Inici Etiquetes Entrades etiquetades amb "repressió"

repressió

Stonewall abans i després

28/06/2014

6816

El 28 de juny del 1969 esclataven els coneguts disturbis a Nova York després de la repressió policial al cèlebre local novaiorquès d’Stonewall Inn. Per molts fa 45 anys s’iniciava el moviment de alliberament gai. Per primer cop persones LGTB s’enfrontaven a la policia i sortien al carrer per mostrar l’orgull de ser com eren. Res ja no tornaria a ser igual. Però, van existir grups de defensa dels drets LGTB abans de 1969? Breument intentaré explicar-ho.

Va estar a la Alemanya de finals del segle XIX quan es van crear tot un seguit d’associacions de lluita contra el tristament conegut paràgraf 175. Al 1897 es fundava el “Comitè Científic Humanitari” del Magnus Hirschfeld, el 1903 la Comunitat dels Propis del Adolf Brand, ambdós van lluitar pels drets homosexuals i van polemitzar durament entre ells sobre el tercer sexe o “l’amor greg”. En aquest període van sorgir les primeres revistes homosexuals i es fan filmar els primers films que parlaven de l’amor entre els homes i entre les dones. Al 1929 s’aconseguia la despenalització, però amb l’arribada de Hitler al poder s’iniciava una duríssima repressió especialment contra gais i transsexuals. La repressió no va acabar al final de la Segona Guerra Mundial a la República Federal, curiosament va estar la “comunista” (RDA) la que va eliminar el tristament conegut paràgraf.

A USA la repressió del maccarthisme i del FBI de Hoover queia sobre els homosexuals de forma implacable, primer eren agents al servei de Hitler, després filocomunistes, sempre el seu objectiu era pervertir a la població amb intencions alienes als bon americans. Un jove que treballava per la campanya presidencial de Henry Wallace, al 1948, escrivia un manifest innovador en el que senyalava que els homosexuals eren una minoria oprimida al igual que els afroamericans. Harry Hay, militant comunista, va fundar una organització semiclandestina, “Matachine Society”, que funcionava a través de cèl·lules similars a les dels partits comunistes. Paral·lelament es fundava la associació de lesbianes “Les filles de Bilitis”. S’editaren dos revistes “The One” (1953-1972) i “The Ladder (1956-1970)”, entenien que la seva lluita també era pel alliberament i ja als anys 60 van defensar els drets igualitaris inclòs a l’àmbit familiar i al militar.

Després del 1969 a NY es crea el Front d’Alliberament Gai (GFL) que ràpidament té representació a les principals universitats i ciutats americanes. Més que els drets civils defensa l’alliberament sexual i els drets de les dones. A finals dels anys 80 i després de l’aparició de la SIDA s’afegeix el reconeixement social, la integració i equiparació dels drets dels gai i lesbianes. Es transformà en un moviment visible, transversal i molt divers. El nom sorgia dels moviments d’alliberament d’Algèria i el Vietnam.

A Catalunya apareix la primera organització al 1970 amb motiu de la lluita contra la Ley de Peligrosidad Social, és el “Movimiento Español de Liberación Homosexual”. Segueix en un inici els plantejaments del grup conservador gai francès Arcadie, però opta per emmarcar el alliberament gai dins de la lluita de classes. Mentre a França el moviment LGTB es transforma arran de maig del 68, aquí hem d’esperar a la Transició.

Al 1975 es fundava el Front d’Alliberament Gai de Catalunya als Caputxins de Sarrià, a diferència de França o USA, aquí no hi ha una ruptura, el FAGC sorgeix a partir dels activistes del MELH. Amb ells apareix un moviment apartidista, transversal, plural i unitari que té com objectiu acabar amb les estructures opressores i aconseguir l’alliberament sexual de la població en general i dels gais en especial. Sota el concepte gai s’aixopluguen totes les identitats LGTB.

A Catalunya es visibilitza aviat la realitat LGTB a actes públics i als carrers, els partits d’esquerra obren les portes a activistes homosexuals. El FAGC arriba a tenir uns 700 socis. Es creen organitzacions similars a Bilbao, València, Mallorca, Sevilla i finalment a Madrid on la homòfobia dels partits d’esquerra va retardar la organització del moviment LGTB. La despenalització de la homosexualitat i la aparició de la SIDA donaria un tomb tant en els plantejaments com a la organització de les diferents associacions.

