Etiquetes Entrades etiquetades amb "lesbianes"

lesbianes

2981

Les retallades socials i de llibertats que s’estan produint a l’Estat espanyol són dels més durs d’arreu d’Europa i tindran dures conseqüències en tota una generació. Amb tot, si bé tots tenim clar que les retallades en sanitat i educació ens afecten directament, sembla que no siguen tan visibles quan aquestos es produeixen entre els drets del col·lectiu LGTB. Com que podem casar-nos, i el PP no s’ha atrevit a retirar la llei, semblaria que el Govern espanyol no estigués, també, retallant drets del nostre col·lectiu.

Recentment la Coordinadora LGTB de Catalunya ha aprovat la seua autodisolució i el moviment LGTB perd un dels seus referents històrics. Les persones LGTB perden una de les seues xarxes de relació i suport i estan, com a col·lectiu, una mica més desestructurats, amb les implicacions que això té per la defensa dels nostres drets. ¿El motiu de l’autodisolució? El pràctic desmantellament del Pla Nacional contra la SIDA del Govern espanyol ha deixat sense fons un dels serveis més importants de la Coordinadora: el 900 ROSA. Un servei d’atenció i assessorament per a persones LGTB i també en temes de prevenció del VIH i atenció a seropositius, pioner a l’Estat espanyol i que ha servit de suport a milers de persones arreu del territori espanyol. El nostre col·lectiu pateix una discriminació que ens invisibilitza, ens fa no tenir referents i patir solitud per sobre de la mitjana social. Aquest servei era un referent imprescindible i necessari. Una vida plena consisteix en això, en poder desenvolupar la pròpia amb referents i suports, i sense pors. Moltes persones LGTB ho passaran pitjor sense el 900 ROSA.

Les paraules de la ministra de Sanitat espanyola Ana Mato, “la falta de varón no es un problema médico”, s’han convertit, malauradament, en projecte de llei. La iniciativa exclou de la sanitat pública els tractaments de reproducció assistida per lesbianes emparellades i les dones soles (siguin heterosexuals, bisexuals o lesbianes). Oblidem-nos, per un moment, de si són de dretes i esquerres o de l’origen franquista del PP. El problema no és aquest: va molt més enllà. El que està ocorrent és molt més greu. Amb aquest de sobèrbia heterocentrista i menyspreu més absolut a la diversitat, Mato està negant el dret a les lesbianes amb parella i a les dones soles (heterosexuals, lesbianes o bisexuales) a desenvolupar una vida plena si volen ser mares.

Des del govern espanyol ens estan retallant el dret a viure, el dret a tenir projectes vitals, el dret a ser diferents. Estan, fins i tot, buidant els únics drets que ens mantenen. El matrimoni igualitari permet casar-se i tenir fills, però les lesbianes ho tindran més complicat per ser mares.

Si, si, ens podem casar. Ho recordem! I poder casar-se té un valor simbòlic important i normalitzador però no és la garantia dels nostres drets com a col·lectiu, del nostre dret a ser lliures i desenvolupar el nostre projecte personal de forma plena. La llàstima és que un avanç com el matrimoni igualitari estiga servint de coartada al PP per dir que no són hostils al nostre col·lectiu i per amagar que retallen els nostres drets.

 

 

 

 

 

 

 

2511

El grup LESCAT organitza aquest divendres 13 i dissabte 14 de desembre les VI Jornades de visibilitat lèsbica. Aquestes jornades volen ser un referent en el moviment LGTB pel que fa a les dones lesbianes i bisexuals. L’objectiu de les jornades, és el d’establir estratègies per a la visibilitat de les dones lesbianes. Els temes que s’analitzaran formen part dels ja plantejats a les jornades anteriors, en les que ja es va mostrar la preocupació sobre la vulneració dels drets sexuals i reproductius de les dones i, en concret, de les lesbianes.

 

 

Júlia Ojuel és una activista LGTB i professional de la salut que ens planteja aquest tema, exposant els debats, els reptes i les reivindicacions pendents. Rosa Almirall, ginecòloga i responsable del programa TRANSSIT, planteja també la invisibilitat de les dones que tenen relacions amb dones en els serveis de salut tot explicant les estratègies professionals i la necessitat d’empoderament. En aquest sentit l’empoderament com a dones lesbianes és un dels temes importants que hi ha sobre la taula de debat. En la mateixa línia, un altre dels objectius de la jornada és poder analitzar el paper de l’associacionisme lèsbic, la situació actual de crisi i la necessitat de treball en xarxa.

