Etiquetes Entrades etiquetades amb "lesbianes"

lesbianes

3760

El passat 28 de juny milers de persones van sortir al carrer a Barcelona en una manifestació que, com cada any, va iniciar el seu recorregut a la Plaça Universitat fins Plaça Sant Jaume, passant per les Rambles. El crit majoritari va ser reclamar l’aprovació de la llei pels drets del col·lectiu LGTBI i contra la LGTBIfòbia que s’està debatent actualment al Parlament de Catalunya.

 

 

El portaveu de l’Observatori Contra l’Homofòbia ens explica els darreres casos de LGTBIfòbia en Catalunya, tot i que adverteix que en realitat, segons dades de l’Agència Europa pels Drets Fonamentals, només es denuncien el 10% dels d’homofòbia, transfòbia o lesbofòbia. El portaveu de l’observatori afirma que la impunitat que es viu davant de la violència homófoba a Catalunya és evident i que perquè es produeixi un canvi s’ha de perseguir la LGTBIfòbia amb tota la força de la llei.

Aquest any en un context de treball en xarxa i de demanda unitària d’una llei específica pels drets del col·lectiu i contra la LGTBIfòbia ha crescut la participació en la manifestació del 28 de juny. A més, les dones han tingut més visibilitat a partir d’actes específics com ara la petonejada realitzada durant el recorregut. Amb tot, la defensa del dret a la salut i la prevenció del VIH-SIDA han estat els temes centrals d’aquest amb el lema Visc en positiu, i tu?, i els sublemes Trenca l’estigma del VIH-SIDA i Sanitat sense discriminacions. El moviment LGTBI català s’ha volgut sumar a les crítiques a les retallades que s’han viscut al nostre país en drets socials i sanitaris. De fet, el VIH-SIDA continua sent l’amenaça més gran a la salut per a les persones LGTBI, per la qual cosa la Comissió Unitària 28 de juny reclama que les administracions s’impliquen clarament en la prevenció de la transmissió del VIH-SIDA, en l’atenció i drets de les persones seropositives i en el trencament de l’estigma associat.

L’Acord Nacional per la prevenció del VIH-SIDA i contra l’estigma associat, que ara iniciarà el seu desenvolupament, serà una eina fonamental per al moviment. En aquest sentit, les entitats LGTBI i del VIH-SIDA treballaran per garantir que s’acompleixin els compromissos de la Generalitat en aquest àmbit.

A més, es va retre homenatge a la memòria del Juan Andrés Benítez, l’empresari gai mort després d’una intervenció policial, al qual se li va dedicar una parlament a l’acte final de la manifestació i un minut de silenci. Alhora es va criticar durament l’actuació del Sindicat de Policies de Catalunya que va desvetllar en un comunicat l’estat serològic de Benítez, cosa que suposa una vulneració del dret fonamental a la privacitat.

El 28 de juny, cal recordar-ho, va implicar l’inici de la desobediència a la LGTBIfòbia hegemònica en aquells anys a Estats Units i que es va propagar ràpidament arreu del món. Va suposar l’inici del moviment LGBTI modern que ha permés els avanços en drets que ara tenim. En aquest sentit, la Comissió Unitària 28 de juny és la plataforma que convoca la manifestació més antiga de l’Estat espanyol, des de 1977, que commemora els fets d’Stonewall del 1969 a Nova York.

3961

En aquesta setmana s’inagura el 19a Mostra de Cinema LGTB, Fire!! I allà vam estar per informar-vos puntualment del que va passar i pugueu conèixer de prop que us ofereix aquest festival que té cada cop més públic. Ha passat a projectar 41 títols, 14 estrenes, i la seua programació es pot consultar online. Us animem a anar a veure aquest esdeveniment de cinema LGTB de Barcelona, teniu fins el 13 de juliol! Hi ha moltes novetats i activitats paral·leles, projeccions al Raval, a la sala Zumzeig, concerts, cicle de xarrades, projeccions i taules rodones i el Trans-Art Cabaret.