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

Un 28 de juny en positiu per trencar l’estigma del VIH-SIDA

26/06/2014

4015

La Comissió Unitària del 28 de juny organitza un nou any a Catalunya les manifestacions del dia de l’Alliberament LGBTI que commemora les revoltes del col·lectiu a Nova York durant el 1969.
El lema d’aquest any té un marcat caràcter reivindicatiu Visc en positiu, i tu?, amb els sublemes Trenca l’estigma del VIH-SIDA i Sanitat sense discriminacions, amb una clara referència a les retallades i a les afectacions que tenen en el dret a la salut de la ciutadania, especialment pel col·lectiu de seropositius i de persones LGTBI.

La Comissió 28 de juny ha dedicat el tema central de la manifestació d’aquest any al VIH-SIDA en reconeixement al paper de l’activisme i a les persones seropositives que van donar la cara especialment durant els primers anys d’expansió de la malaltia. Uns anys que, segons indica el manifest, van ser de mort, de discriminació i de marginació, de vides silenciades per l’estigma i pel rebuig social i familiar. Des de la Comissió també es ressalta com “els sectors ultraconservadors” van aprofitar la situació per atacar les llibertats del col·lectiu.

Malgrat els avenços, el VIH continua essent una malaltia sense cura, i segueix expandint-se en el col·lectiu LGBTI, especialment entre els homes homosexuals i bisexuals i les dones transsexuals. El manifest ressalta que és l’amenaça més gran a la salut del col·lectiu LGTBI i en el qual no es pot retrocedir. I fa una crida a la necessària implicació de les administracions en la lluita per la prevenció, en l’atenció i drets dels seropositius i en el trencament de l’estigma associat. En definitiva a la defensa del dret a la salut sense discriminacions.

La Comissió també es posiciona a favor de l’aprovació de la llei pels drets del col·lectiu LGTB que hi ha actualment en debat al Parlament de Catalunya. A més, com anys anteriors, se celebren manifestacions descentralitzades. La principal tindrà lloc aquest any a Tortosa el divendres 27 de juny. A Tarragona la Comissió Unitària també convoca manifestació per al 26 de juny i Girona la celebrarà el mateix 28 de juny el mateix dia que Barcelona però pel matí. A la capital catalana l’epicentre serà Plaça Universitat que té convocada manifestació per a les sis de la tarda, tot i que es desenvoluparan activitats durant tot el dia.

45 anys per l’alliberament LGTB

25/06/2014

3542

EDITORIAL

El proper dissabte 28 de juny se celebraran els 45 anys de les revoltes a Nova Iork arran del tancament del bar destinat a públic LGTB, Stonewall Inn. En 1969 els bars destinats a públic LGTB estaven prohibits als Estats Units. Alguns policies cobraven suborns per no tancar-los. L’espurna va saltar quan la policia va tancar l’Stonewall Inn tot i haver cobrat. Diuen testimonis que la gent primer els va tirar monedes i després van començar a tirar tot allò que trobaven al carrer. I tot això va acabar en una setmana d’aldarulls i barricades protagonitzat per persones LGTB. La creació del Gay Front Liberation, va marcar un nou moviment clarament reivindicatiu i, fins i tot, revolucionari. Cal recordar que era l’època de les noves esquerres, de les revoltes de maig del 68, de les manifestacions contra la Guerra del Vietnam i de l’expansió del feminisme. Un moment de gran mobilització social en la qual la de les persones LGTB s’hi va afegir i es va expandir ràpidament arreu del món. És el naixement del moviment LGTB modern. Encara que hi havia hagut anteriorment grups que havien treballat pels drets del col·lectiu, el moviment sorgit després de Stonewall està clarament desacomplexat i és molt reivindicatiu. I per primer cop a la història es girava la truita, s’afirmava que la malalta era la societat LGTBfòbica i no el gai, la lesbiana, el bisexual o l’home o dona transsexual.

Ara, 45 anys després, és un bon moment per fer-ne balanç. En general els drets de les persones LGBT han avançat especialment al món occidental i Iberoamèrica, i estan fins i tot en retrocés en molts països asiàtics i africans. Al nostre país, per sort, podem parlar de grans avanços, no només de despenalització, sinó d’igualtat legal i polítiques a favor de la normalització. Fa anys que, amb les manques i dèficits que es vulgui, tenim igualtat legal, som visibles en els mitjans i celebrem grans manifestacions per reivindicar els nostres drets. És moment de celebrar, els avanços, i de seguir lluitant, per seguir avançant perquè queden moltes victòries per aconseguir. El Parlament català està sent pioner en el debat d’una llei per garantir els nostres drets del col·lectiu LGTB. És una oportunitat que no podem perdre. Tots junts tindrem més força per aconseguir aprovar una llei que el nostre col·lectiu necessita.

