És preocupant el que està passant a França i a l’altre extrem d’Europa: Rússia i els antics satèl·lits de la Unió Soviètica.

Una gran quantitat de gent ha restat sorpresa quan ha vist la inesperada i violenta reacció de la dreta i l’extrema dreta franceses durant la tramitació, a les dues cambres del seu parlament, l’Assemblea Nacional i el Senat, de la llei que autoritzava el matrimoni i l’adopció per part de les parelles del mateix sexe. L’aprovació es va produir per 249 a favor i 97 en contra. Malgrat aquests resultats, els homòfobs francesos, emparats i atiats pels bisbes i organitzacions catòliques, van interposar, el mateix dia de l’aprovació, un recurs davant el Consell Constitucional, que és l’equivalent al Tribunal Constitucional espanyol. Amb una rapidesa impròpia dels nostres tribunals, aquell Consell ha validat la llei i el 29 de maig va ser promulgat pel president de la república, darrer tràmit per a la seva aplicació efectiva. El mateix dia, a Montpeller, es va celebrar el primer matrimoni gai de França.

La sorpresa al nostre país és bastant comprensible. Sempre havíem tingut de França una imatge del país de la primera gran revolució social d’Europa, la revolució per excel·lència, identificada amb el famós lema de Liberté, égalité, fraternité, que encara és el lema oficial de la república i en contra del qual ara bramen tots aquests “honestos i modèlics” homòfobs francesos.

França va ésser, amb la Gran Bretanya, un dels primers països on va quallar la Gay revolution, iniciada, el 1969, en un bar –Stonewall Inn- del Village de Nova York. I dic gay perquè en aquella època –i encara ara- aquest substantiu i també adjectiu, abastava tant els homes homosexuals com les dones homosexuals, i per aquest motiu parlàvem de Moviment Gai i de Front d’Alliberament Gai. Els gais francesos –principalment estudiants- ja havien participat en els famosos “Fets de Maig del 68” i el 1971 hi va ésser fundada la primera organització amb el nom de Front Homosexualle d’Action Revolutionnaire (FHAR), el Manifest del qual, inicialment, va nodrir de continguts, filosòficament i políticament, el “Front d’Alliberament Gai de Catalunya”.

Des de Catalunya estem veient, amb molta preocupació, un revifament a Europa dels partits i governs de dretes, generalment i amb salvades excepcions, homòfobs. Aquest fet es posa en evidència tant a països molt catòlics, com Polònia i Lituània, com als molt ortodoxes, com Grècia i Rússia, on les esglésies respectives gaudeixen d’una gran influència i atien l’odi contra gais, lesbianes i transsexuals. I és que les tres religions monoteistes del llibre sagrat -judaisme, cristianisme i islamisme- són les més homòfobes, sobre tot i avui dia la darrera. La religió cristiana té el seu pes principalment en països culturalment més endarrerits; a Europa, però ja no té el poder de que havia gaudit del segle XX enrere.

Esperem que, a França, el partit al govern duri més anys –cosa que sembla difícil- i els opositors, que compleixin i tinguin ben present el lema de la república: Llibertat, igualtat i fraternitat.

Armand de Fluvià, genealogista i heraldista de professió, ha dedicat una part important de la seva vida a la reivindicació dels drets del col·lectiu LGTB. El 1970, sota el franquisme, va fundar el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), i fou fundador i primer secretari general del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (1975) i també president de l’Institut Lambda (1976). El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2008 la Medalla d’Honor de Barcelona. En l’actualitat és president honorífic del Casal Lambda.