de la societat barcelonina i de la nit més diversa als barris baixos. Però Flor de Otoño va ser realment aquest personatge?

Flor de Otoño

Paco Villar (1) ho posa en dubte i José March (2) arriba a posar en dubte inclòs que el nom real fos Flor de Otoño.

Les poques imatges que tenim d’ell són al cabaret la Criolla, no al Bataclan, i als anys 30. Se’l veu lleugerament transvestit, nu de cintura amunt o ballant amb altres homes. En una imatge als reservats del famós local apareix al costat d’altres transvestits i pistolers de la patronal, abans d’una suposada orgia. Era realment un anarquista o un confident del bàndol repressor?

No tenim cap constància de quin era el seu nom real, segurament no tenia cap relació familiar amb l’alta burgesia barcelonina. Sobre la seva identitat anarquista encara sembla més complicat, donada la negativa visió que tenien els anarquistes sobre l’homosexualitat. Cal recordar que la “Soli”, diari de la CNT, volia demanar volar la zona per acabar amb la malaltia homosexual.

La seva desaparició després de l’atemptat contra les Drassanes de 1933 tampoc en tenim cap constància. José March (2) senyala un personatge que apareix citat com a “Miss Flor de Liss”, amb unes característiques molt similars a Flor de Otoño. Sembla que el 1935 intentava marxar a València on la cocaïna no està tan perseguida. Se’l cita com un transvestit cocaïnòman, que vivia traficant i venent el seu cos al millor postor. Sempre per la zona de la Criolla.

Genet a Diari del Lladre parla d’aquest ambient i posa nom a aquests grupets de transvestits, els anomena “les Carolines”, però no cita a Flor de Otoño. Serà una història que caldrà seguir investigant, també per conèixer millor com vivien, somiaven o pensaven moltes persones homosexuals i transgènere a la Barcelona dels anys 20 i 30. 30.

Notes:

(1) Villar, Paco (2017):  La Criolla. La puerta dorada del barrio chino. Barcelona. Editorial Comanegra y Ajuntament de Barcelona.
(2) José March Fierro té un dels millors blogs sobre el barri “chino” a ¿Flor de Otoño o Miss Flor de Liss? http://lavaix2003.blogspot.com.es/2017/12/flor-de-otono-o-miss-flor-de-liss.html Mostra les diferents opcions.

Més:
– Genet al Raval. Documental dirigido por Juan Cano Arecha.  Mallerich Films en coproducción con Televisió de Catalunya. 2014.
– IDEMTV, 75 anys del bombardeig del cabaret La Criolla, Leopold Estapé, Juliol 2013
– Genet, Jean, (1949). Diari del Lladre

 

Al 2009 Leopold Estapé va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Administra els blogs L’Armari Obert i la Barcelona Diversa i col.labora amb difrents entitats LGTBI de la ciutat per recuperar la memòria històrica del Col.lectiu, especialment amb el GAG.

 

4216

Aquest mes d’octubre el Casal Lambda -antigament Institut Lambda- compleix 40 anys. Tres presidents de l’entitat, Armand de Fluvià, Jordi Samsó i Emilio Ruiz ens expliquen com van viure l’experiència.

Reflexions cuites a foc lent després dels fets d’Orlando

El mes de Juny té molt pes simbòlic per a les persones LGTB. Fa temps que es va instaurar com el mes per a sortir als carrers i lluitar per nosaltres. Enguany, a aquest mes de juny se li ha afegit un altre data que ens ha de fer reflexionar, lluitar i sortir al carrer per igual: el 12 de Juny. Ja ha passat temps, prou perquè passés gran part de l’atenció mediàtica. Prou per a poder parar-nos a pensar i veure què podem aprendre del que ha passat a Orlando.

Tot i patir en els primers dies per rebre una pluja bestial d’islamofòbia per part de persones properes, vaig quedar gratament sorprès de la reacció del meu entorn, deu ser que amb les experiències passades (París, Brussel·les…) ja tinc les xarxes socials netes d’esbojarrats.