Talons al fang

22/06/2014

5222

“Tacos altos en el barro” és un documental que s’ha presentat al Festival internacional de cine Asterisco, promogut per la Secretaría de Derechos Humanos del Ministerio de Justicia y DDHH de l’Argentina.

El documental mostra la vida de sis transsexuals que viuen en comunitats indígenes i la seva vida quotidiana. Una vida difícil com a membres de pobles indígenes negats, oblidats i maltractats i una vida difícil com a persones transgènere empeses a la prostitució o amb dures persecucions policials, però que troben un cert suport social en les seves comunitats. Vides difícils que poden tenir oportunitats amb canvis legislatius, com algunes d’elles reconeixen.

Lluny d’allà trobem avenços importants per a les persones trans. A Dinamarca es permetrà el canvi legal de gènere encara que no hi hagi intervenció quirúrgica de canvi de sexe, una de les reclamacions importants del col·lectiu.

Si seguim en la realitat filmada, o televisada, també hem pogut veure “El sexo sentido” un documental sobre la transsexualitat als menors d’edat, una realitat oculta i que s’acaba reprimint, una realitat que cal visibilitzar i escoltar, per tal de no excloure socialment nens i nenes que tot just comencen a entreveure un futur diferent al que els obliga la societat.

Són exercicis de sensibilització importants que no poden quedar en petites peces documentals, sinó que han de servir per conscienciar i millorar la vida del col·lectiu.

Mentrestant la LGTBfòbia també puja i atacaven amb àcid, durant la desfilada de l’orgull, a Ulrike Lunacek, eurodiputada d’Els Verds co-presidenta del grup LGTB del Parlament Europeu i el diari La Gaceta ataca els menors transsexuals parlant de ”podredumbre” l’exhibició de “El sexo sentido”.
Grans passes endavant però encara moltíssimes, petites i grans, per a fer per poder viure amb drets i dignitat no només des de la dignitat i la resistència.

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Actualment és editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

Dos cops a l’armari

10/06/2014

3382

EDITORIAL

Que el col·lectiu LGTB és divers és una evidència. Dones i homes tenim vivències diferents, persones de diferents cultures, de classe social diferent… la normalització de ser L, G,T o B és per a totes i tots igual? Doncs cada cop es fa més palès que no.

Moltes persones del col·lectiu viuen tancades a l’armari quan ja havien sortit o, sense haver sortit tenen dos portes al mateix armari. Persones migrants sense papers; persones grans que entren en institucions residencials o de cura diària; persones amb algun tipus de discapacitat, física, psíquica o sensorial… allò que surt de la dita “normalitat” pel fet de ser diferent en aspectes diversos com la sexualitat i el gènere o alguna altra circumstància social o de diversitat funcional, no troben la mateixa acceptació social. Les persones trans també troben, si hi cap, una clau més en aquesta cadena de discriminacions vers la normalitat de les nostres vides.

Ser LGTB, per a moltes persones, és sinònim de ser Gai, que sempre ha estat sinònim d’alegre, festiu, jovial…. I, poder per això, la normalització només es produeix quan s’és home, jove, alegre, sense problemes econòmics, de l’ètnia dominant… tota una sèrie de condicionants socials que ens porten a l’èxit.

L’ascensor social del sistema en què vivim funciona amb aquests condicionants i són els mateixos als que se’ns deixa accedir. Sortir de l’armari encara és difícil per a molta gent, sortir dues vegades és la única possibilitat per a una gran majoria.

La LGTBfòbia mata

Fa uns dies, el 5 de juny, ha fet un any de l’assassinat de Clément Méric. Un jove parisenc de 18 anys, gai, militant antifeixista i estudiant de ciències polítiques que va trobar la mort en l’atac que va patir, per part d’un grup d’ultradretans, a la gare Saint-Lazare de París. Va ser rodejat, reduït i colpejat fins quedar inconscient i va ingressar en coma irreversible a l’hospital, on va morir.

