Etiquetes Entrades etiquetades amb "transfòbia"

transfòbia

3714

EDITORIAL

La jerarquia de l’església catòlica ha anat expressant les seves idees, per cert molt terrenals, sobre qüestions com el feminisme, l’avortament, l’homosexualitat… cap novetat en el discurs, però segueix indignant-nos.

La jerarquia eclesiàstica espanyola, malgrat l’aparent obertura del papa Francesc, està expressant-se sobre temes morals i afectius amb una manca de respecte impressionant i lesiva.Fa uns mesos Juan Antonio Reig Pla, bisbe d’Alcalá de Henares, va insistir en els seus arguments conservadors atacant la teoria feminista i el col·lectiu LGTB. Reig Pla presentava un llibre i ens deia “Convé indicar que el feminisme ideològic no és més que un pas en el procés de deconstrucció de la persona. De fet, els arguments que sustenten el pensament feminista, en successives evolucions, han propiciat la ideologia de gènere i les teories Queer i Cyborg ” si el fet de ser, voler existir, reivindicar una vida digna … vol dir deconstruir-se, deconstruim-nos doncs!

La LGTBfòbia és un atac frontal a la dignitat de les persones, a la qualitat de vida i als drets civils que tenim com a ciutadanes i ciutadans, una conducta fòbica que hem d’eradicar. Una fòbia social que té molt d’humana, molt de terrenal i poc del respecte i amor amb el que la jerarquia catòlica es pronuncia tan falsament.

Rouco Varela, l’exportaveu eclesiàstic espanyol, en una seva darrera homilia va cridar a seguir construint “aquella Espanya que, amb els seus joves, volia superar per sempre la Guerra Civil” és a dir, a superar “els fets i les actituds que la van causar i que la poden causar“.

Els valors sobre els que es construeix l’odi i la fòbia no són valors per a la convivència respectuosa i possible, així doncs cal deconstruir-nos com a persones, ens cal deconstruir-nos com a societat i ens cal crear uns valors vàlids per a conviure des del diàleg, el respecte i la dignitat.

3358

EDITORIAL

En els darrers anys van sortint a la llum casos de menors amb una clara identitat de gènere diferent a la que la seva biologia marca. Casos en que mares i pares han reaccionat amb tendressa i han donat el seu suport a la seva filla, al seu fill; casos on ja de de la més tendra infantessa els han marcat els comportaments, els han corregit “defectes” i els han abocat a la frustració… casos de transfòbia que s’han viscut des de la mirada innocent d’un o una menor que no entenia el que passava per sentir-se bé sent diferent al que el cos i la societat li marcaven i prohibien.

Quan es parla de menors d’edat i de criatures petites es pensa que la identitat de gènere és decidida per qui els educa, poques vegades es pensa en la seva felicitat en aquest sentit. El cas d’una menor transsexual andalusa ha fet saltar les alarmes i la discriminació oculta.

La menor, alumna del colegio San Patricio, de Málaga, gestionat per una Fundació depenent del bisbat va prohibir la menor portar uniforme femení, permetent de forma implícita la seva clara discriminació i impedint la seva identitat sexual.

Aquest fet discriminatori, una actitud “normal” en l’església catòlica, ha provocat altres actituds no menys victimitzants per a la menor, que neguen el seu dret. La Junta d’Andalusia, que, en principi semblava disposada a investigar a fons el cas i obrir un expedient a l’escola, ha actuat com Pilatus i s’ha rentat les mans, malgrat es va comprometre a protegir el dret de la menor i garantir el seu lliure desenvolupament. La Junta ha conciliat en el conflicte i la menor ha canviat d’escola.

És un cas més, un cas actual, un cas en el que la transfòbia es viu des dels 7 anys perquè, simplement, ha estat visible. Els i les menors són víctimes de les decissions de les persones adultes i doblement victimitzades quan l’administració decideix quin ha de ser el seu gènere, únicament possible, i marcat, pel seu sexe biològic. El dret al propi cos és un tabú per l’estat, per les administracions, ho és en el cas de les dones de totes les edats, ho és en el cas de les persones transgènere, sigui quina sigui l’edat.