Qui sí que no va fallar van ser els mitjans que ràpidament van oblidar qui havia mort i es van fixar en qui els havia assassinat. L’homofòbia va desaparèixer dels seus discursos per a ser substituïda per altres paraules, sempre fent referència a la religió d’Omar Mateen. Tot i així el meu timeline estava ple de gent LGTBQIA+ d’arreu recordant que el que havia mort a totes aquelles persones no era una religió, sinó la lgtbfòbia. Per desgràcia la moajoría d’elles oblidaven que el racisme també va jugar un paper clau aquella nit, donat que quasi totes les mortes eren llatinoamericanes.

Potser Orlando és el detonant que necessitem per acabar d’obrir els ulls i que les persones que treballem per la diversitat d’orientacions sexuals i identitats i expressions de gènere ens posicionem clarament com a antiracistes, en contra de la islamofòbia i de la islamofòbia de gènere en particular. Les raons que us proposo són les següents:

Penso que és important parar-nos a pensar perquè els mitjans s’han oblidat tan ràpidament de la claríssima homofòbia i el racisme que hi ha rere dels fets d’Orlando. I perquè nosaltres hem passat per alt el factor racial. És important recordar que unes setmanes abans hi havia hagut un atac molt similar a una altra discoteca gai a Mèxic. No vam sentir res d’aquesta perquè qui va dur a terme la matança no va ser reconegut com a musulmà. No vam sentir res d’aquesta perquè les nostres morts no eren la part important, no ho són, només ho era qui ens havia matat. Perquè sempre hi ha unes morts que valen més que altres i no ens equivoquem: nosaltres acostumem a estar en el cantó menys valuós.

La resposta internacional a la matança d’Orlando respon a un procés de criminalització de l’islam. Un procés al qual no li interessen les declaracions de la gent propera a Omar Mateen que el descriuen com a homòfob, masclista, i com a poc religiós. Un procés al qual tampoc li ha interessat pensar en aquella gent que afirma que Omar en realitat era homosexual, o que freqüentava el club que va atacar i que l’atac d’Orlando va ser en gran part una represàlia causada per una forta homofòbia interna. A aquest procés tampoc li interessa reflexionar que part d’aquesta homofòbia es genera perquè ells estan ajudant a continuar venent l’islam i l’homosexualitat com a categories oposades.

Als interessos (per ambdós cantons) que hi ha rere de tot el que està passant no els interessa l’existència de l’Islam queer, no reconeixeran mai el feminisme islàmic, ni les lectures postcolonials de l’islam. Tots dos pols, tant el de les persones musulmanes més integristes com aquelles que volen situar l’islam com a enemic els interessa promoure una visió tancada i excloent de l’islam.

Aquelles que lluitem per a poder existir des de la diferència ens hem d’unir per aturar la violència. Ens hem d’unir per a mostrar que això que diuen no és cert, que existeixen persones molt diverses: musulmanes i homosexuals, feministes que porten hijab (el vel), musulmanes que no en porten, dones trans que porten hijab i fins i tot Niqab (el vel que cobreix la cara), i persones musulmanes heterosexuals i cisgènere que ens recolzen sense embuts i acullen la diversitat igual que altres persones heterosexuals i cisgènere que no siguin musulmanes.

Ens hem d’unir perquè ens estan utilitzant els uns contra els altres. Perquè és des de dintre de les religions que podrem combatre el masclisme i l’homofòbia que hi trobem, que es corresponen al masclisme i l’homofòbia de les societats en les quals vivim. Ens hem d’unir perquè fa temps que disfressen de feminisme l’odi cap a les dones musulmanes, perquè instrumentalitzen les lluites i polítiques LGBT per a promoure el racisme, per a polaritzar-nos i aïllar-nos tant com puguin, per a continuar oblidant i negant totes aquelles persones racialitzades i lgtb. Per a continuar assassinant-nos.

Però sobretot ens hem d’unir perquè en el fons les nostres lluites són la mateixa. Lluitem per a poder ser, per a poder existir com vulguem, pel dret al propi cos i pel dret a la pròpia imatge. Lluitem pel dret a poder ser diferents.


