TANCAR
Etiquetes Entrades etiquetades amb "lesbofòbia"

lesbofòbia

3382

EDITORIAL

Que el col·lectiu LGTB és divers és una evidència. Dones i homes tenim vivències diferents, persones de diferents cultures, de classe social diferent… la normalització de ser L, G,T o B és per a totes i tots igual? Doncs cada cop es fa més palès que no.

Moltes persones del col·lectiu viuen tancades a l’armari quan ja havien sortit o, sense haver sortit tenen dos portes al mateix armari. Persones migrants sense papers; persones grans que entren en institucions residencials o de cura diària; persones amb algun tipus de discapacitat, física, psíquica o sensorial… allò que surt de la dita “normalitat” pel fet de ser diferent en aspectes diversos com la sexualitat i el gènere o alguna altra circumstància social o de diversitat funcional, no troben la mateixa acceptació social. Les persones trans també troben, si hi cap, una clau més en aquesta cadena de discriminacions vers la normalitat de les nostres vides.

Ser LGTB, per a moltes persones, és sinònim de ser Gai, que sempre ha estat sinònim d’alegre, festiu, jovial…. I, poder per això, la normalització només es produeix quan s’és home, jove, alegre, sense problemes econòmics, de l’ètnia dominant… tota una sèrie de condicionants socials que ens porten a l’èxit.

L’ascensor social del sistema en què vivim funciona amb aquests condicionants i són els mateixos als que se’ns deixa accedir. Sortir de l’armari encara és difícil per a molta gent, sortir dues vegades és la única possibilitat per a una gran majoria.

La LGTBfòbia mata

Fa uns dies, el 5 de juny, ha fet un any de l’assassinat de Clément Méric. Un jove parisenc de 18 anys, gai, militant antifeixista i estudiant de ciències polítiques que va trobar la mort en l’atac que va patir, per part d’un grup d’ultradretans, a la gare Saint-Lazare de París. Va ser rodejat, reduït i colpejat fins quedar inconscient i va ingressar en coma irreversible a l’hospital, on va morir.

Clément és una víctima més de la LGTBfòbia, però no una qualsevol, el van atacar amb planificació i en una ràtzia d’atacs contra llocs d’ambient, en un moment d’avenços i reivindicacions dels drets del col·lectiu.
No podem oblidar les morts, però sobretot les vides, d’aquelles i aquells que han estat objecte d’atac de la LGTBfòbia. Els (seus) nostres drets, les (seves) nostres vides

6358

La Inquisició s’implanta a la Corona d’Aragó i el Regne de Castella en 1478. El seu objectiu era mantenir l’ortodòxia religiosa i perseguir l’heretgia. Era una institució lligada a la monarquia que no tenia les mateixes competències en tots els territoris. Inicialment a Castella podia perseguir la sodomia, mentre que als territoris de la Corona d’ Aragó no. Aquesta institució mai va estar ben acceptada al nostre país, especialment es va veure com una intromissió castellana contrària als procediments judicials tradicionals. A Saragossa van arribar a assassinar a l’ Inquisidor d’Aragó al 1485.

A Catalunya ni els Usatges, ni les Constitucions Catalanes tipificaven el “crim sodomític”; els diferents tribunals que volien actuar es basaven en velles lleis romanes o visigodes. La primera vegada que una llei catalana va tractar el tema de la sodomia va ser el 1585 , el rei Felip I (II de Castella) la va introduir en les ” Constitucions de Catalunya”.

A inicis del segle XVI dos fets canviaran les coses. Per una banda l’entorn castellà de Carles I vol tenir eines per actuar a la Corona d’Aragó, per altra la persecució de l’heretgia no dóna prou ingressos a la Inquisició un cop expulsats els jueus. Al 1524 el Papa Climent VII autoritza a la Inquisició perseguir el pecat nefand a Catalunya, Aragó i València. Aquest fet va originar un conflicte competencial que no es va solucionar ni tan sols al 1714. Podríem dir que la introducció de la persecució de la sodomia va tenir uns motius mes polítics i econòmics que no pas religiosos.

