Sentir-se dins d’un cos que no sents segueix sent un aspecte molt poc comprés a la nostra societat. Ser lesbiana, gai o bisexual, malgrat les moltes dificultats encara, és més fàcil. Estimar algú del teu mateix sexe o dels dos sexes sigui quin sigui el teu ha anat obrint-se pas en moltes ments i imaginaris. Les lleis ens reconeixen i els drets avancen, malgrat el molt que queda encara per fer.

Ser una persona trans no és una qüestió prou visible, ni entesa. Malgrat hi ha lleis que ja reconeixen el canvi, la única manera de fer el trànsit és certificar una malaltia mental: la disfòria de gènere. Aquest és el peatge a pagar per poder ser qui se sent: ser dona o home, malgrat el sexe biològic.

Quan vam veure l’obra teatral “Limbo” ens mostraven una realitat encara més amagada: “De petita, quan em deien que bonica, jo volia ser bonic. De menuda, quan em feien sentir sola, jo em sentia molt menut. De menuda, tots em feien sentir sola i em sentia molt, molt sol, més sol que ningú”. Els i les menors trans sesenten nens o nenes al marge dels seus genitals i això és un factor d’exclusió, de solitud, de viure anhelant fins a la majoria d’edat la seva vida real, una vida real en que són persones classificades, al marge del que vulguin ser.

Les persones trans que han explicat les seves experiències de trànsit i fan visible la realitat han estat persones valentes que han possibilitat la millora de la vida per a moltes altres. Les mares i pares que donen suport a les seves filles i fills són imprescindibles. El fet que mares i pares surtin de l’armari, reconeguin el desig de les seves filles i fills i reclamin els seus drets és important per a elles i ells, per al col·lectiu LGTB i per a tota la societat. En aquest sentit experiències com les d’Oasis, el passat estiu, són les que ens donen idees de com anar canviant, de com deixar d’excloure, de com gaudir la vida sent qui ets.