Semblaria que els drets i els avanços socials només s’aconsegueixen a partir de manifestacions, concentracions, manifestos o conferències activistes. Però no només de reivinidicació viu el moviment LGTB o la reivindicació no és només això. Els moviments socials també tenen una important feina de construcció d’alternatives, i en el cas del col·lectiu LGTB, de visibilització, creació de referents i d’espais de socialització lliures de LGTBfòbia. En aquest segon àmbit s’inscriu la tasca de Cultura Trans, que sense renunciar al suport a la plataforma STOP Trans Patologization, aposta per promoure nous referents a partir de l’art, la cultura i l’oci entre un col·lectiu com el trans molt invisibilitzat.

 

 

Cultura Trans va començar el 2011 com una iniciativa puntual, feta des del voluntariat i l’activisme, que organitzava activitats per la despatolització trans amb l’objectiu de visibilitzar altres vivències trans, allunyades del discurs dominant. Va ser el 2013 quan els organitzadors van veure que se’ls va quedar curt, i es van promoure activitats durant tot l’any. En realitat del que es tracta és de donar sortida a la realitat plural del col·lectiu trans i la seva necessitat d’expressió artística, cultural i d’oci.

Cultura Trans neix, des de la voluntat més activista per generar referents positius, o senzillament diversos, del que és la transsexualitat. Molts cops es tracta més de donar veu a les realitats que sorgeixen que de cercar res de nou.

Les activitats que realitzen són tan diverses com el propi col·lectiu i ocupen un important ventall: concerts, l’edició d’un còmic, cabaret o maratons de cinema com ara Trans-nochando. Entre les més exitoses i innovadores activitats de Cultura Trans hi ha el Transcabaret i el Petit Festival de la Cançó Trans que donen un espai d’expressió als artistes transsexuals.

Art i transsexualitat

El paper de l’art com a visibilitzadora de la transsexualitat és un tema recurrent, per això el març de l’any passat es va realitzar Cultura Trans Visible que parlava sobre ARTivisme trans. Es van convidar a diferents persones trans que estaven vinculades amb el món de l’art per debatre: des del cinema, la dansa, la música o el disseny gràfic.

Galofre es mostra crític amb els referents més populars sobre transsexualitat al cinema i reivindica nous referents. Reclama el paper de Lana Wachowski en aquest àmbit i explica com la seva col·laboració amb el Fire!! Mostra Internacional de Cinema LGTB de Barcelona, ha permès una secció estable sobre transsexualitat en aquest esdeveniment cinematogràfic de la ciutat de Barcelona.

Cultura Trans és un projecte que no rep cap tipus de subvenció i autofinança les diferents despeses a partir d’aportacions voluntàries. De fet, tots els seus actes són gratuïts, excepte el Fire!! per la seva voluntat de garantir un accés lliure a les activitats. Sense el voluntariat, la voluntat, l’activisme i la dedicació de temps desinteressada dels seus organitzadors, Cultura Trans no seria possible.

5884

L’advocat Ricardo de la Rosa ens parla del servei d’assessorament legal i jurídic de la Fundació Enllaç, del qual ell n’és l’encarregat. Un assistència que ofereixen als usuaris i les usuàries de l’entitat que tenen un servei de primera consulta, orientació i l’assessorament, a més del seguiment dels casos tant a nivell personal, social com jurídic.

 

 

3364

EDITORIAL

El president d’Uganda, Yoweri Museveni, va promulgar el passat dilluns 24 de febrer, una llei antihomosexual que prohibeix qualsevol promoció i manifestació de l’homosexualitat i insta a denunciar les persones homosexuals.

Aquesta llei promulga la LGTBfòbia de forma oberta i coberta per un allei que atempta contra els drets humans fonamentals. Aquest fet, així com la violència social contra les persones LGTB que ja afectava el país, ha fet que la comunitat internacional es manifestés contrària i ha indignat la comunitat LGTB arreu.

Els drets de les persones LGTB són drets fonamentals, recollits a la Carta de Drets Humans són vulnerats per aquesta llei, que legalitza la delació i la violència contra el col·lectiu. Museveni s’afirma sota un nacionalisme exacerbat i histèric front a occident. Vulnera també el que recull l’Organització Mundial de la Salut quan afirma que les persones homosexuals són persones malaltes.

