Leopold Estapé és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30è aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.
Jordi Samsó és un militant històric. Ha estat membre del FAGC i després del Casal Lambda de Barcelona del qual fou President. Va ser el primer responsable del Programa per al Col·lectiu LGTB de la Generalitat i l’impulsor principal del Pla interdepartamental.
Chelo Chacártegui és professora Titular de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la Universitat Pompeu Fabra. Ha fet recerca sobre la discriminació de gènere i també de les persones LGTB o la múltiple. A més, ha treballat les eines legals de protecció com la tipologia de casos i les diferències entre cadascun dels col·lectius: lèsbic, transsexual o gai.
Amb ella parlem dels efectes de la llei d’igualtat i de com prevenir l’homofòbia a la feina.
Gina Serra és la Presidenta del Col·lectiu de Transsexuals de Catalunya i ha estat una de les activistes més conegudes a partir del conflicte laboral per transfòbia en el que va portar a judici a l’empresa on treballava. També és coneguda la seva lluita sindical pels drets laborals de les persones transsexuals i tal i com explica en aquesta entrevista, la seva vida no ha estat gens fàcil.
Les posicions intransigents i les ideologies d’extrema dreta han trobat en la crisi una manera de créixer i alimentar la cultura de l’odi. La profunda crisi econòmica i la marxa enrere dels drets socials estan donant força a organitzacions violentes neonazis. A Grècia trobem un clar exemple, amb la puixança de l’extrema dreta i la seva irrupció al Parlament les agressions als col·lectius i persones que consideren diferents i activistes de Drets Humans.
En el cas del col·lectiu LGTB les agressions han estat múltiples i àmpliament denunciades. Des d’OLKE (el col·lectiu LGTB) s’han denunciat i s’ha demanat la solidaritat internacional. La seva Presidenta, Konstantina Kosmidou, va adreçar una carta al moviment LGTB europeu en la qual expressava: “La nostra societat mai ha estat més homòfoba que avui en dia. I no m’estic referint a tota la societat grega, que majoritàriament condemna aquests esdeveniments, sinó als pocs que a causa de la crisi econòmica estan tractant de no fer-se responsables de la difícil situació del país i bolquen les causes en les persones immigrants, en general tots aquells que els semblen diferents, i per descomptat les persones LGTBI, especialment aquelles que són més visibles”
El Govern Grec davant les diferents agressions va aprovar un decret el 12 de desembre de 2012, en el qual estableix les unitats especialitzades de crims d’odi per fer front a la violència en les direccions generals de Policia de Àtica i Tessalònica i oficines pertinents dins de les comissaries de policia amb la missió de prevenir i investigar aquests crims.
Segons denuncia ILGA Europa, el col·lectiu LGTB, tot i ser un dels més agredits, queda al marge de la protecció que preveu aquest decret, donat que l’article 1 del mateix recull que aquestes agències només s’encarregaran de “delictes comesos en contra de persones o grups de persones exclusivament i únicament en raó del seu origen racial o ètnic o la seva religió”
Diferents associacions de Drets Humans han denunciat la situació, donat que el col·lectiu LGTB davant les agressions no està denunciant per por ja que a més temen insults addicionals per part d’agents de policia. Human Rights Watch va adreçar una carta al ministre grec d’Ordre Públic en la que explicita la preocupació “per les denúncies d’amenaces i atacs contra lesbianes, gais, bisexuals i persones transgènere a Grècia.” i insta a que les unitats de policia “tinguin un mandat clar per identificar i investigar els delictes comesos contra persones per raó de la seva orientació sexual real o percebuda i la identitat de gènere”
“Més drets!! Menys retallades!! Menys excuses!” aquest va ser el crit final del manifest del Dia Internacional de lluita contra la SIDA que va ser llegit a la Plaça Sant Jaume de Barcelona el passat dissabte 1 de desembre.
El manifest és fruit de l’acord entre les diferents entitats del Comitè 1 de desembre que acull a totes les entitats catalanes d’atenció i prevenció del VIH-SIDA. En el mateix es recull que les retallades en prevenció pot fer repuntar les noves infeccions.
L’ajuntament de Barcelona també s’ha implicat com a amb el Dia Mundial de la Lluita contra la SIDA tal i com ens ha explicat Cristina Iniesta, delegada de salut de l’Ajuntament de Barcelona.
Finalment, una pedalada solidària ha estat una altra activitat lúdica que s’ha realitzat en suport per al Dia Mundial de la Lluita contra la SIDA per donar-li visibilitat i conscienciar sobre la prevenció.
Manifest íntegre llegit per l’actriu Mònica Van Campen:
Des d’idemTV hem entrevista al líder històric del moviment lgbt a Catalunya, Armand de Fluvià. Genealogista i heraldista de professió, ha dedicat una part important de la seva vida a la reivindicació dels drets del col·lectiu lgbt.
El 1970, sota el franquisme, va fundar el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), i fou fundador i primer secretari general del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (1975) i president de l’Institut Lambda (1976). El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2008 la Medalla d’Honor de Barcelona. En l’actualitat és president honorífic del Casal Lambda.
