Etiquetes Entrades etiquetades amb "política"

política

3698

Europa era fa poc més de dos anys, el paradigma dels drets personals. Pel col·lectiu LGTB una part d’Europa, la dita Unió Europea era considerada com la part del món on es mirava i avançava en els nostres drets des del respecte i el reconeixement. Les coses han anat canviant , primer lentament i ara de forma molt més ràpida.

La LGTBfòbia social avança de forma inesperada, avalada per propostes polítiques d’ultradreta i simbologia propera al nazisme, o directament nazi. Es comencen a negar els nostres drets malgrat es segueixi avançant en alguns estats, com ara l’Estat francès. L’orientació sexual passa a ser motiu de mofa i discriminació , de nou, sense lleis que es facin executar o en estats on no hi havia hagut mai. Rússia passa a ser l’estat abanderat de la LGTBfòbia i, malgrat les demandes, el boicot no es fa efectiu. Portugal segueix sense reconèixer les adopcions a parelles del mateix sexe deixant les famílies LGTB en la incertesa, malgrat la demanda del Tribunal Europeu de Drets Humans.

Les demandes del col·lectiu LGTB anaven avançant i avançaba també la normalització social, un fet que comença a recular, com ho fan els nostres drets, amb propostes bel·ligerants. A l’Estat Espanyol ja s’ha començat el dret a decidir sobre el propi cos de les dones, els discursos governamentals ens tenen al punt de mira, no podem baixar la guàrdia, ens hi juguem massa.

idem tv

El passat 1 de desembre va ser el Dia Internacional de Lluita contra el VIH-SIDA i a Catalunya va ser també el dia en el qual es va fer públic l’Acord Nacional per la Prevenció del VIH-SIDA i contra l’Estigma Associat que es presenta al Parlament aquesta setmana. En aquest àmbit, Catalunya torna a ser pionera a Europa al signar aquest acord promogut pel teixit associatiu AntiSIDA i que compta amb l’aprovació de tots els grups parlamentaris. També es preveu durant el 2014 treballar per assolir un Pacte per la no-discriminació de les persones que viuen amb el VIH-SIDA, també pioner en el context europeu i que implicarà un tractament integral i transversal en aquest àmbit.

 

 

L’estigma social que pateixen els i les afectades pel VIH també serà abordat a partir d’aquest acord nacional d’una forma transversal, integral i amb la implicació dels agents socials.Amb tot, no serà una lluita facil com indica Rafa Muñoz, president de STOPSIDA

Retardaments amb el finançament

L’altra cara de la moneda d’aquesta situació es produeix en la situació econòmica precària de les entitats que participen en el Comitè 1er de desembre que repercuteix en la feina de prevenció i atenció dels col·lectius més vulnerables a la malaltia. Si bé les retallades protagonitzades per l’estat central van ser compensades l’any passat per diputacions i l’Ajuntament de Barcelona i una Generalitat que va mantenir el seu compromís pressupostari, el que està afectant a l’economia de les entitats són els retardaments en els pagaments i en la concreció del pressupost de l’any vinent.

Roqueta denuncia que en molts casos les entitats s’han hagut d’endeutar i han hagut de fer importants retallades, cosa que ha repercutit en la qualitat dels serveis que ofereixen. Amb tot hi ha espai encara per a un possible acord amb la Conselleria de Salut, segons ens comenta la Montse Pineda, presidenta del Comitè 1er de desembre.

3512

En el cas de Brasil o de Colombia la justícia ha estat un element d’avanç dels drets del col·lectiu LGTB ja que han reconegut el matrimoni entre lesbianes o entre gais a partir d’històriques sentències judicials en uns països on els polítics no s’han atrevit a fer front als grups religiosos LGTBfòbics. A l’Estat espanyol el Tribunal Constitucional consagrava el dret al matrimoni per a lesbianes i gais en una sentència emesa el novembre de l’any passat. El tribunal constatava l’acceptació social de la nova llei com a un dels arguments per no donar la raó als que recorrien en contra del matrimoni igualitari. La justícia era, en el cas espanyol, un estament que reconeixia els avanços que s’havien produït a la política. En el cas australià i indi, segons s’ha pogut coneixer a partir d’informacions aparegudes durant la setmana passada, l’àmbit judicial s’ha configurat com a un element LGTBfòbic i de retrocés en els drets del col·lectiu. En el cas d’Austràlia el seu Tribunal Superior va anular, per inconstitucional, la llei que permetia el matrimoni igualitari a Canberra. En el cas de la Índia, la setmana passada el seu Tribunal Suprem va dictaminar el restabliment de l’article 377 del codi penal que prohibeix les relacions sexuales entre persones del mateix sexe.