 
Curtmetratge: “¿Cuál es la diferencia?”

 

2432

EDITORIAL

L’aposta que alguns col·lectius d’inspiració cristiana i polítics conservadors fan per les teràpies reparatives per al col·lectiu LGTB, són un motiu d’alerta social i sanitària. S’ha demostrat que aquestes teràpies no són sinó tortures de diferent intensitat a les que s’apliquen principis conductistes, per tal d’inhibir el desig amorós i sexual vers les persones del mateix sexe.

Fa uns mesos, l’associació cristiana Exodus Internacional va emetre un comunicat en el que demanava perdó a les persones que s’havien acollit, durant trenta-set anys de pràctica, a aquestes teràpies, destacava que no eren efectives i reiterava el seu compromís de deixar de practicar-la i convertir-se en una “nova organització més cristiana i acollidora”. Després d’anys de crítiques a l’aplicació de la teràpia, el President de l’associació reconeixia en una carta “Si us plau, sapigueu que em estic molt penedit. Em sap molt greu el dolor i el mal que molts de vosaltres heu sofert. Em sap greu que alguns de vosaltres hàgiu hagut de passar-vos anys lluitant contra la vergonya i el sentiment de culpa quan veieu que la vostra orientació no canviava. Em sap greu haver promogut que l’orientació sexual es podia canviar i defensat teories sobre l’orientació sexual que estigmatitzaven els pares. Em sap greu no haver-vos defensat que persones que públicament estaven al meu costat us han insultat dient-vos sodomites o coses pitjors. Em sap greu que, coneixent-vos tant bé com us conec, hagi fallat d’explicar públicament que els gais i les lesbianes són tan capaces de ser uns pares exemplars com les persones heterosexuals”. Exodus Internacional, s’afegia a altres organitzacions que havíen aplicat aquest tipus de teràpies.

Tot i així diferents organitzacions i autors segueixen defensant aquestes teràpies, tot i que l’associació Americana de Psiquiatria l’ha condemnat i rebutjat. Les teràpies reparatives de l’heterosexualitat només produeixen autoodi, exclussió i porten, moltes vegades, al suïcidi. És un tractament psicològic amb un alt contingut de fe religiosa que tracta l’homosexualitat com una malaltia, malgrat que l’Organització Mundial de la Salut va excloure l’homosexualitat com a malaltia el 1990.

Diferents persones han denunciat aquestes pràctiques, en primera persona, i mentre en alguns països avancen en la legislació, com ara als EUA, a l’estat de Califòrnia, per a prohibir aquestes falses teràpies, fa tan sols 2 anys un polític destacat com Duran i Lleida va defensar-les.

Actualment hi ha una important iniciativa a change.org, impulsada per Alec Fisher, un estudiant a qui Marcus Bachmann (espós dela congressista nord-americana Michele Bachmann- va aplicar la teràpia quan era adolescent. Aquesta petició demana que no s’apliqui la teràpia, de forma especial a nens i nenes, i ja ha aconseguit 70.000 signatures. Fisher també ha impulsat un projecte de llei i ha realitzat un interessant documental sobre la discriminació LGTB i el buylling en la que denúncia aquestes situacions.
Hi ha moltes reparacions a fer al col·lectiu LGTB, moltes reivindicacions pendents de fer realitat, però aquesta reparació no ens cal, no la volem.

 

 

Estem xerrant amb el professor del meu fill. És l’entrevista de rigor per veure com va tot, si es comporta, si se’n surt amb les matèries, si té bona relació amb les companyes i companys i amb el professorat. Es tracta d’una reunió molt necessària que esperem sempre amb ganes, encara que ara ja siguin grans, perquè ens permet intercanviar informacions sobre un aspecte tan important de la vida dels nostres fills com és, el temps que passen a l’escola, els aprenentatges i continguts i les relacions interpersonals que hi tenen lloc.

En un moment donat parlem del treball de recerca que està fent. Ha triat el tema del bullying lgtb al seu institut. Bon tema ens diu el professor. Nosaltres l’hem ajudat a preparar unes enquestes vàlides per passar a l’alumnat del seu curs, i comentem que porta bé la gestió dels terminis. I de repent ens pregunta: “per cert, i això de lgtb què significa exactament?”. Bombaaaaa. No és possible! Som lesbianes reconegudes i visibles, els nostres fills i filla han incorporat en el seu llenguatge les paraules transsexual, gai, i lesbiana de forma totalment transversal. Als mitjans de comunicació surt, potser no tan com voldríem, però surt. I un professor d’institut d’aquest món avui, no sap què volen dir les sigles LGTB. Evidentment li ho expliquem, però amb la boca petita i no sabent cap a on mirar, com si la vergonya de la seva mancança fos nostra.