Clément és una víctima més de la LGTBfòbia, però no una qualsevol, el van atacar amb planificació i en una ràtzia d’atacs contra llocs d’ambient, en un moment d’avenços i reivindicacions dels drets del col·lectiu.
No podem oblidar les morts, però sobretot les vides, d’aquelles i aquells que han estat objecte d’atac de la LGTBfòbia. Els (seus) nostres drets, les (seves) nostres vides

Inquisició i sodomia a la Catalunya dels segles XVI-XVII

30/05/2014

6358

La Inquisició s’implanta a la Corona d’Aragó i el Regne de Castella en 1478. El seu objectiu era mantenir l’ortodòxia religiosa i perseguir l’heretgia. Era una institució lligada a la monarquia que no tenia les mateixes competències en tots els territoris. Inicialment a Castella podia perseguir la sodomia, mentre que als territoris de la Corona d’ Aragó no. Aquesta institució mai va estar ben acceptada al nostre país, especialment es va veure com una intromissió castellana contrària als procediments judicials tradicionals. A Saragossa van arribar a assassinar a l’ Inquisidor d’Aragó al 1485.

A Catalunya ni els Usatges, ni les Constitucions Catalanes tipificaven el “crim sodomític”; els diferents tribunals que volien actuar es basaven en velles lleis romanes o visigodes. La primera vegada que una llei catalana va tractar el tema de la sodomia va ser el 1585 , el rei Felip I (II de Castella) la va introduir en les ” Constitucions de Catalunya”.

A inicis del segle XVI dos fets canviaran les coses. Per una banda l’entorn castellà de Carles I vol tenir eines per actuar a la Corona d’Aragó, per altra la persecució de l’heretgia no dóna prou ingressos a la Inquisició un cop expulsats els jueus. Al 1524 el Papa Climent VII autoritza a la Inquisició perseguir el pecat nefand a Catalunya, Aragó i València. Aquest fet va originar un conflicte competencial que no es va solucionar ni tan sols al 1714. Podríem dir que la introducció de la persecució de la sodomia va tenir uns motius mes polítics i econòmics que no pas religiosos.

Els tribunals del Sant Ofici confiscaven els bens dels encausats a l’inici del procediment, acceptaven testimonis anònims, aplicaven la tortura sense restriccions i per si fos poc els judicis acostumaven a ser secrets. Els tribunals catalans basaven les seves sentències en les proves, els testimonis i els judicis eren públics, les confiscacions es produïen després de les sentències condemnatòries, la tortura havia de ser autoritzada pel jutge (al Regne d’Aragó la tortura a seu judicial estava prohibida). Una altra diferència es donava en les sentències a morir a la foguera, a partir del segle XIV a Catalunya els sentenciats a la foguera abans eren enforcats.

Les sentències dels tribunals del Sant Ofici s’havien d’aplicar d’acord amb les constitucions i lleis seglars “de cada país”, segons la sentència de 1524 . Els jutges catalans , aragonesos o valencians que van veure envaïdes les seves competències es van agafar a aquest aspecte per posar tots els impediments que van tenir al seu abast . Per si fos poc, els inquisidors acostumaven a ser castellans, fet que va augmentar el conflicte i la desconfiança .

Els conflictes no van acabar aquí. Les sentències de mort havien de ser ratificades per les diferents audiències i aquestes rarament ho feien quan eren per sodomia. La majoria van ser bloquejades. Els tribunals de la Inquisició van optar per enviar a galeres als condemnats.

És impossible saber el nombre total de persones encausades durant aquest període, cal recordar novament que tots els tribunals tenien competències en aquest sentit i que la nostra convulsa història ha fet desaparèixer molts arxius que ens ajudarien a conèixer la realitat d’aquestes persecucions.

L’aparició del llibre de Jaume Riera i Sans, Sodomites catalans. Història i vida, siglos XIII-XVIII, ha aportat molta llum a un període del qual teníem poca informació. Aporta la història de més de 300 casos que van ser jutjats pels diferents tribunals, comenta les lleis utilitzades i els conflictes competencials en aquest complex món que va ser el de la Corona d’Aragó.

Bibliografia:

Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.

