L’homofòbia és masclisme

El passat cap de setmana va tenir lloc la trobada estatal d’associacions d’homes per la igualtat. Entre molts altres debats es va aprovar assumir com a pròpia d’aquest moviment la data del 17 de maig, dia internacional contra la LGTBfòbia. El punt en comú de totes les intervencions definien l’homofòbia com a part del masclisme.

Sovint oblidem les connexions que hi ha entre el masclisme i l’homofòbia. I que l’homofòbia és producte del sistema de gènere. La discriminació dels gais sorgeix perquè no seguim el sistema de gènere pel qual els homes s’han de sentir atrets sexualment per dones i no per altres homes. Un cosa que, en el dia a dia, crec que tant des del moviment gai com des de el de les dones s’oblida. Des de l’activisme més conscient probablement siga una obvietat, però no es plasma ni el dia a dia dels respectius moviments ni, molt menys en la realitat dels membres més despolitzats dels dos col·lectius. I no dic que siga una cosa conscient. De fet, les relacions són bones. Em referesc a que probablement hi hauria més possibles espais de col·laboració, de suport i solidaritat, que els que hi ha actualment. Podria el moviment LGTB donar suport explícit i permanent a les diferents reivindicacions feministes? I a l’inrevés? La suma de esfuerzos reivindicativos en un momento de gran dispersión les daría una mayor peso y visibilidad a cada uno de los movimientos.

Homofòbia

També hi havia altres elements que es van abordar en aquestes trobades i que van ser presents en els debats. En la definció d’homofòbia es va apostar per un concepte “ampli” no només quan afecta a gais, sinó aniria referit a qualsevol rebuig del masclisme a aquells models de masculinitat que no estan dins del tradicional. Efectivament, qualsevol home que siga sensible, dialogant, igualitari, afectuós, etc és “sospitós”, per al patriarcat de ser homosexual i serà posada en dubte la seua masculinitat. L’homofòbia seria, doncs, la discriminació de qualsevol home que se’n sortís de la norma heterosexual i masclista.

Us poso només dos exemples. Farà poc més d’un any es va saber que l’estat iraquià va començar a perseguir els homosexuals i els “emos” una mena de tribu urbana amb reminiscències gòtiques que desafia els principals trets considerats masculins en una societat masclista en considerar-los també gais. La disidència masculina és castigada també pel sistema de gènere vinga d’on vinga. Un altre. En una manifestació d’homes per la igualtat, a la qual no vaig poder assistir, em contava un company que la reacció dels “espectadors” va ser de respecte i, fins i tot, en alguns contats casos, de suport. No van faltar, però, els típics crits de “maricons” a uns homes, en la seua majoria heterosexuals, per manifestar-se a favor de la igualtat de gènere. Així estem encara, malgrat el que hem avançat.

Com a conclusió, coincidesc amb els companys de les trobades: l’homofòbia és masclisme. I aprofite per a llençar una crida al moviment gai i al feminista per col·laboren més en el dia a dia en una lluita que, en el fons, és comuna.

L’autor d’aquest article d’opinió és periodista i ha treballat tant en mitjans de comunicació, com en comunicació corporativa i 2.0. A més, és Valencià de naixement i barceloní per decisió pròpia. Per una altra banda, ha participat de diferents moviments associatius LGTB i ha col·laborat en diversos mitjans especialitzats en temàtica LGTB i amb el llibre “La història del moviment gai a la clandestinitat del franquisme”, d’Armand de Fluvià. Actualment participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.