I evidentment també, aconsellem al nostre fill que incorpori a la seva enquesta, una pregunta per determinar el grau de coneixement de l’alumnat de secundària del significat de les sigles LGTB. No fos cas que l’enquesta fos un fracàs total per incomprensió del vocabulari de partida.

Això em recorda una altra situació que ha quedat en els annals de les anècdotes de la nostra associació, la FLG-Famílies Lesbianes i Gais quan, en motiu dels preparatius de la 2a Trobada Europea de Famílies LGTB – Catalunya 2012, amb una companya anàvem de despatx en despatx explicant el nostre projecte i demanant suport i diners. De reunions d’aquestes en vam fer moltíssimes i tot s’ha de dir, una situació tan flagrant com aquella que vam viure, no es va tornar a repetir. Resulta que al llarg de la conversa, el nostre interlocutor, com aquell qui no vol la cosa, ens explica que a comarques estan molt farts del centralisme barceloní, i que si aquella B del final volia dir Barcelona, doncs que no els feia gaire gràcia francament. Vam trigar una mica a reaccionar, ens vam mirar totes dues, i la nostra comunicació no verbal va ser intensíssima en aquelles fraccions de segon. Noooo! No vol pas dir Barcelona! Vol dir bisexuals.

I la broma la vam fer després, quan un company molt agut ens il·lustrava fent-nos veure que li podíem haver dit que de centralisme res. A aquell bon home, a aquell funcionari amb càrrec a la Generalitat del meu país, li podíem haver dit que de centralisme res ja que Barcelona va l’última i que el significat complet és L de Lleida, G de Girona, T de Tarragona i B de Barcelona. Encara riem ara. O plorem…

Ens adonem que havíem d’haver començat la reunió explicant l’abecedari. Que massa sovint encara ens trobem havent d’explicar què és una família lesbiana, o sigui, una família de mares lesbianes; o una família gai, o una família transsexual, o sigui una família amb mare/s/pare/s transsexuals. En som molt conscients. La gent té certa confusió i necessita que li explicitis que som adults homosexuals i/o transsexuals que tenim fills. Però haver d’explicar el significat de LGTB és realment inadmissible.

Fins quan tanta ignorància? Ja no és homofòbia, no és una falta de respecte voluntària. És pura ignorància. I em pregunto en quin món viuen? Però és clar, no arreglem res tirant la pilota al seu camp. Perquè el seu món és el nostre món. Em cal veure què està fallant. Fer una diagnosi d’aquestes situacions em permet buscar-hi solucions. Reconec que els mitjans fa temps que usen les sigles LGTB, i que el moviment també. Però un sector de gent encara no sap què volen dir. I els dos exemples que he citat corresponen a persones a les que se les pressuposa lectores de premsa o, si més no, que estan al dia de les notícies d’actualitat ja sigui mitjançant la televisió, la ràdio, el twitter, facebook o altres xarxes socials. Però no ha estat suficient perquè el missatge els arribi i hagin pogut fer aquest petit aprenentatge. No estem parlant de professionals allunyats de la realitat socioeducativa d’aquest país, sinó tot el contrari. Em consolo pensant que potser han estat dos casos aïllats? Més val que no. Això seria posar el cap sota l’ala.

La conclusió a la que arribo és que encara ens falta fer més pedagogia de la causa lesbiana, gai, transsexual i bisexual. Sí, amb totes les lletres. La visibilitat és necessària però cal posar-hi noms. No podem donar per assolits certs apriorismes i creure’ns vivint en una societat culta i educada, coneixedora de la diversitat dels seus membres. Ens cal explicar constantment qui som, què fem, i com s’anomena el col·lectiu del qual formem part. El llenguatge és important.

És el que a la nostra entitat en diem, començar per la lliço d’alfabetització.

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

Tinc una pacient desarmariada, que ara te un conflicte laboral obert i la seva mútua la va enviar a un psicòleg. M’explicava que al mig de la consulta, quan ella li anava dient les fonts de les seves preocupacions, el terapeuta li va dir ‘és que les lesbianes sou molt inestables i tendiu a prendre-us les coses a la tremenda i fer de tot un drama’. Toma ya!