Tal i com ja vam recordar en l’editorial Rússia, un repte per al moviment LGTB l’internacional és un repte de vida o mort per al moviment LGTB. Quan més països reconeguen els nostres drets, més consolidats estaran, quants més retrocesos sumem més en perill estaran. No ens podem permetre ni un retrocés ja que qualsevol pèrdua de drets arreu del món ens afecta a tots i totes. El moviment LGTB internacional, el màxim exponent del qual és la ILGA, hauria de repensar estratègies i actuar amb contundència amb situacions d’aquest tipus demanant que l’acció diplomàtica dels països més avançats en matèria LGTB incloguen en la seua política internacional aquest punt. Un dret que sembla consolidat pot retrocedir en qualsevol moment. El que ha passat a Austràia i Índia és un avís del que pot passar sinó actuem. No podem romandre quiets mentre en altres parts del món la LGTBfòbia s’imposa.

 

 

 

3777

EDITORIAL

L’aposta que alguns col·lectius d’inspiració cristiana i polítics conservadors fan per les teràpies reparatives per al col·lectiu LGTB, són un motiu d’alerta social i sanitària. S’ha demostrat que aquestes teràpies no són sinó tortures de diferent intensitat a les que s’apliquen principis conductistes, per tal d’inhibir el desig amorós i sexual vers les persones del mateix sexe.

Fa uns mesos, l’associació cristiana Exodus Internacional va emetre un comunicat en el que demanava perdó a les persones que s’havien acollit, durant trenta-set anys de pràctica, a aquestes teràpies, destacava que no eren efectives i reiterava el seu compromís de deixar de practicar-la i convertir-se en una “nova organització més cristiana i acollidora”. Després d’anys de crítiques a l’aplicació de la teràpia, el President de l’associació reconeixia en una carta “Si us plau, sapigueu que em estic molt penedit. Em sap molt greu el dolor i el mal que molts de vosaltres heu sofert. Em sap greu que alguns de vosaltres hàgiu hagut de passar-vos anys lluitant contra la vergonya i el sentiment de culpa quan veieu que la vostra orientació no canviava. Em sap greu haver promogut que l’orientació sexual es podia canviar i defensat teories sobre l’orientació sexual que estigmatitzaven els pares. Em sap greu no haver-vos defensat que persones que públicament estaven al meu costat us han insultat dient-vos sodomites o coses pitjors. Em sap greu que, coneixent-vos tant bé com us conec, hagi fallat d’explicar públicament que els gais i les lesbianes són tan capaces de ser uns pares exemplars com les persones heterosexuals”. Exodus Internacional, s’afegia a altres organitzacions que havíen aplicat aquest tipus de teràpies.

Tot i així diferents organitzacions i autors segueixen defensant aquestes teràpies, tot i que l’associació Americana de Psiquiatria l’ha condemnat i rebutjat. Les teràpies reparatives de l’heterosexualitat només produeixen autoodi, exclussió i porten, moltes vegades, al suïcidi. És un tractament psicològic amb un alt contingut de fe religiosa que tracta l’homosexualitat com una malaltia, malgrat que l’Organització Mundial de la Salut va excloure l’homosexualitat com a malaltia el 1990.

Diferents persones han denunciat aquestes pràctiques, en primera persona, i mentre en alguns països avancen en la legislació, com ara als EUA, a l’estat de Califòrnia, per a prohibir aquestes falses teràpies, fa tan sols 2 anys un polític destacat com Duran i Lleida va defensar-les.

Actualment hi ha una important iniciativa a change.org, impulsada per Alec Fisher, un estudiant a qui Marcus Bachmann (espós dela congressista nord-americana Michele Bachmann- va aplicar la teràpia quan era adolescent. Aquesta petició demana que no s’apliqui la teràpia, de forma especial a nens i nenes, i ja ha aconseguit 70.000 signatures. Fisher també ha impulsat un projecte de llei i ha realitzat un interessant documental sobre la discriminació LGTB i el buylling en la que denúncia aquestes situacions.
Hi ha moltes reparacions a fer al col·lectiu LGTB, moltes reivindicacions pendents de fer realitat, però aquesta reparació no ens cal, no la volem.

 

 

4252

EDITORIAL

El moviment LGTB ha demanat la dimissió de Manel Prat, director dels Mossos d’Esquadra arran de la mort de Juan Andrés Benítez el passat 5 d’octubre després de la intervenció policial. Ho ha fet a partir dels dos òrgans consultius en els quals participa, tant el Consell Nacional LGTB -el passat 3 de desembre- com en el municipal de Barcelona -el passat 29 d’octubre-.