Ahir Tammy Baldwin va ser elegida com a senadora als Estats Units. Aquest fet no seria destacable sinó fos la primera senadora obertament lesbiana elegida a la cambra de representants. Baldwin es presentava per l’Estat de Wisconsin i en el seu programa destacava la seva lluita decidida pel benestar i millora de la vida de les famílies, especialment les de classe mitja, així com les propostes socials, especialment en la sanitat pública i llur universalització, així com la lluita contra tot tipus de discriminació.
Ja el 1998 va ser la primera dona elegida per Wisconsin al Congrès dels Estats Units i la primera legisladora obertament homosexual. En la seva trajectòria política ha destacat la seva posició per un finançament adequat de la salut dels veterans, salut mental, educació i programes de capacitació laboral. Va donar suport a la reforma de préstecs estudiantils per finançar la universitat per tal de fer-la més accessible i assequible als i les joves de classe treballadora. Tanmateix es va oposar a la costosa guerra a l’Iraq i va denunciar els costos econòmics i socials de la guerra de l’Afganistan. És la impulsora d’una disposició inclosa en la Llei d’Assistència Assequible, que permet als joves a romandre en l’assegurança dels seus pares fins als 26 anys, el que ha ajudat a assegurar que 2,5 milions de joves a tot el país.
Així la trajectòria d’aquesta dona de 50 anys ha estat plena de propostes valentes i una actitud clara, sense amagar mai la seva orientació sexual. Però viure fora de l’armari no és habitual per moltes de les dones i homes que fan política des de les institucions i organitzacions polítiques.
Durant els anys 80 del segle XX el moviment LGTB va impulsar, en els països d’influència anglosaxona, l’outing com a forma de lluita i reivindicació en aquelles persones públiques que amagaven la seva sexualitat i que tenien actituds i impulsaven propostes anti-LGTB o, inclús, de caire homòfob. Aquesta pràctica va ser l’impuls per a moltes persones per sortir de l’armari i deixar d’ocultar la seva sexualitat.
Actualment, de forma visible cada cop hi ha més polítics, i polítiques, obertament gais i lesbianes, també comencen a mostrar-se i tenir espai alguns i algunes transsexuals, però tot i així no és un camí fàcil ni una opció generalitzada. Molts i moltes encara segueixen amagant la seva orientació sexual per por a perdre base electoral.
A l’Estat espanyol es visualitzen poc a poc persones que donen la cara pel col·lectiu i mostren públicament la seva orientació sexual, en podríem destacar alguns noms: Pedro Zerolo, Carla Antonelli , Angeles Álvarez i Jerónimo Saavedra a Madrid; Isabel Castelló al País Valencià; Miquel Iceta, Roberto Labandera, Toni Comín i Carme Porta a Catalunya; Jose Maria Mendiluce i Aitor Urresti a Euzkadi… són alguns noms però caldran molts més per seguir avançant cap a una igualtat real del col·lectiu LGTB i anivellar l’Estat espanyol amb altres països que tenen en primera línia política dones, i homes, obertament lesbianes i gais, com Jóhanna Sigurðardóttir, primera ministra d’Islàndia, o com Tammy Baldwin, senadora demòcrata per Wisconsin.
Els membres de l’Alliance Vita, grup que es va manifestar aquest dimecres a diverses ciutats de França en contra del matrimoni homosexual i l’avortament, es van emportar una gran sorpresa durant un del seu actes en una plaça de Marsella.
Dues noies de 17 i 19 anys, que han reconegut no ser homosexuals, van avançar fins on estava la manifestació, es van col·locar davant d’ella i es van besar enfront de la mirada atònita i de rebuig dels que estan en contra d’un projecte de llei que permetria el matrimoni i l’adopció per part de parelles homosexuals a França.
Sònia Rescalvo Zafra, natural de Burgos, va néixer a l’any 1944, i va ser assassinada el 6 d’octubre de 1991 a la glorieta del parc de la Ciutadella de Barcelona.
La sònia va sortir de Burgos i es va instal·lar a Barcelona als anys 70, on va arribar a ser una coneguda vedette al Molino de Barcelona.
A l’any 1991, el 6 d’ octubre va ser assassinada per un grup de neo nazis a la Glorieta del Parc de la Ciutadella. La nit de l’assassinat es trovaba amb la seva amiga Doris que, va ser també brutalment agredida. Un indigent que es trobava a l’hivernacle també va ser víctima de la violència d’aquest grup i el van deixar cec.
El FAGC i la CGLTB de Catalunya van presentar acusació popular a la que es va sumar l’Ajuntament de Barcelona.
Els assassins de la Sònia van ser detinguts gràcies a una intensa investigació del Mossos d’Esquadra, cos policial que va portar l’investigació per ordre del jutje, després que no avancés la que feia la Policia Nacional.
L’any 1993 es va realitzar el judici on els set skins van resultar condemnats. L’any 1994 el FAGC insta al Parlament de Catalunya a posar una placa a la Glorieta recordant els fets, que és instal·lada finalment per l’Ajuntament de Barcelona.
Vint-i-un anys després, les associacions demanen que la Glorieta on va ser assassinada, porti el seu nom com a homenatge a la Memòria Històrica del col.lectiu LGTB.
Signa la petició: Change.org
Video sobre la memòria històrica LGTB: la reinauguració del monument de Sitges i l’homenatge a la transexual Sònia:
Anterior