 

Pol Galofre Molero (Barcelona, 1987) és tècnic de so i cineasta especialitzat en cinema documental i activista trans. És un dels coordinadors del projecte Cultura Trans i dinamitzadors de l’Espai Trans. Juntament amb Miguel Missé ha editat el llibre Políticas Trans – Una antología de textos desde los estudios trans norteamericanos (EGALES, 2016). Va realitzar amb Brigitte Vasallo el projecte TransRaval en el marc de l’exposició Translocacions del Centre d’Arts Santa Mónica i Idensitat, i amb Bel Olid van realitzar el projecte Ésser Lluire pel festival Ingràvid. També ha dirigit el curt documental Feines per gent valenta, per l’Ajuntament de Barcelona. És docent en el Màster Gènere i Comunicació de la UAB i col·labora estretament amb La Bonne, Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

3656

Carme Pollina i Thais Morales ens expliquen les rutes sobre memòria històrica LGTBI a Barcelona i recorrent els carrerons del Raval (antigament barri “Xinu”) ens evoquen, durant dues hores, moments clau que expliquen el nostre passat i sobretot la repressió que han patit lesbianes, gais, persones transsexuals i bisexuals durant el segle XX.

4609

L’associació de Famílies LGTB ha celebrat el 15è aniversari al Palau Robert de Barcelona. Amb la presència del conseller de sanitat, la directora General d’Igualtat de la Generalitat i la regidora de polítiques LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona, l’associació de famílies ha commemorat els quinze anys de la primera reunió a la Casa Elizalde de Barcelona.

La Rebeca és voluntària des de fa un any i mig, del grup de gent gran del Casal Lambda, Grup de Tardor. El seu paper és el de dinamitzadora amb un col·lectiu actiu i proactiu que ve, en part, de la militància de la lluita antifranquista i, també, de les activitats diferents de molts anys al Casal. Un grup de persones que han anat passant de la joventut i l’edat adulta a fer-se grans, i que tenen necessitats i inquietuds diferents i diverses.

La seva experiència ve des de les pràctiques durant els estudis i la seva dedicació professional a la gent gran, fet que l’ajuda a detectar les necessitats del grup i de les persones que el composen.

El paper del voluntariat al grup és de formar-ne part i atendre les demandes, sempre en coordinació amb l’entitat i des del compromís amb el col·lectiu.

El voluntariat amb la gent gran LGTB és un intercanvi d’experiències i, en el cas del grup de Tardor, una inacabable font d’inquietuds, vivències diverses i activitats que es desenvolupen dins del grup però que, també, es materialitzen en espais més informals.

5251

El 28 de juny del 1977 es portava a terme la primera manifestació de l’orgull. Era una nova, petita però important organització qui ho impulsava: El Front d’Alliberament Gai de Catalunya, una organització nascuda l’any 1975.

Han passat ja 40 anys des de llavors i el FAGC segueix sent una entitat de referència que ha viscut, i liderat, la lluita del moviment LGTB. El FAGC ha passat de reclamar la derogació de la Llei de Perillositat social a celebrar la llei per garantir els drets del col·lectiu LGTB i contra la LGTBfòbia.

Així en el seu aniversari, el FAGC ha volgut celebrar tot allò aconsseguit i recordar tota la lluita, tota la xarxa construida i que encara queda molt per fer, i ho va fer el passat 23 d’octubre en una jornada en el marc del Palau Robert.

Els avenços legislatius han estat reclamats pel moviment. Les denúncies de la LGTBIfòbia han trobat al FAGC el lideratge necessari, només cal recordar lemes que han fet història: “Estima com vulguis” “Trenquem la norma” o “La teva por és la seva força”. La història de la lluita i la reivindicació és llarga.

Armand de Fluvià, que va ser present a l’acte, o Jordi Petit són militants històrics que van visibilitzar des del FAGC la necessitat d’acabar amb les discriminacions i que fins i tot van patir en la pròpia pell, algunes avui poc imaginables.