El moviment LGTB ha presentat una denúncia per serofòbia contra el Sindicat de Policia de Catalunya per un comunicat emès als pocs dies de la mort de Juan Andrés en el qual insinuava l’estat serològic del mateix i es donava una informació errònia sobre els tractaments postexposició. També ha organtizat manifestacions, concentracions, homenatges i actes públics en memòria de Juan Andrés, un membre del col·lectiu i soci fundador d’ACEGAL, una entitat des de la qual s’havia arribat a afirmar que arribarien fins al final. El moviment també està preparant la seua participació en l’acusació popular contra els mossos imputats.

En la votació que el Consell Nacional LGTB va demanar la dimissió de Prat, entre els col·lectius LGTB només ACEGAL va votar en contra. El moviment está molest amb la postura d’ACEGAL i més després de les declaracions que el seu president i portaveu ha fet a la Directa en uns fets que encara estan sent investigats judicialment. Considerem que és una postura sorprenent i, fins on sabem, preocupant i creiem que és oportú demanar explicacions ja que, de fet, sembla una actitud contradictòria amb la que el portaveu d’ACEGAL havia mantingut fins ara.

Entre els partits era d’esperar el vot en contra de CiU. La resta de partits excepte ERC, han votat a favor de la petició de dimissió del director de la policia catalana. Una postura la dels republicans que és, fins on sabem, discutible, tot i que, si més no la justificació és diferent a la usada pel portaveu d’ACEGAL.

Des d’IDEMTV estem treballant per oferir-vos la setmana vinent les declaracions de les fonts directes afectades que citem en aquesta editorial, tant ACEGAL com la plataforma LGTB.cat. Creiem que és el nostre paper informar-vos amb rigor i des de totes les versions del que ha passat. Amb tot, hem volgut fer una editorial d’urgència pel que considerem que són uns fets sorprenents i, fins on sabem, preocupants.

Estem xerrant amb el professor del meu fill. És l’entrevista de rigor per veure com va tot, si es comporta, si se’n surt amb les matèries, si té bona relació amb les companyes i companys i amb el professorat. Es tracta d’una reunió molt necessària que esperem sempre amb ganes, encara que ara ja siguin grans, perquè ens permet intercanviar informacions sobre un aspecte tan important de la vida dels nostres fills com és, el temps que passen a l’escola, els aprenentatges i continguts i les relacions interpersonals que hi tenen lloc.

En un moment donat parlem del treball de recerca que està fent. Ha triat el tema del bullying lgtb al seu institut. Bon tema ens diu el professor. Nosaltres l’hem ajudat a preparar unes enquestes vàlides per passar a l’alumnat del seu curs, i comentem que porta bé la gestió dels terminis. I de repent ens pregunta: “per cert, i això de lgtb què significa exactament?”. Bombaaaaa. No és possible! Som lesbianes reconegudes i visibles, els nostres fills i filla han incorporat en el seu llenguatge les paraules transsexual, gai, i lesbiana de forma totalment transversal. Als mitjans de comunicació surt, potser no tan com voldríem, però surt. I un professor d’institut d’aquest món avui, no sap què volen dir les sigles LGTB. Evidentment li ho expliquem, però amb la boca petita i no sabent cap a on mirar, com si la vergonya de la seva mancança fos nostra.

I evidentment també, aconsellem al nostre fill que incorpori a la seva enquesta, una pregunta per determinar el grau de coneixement de l’alumnat de secundària del significat de les sigles LGTB. No fos cas que l’enquesta fos un fracàs total per incomprensió del vocabulari de partida.

Això em recorda una altra situació que ha quedat en els annals de les anècdotes de la nostra associació, la FLG-Famílies Lesbianes i Gais quan, en motiu dels preparatius de la 2a Trobada Europea de Famílies LGTB – Catalunya 2012, amb una companya anàvem de despatx en despatx explicant el nostre projecte i demanant suport i diners. De reunions d’aquestes en vam fer moltíssimes i tot s’ha de dir, una situació tan flagrant com aquella que vam viure, no es va tornar a repetir. Resulta que al llarg de la conversa, el nostre interlocutor, com aquell qui no vol la cosa, ens explica que a comarques estan molt farts del centralisme barceloní, i que si aquella B del final volia dir Barcelona, doncs que no els feia gaire gràcia francament. Vam trigar una mica a reaccionar, ens vam mirar totes dues, i la nostra comunicació no verbal va ser intensíssima en aquelles fraccions de segon. Noooo! No vol pas dir Barcelona! Vol dir bisexuals.

