Marga Cirera Molera és vocal de Polítiques Sectorials de la Federació de les Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), i Ramon Munt Alfaro és membre de la comissió de LGTB d’aquesta federació. Munt també forma part del “Grup de Sords” del Casal Lambda, que va ser el primer en abordar aquesta especificitat entre les entitats LGTB.
Cirera ens introdueix en les reivindicacions de les Persones Sordes i les tasques que desenvolupa FESOCA, mentre que Munt, com a comissió LGTB de FESOCA, ens parla de la seva experiència de les Persones Sordes en el col.lectiu LGTB i com a gai en el col.lectiu de Sords.
Raül Romeva és diputat al Parlament europeu des de l’any 2004, és vicepresident del grup Verds-Aliança Lliure Europea. És membre també de la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere i vicepresident de l’intergrup pels drets LGTB.
En aquesta entrevista concedida a idemTV ens parla de la seva tasca com a diputat i la seva experiència com a defensor de drets de les minories als països miembres.
Donasport, que va celeberar la seua primera edició en 2010, és un esdeveniment que visibilitza l’esport femení i lèsbic i enguany està tenint lloc entre l’1 al 17 de març.
Les seves activitats són completament gratuïtes i consta d’un calendari d’activitats esportives no competitives.
Alhora, hi ha també un programa cultural i d’oci amb un concurs de cartells del Donasport, un altre de fotografia esportiva i la festa de clausura de l’esdeveniment.
Donasport és un projecte de Panteres Grogues, grup LGBT d’esports per a la integració i desenvolupament de la comunitat de lesbianes. L’entitat treballa per fomentar l’esport i lluitar contra la discriminació addicional a la qual s’enfronten les dones en la comunitat LGBT.
Normalment, quan es parla d’equiparació de drets de grups socials diversos, siguin majoritaris, com és el cas de les dones, o col·lectius específics com ho som les persones LGTB, s’apel·la a allò fonamental per a l’espècie humana: la pervivència. Així, alguns consideren que parlar del dret a l’avortament lliure i gratuït o de matrimoni entre persones del mateix sexe és un atac als fonaments de l’espècie humana, donat que s’advoca per la seva fi.
Així, les declaracions del Ministro Jorge Fernández Diaz a Roma han centrat el tema en aquest atac fonamental perquè es fa evident que no es pot negar un dret quan no es té cap base legal ni social, en tot cas, es té una base ideològica clarament conservadora i integrista que porta a la negació de drets.
A partir d’aquestes declaracions han estat moltes les opinions i moltes les accions. Internet ha estat un mitjà en el que s’ha visualitzat la crítica radical a aquesta opinió personal d’un ministro espanyol: peticions de dimissió, causes per demanar destitució, cartes, blocs, articles demanant que corregeixi, associacions que apel·len clarament…
Dijous 7 de març es va portar a terme una concentració davant la seu del Partit Popular (PP) a Barcelona per protestar contra aquestes declaracions, convocada pel grup Brot Bord. La seu del PP era amb la persiana baixada i protegida pels mossos d’esquadra. Els i les manifestants van aturar el trànsit parcialment amb una pancarta que exhibia el lema: “L’homofobia de Jorge Fernandez Diaz es un perill per a la intel·ligència de l’espècie” i van llegir un manifest crític amb les declaracions.
De fet, aquesta no és una acció solitària, les diferents entitats del moviment LGTB s’han mostrat crítiques amb les declaracions i reclamen respecte als drets i a la legislació vigent però també reclamen la llei contra la LGTBfòbia i accions contundents que acabin amb actituds com aquesta i acabin amb les retallades de drets que res tenen a veure amb la crisi economica i molt amb algunes ideologies polítiques.
Les declaracions del Ministro, però, no són declaracions solitàries sinó que formen part d’una sèrie de declaracions i accions que justifiquen actituds que pensàvem superades. Avui, 8 de març, dia internacional de les dones, podem recordar algunes perles que han afectat a la majoria social del país. Són declaracions que sintonitzen en el fons i en la forma amb les del ministro i, per tant, lluny de la normalització del fet homosexual o dels drets aparentment consolidats ens demostren actituds i ideologia guvernamental altament preocupants per a la nostra societat.
José Manuel Castelao Bragaña president del Consejo General de la Ciudadanía en el Exterior, òrgan depenent del Ministerio de Empleo va dir que “Les lleis són com les dones. Estan per violar-les”
Un altre ministro, Alberto Ruiz-Gallardón, va expressar que “la pressió social obligava moltes dones a avortar. Es genera una violència estructural contra la dona pel simple fet de l’embaràs” i va rebre tot el suport per part del minsitro Fernández Díaz.
El ministro José Ignacio Wert, ja conegut pel col·lectiu LGTB per haver expulsat del currículum escolar l’Educació per la ciutadania, també va expressar, quan era un expert a sou de la FAES que “la transmisió de l’educació en valors en el si de la família no pot sinó ressentir-se de la incorporació massiva de la dona al treball fora de la llar”
Estem, doncs, no davant d’unes declaracions injustificables sinó davant d’una estratègia de marxa enrere en els drets que s’expressa i actua des del poder.