Però més enllà del Fire!! el col·lectiu LGTB està “on fire”: recentment hem celebrat el 28 de juny -el dia gran del moviment- amb les dues celebracions que es fan a Barcelona (el Pride i la manifestació de la Comissió Unitària) però també arreu del territori. Aquesta setmana se segueix tramitant pels drets del col·lectiu LGTB al nostre Parlament i diverses fonts ens apunten que pot ser una setmana definitiva. L’estiu a Barcelona es tanca amb el Circuit Festival: un dels esdeveniments de turisme vacacional LGTB més importants del món i el més important d’Europa. I a la tornada de l’estiu, a finals d’octubre, tenim el Barcelona Internacional LGTIB Film Festival.

Sí, encara queda molt per assolir. Però permeteu-nos que ara que ve l’estiu estiguem positius, perquè tenim motius. Aquest estiu estem “on fire” com a col·lectiu perquè constatem que ja hem avançat molt.

4576

S’aproxima el 28 de juny i el Pride Barcelona celebra la seua sisena edició, i l’organització de l’esdeveniment espera superar els 180.000 participants de l’edició de l’any passat. Al cartell d’actuacions d’aquest any de divendres i dissabte, destaquen Rebeca Moss, Lolita Jolie, Nuria Swan, Galisteo o Wigfield entre moltes altres. Alhora al Village del Pride, a l’Avinguda Maria Cristina, hi ha una fira d’entitats LGTB i diferents tallers i activitats.

 

 

A més, en el marc del Pride es desenvolupen activitats paral·leles com el Pride Kids, organitzat per Famílies LG i la Mostra de Cine LGTB Fire!!, del Casal Lambda. En una edició del Pride en la qual les entitats tenen cada vegada un paper més important, la Pride Parade es consolida i repeteix recorregut. L’organització del Pride espera superar aquest any les xifres de participació de l’any anterior, en un esdeveniment que incrementa constantment en assistència i en el qual venen cada cop més turistes.

Aquest any entre les novetats més destacades hi ha la fira Live Love i els Premis Freedom Barcelona. El Pride és un dels esdeveniments que rememora a Barcelona el 28 de juny, dia de l’orgull LGTB i compta amb el suport de diferents entitats LGTB i amb activitats des del 20 fins al 29 de juny.

3648

Com cada any, Sitges ha celebrat la ja tradicional desfilada del dia de l’Orgull. Organitzat per l’empresariat del poble, diverses carrosses han realitzat la rua festiva al llarg del Passeig Marítim. IdemTV ha estat present amb les seves càmeres i ha enregistrat els millors moments.

 

 

4405

EDITORIAL

Let Our Voices Be Heard!” és el títol del llibre que es va editar el 2004 a partir de la recerca que unes quantes lesbianes cristianes van fer a l’entorn de l’experiència viscuda com a lesbianes i com a cristianes. El llibre ja s’ha traduït a diferents llengües: neerlandès, francès, polonès, alemany… Tot just s’enllesteix aquests dies la presentació de la seva traducció al castellà “Oíd Nuestras Voces” que ACGIL (Associació Cristiana de Gais i Lesbianes) ha portat a terme.

També aquests dies s’ha tancat la trobada anual dels grups cristians de persones LGTB a Europa. Enguany s’ha celebrat entre els dies 21 i 25 de maig i ha tingut lloc entre Estocolm, Tallin i Hèlsinki. Hi ha participat 120 persones i van rebre visita de la Co-Presidenta de l’ILGA-Europa, Gabriella Calleja

La comunitat planteja reptes en un moment de canvis en la jerarquia eclesiàstica catòlica. Reflexions i exigències que es centren en la no discriminació i l’ús que en fan les religions per excloure el col·lectiu LGTB.

La CAFA (Comunitat Apostòlica Fronteres Obertes) va fer un manifest amb motiu del 17 de maig Dia internacional contra la LGTBfòbia en la que denunciava la discriminació de les persones LGTB, les polítiques neoconservadores que les avalaven i la necessitat que l’església garantís el paper de respecte i inclusió que vol representar.