Els tribunals del Sant Ofici confiscaven els bens dels encausats a l’inici del procediment, acceptaven testimonis anònims, aplicaven la tortura sense restriccions i per si fos poc els judicis acostumaven a ser secrets. Els tribunals catalans basaven les seves sentències en les proves, els testimonis i els judicis eren públics, les confiscacions es produïen després de les sentències condemnatòries, la tortura havia de ser autoritzada pel jutge (al Regne d’Aragó la tortura a seu judicial estava prohibida). Una altra diferència es donava en les sentències a morir a la foguera, a partir del segle XIV a Catalunya els sentenciats a la foguera abans eren enforcats.

Les sentències dels tribunals del Sant Ofici s’havien d’aplicar d’acord amb les constitucions i lleis seglars “de cada país”, segons la sentència de 1524 . Els jutges catalans , aragonesos o valencians que van veure envaïdes les seves competències es van agafar a aquest aspecte per posar tots els impediments que van tenir al seu abast . Per si fos poc, els inquisidors acostumaven a ser castellans, fet que va augmentar el conflicte i la desconfiança .

Els conflictes no van acabar aquí. Les sentències de mort havien de ser ratificades per les diferents audiències i aquestes rarament ho feien quan eren per sodomia. La majoria van ser bloquejades. Els tribunals de la Inquisició van optar per enviar a galeres als condemnats.

És impossible saber el nombre total de persones encausades durant aquest període, cal recordar novament que tots els tribunals tenien competències en aquest sentit i que la nostra convulsa història ha fet desaparèixer molts arxius que ens ajudarien a conèixer la realitat d’aquestes persecucions.

L’aparició del llibre de Jaume Riera i Sans, Sodomites catalans. Història i vida, siglos XIII-XVIII, ha aportat molta llum a un període del qual teníem poca informació. Aporta la història de més de 300 casos que van ser jutjats pels diferents tribunals, comenta les lleis utilitzades i els conflictes competencials en aquest complex món que va ser el de la Corona d’Aragó.

Bibliografia:

Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

3912

A l’entorn del 17 de maig, Dia Internacional contra la LGTBfòbia, el número 77 ha estat un símbol per a seguir lluitant. Al món, 77 països encara condemnen l’homosexualitat i ens trobem davant d’una situació de seriosa regressió i rebrot d’agressions LGTBfobes.

En aquest marc les reivindicacions del moviment LGTB a Catalunya han estat molt diverses i les mobilitzacions importants. El monument en memòria del collectiu LGTB del Parc de la Ciutadella de Barcelona, va acollir la primera concentració contra la LGTBfòbia, una concentració en la que les associacions van reclamar que la Llei contra la LGTBfòbia fos una realitat ben aviat, tal com van recollir en el manifest. I això vol dir que cal una llei específica, una llei nostra, una llei pels nostres drets i per les nostres llibertats. Qualsevol altra proposta serà un exemple més d’una LGTBfòbia sistemàtica estructural que rebutjarem fermament. La concentració va ser convocada per les 25 entitats de la Plataforma LGTB.cat

 

 

A Sitges es va portar a terme una marxa reivindicativa que acompanyava la rehabilitació de l’escultura del triangle rosa que commemora fets homòfobs esdevinguts a Sitges l’any 1996. L’escultura va ser una reivindicació del moviment que volia que els fets no fossin oblidats i no es repetissin.

L’escultura es va ubicar al Passeig Marítim i va comptar amb la presència de l’alcalde de Sitges, Miquel Forns, que va destacar la importància de l’acte.

