Etiquetes Entrades etiquetades amb "transfòbia"

transfòbia

3763

El passat 28 de juny milers de persones van sortir al carrer a Barcelona en una manifestació que, com cada any, va iniciar el seu recorregut a la Plaça Universitat fins Plaça Sant Jaume, passant per les Rambles. El crit majoritari va ser reclamar l’aprovació de la llei pels drets del col·lectiu LGTBI i contra la LGTBIfòbia que s’està debatent actualment al Parlament de Catalunya.

 

 

El portaveu de l’Observatori Contra l’Homofòbia ens explica els darreres casos de LGTBIfòbia en Catalunya, tot i que adverteix que en realitat, segons dades de l’Agència Europa pels Drets Fonamentals, només es denuncien el 10% dels d’homofòbia, transfòbia o lesbofòbia. El portaveu de l’observatori afirma que la impunitat que es viu davant de la violència homófoba a Catalunya és evident i que perquè es produeixi un canvi s’ha de perseguir la LGTBIfòbia amb tota la força de la llei.

Aquest any en un context de treball en xarxa i de demanda unitària d’una llei específica pels drets del col·lectiu i contra la LGTBIfòbia ha crescut la participació en la manifestació del 28 de juny. A més, les dones han tingut més visibilitat a partir d’actes específics com ara la petonejada realitzada durant el recorregut. Amb tot, la defensa del dret a la salut i la prevenció del VIH-SIDA han estat els temes centrals d’aquest amb el lema Visc en positiu, i tu?, i els sublemes Trenca l’estigma del VIH-SIDA i Sanitat sense discriminacions. El moviment LGTBI català s’ha volgut sumar a les crítiques a les retallades que s’han viscut al nostre país en drets socials i sanitaris. De fet, el VIH-SIDA continua sent l’amenaça més gran a la salut per a les persones LGTBI, per la qual cosa la Comissió Unitària 28 de juny reclama que les administracions s’impliquen clarament en la prevenció de la transmissió del VIH-SIDA, en l’atenció i drets de les persones seropositives i en el trencament de l’estigma associat.

L’Acord Nacional per la prevenció del VIH-SIDA i contra l’estigma associat, que ara iniciarà el seu desenvolupament, serà una eina fonamental per al moviment. En aquest sentit, les entitats LGTBI i del VIH-SIDA treballaran per garantir que s’acompleixin els compromissos de la Generalitat en aquest àmbit.

A més, es va retre homenatge a la memòria del Juan Andrés Benítez, l’empresari gai mort després d’una intervenció policial, al qual se li va dedicar una parlament a l’acte final de la manifestació i un minut de silenci. Alhora es va criticar durament l’actuació del Sindicat de Policies de Catalunya que va desvetllar en un comunicat l’estat serològic de Benítez, cosa que suposa una vulneració del dret fonamental a la privacitat.

El 28 de juny, cal recordar-ho, va implicar l’inici de la desobediència a la LGTBIfòbia hegemònica en aquells anys a Estats Units i que es va propagar ràpidament arreu del món. Va suposar l’inici del moviment LGBTI modern que ha permés els avanços en drets que ara tenim. En aquest sentit, la Comissió Unitària 28 de juny és la plataforma que convoca la manifestació més antiga de l’Estat espanyol, des de 1977, que commemora els fets d’Stonewall del 1969 a Nova York.

3962

En aquesta setmana s’inagura el 19a Mostra de Cinema LGTB, Fire!! I allà vam estar per informar-vos puntualment del que va passar i pugueu conèixer de prop que us ofereix aquest festival que té cada cop més públic. Ha passat a projectar 41 títols, 14 estrenes, i la seua programació es pot consultar online. Us animem a anar a veure aquest esdeveniment de cinema LGTB de Barcelona, teniu fins el 13 de juliol! Hi ha moltes novetats i activitats paral·leles, projeccions al Raval, a la sala Zumzeig, concerts, cicle de xarrades, projeccions i taules rodones i el Trans-Art Cabaret.