Veus incòmodes, poder minoritàries, però no per això menys importants

7522

La discriminació patida pel col·lectiu LGTB ha fet que en moltes ocasions ens hàgem d’ocultar, de negar-nos a nosaltres mateixos per subsistir en un context hostil. És el que es coneix com estar a l’armari. D’aquí ve un de les principals discriminacions del col·lectiu: la invisibilitat. El fet d’haver-nos d’amagar fa que no siguem “visibles” ni per la resta de societat, ni per les persones del nostre propi col·lectiu. I això du a una manca de referents que dificulta el desenvolupament personal dels individus LGTB. Amb tot, aquesta invisibilitat no afecta per igual a tots els col·lectius que participen del moviment LGTB. Des dels seus inicis els gais han agafat un protagonsime sobredimensionat al seu pes real en la societat. Per això, des del mateix moviment, quan s’han analitzat les seues mancances, s’ha adonat, i per això ha generat dies específics de visibilitat: com ara el passat 26 d’abril el de la visibilitat lésbica. Una opció que permet per cobrir les mancances en l’avanç en l’alliberament de les persones LGTB.

La invisibilitat de les lesbianes no té a veure només amb la del col·lectiu LGTB, sinó també amb la invisibilitat de les dones que, malgrat ser més de la meitat de la població, no han vist històricament reconegut els seus mèrits. Una invisibilitat donada pel paper social, exclusivament, de cuidadora que ha tingut tradicionalment en les societats patriarcals, però també d’assexuals i l’expulsió històrica que han patit de l’espai públic que ha estat reservat als homes. La pretesa asexualitat ha invisibilitzat encara més, a les societats de moral conservadora, la sexualitat lèsbica. El feminisme ha estat, per tant, una constant dins del moviment L, per a un col·lectiu que ha patit una doble discriminació: per ser dones i per ser lesbianes. Amb tot, no ens podem estar de reconèixer els petits avanços que darrerament hi ha hagut amb la presència pública de lesbianes, una visibilitat amb mancances, sí, però que comença a caminar.

La visibilitat del col·lectiu, però, no és una fita fàcil. Els mitjans no representen la realitat de forma equilibrada la realitat i poden ser motors de tòpics: no sempre dels vells sinó que en poden generar de nous i relativament positius, tot i que en ocasions són excloents. La visibilitat de les lesbianes, en aquest cas però també dels gais o transsexuals, pot hipervisibilitzar a determinats membres del col·lectiu: les joves, les professionals, les triomfadores, les ben situades econòmicament, aquelles que responen a rolls més acceptables socialment com ara les que són mares. El perill de la visibilitat és aquesta es pot focalitzar només amb qui pot ser més assimilable o ben vist socialment, excloent a la resta del propi col·lectiu. El propi moviment LGTB, però, ha demostrat que és capaç de fer autocrítica i millorar la seua pròpia tasca per l’alliberament. Hi hem de seguir treballant.

12873

Silvia Bel Fransí és una de les poetesses joves més destacables dels Països Catalans.
Va publicar el seu primer llibre amb un joc de paraules: “L’esbós” ,l’any 2010 i diu que “escriu als racons dels llibres que llegeixo, a les llibretes que em regalen i als trossets de papers que guardo a dins de les butxaques”
No para d’escriure, però tampoc de recitar i córrer pels escenaris perquè, diu: “el que més m’agrada és repartir bon rotllo a l’escenari”

 

 

Entrevista enregistrada a la llibreria Cómplices de Barcelona.

Sembla que sortir de l’armari comença a semblar una moda. Ellen Page, la protagonista de Juno, es va identificar públicament com a lesbiana i això ha esdevingut en el marc de les olimpíades d’hivern a Rússia que ha vetat per llei la “propaganda homosexual” i obliga a les persones LGTB a tornar a l’armari, un armari amb clau i forrellat.