Museveni vol consolidar el seu poder a partir dels prejudicis socials, i ho fa sobre el dolor de moltes persones. La violència que pateix el col·lectiu LGTB a Uganda, així com l’exclussió social, posen davant dels ulls del món la situació en que es troben milions de persones arreu del món. Fa pocs dies era Rússia, ara és Uganda, la violència pren forma i suport institucional. Les lleis es fan a mida de persones malaltes d’odi que volen excloure i matar aquelles persones que no tenen cap delicte, amb l’únic crim d’estimar una persona del seu mateix sexe o tenir una identitat de gènere diferent.

Avui plorem per Uganda, per la bona gent d’Uganda, per les persones LGTB d’Uganda que veuen trepitjats els seus dres i legalitzada la causa del seu patiment.

Sembla que sortir de l’armari comença a semblar una moda. Ellen Page, la protagonista de Juno, es va identificar públicament com a lesbiana i això ha esdevingut en el marc de les olimpíades d’hivern a Rússia que ha vetat per llei la “propaganda homosexual” i obliga a les persones LGTB a tornar a l’armari, un armari amb clau i forrellat.

Per altra banda, dones del món de l’esport també van sortint de l’armari (Casey Stoney, capítana de la selecció anglesa de futbol, darrerament), reconegudes artistes també ho han fet (Portia de Rossi, actriu, Ellen deGeneres, showwoman, Jodie Foster, actriu, Elena Anaya, actriu… en els darrers anys) i d’altres han mostrat obertament el seu compromís i suport al col·lectiu amb petons en públic, o en la ficció, o videoclips on escenifiquen relacions homosexuals (és el cas de Shakira i Rianna, Madonna, Britney Spears, Cristina Aguilera, Jennifer Aniston o Winona Ryder, per posar alguns exemples).

Semblaria que ser lesbiana és una moda. O sortir de darrera les persianes i mostrar-nos com som es consideraria una moda. Però no es valora el que costa donar la cara, el que costa sortir de la invisibilitat volguda o forçada. Sortir públicament i donar la cara, convertir-se en referent per moltes altres dones que pateixen discriminacions per la seva orientació sexual, que escenifiquen amors heterosexuals o que amaguen la seva parella per por a la violència i l’exclusió. És un acte de valor incalculable, no pas una moda. Treuen valor a un acte valent per minoritzar-lo per menysprear-lo, per menysprear-nos i seguir-nos excloent.

El que si que està de moda és la LGTBfòbia, els governs i les persones LGTBfobes surten dels seus caus i mostren el seu odi: Rússia, Uganda, Gàmbia… l’església catòlica colombiana que abandera una campanya contra “l’adoctrinament lgtb” en la llei d’educació. La cambra de representants d’Arizona aprova un projecte de llei que permetria a la gent amb negoci discriminar el col·lectiu LGTB i no donar-los servei. Els assassinats LGTBfobs a Brasil, Colòmbia, Nigèria… la LGTBfòbia és una realitat violenta que es mostra i creix. Una violència discriminatòria que crea exclusió i patiment a moltíssimes persones.

Ellen Page declarava “Estic cansada d’amagar-me. He patit durant anys perquè em feia por dir-ho. Però aquí estic avui, amb tots vostès, a l’altra banda de tota aquesta por que em va afectar mentalment i en les meves relacions”. Va declarar públicament allò més privat per fer-se visible i per mostrar el seu patiment en negar-ho, en ser negada, però també el patiment de tantes altres que són negades, que es neguen.

Sortir de l’armari no és fàcil, ni és una moda, però cal sortir massivament i convertir-ho en una realitat.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Actualment és editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

3674

El 19 de febrer fou el dia internacional contra la homofòbia al futbol, en memòria del primer futbolista, Justin Fashanu, en sortir de l’armari. Va ser una època difícil i l’esportista va haver de patir l’homofòbia d’aquell moment. Va ser objecte de burla per part dels seus companys i aficció i va ser apartat del seu equip. Va acabar suïcidant-se en 1998 després d’una depressió. La LGTBfòbia present en l’esport, que va patir Fashanu, va silenciar durant molts anys que els i les esportites visquessen amb normalitat la seua sexualitat.

Per sort, i com apuntàvem a l’editorial Avança la visibilitat LGTB a l’esport  el 2013 ha estat un any amb un balanç molt positiu en aquest àmbit. Han sortit de l’armari jugadors de diferents disciplines i de tots el col·lectius LGTB: lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. Si bé la sortida més remarcable, o pot ser la més emotiva, va ser la realitzada pel saltador britànic de trampolí de 19 anys Tom Daley a un vídeo. A Daley vam dedicar l’editorial Salt fora de l’armari . La volem destacar per ser especialment natural: ho va dir per Youtube  i, sense més, va explicar que tenia parella del seu mateix sexe. Hem passat d’haver d’explicar que s’és homosexual, lesbiana, bisexual a, senzillament, parlar del molt que t’estimes la teua parella. El vídeo té més de 10 milions de visites! Un gran pas, tot i que encara en queden molts més.