Però més enllà del Fire!! el col·lectiu LGTB està “on fire”: recentment hem celebrat el 28 de juny -el dia gran del moviment- amb les dues celebracions que es fan a Barcelona (el Pride i la manifestació de la Comissió Unitària) però també arreu del territori. Aquesta setmana se segueix tramitant pels drets del col·lectiu LGTB al nostre Parlament i diverses fonts ens apunten que pot ser una setmana definitiva. L’estiu a Barcelona es tanca amb el Circuit Festival: un dels esdeveniments de turisme vacacional LGTB més importants del món i el més important d’Europa. I a la tornada de l’estiu, a finals d’octubre, tenim el Barcelona Internacional LGTIB Film Festival.

Sí, encara queda molt per assolir. Però permeteu-nos que ara que ve l’estiu estiguem positius, perquè tenim motius. Aquest estiu estem “on fire” com a col·lectiu perquè constatem que ja hem avançat molt.

“Tacos altos en el barro” és un documental que s’ha presentat al Festival internacional de cine Asterisco, promogut per la Secretaría de Derechos Humanos del Ministerio de Justicia y DDHH de l’Argentina.

El documental mostra la vida de sis transsexuals que viuen en comunitats indígenes i la seva vida quotidiana. Una vida difícil com a membres de pobles indígenes negats, oblidats i maltractats i una vida difícil com a persones transgènere empeses a la prostitució o amb dures persecucions policials, però que troben un cert suport social en les seves comunitats. Vides difícils que poden tenir oportunitats amb canvis legislatius, com algunes d’elles reconeixen.

Lluny d’allà trobem avenços importants per a les persones trans. A Dinamarca es permetrà el canvi legal de gènere encara que no hi hagi intervenció quirúrgica de canvi de sexe, una de les reclamacions importants del col·lectiu.

Si seguim en la realitat filmada, o televisada, també hem pogut veure “El sexo sentido” un documental sobre la transsexualitat als menors d’edat, una realitat oculta i que s’acaba reprimint, una realitat que cal visibilitzar i escoltar, per tal de no excloure socialment nens i nenes que tot just comencen a entreveure un futur diferent al que els obliga la societat.

Són exercicis de sensibilització importants que no poden quedar en petites peces documentals, sinó que han de servir per conscienciar i millorar la vida del col·lectiu.

Mentrestant la LGTBfòbia també puja i atacaven amb àcid, durant la desfilada de l’orgull, a Ulrike Lunacek, eurodiputada d’Els Verds co-presidenta del grup LGTB del Parlament Europeu i el diari La Gaceta ataca els menors transsexuals parlant de ”podredumbre” l’exhibició de “El sexo sentido”.
Grans passes endavant però encara moltíssimes, petites i grans, per a fer per poder viure amb drets i dignitat no només des de la dignitat i la resistència.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Actualment és editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

3382

EDITORIAL

Que el col·lectiu LGTB és divers és una evidència. Dones i homes tenim vivències diferents, persones de diferents cultures, de classe social diferent… la normalització de ser L, G,T o B és per a totes i tots igual? Doncs cada cop es fa més palès que no.

Moltes persones del col·lectiu viuen tancades a l’armari quan ja havien sortit o, sense haver sortit tenen dos portes al mateix armari. Persones migrants sense papers; persones grans que entren en institucions residencials o de cura diària; persones amb algun tipus de discapacitat, física, psíquica o sensorial… allò que surt de la dita “normalitat” pel fet de ser diferent en aspectes diversos com la sexualitat i el gènere o alguna altra circumstància social o de diversitat funcional, no troben la mateixa acceptació social. Les persones trans també troben, si hi cap, una clau més en aquesta cadena de discriminacions vers la normalitat de les nostres vides.

Ser LGTB, per a moltes persones, és sinònim de ser Gai, que sempre ha estat sinònim d’alegre, festiu, jovial…. I, poder per això, la normalització només es produeix quan s’és home, jove, alegre, sense problemes econòmics, de l’ètnia dominant… tota una sèrie de condicionants socials que ens porten a l’èxit.

L’ascensor social del sistema en què vivim funciona amb aquests condicionants i són els mateixos als que se’ns deixa accedir. Sortir de l’armari encara és difícil per a molta gent, sortir dues vegades és la única possibilitat per a una gran majoria.

La LGTBfòbia mata

Fa uns dies, el 5 de juny, ha fet un any de l’assassinat de Clément Méric. Un jove parisenc de 18 anys, gai, militant antifeixista i estudiant de ciències polítiques que va trobar la mort en l’atac que va patir, per part d’un grup d’ultradretans, a la gare Saint-Lazare de París. Va ser rodejat, reduït i colpejat fins quedar inconscient i va ingressar en coma irreversible a l’hospital, on va morir.

