Mites II. Les lesbianes no follen i acaben sent com germanes

Seguim amb els mites. Si en la darrera entrega parlàvem del plus de neuroticisme que se’ns atribueix, avui ho farem sobre qüestions de sexe. Em resulta curiós com, quan parlo amb professionals de la sexologia mainstream, de vegades em trobo amb comentaris estereotipats i acrítics sobre qüestions de sexualitat lèsbica. Hi ha dos mites que em criden especialment l’atenció. El primer és que les parelles de lesbianes arriba un moment que no tenen sexe. S’ha parlat tant de l’apagada lèsbica (lesbian bed death) que fins i tot nosaltres hem arribat a pensar que era veritat. Com si només passés en parelles bolleres i com si no fos adaptatiu i funcional anar canviar amb el temps tant el ritme com la dinàmica de les trobades sexuals. I potser hem de definir que entenen i que no entenem per ‘fer sexe': una doble penetració?, un rapidillo?, un 68 (tu me’l menges i et dec una)?. Sembla que els paràmetres pels que es guien sobre que es follar es basen en el sexe hetero i l’excitació es mesura en graus d’inclinació de l’erecció. En això em remeto a un post del pikara on parlen de les diferents maneres que tenim d’explicar el que fem quan fem sexe. I afegeixo la meva experiència amb un munt de parelles de tot tipus de llarga evolució, on, amb el temps, l’activitat sexual és diferent i això es viu com una dinàmica no traumàtica, estigmatitzadora o generalitzable.

El segon mite es que les parelles de lesbianes acaben fent fenòmens de simbiosi i s’acaben assemblant tant entre elles que maten el desig perquè acaben sent com germanes. Com si una no desitges a qui s’hi assembla, o fins i tot, com si una no pogués desitjar a sa germana, ja posades! Què passa? que no et pot agradar qui porti la mateixa camisa de quadros que tu? És curiós, perquè de vegades veus parelles d’ossos gais que són clavadets o parelles heteros gòtiques que van vestides exactament igual i ningú dubta de que cardin tant ricament.

La sexualitat lesbiana està plena de mites, des del mon hetero i, que em perdonin si els hi sap greu, des del mon dels gais. Deu ser perquè com s’ha negat tant la sexualitat femenina en general i la lèsbica en particular, s’han omplert els buits amb prejudicis i així veiem mites de sexualitat ‘vainilla’, de soserio i avorriment sexual, de dependències perverses, de porno lèsbic caspós a presons de dones i convents de clausura. En aquest sentit, afortunadament, cada vegada la visibilitat del sexe lèsbic amb visions i paràmetres propis està més present i hi ha iniciatives per canviar l’imaginari i fer porno bollo xulo (ja que estem us passo el link per a la mostra marrana que es farà aquest febrer).
(la propera entrega: Mites (i III): les lesbianes tenim mala llet)

Júlia Ojuel Solsona ha format part del Grup de lesbianes feministes de Barcelona, de la Comissió pel dret a l’avortament i del grup Dona i Salut al Moviment Feminista. És doctora en Medicina i treballa com a metgessa de família a la sanitat pública catalana. Té una filla de 9 anys i una mare de 86. Forma part de la Xarxa de dones metgesses i professionals de la salut.