Estem xerrant amb el professor del meu fill. És l’entrevista de rigor per veure com va tot, si es comporta, si se’n surt amb les matèries, si té bona relació amb les companyes i companys i amb el professorat. Es tracta d’una reunió molt necessària que esperem sempre amb ganes, encara que ara ja siguin grans, perquè ens permet intercanviar informacions sobre un aspecte tan important de la vida dels nostres fills com és, el temps que passen a l’escola, els aprenentatges i continguts i les relacions interpersonals que hi tenen lloc.

En un moment donat parlem del treball de recerca que està fent. Ha triat el tema del bullying lgtb al seu institut. Bon tema ens diu el professor. Nosaltres l’hem ajudat a preparar unes enquestes vàlides per passar a l’alumnat del seu curs, i comentem que porta bé la gestió dels terminis. I de repent ens pregunta: “per cert, i això de lgtb què significa exactament?”. Bombaaaaa. No és possible! Som lesbianes reconegudes i visibles, els nostres fills i filla han incorporat en el seu llenguatge les paraules transsexual, gai, i lesbiana de forma totalment transversal. Als mitjans de comunicació surt, potser no tan com voldríem, però surt. I un professor d’institut d’aquest món avui, no sap què volen dir les sigles LGTB. Evidentment li ho expliquem, però amb la boca petita i no sabent cap a on mirar, com si la vergonya de la seva mancança fos nostra.

I evidentment també, aconsellem al nostre fill que incorpori a la seva enquesta, una pregunta per determinar el grau de coneixement de l’alumnat de secundària del significat de les sigles LGTB. No fos cas que l’enquesta fos un fracàs total per incomprensió del vocabulari de partida.

Això em recorda una altra situació que ha quedat en els annals de les anècdotes de la nostra associació, la FLG-Famílies Lesbianes i Gais quan, en motiu dels preparatius de la 2a Trobada Europea de Famílies LGTB – Catalunya 2012, amb una companya anàvem de despatx en despatx explicant el nostre projecte i demanant suport i diners. De reunions d’aquestes en vam fer moltíssimes i tot s’ha de dir, una situació tan flagrant com aquella que vam viure, no es va tornar a repetir. Resulta que al llarg de la conversa, el nostre interlocutor, com aquell qui no vol la cosa, ens explica que a comarques estan molt farts del centralisme barceloní, i que si aquella B del final volia dir Barcelona, doncs que no els feia gaire gràcia francament. Vam trigar una mica a reaccionar, ens vam mirar totes dues, i la nostra comunicació no verbal va ser intensíssima en aquelles fraccions de segon. Noooo! No vol pas dir Barcelona! Vol dir bisexuals.

I la broma la vam fer després, quan un company molt agut ens il·lustrava fent-nos veure que li podíem haver dit que de centralisme res. A aquell bon home, a aquell funcionari amb càrrec a la Generalitat del meu país, li podíem haver dit que de centralisme res ja que Barcelona va l’última i que el significat complet és L de Lleida, G de Girona, T de Tarragona i B de Barcelona. Encara riem ara. O plorem…

Ens adonem que havíem d’haver començat la reunió explicant l’abecedari. Que massa sovint encara ens trobem havent d’explicar què és una família lesbiana, o sigui, una família de mares lesbianes; o una família gai, o una família transsexual, o sigui una família amb mare/s/pare/s transsexuals. En som molt conscients. La gent té certa confusió i necessita que li explicitis que som adults homosexuals i/o transsexuals que tenim fills. Però haver d’explicar el significat de LGTB és realment inadmissible.

Fins quan tanta ignorància? Ja no és homofòbia, no és una falta de respecte voluntària. És pura ignorància. I em pregunto en quin món viuen? Però és clar, no arreglem res tirant la pilota al seu camp. Perquè el seu món és el nostre món. Em cal veure què està fallant. Fer una diagnosi d’aquestes situacions em permet buscar-hi solucions. Reconec que els mitjans fa temps que usen les sigles LGTB, i que el moviment també. Però un sector de gent encara no sap què volen dir. I els dos exemples que he citat corresponen a persones a les que se les pressuposa lectores de premsa o, si més no, que estan al dia de les notícies d’actualitat ja sigui mitjançant la televisió, la ràdio, el twitter, facebook o altres xarxes socials. Però no ha estat suficient perquè el missatge els arribi i hagin pogut fer aquest petit aprenentatge. No estem parlant de professionals allunyats de la realitat socioeducativa d’aquest país, sinó tot el contrari. Em consolo pensant que potser han estat dos casos aïllats? Més val que no. Això seria posar el cap sota l’ala.

La conclusió a la que arribo és que encara ens falta fer més pedagogia de la causa lesbiana, gai, transsexual i bisexual. Sí, amb totes les lletres. La visibilitat és necessària però cal posar-hi noms. No podem donar per assolits certs apriorismes i creure’ns vivint en una societat culta i educada, coneixedora de la diversitat dels seus membres. Ens cal explicar constantment qui som, què fem, i com s’anomena el col·lectiu del qual formem part. El llenguatge és important.

És el que a la nostra entitat en diem, començar per la lliço d’alfabetització.

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012. Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.