El fet de que els nostres alumnes, els nostres nens, les nostres nenes de sitges, de la mateixa manera que visiten determinats monuments que hi ha en el nostre municipi, referents en el Modernisme, en el Noucentisme, en tantes altres coses que tenim la sort de tenir, de gaudir des del punt de vista artístic, arquitectònic, cultural, doncs que també facin una aturada aquí, en aquesta zona del passeig, i els poguem explicar què vol dir aquest triangle i el sofriment, el patiment però també el compromís que hi ha darrera d’aquesta forma triangular i d’aquest color rosa.

A la marxa els diferents col·lectius van destacar la importància de dignificar el col·lectiu LGTB en la memòria històrica i van reclamar, també, l’aprovació de la llei contra la LGTBfòbia

Una memòria que també va ser el centre, hores abans, del XXI Memorial de la SIDA que es va desenvolupar sota el lema “Presents en l’absència”. Un acte en el que el conseller de Salut, Boi Ruiz, va lamentar el rebrot d’agressions homofòbes i en el que Ferran Pujol, director de Projecte dels Noms-HispanoSIDA, va reclamar més suport a les polítiques de prevenció, més inversió i més recursos, i també va destacar que:

“Des de la nostra entitat recolzem, com ja hem expressat en diverses ocasions l’aprovació d’una llei contra l’homofòbia per part del Parlament de Catalunya, però, som conscients alhora, que només amb lleis no n’hi haurà prou per protegir la salut de les noves generacions dels nostre col·lectiu”

Dies després diferents representants d’entitats LGTB i alguns grups parlamentaris van reclamar al Parlament de Catalunya que la llei contra la LGTBfòbia pugui aprovar-se amb normalitat i sense entrebancs i reculli, també, la creació d’una agència catalana contra la discriminació a les persones LGTB.

El Govern de la Generalitat es va comprometre a aprovar la norma, tot i que en les darreres setmanes han anunciat la redacció d’un projecte de llei contra la discriminació que, de forma general, per tal d’eradicar qualsevol tipus de discriminació, una proposta a la que el col·lectiu s’oposa tot reclamant el compliment dels compromisos.

Hi ha consens al moviment LGTB, el suport de quatre grups parlamentaris i el compromís de no vetar la norma i una proposta diferent sobre la taula.

4040

Eugeni Rodríguez és portaveu de l’Observatori contra l’Homofòbia, una entitat que elabora un informe anual sobre les situacions i casos de discriminació per LGTBfòbia.

Durant l’any 2013 han abordat prop 384 casos, un 2% més que l’any anterior. Si bé el major nombre de casos tenen a veure amb discriminacions o agressions a l’espai públic, les que tenen un major increment són les que es produeixen als serveis i administració pública i, especialment, les que es produeixen a les xarxes en les quals els homòfobs actuen amb gran impunitat.

 

 

3540

El proper dissabte 17 d maig és el dia internacional contra la LGTBfòbia, una iniciativa que va néixer per conscienciar sobre les discriminacions que pateix el nostre col·lectiu. Podria semblar que amb el matrimoni, el dret a adopció tot està aconseguit, però no és així. Recentment el Govern espanyol ha deixat de considerar la persecució LGTBfòbica com un motiu per concedir asil polític. Un retrocés important perquè a hores d’ara, i tot i els avenços internacionals, concentrats al continent europeu i americà, estem vivint preocupants retrocessos en Àfrica i Àsia. És un dia per reivindicar els nostres drets però també la necessària protecció legal que aquests requereixen. Potser en el futur la llibertat permetrà no haver de legislar sobre aquesta matèria, però la situació actual demana polítiques actives per la igualtat de drets i oportunitats. La inacció no pot ser la resposta de Governs que es vulguen considerar avançats en aquest àmbit, cal implicació i accions concretes.

