Més enllà de Nathan Verhelst

Més enllà de Nathan Verhelst

El 30 de setembre del 2013 l’Estat belga li va administrar la injecció letal a Nathan Verhelst. Verhelst, un home transsexual de 44 anys, va demanar a l’Estat que acabés amb la seva vida després de realitzar-se una fal·lusplastia (cirurgia que consisteix en la (re)construcció d’un penis). En la roda de premsa que va oferir hores abans de morir va dir: “Estava llest per tornar a néixer. Però quan em vaig mirar en el mirall em vaig sentir fastiguejat. Els meus pectorals no eren el que esperava i el meu nou penis tenia símptomes de rebuig. No vull ser… un monstre.”

Podríem destacar més detalls del cas però em semblen més rellevants els debats que es teixeixen després d’aquest titular que la història personal de Nathan Verhelst. És a dir que no es tracta de debatre sobre el que ell va fer amb la seva vida (i la seva mort) sinó el context en el qual aquesta vida (i aquesta mort) han estat possibles i què ens explica aquesta història de la societat que habitem, de les nostres normes socials i de les nostres lleis. En aquest sentit penso que el cas és especialment paradigmàtic perquè posa sobre la taula múltiples debats ètics i polítics alhora. En aquest article tan sols abordarem la qüestió de la modificació corporal de les persones transsexuals però és molt pertinent també el debat sobre l’eutanàsia. Bèlgica és un dels tres països europeus (juntament amb Holanda i Luxemburg) en els quals és legal l’eutanàsia si es demostra un “sofriment físic i psicològic insuportable”. Podria ser interessant reflexionar sobre els límits de la definició del que en cada lloc es considera “sofriment insuportable”. I sobretot si en comptes d’assistir la mort dels qui sofreixen no seria més efectiu eradicar les causes d’aquests sofriments quan aquests tenen a veure amb malestars “socials”. Bàsicament perquè la discriminació social genera moltíssim patiment a bona part de la població mundial i no crec que la solució sigui facilitar la seva mort. (Encara que són comprensibles les opcions individuals, com el cas de Nathan Verhelst, que no es va voler esperar a eradicar les causes de la violència ).

Tornant a la qüestió corporal, aquesta història assenyala la importància del cos en la nostra cultura i del difícil que resulta viure en el qual un no vol. Moltes persones transsexuals han encarnat sovint aquesta idea amb la seva obstinació i perseverança a modificar-lo i transformar-lo. El cos que un té és molt important en la nostra societat, tant que hi ha persones que es juguen la vida per canviar-lo. I dit sigui de pas, cada vegada més persones no transsexuals recorren a les cirurgies i els tractaments mèdics per modificar-lo. Espanya és un dels països del món amb major nombre de cirurgies estètiques i penso que aquest fenomen hauria de, com a poc, cridar la nostra atenció. En quin món vivim que la gent no vol ja ni el seu cos; ja no que no li agradi del tot, o que desitgés canviar algunes coses, sinó que no s’identifica amb ell, que no ho viu com a propi, que se sent atrapada en ell.

El cos, la matèria del cos, és probablement el lloc més natural que habitem, i paradoxalment per a moltes persones és un lloc terriblement aliè i incòmode. El cos està profundament interpretat per la cultura que constantment produeix significats sobre el que és bo o dolent, la qual cosa és bell i el que és lleig, la qual cosa és home i el que és dona, el que és blanc i el que no, el que és capacitat i el que no.

Existeixen múltiples discursos mèdics que assenyalen la cirurgia de reassignació sexual com el millor tractament per a les persones transsexuals. I de fet, bona part d’aquestes modifiquen el seu cos buscant millorar així la seva qualitat de vida. Actualment hi ha importants moviments que reivindiquen la importància de legalitzar i fins i tot cobrir públicament els tractaments de modificació corporal de les persones transexuals. Però la història de Verhelst contradiu aquesta teoria. No sempre la vida després d’operar-se és millor, existeixen persones que fins i tot prefereixen la mort. Amb això no vull dir que aquesta història negui totes les experiències de persones transexuales que després de modificar el seu cos han sentit una importantíssima millora en la seva vida i en la seva autoestima. El que voldria plantejar és que la idea que la solució al malestar està en el cos és un problema, perquè de vegades encara modificant el cos el malestar no desapareix, i llavors que ens queda? El malestar en les persones transexuals acaba en el seu propi cos, però no estic segur que aquí comenci. Crec que el fet de viure en una cultura en la qual se’ns ha explicat que existeixen solament dos cossos (mascle i femella), que tenen dues identitats de gènere associades (home i dona respectivament) i dos comportaments vinculats a elles (masculí i femení) és gran part del problema que experimenten les persones transexuals. És més, crec que és la causa del problema.

L’Estat belga va ser el que va assumir els costos i va disposar dels professionals i els materials per realitzar els tractaments de modificació corporal a Nathan Verhelst, alguna cosa que moltes persones podrien interpretar com molt progressista. La majoria de països del món no cobreixen aquestes operacions. Si situem el progrés en què l’Estat ha d’ajudar a la gent que vulgui canviar les parts del seu cos que no desitja, doncs sens dubte Bèlgica és una terra promesa. Però per a mi el desitjable és que les persones no sentin la necessitat de modificar el seu cos. La cobertura sanitària pública dels tractaments de les persones transexuals és una forma de pal·liar el sofriment d’aquestes persones però no té cap impacte en la desaparició d’aquest malestar, en l’origen d’aquests sofriments.

Més enllà de Nathan Verhelst, crec que és important reflexionar sobre les solucions que hem inventat per pal·liar el malestar de les persones trans (i sovint del conjunt de la població) i poder situar que la potència d’aquestes solucions a curt termini té també efectes a llarg termini. De la mateixa forma que reconeixem que la modificació corporal ens ha ajudat a sentir-nos millor hem de poder preguntar-nos: Exactament, que va a fer el  que ens sentim més lliures i feliços en un futur? Els quiròfans?

 

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.