El relat de vida de les persones trans està ple de metàfores relacionades amb la idea del cos equivocat. I possiblement, també el meu està d’alguna forma impregnat d’aquesta idea. Després de l’operació s’explica que “s’ha tornat a néixer”, per explicar el perquè del canvi de gènere i/o sexe, es diu que “s’ha nascut en un cos equivocat”, o que “un està atrapat en un cos que no és el seu”. El cos es viu com un fatídic error de càlcul de la naturalesa, una injustícia inexplicable que ens porto a néixer en un cos incorrecte. I per tant, també és fatídica la trobada tot sol amb el mirall, la nuesa i fins i tot la sexualitat. Com està equivocat, s’ha de canviar. I en l’espera d’aquest canvi, es pot maltractar, censurar, amagar, castigar fins que arribi el desitjat.

Quan sembla que està tot perdut i que no val la pena habitar aquest lloc, arriba Noé, solcant els mars en els quals no sabem banyar-nos i ens convida a pujar a la seva arca, amb la promesa de portar-nos a un lloc millor. L’arca està plena d’altres siluetes, també assajos fracassats de cossos que no funcionen, que estan trencats d’alguna forma, que no serveixen per a aquest món. Com més s’apropa, més desitgem estar en ella, per emprendre el viatge rumb a una Ítaca nova, on ser uns altres sense que ningú conegui la història de la nostra travessia. Podem pujar a l’arca amb una sola condició, reconèixer el nostre sofriment i la nostra diferència, saber dir que va haver-hi un problema en les maquinàries i que hem arribat al món inacabats. Noé és generós i ens obre la seva arca per portar-nos a algun lloc en el qual se’ns retornarà un cos habitable.

L’arca dels cossos equivocats arribarà a alguna part. I tard o d’hora alguns podran baixar a terra abandonant en ella aquestes carcasses pesades, per viure per fi en un cos normal. Els cossos errats seran fotografiats i analitzats, i s’escriuran llibres per descriure tals anormalitats. Una immensa literatura perquè puguin trobar-la aquells que sofreixen d’aquest mal, el de néixer en un cos equivocat.

Semblaria que el problema queda resolt quan un finalment aconsegueix construir el seu veritable cos. Però de fet, hi ha un petit detall en la història de l’arca que és important. Per accedir a ella, cal reconèixer abans que el nostre cos està equivocat, creure-ho de debò. Per pujar cal haver entès que existeixen cossos correctes i incorrectes, i que hem tingut la desgràcia de néixer en un defectuós. Ja no és només que algú extern pugui pensar que tenim un problema, és que nosaltres també n’estem convençuts. I per molt que aconseguim tenir un cos correcte, hi ha alguna cosa que no podrem canviar mai, i és l’experiència de sentir-nos diferents, estranys a la resta. El fet de saber que un dia no vam ser normals. És més, de vegades, fins i tot canviant-ho tot, l’estigma i la frustració d’haver nascut anormal pot acompanyar-nos per sempre.

S’amunteguen les preguntes: és cert que els nostres cossos estan equivocats?, és possible viure sense modificar-los?, és possible modificar-los sense acceptar la idea que estan equivocats?

Al meu entendre es diu que estan equivocats perquè no s’ajusten al que s’espera d’ells socialment. No és que els passi res intrínsecament, de fet tots els órgans estan sans i funcionen. Però és la forma de viure en aquest cos el que ens resulta erroni. I la mirada dels altres sobre ell, la immensa literatura de la qual parlávem, la mirada del cinema, dels contes, dels viatgers del metre, tot ens recorda que els nostres cossos estan equivocats. Aquestes mirades probablement no desapareguin en molt temps, però cada vegada més emergeixen unes altres. De vegades em pregunto què passaria si al costat de l’arca trobéssim llibres, cinema, contes, en els quals els nostres cossos apareguessin envoltats d’idees positives. Si ens parlessin les nostres famílies, amics i amigues, mestres, infermers i infermeres, veïns i veïnes, als quals els agrada la nostra diferència. Si arribessin persones que ens desitgen en aquests mateixos cossos, sense modificar absolutament gens.

Aquest caleidoscopi de mirades ja existeix. Molts ja les coneixem, i malgrat això, ens és molt dificil deixar de somiar amb altres cossos i no pensar, en la rutina quotidiana, que alguna cosa injusta ens ha succeït. Malgrat tot, segueixo convençut que podem resignificar-los, despullar-los d’aquest llast de ser incorrectes, reconquerir-los. I és igual si para això hem necessitat modificar-los. No importa el que li hàgim explicat a Noé per pujar a l’arca. Solament importa si ens ho hem cregut tant com per acabar odiant la nostra història.
Altres formes de navegar els mars són possibles.

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.