Al nostre país tenim en el Parlament una proposta de llei pels drets del col·lectiu LGTB que, d’aprovar-se, seria pionera arreu del món. Un text que havia generat alguna polèmica entre els diferents grups polítics, però que la consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, va confirmar que es tirará endavant en la marc Trobada de Famílies Lesbianes i Gais. Contra la LGTBfòbia cal que s’implique la societat i també les institucions. A vegades de forma simbòlica perquè se’ns visibilitze com amb la declaració institucional que pel Dia Internacional contra la LGTBfòbia es fa al nostre Parlament des de fa vàries legislatures. Hem de tenir clar que, en l’actual context, no fer res contra la discriminació del col·lectiu és, en realitat, fer en contra. Aquest any, no sempre ha estat així, podem viure un 17 de maig amb la tranquilitat i l’orgull de saber que vivim a un país on aquest tema genera consensos polítics importants -després d’anys de treball associatiu-.

6990

EDITORIAL

El passat primer de maig, jornada reivindicativa de classe, el carrer també va ser de colors.

A Vila-Seca les famílies reclamaven normalització i reconeixement. Allà mateix la Consellera anunciava avenços legislatius per tal d’eradicar qualsevol tipus de discriminació.

Al carrers de Barcelona diferents col·lectius LGTB reclamaven la visibilitat, el respecte i la normalització, tant al lloc de feina com a la societat. També alguna reflexió personal, en forma de carta a mitjans escrits, convidava a reflexionar sobre la campanya multitudinària antiracista en l’àmbit del futbol i si seria traslladable a un hastag #totssomgais

Tot plegat, la lluita i reivindicacions LGTB es fonen i es confonen amb la resta, allà on som presents totes i tots, allà on vivim i som visibles, allà on treballem i ens desenvolupem, allà on patim les discriminacions i les exclusions.

Ara més que mai hem de fondre’ns però sense perdre visibilitat ni centralitat, la LGTBfòbia és una discriminació transversal, no té classe, no té gènere, no té color… té nivells de tolerància i un alt, massa alt, grau de permissivitat, contra el que ens calen lleis i recursos. El parlament i les entitats segueixen treballant per una llei de drets LGTB, una llei necessària, una llei imprescindible

4080

Un informe ha posat de manifest que la meitat de les persones LGTB amb feina amaguen la seva condició a les empreses per por al rebuig. Un seixanta per cent assegura haver viscut algun tipus de discriminació o hostilitat en la feina durant els dos darrers anys. Aquest estudi ha estat elaborat per l’Esade Business School Universitat Ramon Llull, amb el suport de la Workplace Pride Foundation i la col·laboració de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals.

Però, com es produeixen aquestes discriminacions?

 

 

La representant del grup LGTB d’UGT ens confirma que l’accés a promocions laborals és una de les dificultats que poden trobar les persones del col·lectiu una vegada fan pública la seva condició.

Una mirada poc crítica, però més habitual del que ens pensem, conclouria que, sense més, qui tingui un ambient hostil amb amagar-se en té prou. Però amagar-se té conseqüències per la salut: provoca repressió, tensió, estrés i frustració. La discreció ha de ser una elecció lliure no una imposició per por al rebuig, la discriminació o la pèrdua de la feina, a banda que expressar la pròpia sexualitat és un dret.

Amb tot, les situacions més habituals de discriminació LGTBfòbica no solen ser explícites i són, per tant, més difícils de demostrar si es denuncien. Per part d’UGT però, ens parlen que també estan produint-se situacions explícites de LGTBfòbia. Tot i els punts en comú de la discriminació de les persones LGTB, hi ha diferències entre gais, lesbianes i transsexuals.

En molts casos les persones trans tenen serioses dificultats per accedir al mercat laboral, per això des dels sindicats es demanen mesures específiques per afavorir la seva incorporació i evitar que es trobin abocades a només poder exercir la prostitució.

En l’àmbit de la protecció legal, tot i que el marc legislatiu actual compta amb els principis generals que permeten la lluita contra la LGTBfòbia, en molts casos aquesta queda limitada per la inexistència d’un abordatge específic, integral i preventiu. Fins ara només la Llei estatal d’Igualtat permetia un abordatge específic, tot i que en moltes ocasions la prevenció de la LGTBfòbia ha quedat diluïda entre els temes de gènere. D’altra banda, encara manca que els drets LGTB s’incloguin de forma decidida, efectiva i àmplia a la negociació col·lectiva.