Clément és una víctima més de la LGTBfòbia, però no una qualsevol, el van atacar amb planificació i en una ràtzia d’atacs contra llocs d’ambient, en un moment d’avenços i reivindicacions dels drets del col·lectiu.
No podem oblidar les morts, però sobretot les vides, d’aquelles i aquells que han estat objecte d’atac de la LGTBfòbia. Els (seus) nostres drets, les (seves) nostres vides

3912

A l’entorn del 17 de maig, Dia Internacional contra la LGTBfòbia, el número 77 ha estat un símbol per a seguir lluitant. Al món, 77 països encara condemnen l’homosexualitat i ens trobem davant d’una situació de seriosa regressió i rebrot d’agressions LGTBfobes.

En aquest marc les reivindicacions del moviment LGTB a Catalunya han estat molt diverses i les mobilitzacions importants. El monument en memòria del collectiu LGTB del Parc de la Ciutadella de Barcelona, va acollir la primera concentració contra la LGTBfòbia, una concentració en la que les associacions van reclamar que la Llei contra la LGTBfòbia fos una realitat ben aviat, tal com van recollir en el manifest. I això vol dir que cal una llei específica, una llei nostra, una llei pels nostres drets i per les nostres llibertats. Qualsevol altra proposta serà un exemple més d’una LGTBfòbia sistemàtica estructural que rebutjarem fermament. La concentració va ser convocada per les 25 entitats de la Plataforma LGTB.cat

 

 

A Sitges es va portar a terme una marxa reivindicativa que acompanyava la rehabilitació de l’escultura del triangle rosa que commemora fets homòfobs esdevinguts a Sitges l’any 1996. L’escultura va ser una reivindicació del moviment que volia que els fets no fossin oblidats i no es repetissin.

L’escultura es va ubicar al Passeig Marítim i va comptar amb la presència de l’alcalde de Sitges, Miquel Forns, que va destacar la importància de l’acte.

El fet de que els nostres alumnes, els nostres nens, les nostres nenes de sitges, de la mateixa manera que visiten determinats monuments que hi ha en el nostre municipi, referents en el Modernisme, en el Noucentisme, en tantes altres coses que tenim la sort de tenir, de gaudir des del punt de vista artístic, arquitectònic, cultural, doncs que també facin una aturada aquí, en aquesta zona del passeig, i els poguem explicar què vol dir aquest triangle i el sofriment, el patiment però també el compromís que hi ha darrera d’aquesta forma triangular i d’aquest color rosa.

A la marxa els diferents col·lectius van destacar la importància de dignificar el col·lectiu LGTB en la memòria històrica i van reclamar, també, l’aprovació de la llei contra la LGTBfòbia

Una memòria que també va ser el centre, hores abans, del XXI Memorial de la SIDA que es va desenvolupar sota el lema “Presents en l’absència”. Un acte en el que el conseller de Salut, Boi Ruiz, va lamentar el rebrot d’agressions homofòbes i en el que Ferran Pujol, director de Projecte dels Noms-HispanoSIDA, va reclamar més suport a les polítiques de prevenció, més inversió i més recursos, i també va destacar que:

Des de la nostra entitat recolzem, com ja hem expressat en diverses ocasions l’aprovació d’una llei contra l’homofòbia per part del Parlament de Catalunya, però, som conscients alhora, que només amb lleis no n’hi haurà prou per protegir la salut de les noves generacions dels nostre col·lectiu

Dies després diferents representants d’entitats LGTB i alguns grups parlamentaris van reclamar al Parlament de Catalunya que la llei contra la LGTBfòbia pugui aprovar-se amb normalitat i sense entrebancs i reculli, també, la creació d’una agència catalana contra la discriminació a les persones LGTB.

El Govern de la Generalitat es va comprometre a aprovar la norma, tot i que en les darreres setmanes han anunciat la redacció d’un projecte de llei contra la discriminació que, de forma general, per tal d’eradicar qualsevol tipus de discriminació, una proposta a la que el col·lectiu s’oposa tot reclamant el compliment dels compromisos.