Avui el Vaticà ha començat a reunir els seus cardenals en el conclave que ha de portar a l’elecció d’un nou lider. 115 cardenals elegiran el nou Papa que dirigirà les passes del catolicisme del segle XXI. A hores d’ara la divisió no està clara donat que ja no es tracta de cardenals “progressistes” i “conservadors” sinó de diferents visions sobre l’organització eclesiàstica. Es reuniran i , en grups d’afinitat, decidiran el futur de l’església catòlica.
Un futur que ve marcat pel discurs conservador que ja va iniciar el polonès Karol Wojtyla, anomenat Joan Pau II com a Papa, i va seguir el papa sortint, Benet XVI, que va mantenir el caràcter conservador que havia anat adquirint l’església catòlica i semblava el seu guardià.
El discurs LGTBfòbic de Joseph Ratzinger era anterior al seu papat i va seguir de forma agressiva, malgrat el seu caràcter teòric. Ha estat un papat altament conservador i negador dels drets de les dones i de les persones del col·lectiu LGTB. El mandat de Benet XVI ha estat altament ideològic, ha recuperat valors i pràctiques oblidades des del Concili Vaticà II (en el que, per cert, el va despuntar com un dels teòlegs joves amb un sentit de la reforma progressista que va canviar amb el temps) i ha tapat escàndols sobre els abusos sexuals de capellans i bisbes.
La renúncia de Benet XVI al papat va ser inesperada i, alhora, el seu discurs sorprenent. Ni la jerarquia eclesiàstica ni els i les practicants del catolicisme ni la societat en general esperava la renúncia i, molt menys, per les raons que s’endevinen darrere el seu críptic missatge. Ratzinger ens sorprenia amb una renúncia en dignitat i contra allò que representava.
El seu final ha estat sorprenent, poder inclús coherent amb una part del seu discurs teòric. Ha obert els ulls a molta gent de les males pràctiques de l’església catòlica i de què ni el poder diví, encara que sigui delegat, ho pot tot. La seva crítica ha dinamitat alguns fonaments del conservadorisme però ràpidament l’han reclòs i en pocs dies s’obliden les paraules i els fets i es reprenen les pràctiques i el discurs que ha caracteritzat el seu papat. Es tornen a fer públics escàndols d’abusos sexuals i tornen a ser al centre algunes de les persones que Ratzinguer havia apartat del càrrec en la seva coherència teòrica.
Ara 115 homes, que es diuen castos, verges i purs però que tenen sobre seu tots els escàndols de corrupció, d’associació amb la màfia, d’abusos sexuals… acumulats en tant que màxims representants d’una organització que ha demostrat estar corcada, sinó podrida, en els seus fonaments. El Papa sortint, malgrat el seu conservadorisme ho ha corroborat. Aquests 115 homes tornaran a decidir el futur del poder catòlic i les línies d’actuació prioritàries. La teologia crítica té ara una petita escletxa per fer-se espai, no li ho posaran fàcil malgrat hi ha moltes veus que critiquen les pràctiques i actituds poc cristianes de la jerarquia eclesiàstica, com a tot arreu una cosa és la base i l’altra els qui exerceixen el poder però el poder també pot ser un espai de creació de llibertat i d’expressió, tot i que no sembla que s’albirin canvis ni reformes significatives, al contrari, el discurs conservador, tancat, LGTBfòbic i el secretisme dels assumptes interns sembla que seguiran marcant el futur de l’església catòlica (com el d’altres organitzacions religioses). Aquells que volen ser la referència s’han convertit en allò que no hem de referir sinó com a mal exemple per al comportament social.
El grup Brot Bord va protagontizar el passat dissabte dia 2 de març una petonejada popular i una concentració de protesta davant del Corte Inglés que en el seu catàleg per internet de llibres manté, malgrat les protestes, el títols “Cómo prevenir la homosexualidad. Los hijos y la confusión de género” y “quiero dejar de ser homosexual” de Joseph Nicolosi.
Aquests llibres no són fruit de la casualitat, sinó que sorgeixen d’un moviment anti-gai als estats units que afirma que l’homosexualitat és una malaltia que volen “curar” i “prevenir”, quan les principals autoritats sanitàries mundials rebutgen clarament aquesta possibilitat. El crit més escoltat va ser “L’homofòbia és la malaltia”.
També reclamen el compromís que no es vendran mai més llibres LGTBfòbics.
A Internet una iniciativa pública a Change.org denunciava aquest fet i en demanava la retirada. A hores d’ara ha recollit 5.500 signatures. A Catalunya l’Observatori contra l’Homofóbia ha remés a la Fiscalia de delictes d’odi la documentació sobre el cas perquè valore la situació i en prega les mesures que crega oportunes.