La història passa també, per què els armaris també es poguessin obrir més enllà de Barcelona i es van crear grups locals com el FAGC-Girona.

El reconeixement institucional va fer-se per part de l’Ajuntament de Barcelona i el de Ripollet, que prèviament havien fet recepcions oficials, i a la Generalitat de Catalunya.

Una taula rodona va analitzar, també els reptes de futur, amb diferents representants del moviment LGTBI, tot i que a l’inici ja el FAGC apuntava quines serien les fites pendents per les que no volen ni poden esperar 40 anys més.

11038

L’any 1975 naixia el Front d’alliberament Gai de Catalunya, un grup d’activistes gais que van ajuntar els esforços dels diferents grups i experiències prèvies de lluita durant el franquisme (sobre tot del Movimiento Español de Liberación Homosexual) , per engegar un projecte visibilitzador, reivindicatiu i pels drets del col·lectiu.

Ara, 40 anys després, el FAGC segueix sent un referent imprescindible en la lluita pels drets del col·lectiu LGTB. Cert és que hem avançat molt: hem passat de ser persones perseguides per la Ley de Vagos y maleantes a tenir una llei dels drets LGTB i contra la LGTBfòbia. Hem passat de l’armari, la persiana i la invisibilitat a una lluita per la visibilitat i els drets.

Va ser el FAGC qui va organitzar, l’any 1977, la primera manifestació de l’Orgull i qui va engegar campanyes històriques que encara són valides: “Estima com vulguis” “La teva por és la seva força”, lemes històrics que han marcat el Moviment.

Per molts anys, sense defallir!

ENTREVISTA AL FAGC (2012)

60955

5 d’octubre de 2015

Fa 2 anys vivim sense tu. Sense una persona normal i activa. Una persona implicada amb el col·lectiu i un empresari que acollia la gent.

Fa 2 anys que esperem respostes, respostes que no arriben.

Fa 2 anys que no volem renunciar a tu, que no volem renunciar a la teva memòria, que no volem renunciar a les respostes. Fa 2 anys que lluitem, seguim la lluita col·lectiva de la que tu has esdevingut, sense voler-ho, un símbol, encara que molts i moltes no et coneguessin.

Fa 2 anys el carrer Aurora del Raval de Barcelona va veure, i viure, la teva mort. Una mort injusta, inesperada, casual (?) i injusta. Una mort que vol respostes, que vol justícia, que vol trencar la brutalitat i la impunitat.

2 anys sense Juan Andrés. 2 Anys sense Justícia.

5077

El 28 de Juny d’enguany ha estat ple d’activitats diverses i reivindicatives. Des de les activitats prèvies arreu, passant pel Pride i la manifestació de la Comissió Unitària.

“El meu cos un camp de batalla” va ser el lema que la Comissió Unitària 28 de juny va triar per reivindicar el desplegament de la llei dels drets LGTB i contra la LGTBfòbia, la llibertat per estimar i la diversitat dins del col·lectiu.

El Pride en la seva 5a edició, amb el lema “Stop Bullying LGTB. Ni a l’escola ni enlloc” com a reivindicació principal volia visibilitzar aquest espai concret d’agressions i discriminació, denunciant la vulnerabilitat i la necessitat d’actuació per part de les institucions.

Una notícia d’àmbit internacional, l’aprovació del matrimoni igualitari als EUA va aportar alegria a les reivindicacions arreu, donat que els actes fora de la capital del país van ser, enguany, molts i prou concorreguts.
Tot i que les activitats a l’entorn del dia internacional per l’alliberament LGTB encara no han acabat, la reivindicació d’espais de llibertat, la denúncia de les agressions i discriminacions LGTBfobes i la celebració dels èxits assolits han estat presents en totes les mobilitzacions

LLIBRES DE L'ARMARI

6358
Les històries de desitjos i afectes viscudes per persones LGTBI al continent africà són els punts en comú de dels relats que recull Los...

ARTICLES D'OPINIÓ

5813
Tinc una pacient desarmariada, que ara te un conflicte laboral obert i la seva mútua la va enviar a un psicòleg. M'explicava que al...