Hi ha consens al moviment LGTB, el suport de quatre grups parlamentaris i el compromís de no vetar la norma i una proposta diferent sobre la taula.

4040

Eugeni Rodríguez és portaveu de l’Observatori contra l’Homofòbia, una entitat que elabora un informe anual sobre les situacions i casos de discriminació per LGTBfòbia.

Durant l’any 2013 han abordat prop 384 casos, un 2% més que l’any anterior. Si bé el major nombre de casos tenen a veure amb discriminacions o agressions a l’espai públic, les que tenen un major increment són les que es produeixen als serveis i administració pública i, especialment, les que es produeixen a les xarxes en les quals els homòfobs actuen amb gran impunitat.

 

 

6990

EDITORIAL

El passat primer de maig, jornada reivindicativa de classe, el carrer també va ser de colors.

A Vila-Seca les famílies reclamaven normalització i reconeixement. Allà mateix la Consellera anunciava avenços legislatius per tal d’eradicar qualsevol tipus de discriminació.

Al carrers de Barcelona diferents col·lectius LGTB reclamaven la visibilitat, el respecte i la normalització, tant al lloc de feina com a la societat. També alguna reflexió personal, en forma de carta a mitjans escrits, convidava a reflexionar sobre la campanya multitudinària antiracista en l’àmbit del futbol i si seria traslladable a un hastag #totssomgais

Tot plegat, la lluita i reivindicacions LGTB es fonen i es confonen amb la resta, allà on som presents totes i tots, allà on vivim i som visibles, allà on treballem i ens desenvolupem, allà on patim les discriminacions i les exclusions.

Ara més que mai hem de fondre’ns però sense perdre visibilitat ni centralitat, la LGTBfòbia és una discriminació transversal, no té classe, no té gènere, no té color… té nivells de tolerància i un alt, massa alt, grau de permissivitat, contra el que ens calen lleis i recursos. El parlament i les entitats segueixen treballant per una llei de drets LGTB, una llei necessària, una llei imprescindible

4080

Un informe ha posat de manifest que la meitat de les persones LGTB amb feina amaguen la seva condició a les empreses per por al rebuig. Un seixanta per cent assegura haver viscut algun tipus de discriminació o hostilitat en la feina durant els dos darrers anys. Aquest estudi ha estat elaborat per l’Esade Business School Universitat Ramon Llull, amb el suport de la Workplace Pride Foundation i la col·laboració de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals.

Però, com es produeixen aquestes discriminacions?

 

 

La representant del grup LGTB d’UGT ens confirma que l’accés a promocions laborals és una de les dificultats que poden trobar les persones del col·lectiu una vegada fan pública la seva condició.

Una mirada poc crítica, però més habitual del que ens pensem, conclouria que, sense més, qui tingui un ambient hostil amb amagar-se en té prou. Però amagar-se té conseqüències per la salut: provoca repressió, tensió, estrés i frustració. La discreció ha de ser una elecció lliure no una imposició per por al rebuig, la discriminació o la pèrdua de la feina, a banda que expressar la pròpia sexualitat és un dret.

Amb tot, les situacions més habituals de discriminació LGTBfòbica no solen ser explícites i són, per tant, més difícils de demostrar si es denuncien. Per part d’UGT però, ens parlen que també estan produint-se situacions explícites de LGTBfòbia. Tot i els punts en comú de la discriminació de les persones LGTB, hi ha diferències entre gais, lesbianes i transsexuals.

En molts casos les persones trans tenen serioses dificultats per accedir al mercat laboral, per això des dels sindicats es demanen mesures específiques per afavorir la seva incorporació i evitar que es trobin abocades a només poder exercir la prostitució.

En l’àmbit de la protecció legal, tot i que el marc legislatiu actual compta amb els principis generals que permeten la lluita contra la LGTBfòbia, en molts casos aquesta queda limitada per la inexistència d’un abordatge específic, integral i preventiu. Fins ara només la Llei estatal d’Igualtat permetia un abordatge específic, tot i que en moltes ocasions la prevenció de la LGTBfòbia ha quedat diluïda entre els temes de gènere. D’altra banda, encara manca que els drets LGTB s’incloguin de forma decidida, efectiva i àmplia a la negociació col·lectiva.