Per altra banda, dones del món de l’esport també van sortint de l’armari (Casey Stoney, capítana de la selecció anglesa de futbol, darrerament), reconegudes artistes també ho han fet (Portia de Rossi, actriu, Ellen deGeneres, showwoman, Jodie Foster, actriu, Elena Anaya, actriu… en els darrers anys) i d’altres han mostrat obertament el seu compromís i suport al col·lectiu amb petons en públic, o en la ficció, o videoclips on escenifiquen relacions homosexuals (és el cas de Shakira i Rianna, Madonna, Britney Spears, Cristina Aguilera, Jennifer Aniston o Winona Ryder, per posar alguns exemples).

Semblaria que ser lesbiana és una moda. O sortir de darrera les persianes i mostrar-nos com som es consideraria una moda. Però no es valora el que costa donar la cara, el que costa sortir de la invisibilitat volguda o forçada. Sortir públicament i donar la cara, convertir-se en referent per moltes altres dones que pateixen discriminacions per la seva orientació sexual, que escenifiquen amors heterosexuals o que amaguen la seva parella per por a la violència i l’exclusió. És un acte de valor incalculable, no pas una moda. Treuen valor a un acte valent per minoritzar-lo per menysprear-lo, per menysprear-nos i seguir-nos excloent.

El que si que està de moda és la LGTBfòbia, els governs i les persones LGTBfobes surten dels seus caus i mostren el seu odi: Rússia, Uganda, Gàmbia… l’església catòlica colombiana que abandera una campanya contra “l’adoctrinament lgtb” en la llei d’educació. La cambra de representants d’Arizona aprova un projecte de llei que permetria a la gent amb negoci discriminar el col·lectiu LGTB i no donar-los servei. Els assassinats LGTBfobs a Brasil, Colòmbia, Nigèria… la LGTBfòbia és una realitat violenta que es mostra i creix. Una violència discriminatòria que crea exclusió i patiment a moltíssimes persones.

Ellen Page declarava “Estic cansada d’amagar-me. He patit durant anys perquè em feia por dir-ho. Però aquí estic avui, amb tots vostès, a l’altra banda de tota aquesta por que em va afectar mentalment i en les meves relacions”. Va declarar públicament allò més privat per fer-se visible i per mostrar el seu patiment en negar-ho, en ser negada, però també el patiment de tantes altres que són negades, que es neguen.

Sortir de l’armari no és fàcil, ni és una moda, però cal sortir massivament i convertir-ho en una realitat.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Actualment és editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

El 27 de gener del 1945 les tropes soviètiques entraven al terrible Camp d’Extermini de Auschwitz. L’any 2005 l’Assemblea General de les Nacions Unides decideix assignar aquesta data com a Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. En la resolució aprovada es parlava tan sols de la persecució per qüestions d’origen ètnic o religiós, per orientació sexual o de gènere restava fora d’aquesta declaració inicial.

Entre 15 i 20 milions de persones van estar víctimes del règim nazi, la majoria d’ells jueus, també eslaus, polonesos, comunistes, dissidents polítics, gitanos, discapacitats… També homosexuals, lesbianes i transsexuals.

Passats gairebé 80 anys encara no sabem el nombre exacte d’homosexuals, lesbianes i transsexuals van ser víctimes de l’holocaust. Les xifres són molts dispars, van dels 10.000 (els reconeguts) als 600.000 segons les organitzacions LGTB. La causa és molt senzilla: La Vereinigung der Verfolgten des Naziregimes (Associació de represaliats pels nazis) no va reconèixer als homosexuals, lesbianes i transsexuals com a víctimes i l’Alemanya de la postguerra va prosseguir la seva persecució fins a finals dels anys 60. No van ser dignes d’homenatge, no se’ls va citar als judicis de Nuremberg i no van poder demanar indemnitzacions i fer-ho podia portar greus conseqüències. Alemanya no va reconèixer a les víctimes LGTB fins el 2002, quan la majoria ja havien mort.

Homosexuals, lesbianes i transsexuals eren considerats la pitjor de totes les escòries, estaven obligats a portar el triangle rosa invertit a la solapa. Pallisses, castracions, treballs forçats, injeccions mortals amb morfina, lobotomies eren la pràctica comuna. Als més joves se’ls feia servir com cobais. Els suïcidis van estar nombrosos, sembla ser que el percentatge de morts per aquest motiu va ser el més alt després de la comunitat jueva, es creu que entre el 40 i el 60% dels morts ho van ser per aquest motiu. Els que van tenir més sort van ser enviats al front bèl·lic com a carn de canó.