A veure…jo crec que les persones que transgredim les normes podem patim opressió, discriminació, i violència i aquestes circumstàncies en poden passar un preu. L’homofòbia internalitzada també ens pot portar a conflictes en termes de salut mental i d’hàbits tòxics. Això ja ho sabem. Però d’altra banda, també penso que l’enfrontament a aquestes discriminacions i l’atreviment a mostrar-nos com som, en molts casos, ens dona una capacitat crítica i una fermesa que ens portarà molta pau i que la sortida de l’armari pot ser una experiència dura però alliberadora. Al principi pot ser difícil, sobre tot en l’adolescència, però, després pel camí ens trobarem altres bolleres i ens acompanyarem, tindrem més eines que altres persones per gestionar conflictes i ens importaran menys els judicis aliens.

No crec que el mon es porti massa millor amb les dones que mostren una feminitat ‘com toca’ perquè si hi ha una cosa neurotizant és la pressió de no atrevir-se a sortir de les fronteres del que es normatiu i la por a perdre l’estatus de ‘dona com deu mana’ i haver de demostrar continuament la feminitat patriarcal. A la meva consulta veig més problemes pel pes de moltes dones heterosexuals amb les seves pressions de gènere com ser primes, ser guapes, ser obedients i complir com a mares, filles i dones que de lesbianes.

Potser és que es consideren inestables a les dones que es queixen?. En general tenim tot tipus de medicaments i de teràpies perquè les dones estiguem tranquil·letes: ansiolítics, flors de bach o tècniques de relaxació. La ira, l’enfrontament i la ràbia no entren dintre dels objectius terapèutics en les dones…I les lesbianes ens queixem. Potser perquè estem entrenades en identificar les situacions d’injustícia.

(I per a la propera entrega: Mites II: Les lesbianes no follen)

 

Júlia Ojuel Solsona ha format part del Grup de lesbianes feministes de Barcelona, de la Comissió pel dret a l’avortament i del grup Dona i Salut al Moviment Feminista. És doctora en Medicina i treballa com a metgessa de família a la sanitat pública catalana. Té una filla de 9 anys i una mare de 86. Forma part de la Xarxa de dones metgesses i professionals de la salut.

2289

EDITORIAL

Aquests dies té lloc la tretzena edició del Festival Internacional de Cinema LGTB de Barcelona del qual en podreu saber més en l’entrevista que vam realitzar al seu director Xavier Daniel. El festival ha comptat amb la premiere europea del documental de Ventura Pons “Ignasi M.”, i amb la primera pel·lícula d’Antonia San Juan com a directora. A més compta amb curts de més de vint països diferents que parlen sobre la situació del col·lectiu LGTB arreu del món. El festival té un caire clarament professionalitzat i competitiu. En juliol té lloc la mostra Fire!!, de cinema LGTB i organitzada des del Casal Lambda, que va per la seva 18a edició, i que està plenament consolidada i el ja tradicional espai de lesbianes a la Mostra Internacional de Cinema de Dones. Tots tres són un èxit de públic entre els quals hi ha membres del col·lectiu però també d’aquells que volen disfrutar del bon cinema.

Tant el Festival com la Mostra són símbols de la normalitat del col·lectiu al nostre país, especialment a la seua capital. Una normalitat que té mancances i coses a millorar: a l’ensenyament, als mitjans, a la legislació, etc. No podem oblidar que l’escola encara es un espai insegur per als nens LGTB, que als mitjans encara hi ha LGTBfòbia i que s’està tramitant una llei pels drets del col·lectiu i per combatre i prevenir la LGTBfòbia. Amb tot, permeteu-nos que de tant ens congratulem de tenir determinades conquestes plenament assolides i, ho hem de dir, tenir tres cites anuals per veure cinema LGTB és tot un luxe del qual ens n’hem d’alegrar.

6779

Gerard Coll-Planas és doctor en sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor a la Universitat de Vic. Coll-Planas té diferents publicacions al voltant del gènere i la sexualitat i teoria queer entre les quals destaquen: Dibuixant el gènere, La carne y la metáfora. Una reflexión sobre el cuerpo en la teoría queer i La voluntad y el deseo. La construcción social del género y la sexualidad. Amb Miquel Missé ha editat El género desordenado. Crítica en torno a la patologización de la transexualidad (Egales, 2010).També ha col·laborat amb diferents revistes acadèmiques i projectes. Amb ell parlem de la situació actual del moviment LGTB, de sexualitat, de teoria queer i de gènere.