En aquest sentit, l’Agrupació Esportiva Ibèrica LGBT -d’àmbit espanyol, portugués i andorrà- ha demanat la modificació de la Llei 19/2007 que aborda la violència, el racisme, la xenofòbia y la intolerància en l’esport en el sentit d’incorporar expressament la LGTBfòbia. Des d’IDEMTV afegim que el cas alemany on el Govern s’ha posat a treballar per eradicar la LGTBfòbia a l’esport. A més de canvis legals, imprescindibles, calen polítiques públiques per promoure la igualtat. L’executiu germànic ha estat pioner al signar un acord amb la Federació Alemanya de Futbol per promoure la visibilitat LGTB a l’esport. Tot un exemple a seguir.

3841

Daniel Gabarró, vicepresident 1r de la Fundació Enllaç ens parla del servei TransEnllaç destinat a atendre les necessitats i demandes del col·lectiu trans. Aquesta assistència, que ofereixen persones trans i que contempla l’assessorament, l’acompanyament tant a nivell personal, social com jurídic, té previst créixer en un futur proper afegint un servei psicològic i d’orientació laboral.

 

 

El 27 de gener del 1945 les tropes soviètiques entraven al terrible Camp d’Extermini de Auschwitz. L’any 2005 l’Assemblea General de les Nacions Unides decideix assignar aquesta data com a Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. En la resolució aprovada es parlava tan sols de la persecució per qüestions d’origen ètnic o religiós, per orientació sexual o de gènere restava fora d’aquesta declaració inicial.

Entre 15 i 20 milions de persones van estar víctimes del règim nazi, la majoria d’ells jueus, també eslaus, polonesos, comunistes, dissidents polítics, gitanos, discapacitats… També homosexuals, lesbianes i transsexuals.

Passats gairebé 80 anys encara no sabem el nombre exacte d’homosexuals, lesbianes i transsexuals van ser víctimes de l’holocaust. Les xifres són molts dispars, van dels 10.000 (els reconeguts) als 600.000 segons les organitzacions LGTB. La causa és molt senzilla: La Vereinigung der Verfolgten des Naziregimes (Associació de represaliats pels nazis) no va reconèixer als homosexuals, lesbianes i transsexuals com a víctimes i l’Alemanya de la postguerra va prosseguir la seva persecució fins a finals dels anys 60. No van ser dignes d’homenatge, no se’ls va citar als judicis de Nuremberg i no van poder demanar indemnitzacions i fer-ho podia portar greus conseqüències. Alemanya no va reconèixer a les víctimes LGTB fins el 2002, quan la majoria ja havien mort.

Homosexuals, lesbianes i transsexuals eren considerats la pitjor de totes les escòries, estaven obligats a portar el triangle rosa invertit a la solapa. Pallisses, castracions, treballs forçats, injeccions mortals amb morfina, lobotomies eren la pràctica comuna. Als més joves se’ls feia servir com cobais. Els suïcidis van estar nombrosos, sembla ser que el percentatge de morts per aquest motiu va ser el més alt després de la comunitat jueva, es creu que entre el 40 i el 60% dels morts ho van ser per aquest motiu. Els que van tenir més sort van ser enviats al front bèl·lic com a carn de canó.

Un any més el dia 27 al Parlament Català va recordar a totes les víctimes de l’holocaust, amb l’objectiu de mantenir viva la seva memòria i fer que mai més es torni a repetir.

Testimoni de 5 persones LGTB que van sobreviure al holocaust a l’Alemanya nazi:

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

LLIBRES DE L'ARMARI

8114
La plaza del silencio, ens retrata la violència LGTBfoba dels darrers dies del franquisme amb tota la cruesa. La convivència de la violència ultra...

res a amagar d'anna boluda

ARTICLES D'OPINIÓ

20534
Gairebé et conec, Alan. M'havien proposat visitar-te fa un parell de setmanes per animar-te una mica. Per explicar-te el molt que es lliga quan...