Visibilitat LGTB a les festes populars

27/05/2014

3711

EDITORIAL

Fa poc més de dos mesos la revista EGF and the city va sorprendre amb una portada en la qual dues lesbianes falleres es besaven. La portada només va despertar les crítiques des de l’Església i des dels sectors més conservadors de la festa i de la societat. Tot i l’aparent normalitat, cal tenir en compte que el col·lectiu LGTB no només necessita drets, sinó que també presència i visibilitat a la vida social i quotidiana. Les festes populars ha estat un espai de socialització ciutadana en les quals la diversitat sexual ha estat, fins ara, poc visible. Per això, és un espai que hem de fer nostre com ja hem fet amb altres. Després de les falleres han vingut altres celebracions populars com ara els Moros i Cristians d’Alcoi, el San Fermín o la Feria d’Abril. Un “moviment”, iniciat per la revista EGF and the city, que està propiciant una visibilització que saludem i que sempre serà positiva.

Un moviment, però, que en alguns casos visibilitza a partir de models que posen per donar una imatge del col·lectiu i no des dels propis participants de les festes com va ser en el cas de les Falles. Des d’IDEMTV estem a favor de la visibilitat en tots els àmbits. Actualment, la imatge del col·lectiu ésta massa lligada a la del turisme o les festes d’oci nocturn. Però hem de recordar que gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals som a tot arreu i també a les festes populars al barri, al carrer, al poble, a la ciutat: participem de les comissions festeres, dels sopars al carrer, de la organització dels diferents esdeveniments, engalanem els carrers, estem a danses i espectacles populars, etc. Ara a l’estiu comencen les festes de molts pobles, tan de bo aquest “moviment” seguesca actiu. I, per demanar que no quede, us animem a que, com en el cas de les falleres, a més dels models que posen per fer escenes homoeròtiques en diferents revistes, siguen els propis festers i les pròpies festeres les que feren actes de visibilitat. Tant per als reportatges fotogràfics com en les mateixes festes. Us convidem, en un acte de normalitat, a que expresseu la vostra afectivitat a les festes populars dels nostres pobles, barris i carreres per fer-nos més presents i visibles i avançar en els nostres drets.

La LGTBfòbia es fa forta a les xarxes socials

19/05/2014

4040

Eugeni Rodríguez és portaveu de l’Observatori contra l’Homofòbia, una entitat que elabora un informe anual sobre les situacions i casos de discriminació per LGTBfòbia.

Durant l’any 2013 han abordat prop 384 casos, un 2% més que l’any anterior. Si bé el major nombre de casos tenen a veure amb discriminacions o agressions a l’espai públic, les que tenen un major increment són les que es produeixen als serveis i administració pública i, especialment, les que es produeixen a les xarxes en les quals els homòfobs actuen amb gran impunitat.

Drets LGTB en l’àmbit laboral

03/05/2014

4080

Un informe ha posat de manifest que la meitat de les persones LGTB amb feina amaguen la seva condició a les empreses per por al rebuig. Un seixanta per cent assegura haver viscut algun tipus de discriminació o hostilitat en la feina durant els dos darrers anys. Aquest estudi ha estat elaborat per l’Esade Business School Universitat Ramon Llull, amb el suport de la Workplace Pride Foundation i la col·laboració de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals.

Però, com es produeixen aquestes discriminacions?

La representant del grup LGTB d’UGT ens confirma que l’accés a promocions laborals és una de les dificultats que poden trobar les persones del col·lectiu una vegada fan pública la seva condició.

Una mirada poc crítica, però més habitual del que ens pensem, conclouria que, sense més, qui tingui un ambient hostil amb amagar-se en té prou. Però amagar-se té conseqüències per la salut: provoca repressió, tensió, estrés i frustració. La discreció ha de ser una elecció lliure no una imposició per por al rebuig, la discriminació o la pèrdua de la feina, a banda que expressar la pròpia sexualitat és un dret.

Amb tot, les situacions més habituals de discriminació LGTBfòbica no solen ser explícites i són, per tant, més difícils de demostrar si es denuncien. Per part d’UGT però, ens parlen que també estan produint-se situacions explícites de LGTBfòbia. Tot i els punts en comú de la discriminació de les persones LGTB, hi ha diferències entre gais, lesbianes i transsexuals.

En molts casos les persones trans tenen serioses dificultats per accedir al mercat laboral, per això des dels sindicats es demanen mesures específiques per afavorir la seva incorporació i evitar que es trobin abocades a només poder exercir la prostitució.