 

 

Ser voluntari o voluntària d’una entitat és vincular-se en graus diferents de compromís, a un projecte, dedicar temps personal a actuar a favor de la comunitat i les persones.
Les entitats LGTB que donen serveis, tenen un nucli important de persones voluntàries en el suport a les tasques solidàries, organitzatives i d’actuació. El voluntariat és, per a aquestes entitats, bàsic.

Les diferents entitats sempre s’han mogut entre la militància i la professionalització, cosa difícil en la majoria de casos per mancances econòmiques, però també en destaquen la qualitat del compromís social del voluntariat.

 

 

Els diferents projectes que són possibles són d’una àmplia gama i en molts casos cal una formació específica que ajudi a desenvolupar la tasca voluntària.

Donada la importància social de la tasca voluntària les entitats evidencien la necessitat de cura i formació però també algunes obligacions socials que haurien de donar-se en conseqüència.

El dinamisme i el compromís formen part del perfil de les persones voluntàries i en l’àmbit LGTB la visibilitat i la construcció de xarxa són un plus gens menyspreable.

4347

Barcelona acull la sisena edició del Circuit festival, l’esdeveniment LGTB més important d’Europa durant l’estiu i pel qual vénen a la capital catalana més de 70.000 gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals d’arreu del món. Un festival d’oci vacacional en el qual els seus i les seues assistents destaquen l’experiència personal de compartir espais de llibertat i de relació amb altres persones LGTB en un context d’oci, persones que en molts casos repeteixen.

 

 

 

En l’edició d’aquest any, que ha anat del 13 al 18 d’agost, han tingut un pes important les festes diürnes. Això ha permés repetir l’esquema de la popular Water Park, que va tenir lloc a Illa Fantasia el passat dimarts 13 d’agost, que és l’activitat que compta amb més assistents de tot el Circuit. Va reunir a més de 8.000 persones al voltant de l’aigua, la festa i la música, en un context en el qual les dones tenen cada cop més presència.

Tot i que el públic que el públic majoritari del Circuit és el gai masculí, les lesbianes també compten amb un festival específic, el Girlie Circuit, destinat específicament a elles i en el qual la vivència personal i la coneixença de noves persones d’arreu del món és la part més important. Aquest esdeveniment es consolida any rere any com un referent per al col·lectiu en un context en el qual hi ha poca oferta d’oci vacacional pensada específicament per a lesbianes.

D’altra banda, la festa Megawoof ha ofertat un espai propi per als bears que assisteixen a l’esdeveniment i el Chiringuito de la Mar Bella ha estat el racó més “platjero” on s’han pogut trobar els i les assistents al Circuit.

Tot i el pes específic de les festes en el Circuit, també s’han programat diferents activitats culturals com ara un cicle de pel·lícules, exposicions, i itineraris històrics per la ciutat, entre els quals destaca “La Barcelona Trans” conduït Leopold Estapé.

També ha comptat amb conferències a l’hotel oficial de l’esdeveniment, l’NH Calderon de Barcelona, en les quals s’han abordat les problemàtiques específiques dels joves o gent gran LGTB, s’ha projectat el documental “Això no és Àfrica” i s’ha parlat sobre l’Hepatitis C, i sobre el “Món afectiu gai masculí” per part del psicòleg gai Gabriel J. Martín que ens parla de l’efecte que té en les relacions haver patit homofòbia.
L’hotel compta, a més, amb un gimnàs i sessions de ioga. Amb tot, s’han desenvolupat diferents activitats esportives al llarg de tot el festival i en diferents indrets.

La capital catalana, que compta amb un impotant atractiu turístic per la seua història, cuina i platges, es consolida amb el Circuit com a una de les principals destinacions d’oci vacacional LGTB d’Europa. El sector serveis o els espais d’oci per a públic LGTB de la ciutat es beneficien d’aquest esdeveniment, alhora que ho fa la visibilitat del col·lectiu que també es consolida amb el Circuit.

LLIBRES DE L'ARMARI

4831
Les històries de desitjos i afectes viscudes per persones LGTBI al continent africà són els punts en comú de dels relats que recull Los...
res a amagar d'anna boluda

ARTICLES D'OPINIó

3858
Una cosa que m'ha cridat sempre l'atenció en entrar en un museu d'història, arqueologia o antropologia és la representació que fan de les comunitats...