En l’àmbit laboral queda molt per fer i la proposta de llei pels drets de les persones LGTB, actualment en tràmit al Parlament de Catalunya, pot ser una oportunitat per fer-ho.

7527

La discriminació patida pel col·lectiu LGTB ha fet que en moltes ocasions ens hàgem d’ocultar, de negar-nos a nosaltres mateixos per subsistir en un context hostil. És el que es coneix com estar a l’armari. D’aquí ve un de les principals discriminacions del col·lectiu: la invisibilitat. El fet d’haver-nos d’amagar fa que no siguem “visibles” ni per la resta de societat, ni per les persones del nostre propi col·lectiu. I això du a una manca de referents que dificulta el desenvolupament personal dels individus LGTB. Amb tot, aquesta invisibilitat no afecta per igual a tots els col·lectius que participen del moviment LGTB. Des dels seus inicis els gais han agafat un protagonsime sobredimensionat al seu pes real en la societat. Per això, des del mateix moviment, quan s’han analitzat les seues mancances, s’ha adonat, i per això ha generat dies específics de visibilitat: com ara el passat 26 d’abril el de la visibilitat lésbica. Una opció que permet per cobrir les mancances en l’avanç en l’alliberament de les persones LGTB.

La invisibilitat de les lesbianes no té a veure només amb la del col·lectiu LGTB, sinó també amb la invisibilitat de les dones que, malgrat ser més de la meitat de la població, no han vist històricament reconegut els seus mèrits. Una invisibilitat donada pel paper social, exclusivament, de cuidadora que ha tingut tradicionalment en les societats patriarcals, però també d’assexuals i l’expulsió històrica que han patit de l’espai públic que ha estat reservat als homes. La pretesa asexualitat ha invisibilitzat encara més, a les societats de moral conservadora, la sexualitat lèsbica. El feminisme ha estat, per tant, una constant dins del moviment L, per a un col·lectiu que ha patit una doble discriminació: per ser dones i per ser lesbianes. Amb tot, no ens podem estar de reconèixer els petits avanços que darrerament hi ha hagut amb la presència pública de lesbianes, una visibilitat amb mancances, sí, però que comença a caminar.

La visibilitat del col·lectiu, però, no és una fita fàcil. Els mitjans no representen la realitat de forma equilibrada la realitat i poden ser motors de tòpics: no sempre dels vells sinó que en poden generar de nous i relativament positius, tot i que en ocasions són excloents. La visibilitat de les lesbianes, en aquest cas però també dels gais o transsexuals, pot hipervisibilitzar a determinats membres del col·lectiu: les joves, les professionals, les triomfadores, les ben situades econòmicament, aquelles que responen a rolls més acceptables socialment com ara les que són mares. El perill de la visibilitat és aquesta es pot focalitzar només amb qui pot ser més assimilable o ben vist socialment, excloent a la resta del propi col·lectiu. El propi moviment LGTB, però, ha demostrat que és capaç de fer autocrítica i millorar la seua pròpia tasca per l’alliberament. Hi hem de seguir treballant.

3730

EDITORIAL

La República de Malta, república insular del Mediterrani independent des del 1964, ha decidit obrir la via al matrimoni igualitari. El govern maltès ha aprovat una llei que autoritza les unions civils permetent les persones del mateix sexe a accedir al matrimoni.

La proposta va passar pel parlament i no va rebre cap vot encontra, tot i que el grup de l’oposició, el Partit Nacionalista, va decidir abstenir-se tot expressant reserves a l’entorn de l’adopció, però el seu acord amb el reconeixement del dret a la unió matrimonial.

Malta és el vint-i-dosè estat d’Europa que reconeix el dret al matrimoni igualitari, tot i que la religió catòlica a la república és religió d’estat i que la Constitució no ho permetia. El Parlament de Malta no va dubtar a modificar la Constitució per tal d’incloure l’orientació sexual i identitat de gènere entre els motius de discriminació que es prohibeixen.