En l’àmbit laboral queda molt per fer i la proposta de llei pels drets de les persones LGTB, actualment en tràmit al Parlament de Catalunya, pot ser una oportunitat per fer-ho.

4766

EDITORIAL

Som a les portes d’un important debat parlamentari sobre la llei pels drets de les persones LGTB al Parlament de Catalunya, conscients que cal fer passes endavant per lluitar contra l’odi per orientació sexual. La LGTBfòbia és una malaltia social, una malaltia provocada per l’odi.

Llegim amb estupefacció que als EUA una mare va matar al seu fill de 4 anys perquè “el seu fill caminava i actuava com un gai”. La mare d’un nen de 4 anys, 4 tendres anys, no va dubtar en avisar al seu company i tots dos no van dubtar en agredir fins a la mort a una criatura, per la sospita que podia ser gai.

El petit Zachary va ser agredit amb violència, va ser colpejat repetides vegades amb un objecte contundent a l’abdomen i va morir a conseqüència dels cops rebuts. Això va ser l’any 2012, ara la justícia condemna la mare i el seu company, que es va reconèixer culpable. La LGTBfòbia mata!

La LGBTfòbia només pot combatre’s amb l’educació i amb amor. Educar la societat, les nostres filles i fills, les persones, els col·lectius… educar no ja en la tolerància sinó en el respecte a la diferència. El fet de semblar, ser o “caminar i actuar com…” provoquen rebuig i odi? El fet de ser diferent ha de ser un fet normalitzat i acceptat, una base per a la convivència i el diàleg.

En pocs dies les famílies LGTB portaran a terme una trobada en la que parlaran d’aquests valors que transmet l’educació: el respecte, l’amor, el diàleg… les bases per a la pròpia acceptació, les bases per a una societat més justa i lliure en la que puguem viure feliços estimem com estimem. Demostraran que les famílies es basen en l’amor i el respecte, sigui quina sigui l’orientació sexual de pares i mares.

“Estima com vulguis” és un dels millors lemes de la història del moviment, un lema amb el que combatem la LGTBfòbia, però no oblidem. No oblidem el petit Zachary ni molts i moltes com ell que han estat víctimes de l’odi i els prejudicis, perquè seria matar-los dues vegades. La LGTBfòbia mata, no permetem que segueixi passant.

El 30 de setembre del 2013 l’Estat belga li va administrar la injecció letal a Nathan Verhelst. Verhelst, un home transsexual de 44 anys, va demanar a l’Estat que acabés amb la seva vida després de realitzar-se una fal·lusplastia (cirurgia que consisteix en la (re)construcció d’un penis). En la roda de premsa que va oferir hores abans de morir va dir: “Estava llest per tornar a néixer. Però quan em vaig mirar en el mirall em vaig sentir fastiguejat. Els meus pectorals no eren el que esperava i el meu nou penis tenia símptomes de rebuig. No vull ser… un monstre.”

Podríem destacar més detalls del cas però em semblen més rellevants els debats que es teixeixen després d’aquest titular que la història personal de Nathan Verhelst. És a dir que no es tracta de debatre sobre el que ell va fer amb la seva vida (i la seva mort) sinó el context en el qual aquesta vida (i aquesta mort) han estat possibles i què ens explica aquesta història de la societat que habitem, de les nostres normes socials i de les nostres lleis. En aquest sentit penso que el cas és especialment paradigmàtic perquè posa sobre la taula múltiples debats ètics i polítics alhora. En aquest article tan sols abordarem la qüestió de la modificació corporal de les persones transsexuals però és molt pertinent també el debat sobre l’eutanàsia. Bèlgica és un dels tres països europeus (juntament amb Holanda i Luxemburg) en els quals és legal l’eutanàsia si es demostra un “sofriment físic i psicològic insuportable”. Podria ser interessant reflexionar sobre els límits de la definició del que en cada lloc es considera “sofriment insuportable”. I sobretot si en comptes d’assistir la mort dels qui sofreixen no seria més efectiu eradicar les causes d’aquests sofriments quan aquests tenen a veure amb malestars “socials”. Bàsicament perquè la discriminació social genera moltíssim patiment a bona part de la població mundial i no crec que la solució sigui facilitar la seva mort. (Encara que són comprensibles les opcions individuals, com el cas de Nathan Verhelst, que no es va voler esperar a eradicar les causes de la violència ).