Un any més el dia 27 al Parlament Català va recordar a totes les víctimes de l’holocaust, amb l’objectiu de mantenir viva la seva memòria i fer que mai més es torni a repetir.

Testimoni de 5 persones LGTB que van sobreviure al holocaust a l’Alemanya nazi:

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

En l’actualitat la visió social sobre el VIH-SIDA és més positiva que quan es va donar a conèixer: la major informació existent i pel fet que hagi haja passat de ser una malaltia mortal a crònica, que amb un tractament adequat pot permetre una qualitat i esperança de vida molt similar a la mitjana social. A més, el voluntariat en entitats de prevenció i atenció de la malaltia ha tingut també un paper en aquesta millora per la visibilitat que li ha donat a la malaltia i pel que suposa de compromís amb el col·lectiu seropositiu i la comunitat LGTB. El moviment Anti-SIDA vinculat a la comunitat LGTB està molt diversificat a Catalunya i comprèn entitats com ara Creación Positiva, Gais Positius, STOP SIDA o BCN-Checkpoint. Aquestes donen serveis diferents i treballen de forma diversa amb els mateixos objectius: la prevenció i la detecció precoç del VIH-SIDA, l’atenció als malalts i la lluita contra l’estigma associat.

 

 

Però, què porta a fer-se voluntari o voluntària? Quines són les motivacions que hi ha? De fet, són tan diverses com voluntaris. Rafael Muñoz, és voluntari des de fa més de vint anys i president d’STOP SIDA. Per Manel Garcia, que porta tres anys a BCN-Checkpoint com a voluntari, la seva seua entrada va tenir a veure amb la solidaritat. Bryan Tellez, que està a BCN-Checkpoint des de 2008, ha tingut el seu primer contacte amb l’associacionisme a partir d’aquesta entitat. Tant Jordi Tello com Jordi Miralles, tots dos també voluntaris a BCN-Checkpoint des de fa mig any, ressalten el compromís social com a un element clau en la seua seua implicació. Christian Bastidas i Juan Castillo, de Gais Positius, també ens parlem de les seues motivacions. Per la seva banda, Juan Castillo, representa una altra forma de voluntariat. Si bé treballa a Gais Positius, també afegeix hores de voluntariat com a part de la seva seua implicació personal. Tant l’1 de desembre com la setmana anterior havia treballat promovent la detecció precoç.

I què fan?

La majoria desenvolupen tasques de conscienciació: fan activisme de carrer, van pels bars i discoteques LGTB per repartir preservatius i informació, i ho fan, tant en dies assenyalats com l’1 de desembre, com en qualsevol altre cap de setmana.

Des d’aquest any s’ha sumat una nova data: La setmana de la prova que pretén promoure la detecció precoç del VIH.

A més, també hi ha persones voluntàries que informen per internet i per telèfon. Les entitats també aborden altres àmbits com ara el de la reducció de riscos entre les persones transsexuals, les que es prostitueixen entre d’altres, per promoure actituds més preventives. Alguns també poden fer coordinació de diferents àrees i gestionar equips de treball. Per a atendre a les persones que es fan la prova del VIH i donar els resultats, les entitats fan una formació pròpia per a poder fer acompanyament i suport en cas que la persona acabi tenint VIH-SIDA.

És la persona voluntària qui decideix on vol col·laborar, fins a on arriba el seu compromís i per a què se sent preparada. El resultat final és l’enfortiment de la comunitat i l’establiment de xarxes de relació i la visibilització de la malaltia.

LLIBRES DE L'ARMARI

8973
Fina Birulés és professora de filosofia a la Universitat de Barcelona i ha centrat la seva tasca investigadora, entre altres, en qüestions de teoria...

ARTICLES D'OPINIÓ

4591
Crec que el principal problema de les persones trans és trobar una feina digne i, en el cas de que la tingui, no ser...