El Tribunal Constitucional ha reconegut aquesta setmana el dret a les parelles no casades i sense fills el dret a una pensió de viduïtat. La llei 40/2007, de 4 de desembre, que abordava diverses mesures en matèria de Seguretat Social, encara que reconeixia el dret a la prestació de viduïtat en parelles no casades, alhora exigia que tinguessin fills en comú. Aquesta circumstància discriminava les parelles del mateix sexe ja que no se’ls reconeixen fills en comú sinó estan casades. Aquesta exigència impossibilitava en la pràctica que les parelles de gais o de lesbianes que no estiguessin casades tinguessin accés a aquesta prestació.
La sentència del Tribunal Constitucional suposa un pas més en el reconeixement dels drets de les parelles de lesbianes i gais i la seva total equiparació legal. Amb tot, des de la Federació Estatal de Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals (FELGTB) s’ha assenyalat que encara queden alguns apartats que canviar en l’actual legislació per a aconseguir la plena igualtat de les parelles de lesbianes i gais. La plataforma estatal exigeix al Govern una solució per al reconeixement de la filiació en parelles no casades i ressalta que és “una discriminació flagrant en el cas de qui van tenir fills abans de l’aprovació del matrimoni igualitari, doncs els seus drets de maternitat/paternitat no han estat encara reconeguts”.
La presidenta de la FELGTB, Boti G. Rodrigo, va agrair, en aquest cas “el coratge del denunciant i esperem que la Seguretat Social actue sobre totes les sol·licituds que va denegar després de la llei”.
Ramon Casas i David Bartolí són parella des de fa més de10 anys i fa gairebé els mateixos que intenten ser també pares. Van haver d’esperar a l’aprovació de la llei del matrimoni igualitari per poder fer una sol·licitud d’adopció conjunta. Amb tot, el 2007 es van trobar amb la sorpresa que els hi van negar la idoneïtat perquè un d’ells era seropositiu. Van guanyar la batalla judicial contra l’Institut Català d’Acollida i Adopció i van aconseguir el reconeixement de la seva idoneïtat.Dos anys després encara no han aconseguit tenir el fill que desitjaven i consideren que se’ls està fent el buit fins perquè se’ls caduqui la idoneïtat. Per això, fan denúncia pública i política de la seua situació, segueixen per la via judicial.
Ramon i David han explicat el seu cas a IDEMTV, i la seua sensació d’impotència.
Fonts de l’ICAA han indicat a IDEMTV, però, que el període d’espera per aconseguir adoptar és llarg en moltes altres famílies. I assenyalen que, actualment, en aquest cas se segueixen els tràmits com qualsevol altre. Afegeixen que les dades són confidencials i són valorades per un comitè tècnic, i que no poden comentar cap altre cas.
El Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha dictat sentencia en el cas X i altres versus Àustria.
Una parella de lesbianes, volia portar a terme l’adopció conjunta del fill d’una d’elles. El pare biològic s’hi oposava i la legislació i la justícia austríaca li donaven la raó. La parella demandant són de ciutadania austríaca i viuen una relació estable. El fill d’una d’elles, nascut en matrimoni heterosexual el 1995, està sota la custòdia de la seva mare i les dues s’ocupen conjuntament de la seva cura i educació, mentre no té un tracte regular amb el pare.
La parella va decidir elevar el seu cas al tribunal d’Estrasburg que, finalment, ha dictat sentencia favorable, tot reconeixent que Àustria viola la Convenció de Drets Humans Europea en el seu article 14, que recull la prohibició de la discriminació, i l’article 8 de la mateixa que recull el dret a la vida privada i a la família.
El tribunal ha dictat aquesta sentencia per àmplia majoria (16-1). La sentencia recull que “a causa de la diferència de tracte per les demandants quant a comparar la seva situació amb la d’un solter heterosexual el tribunal decideix aprovar per unanimitat, la no violació de l’article 14 del Conveni sempre en relació amb l’article 8” donat que la decisió de no permetre l’adopció es feia en base a l’orientació sexual de les sol·licitants, tot sostenint que el govern austríac no havia donat raons convincents que posessin de manifest que la diferència de tracte era necessària per a la preservació de la família o l’interès protecció de l’infant.
Els tribunals austríacs negaven des del 2005 el dret d’adopció conjunta a les dues dones, esgrimint que el Codi Civil d’Àustria estableix que, en aquesta adopció la mare adoptant reemplaçava al pare biològic, cosa que va provocar la ruptura de vincles entre ell i el nen. I amb aquest argument el Tribunal regional va desestimar el recurs de la parella l’any 2006. En aquest dictamen també afegien que la legislació austríaca, que no dona una definició precisa del terme “pares” significava que això s’aplicava a dues persones de diferent sexe.
Ara, finalment, el Tribunal d’Estrasburg ha reconegut el dret de la parella ha adoptar conjuntament, tot reconeixent la discriminació de què han estat objecte i la necessitat de què les lleis s’adaptin al respecte a la Convenció de Drets Humans, tot denunciant la manca d’accés a l’adopció coparental de les parelles homosexuals a Àustria, pràctica discriminatòria en comparació amb la situació de les parelles heterosexuals no casades.
Anterior