Segons l’Índex de Rainbow Europa de maig de 2013, elaborat per ILGA- Europa, Malta va arribar 18 entre 49 països europeus que duen a terme lleis i polítiques que afecten els drets humans de les persones LGTB. Malta cobria només un 35% de les polítiques i legislació que ILGA-Europa valorava com a necessàries

En canvi l’Estat espanyol que en el mateix índex compleix un 65% i ocupa la cinquena posició va fent passes enrere. El Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació espanyol tenia entre les seves prioritats la defensa dels drets LGTB en l’àmbit internacional. Entre les cinc prioritats de les polítiques de cooperació s’establia la no discriminació per raó de gènere i orientació sexual.

La darrera setmana hem vist com el Ministeri primer anunciava l’eliminació d’aquesta prioritat en la seva política internacional i dos dies després va rectificar, degut a la pressió social.

El que queda ben clar és que les prioritats d’estat en les polítiques LGTB depenen de voluntats polítiques i que la voluntat a Europa està sent tirar endavant, encara que no prou ràpidament, en l’avanç dels drets de les persones LGTB, mentre l’estat espanyol vol portar a terme una marxa enrere inacceptable.

4766

EDITORIAL

Som a les portes d’un important debat parlamentari sobre la llei pels drets de les persones LGTB al Parlament de Catalunya, conscients que cal fer passes endavant per lluitar contra l’odi per orientació sexual. La LGTBfòbia és una malaltia social, una malaltia provocada per l’odi.

Llegim amb estupefacció que als EUA una mare va matar al seu fill de 4 anys perquè “el seu fill caminava i actuava com un gai”. La mare d’un nen de 4 anys, 4 tendres anys, no va dubtar en avisar al seu company i tots dos no van dubtar en agredir fins a la mort a una criatura, per la sospita que podia ser gai.

El petit Zachary va ser agredit amb violència, va ser colpejat repetides vegades amb un objecte contundent a l’abdomen i va morir a conseqüència dels cops rebuts. Això va ser l’any 2012, ara la justícia condemna la mare i el seu company, que es va reconèixer culpable. La LGTBfòbia mata!

La LGBTfòbia només pot combatre’s amb l’educació i amb amor. Educar la societat, les nostres filles i fills, les persones, els col·lectius… educar no ja en la tolerància sinó en el respecte a la diferència. El fet de semblar, ser o “caminar i actuar com…” provoquen rebuig i odi? El fet de ser diferent ha de ser un fet normalitzat i acceptat, una base per a la convivència i el diàleg.

En pocs dies les famílies LGTB portaran a terme una trobada en la que parlaran d’aquests valors que transmet l’educació: el respecte, l’amor, el diàleg… les bases per a la pròpia acceptació, les bases per a una societat més justa i lliure en la que puguem viure feliços estimem com estimem. Demostraran que les famílies es basen en l’amor i el respecte, sigui quina sigui l’orientació sexual de pares i mares.

“Estima com vulguis” és un dels millors lemes de la història del moviment, un lema amb el que combatem la LGTBfòbia, però no oblidem. No oblidem el petit Zachary ni molts i moltes com ell que han estat víctimes de l’odi i els prejudicis, perquè seria matar-los dues vegades. La LGTBfòbia mata, no permetem que segueixi passant.

Anterior1...678...13Següent Pàg. 7 de 13

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

8328
“I be ñaadi” “N'be jang” Alicia fa classes de mandinga per aprendre a dir allò bàsic en un viatge que inicia al maresme, amb...

ARTICLES D'OPINIÓ

5360
Ja tenim nou Papa: Francesc I. I no hi ha massa novetats pel que fa a l'acceptació dels drets del col·lectiu LGTBI. I això...

SOCIAL

3,234FansM'agrada
1,151SeguidorsSeguir
444SubscriptorsSubscriure