Tornant a la qüestió corporal, aquesta història assenyala la importància del cos en la nostra cultura i del difícil que resulta viure en el qual un no vol. Moltes persones transsexuals han encarnat sovint aquesta idea amb la seva obstinació i perseverança a modificar-lo i transformar-lo. El cos que un té és molt important en la nostra societat, tant que hi ha persones que es juguen la vida per canviar-lo. I dit sigui de pas, cada vegada més persones no transsexuals recorren a les cirurgies i els tractaments mèdics per modificar-lo. Espanya és un dels països del món amb major nombre de cirurgies estètiques i penso que aquest fenomen hauria de, com a poc, cridar la nostra atenció. En quin món vivim que la gent no vol ja ni el seu cos; ja no que no li agradi del tot, o que desitgés canviar algunes coses, sinó que no s’identifica amb ell, que no ho viu com a propi, que se sent atrapada en ell.

El cos, la matèria del cos, és probablement el lloc més natural que habitem, i paradoxalment per a moltes persones és un lloc terriblement aliè i incòmode. El cos està profundament interpretat per la cultura que constantment produeix significats sobre el que és bo o dolent, la qual cosa és bell i el que és lleig, la qual cosa és home i el que és dona, el que és blanc i el que no, el que és capacitat i el que no.

Existeixen múltiples discursos mèdics que assenyalen la cirurgia de reassignació sexual com el millor tractament per a les persones transsexuals. I de fet, bona part d’aquestes modifiquen el seu cos buscant millorar així la seva qualitat de vida. Actualment hi ha importants moviments que reivindiquen la importància de legalitzar i fins i tot cobrir públicament els tractaments de modificació corporal de les persones transexuals. Però la història de Verhelst contradiu aquesta teoria. No sempre la vida després d’operar-se és millor, existeixen persones que fins i tot prefereixen la mort. Amb això no vull dir que aquesta història negui totes les experiències de persones transexuales que després de modificar el seu cos han sentit una importantíssima millora en la seva vida i en la seva autoestima. El que voldria plantejar és que la idea que la solució al malestar està en el cos és un problema, perquè de vegades encara modificant el cos el malestar no desapareix, i llavors que ens queda? El malestar en les persones transexuals acaba en el seu propi cos, però no estic segur que aquí comenci. Crec que el fet de viure en una cultura en la qual se’ns ha explicat que existeixen solament dos cossos (mascle i femella), que tenen dues identitats de gènere associades (home i dona respectivament) i dos comportaments vinculats a elles (masculí i femení) és gran part del problema que experimenten les persones transexuals. És més, crec que és la causa del problema.

L’Estat belga va ser el que va assumir els costos i va disposar dels professionals i els materials per realitzar els tractaments de modificació corporal a Nathan Verhelst, alguna cosa que moltes persones podrien interpretar com molt progressista. La majoria de països del món no cobreixen aquestes operacions. Si situem el progrés en què l’Estat ha d’ajudar a la gent que vulgui canviar les parts del seu cos que no desitja, doncs sens dubte Bèlgica és una terra promesa. Però per a mi el desitjable és que les persones no sentin la necessitat de modificar el seu cos. La cobertura sanitària pública dels tractaments de les persones transexuals és una forma de pal·liar el sofriment d’aquestes persones però no té cap impacte en la desaparició d’aquest malestar, en l’origen d’aquests sofriments.

Més enllà de Nathan Verhelst, crec que és important reflexionar sobre les solucions que hem inventat per pal·liar el malestar de les persones trans (i sovint del conjunt de la població) i poder situar que la potència d’aquestes solucions a curt termini té també efectes a llarg termini. De la mateixa forma que reconeixem que la modificació corporal ens ha ajudat a sentir-nos millor hem de poder preguntar-nos: Exactament, que va a fer el  que ens sentim més lliures i feliços en un futur? Els quiròfans?

 

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

6204
Montse Marcet, llibretera i artífex de Lectors al tren! (lectorsaltren.cat), ens presenta la sèrie “La maleta de la Montse”, en què ella mateixa ens...

ARTICLES D'OPINIÓ

3806
L'esdeveniment que s'ha planificat a Catalunya per al proper 1 d'octubre i que els seus organitzadors anomenen "referèndum" és una manifestació més de l'estat...