En l’àmbit de la protecció legal, tot i que el marc legislatiu actual compta amb els principis generals que permeten la lluita contra la LGTBfòbia, en molts casos aquesta queda limitada per la inexistència d’un abordatge específic, integral i preventiu. Fins ara només la Llei estatal d’Igualtat permetia un abordatge específic, tot i que en moltes ocasions la prevenció de la LGTBfòbia ha quedat diluïda entre els temes de gènere. D’altra banda, encara manca que els drets LGTB s’incloguin de forma decidida, efectiva i àmplia a la negociació col·lectiva.

En l’àmbit laboral queda molt per fer i la proposta de llei pels drets de les persones LGTB, actualment en tràmit al Parlament de Catalunya, pot ser una oportunitat per fer-ho.

“Familias también”

02/05/2014

5428

Aquest és el títol del nou llibre publicat per edicions Bellaterra amb la col·laboració de la FLG – Associació de Famílies Lesbianes i Gais.

Es tracta de 10 històries de 12 persones que per formar la seva família ho han tingut molt més difícil que les persones heterosexuals.

Lesbianes que durant anys van renunciar a la maternitat creient que ser lesbiana és el mateix que ser estèril. Preconcepció que elles mateixes han hagut de deconstruir per començar a bastir el seu somni, empoderar-se i saber-se capaces d’enfrontar la societat. Dones que sense models a qui imitar, ni reals ni de ficció, han decidit ser mares, mares lesbianes.

També xicots que ja sigui per l’adopció, o per relacions heterosexuals anteriors o per subrogació, són pares en parella gai. Nois que de joves s’havien negat fins i tot la seva pròpia orientació sexual. Homes fets i drets que han gosat desafiar l’heterocentrisme i demostrar que ser pare no té perquè ser només el paper secundari a fer en el sí d’una família encapçalada per una dona i mare.

Aquest és un llibre d’utopies fetes realitat, de somnis impossibles que han estat de veritat. És un cant a l’esperança i una recàrrega d’energies per la lluita. Però també són llàgrimes, moltes. I un dolor gran i profund. Dolor i patiment per la incomprensió de les persones que esperàvem sentir més a prop, i que no hi han estat. Per la lluita sovint en solitari que ha suposat aquest projecte de maternitat o paternitat homosexual. Per la soledat de les nostres adolescències a l’armari.

I jo em pregunto: per què tant patiment? Per què? I mira, que això ens hagi passat a les que ja tenim una edat pot ser una justificació. Però que això estigui passant a aquestes parelletes joves que senten com davant de la seva declaració d’amor lesbià, davant de l’anunci que aviat seran mares, la família els gira l’esquena, és com a mínim deplorable. Altres adjectius serien: inadmissible, intolerable, insuportable… Terrible en definitiva.

Les parelles del mateix sexe tenen des del 2005 gairebé els mateixos drets que les parelles heterosexuals a casa nostra, però a les seves famílies no els agrada. I si la gent que més ens estima no pot acceptar-ho, ens hem de plantejar què està passant?. És perquè els posa davant de la necessitat de sortir dels seus armaris? Els obliga aquest nét, aquesta neboda a dir en el seu entorn més proper que aquella germana o aquell fill és lesbiana, és gai. I què!

Aquesta és la qüestió. La nostra societat segueix admetent l’homosexualitat a casa dels veïns i dels amics, però no a casa d’un mateix. I això ho hem de canviar. I per modificar aquesta actitud ens cal ser visibles. Una vegada més per demostrar que existim i què no passa res, hem de mostrar-nos.

És per canviar aquesta invisibilitat que les famílies lesbianes, gais i transsexuals ens hem reunit aquest cap de setmana a Vila-seca, en la 5a Trobada Estatal de Famílies LGTB.

Quasi 500 persones que tenen filles i fills, o tenen ganes de tenir-ne, i que són lesbianes, gais o transsexuals, han vingut de tots els punts de Catalunya i també de La Rioja, de Madrid, de Sevilla, de Saragossa… per retrobar amigues i amics i compartir vivències i experiències, en un gran exemple de civisme i visibilitat.

S’han trobat amb l’objectiu de Sumar Famílies Rainbow per treballar perquè l’educació al nostre país inclogui la diversitat familiar en els currículums, en les activitats didàctiques, en els materials. Ponents i famílies, totes i tots en la mateixa direcció.

I la presentació del llibre “Familias también” en aquest entorn de lluita i de festa ha tingut la millor de les celebracions.

Només em resta recomanar-te que el compris i el llegeixis. Val la pena.

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.