I la broma la vam fer després, quan un company molt agut ens il·lustrava fent-nos veure que li podíem haver dit que de centralisme res. A aquell bon home, a aquell funcionari amb càrrec a la Generalitat del meu país, li podíem haver dit que de centralisme res ja que Barcelona va l’última i que el significat complet és L de Lleida, G de Girona, T de Tarragona i B de Barcelona. Encara riem ara. O plorem…

Ens adonem que havíem d’haver començat la reunió explicant l’abecedari. Que massa sovint encara ens trobem havent d’explicar què és una família lesbiana, o sigui, una família de mares lesbianes; o una família gai, o una família transsexual, o sigui una família amb mare/s/pare/s transsexuals. En som molt conscients. La gent té certa confusió i necessita que li explicitis que som adults homosexuals i/o transsexuals que tenim fills. Però haver d’explicar el significat de LGTB és realment inadmissible.

Fins quan tanta ignorància? Ja no és homofòbia, no és una falta de respecte voluntària. És pura ignorància. I em pregunto en quin món viuen? Però és clar, no arreglem res tirant la pilota al seu camp. Perquè el seu món és el nostre món. Em cal veure què està fallant. Fer una diagnosi d’aquestes situacions em permet buscar-hi solucions. Reconec que els mitjans fa temps que usen les sigles LGTB, i que el moviment també. Però un sector de gent encara no sap què volen dir. I els dos exemples que he citat corresponen a persones a les que se les pressuposa lectores de premsa o, si més no, que estan al dia de les notícies d’actualitat ja sigui mitjançant la televisió, la ràdio, el twitter, facebook o altres xarxes socials. Però no ha estat suficient perquè el missatge els arribi i hagin pogut fer aquest petit aprenentatge. No estem parlant de professionals allunyats de la realitat socioeducativa d’aquest país, sinó tot el contrari. Em consolo pensant que potser han estat dos casos aïllats? Més val que no. Això seria posar el cap sota l’ala.

La conclusió a la que arribo és que encara ens falta fer més pedagogia de la causa lesbiana, gai, transsexual i bisexual. Sí, amb totes les lletres. La visibilitat és necessària però cal posar-hi noms. No podem donar per assolits certs apriorismes i creure’ns vivint en una societat culta i educada, coneixedora de la diversitat dels seus membres. Ens cal explicar constantment qui som, què fem, i com s’anomena el col·lectiu del qual formem part. El llenguatge és important.

És el que a la nostra entitat en diem, començar per la lliço d’alfabetització.

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

3732

Govern i oposició discrepen en si s’han d’assumir i qui les hauria d’assumir

La mort de Juan Andrés Benítez el passat 5 d’octubre ha aixecat polèmica social i mediàtica i ha danyat la imatge dels Mossos d’Esquadra. Els diferents videos i proves que han sortit a la llum han fet que la jutgessa que porta el cas hagi imputat a nou mossos i l’autòpsia assenyala que la mort de l’empresari del Gaixample va ser de naturalesa homicida. S’han produït dues multitudinàries manifestacions al barri barcelonés del Raval, on es van produir els fets, i s’ha creat una plataforma ciutadana per demanar que s’aclareixin els fets. El moviment antiSIDA i LGTB han presentat una denúncia pel comunicat del Sindicat de Polícies de Catalunya sobre el cas que consideren serofòbic. ACEGAL, entitat que representa a l’empresariat LGTB català i a la qual, ell pertanyia, ha donat la cara per preservar la seua imatge, i els seus representants han demanat explicacions a diferents instàncies governamentals.

 

 

Els partits polítics no han estat l’excepció en aquesta polèmica, però potser no se’ls ha escoltat tant. Per això des d’IDEMTV hem volgut parlar amb les sectorials LGTB dels partits catalans. I si bé, tothom lamenta la mort de Juan Andrés, en dóna condols als familiars, amics i socis d’ACEGAL i en demana l’aclariment dels fets, si en parlem d’assumpció de responsabilitats polítiques es genera una clara divisió entre els partits.

Hi hauria un bloc. Format per ICV i la CUP, que demanaria la dimissió tant del conseller d’Interior, Ramon Espadalé, com del director dels Mossos d’Esquadra, Manel Prats. Des del PSC, només demanen la de Prats, tot i que de forma contundent. Tots tres partits creuen que s’ha reaccionat molt tard a uns fets que consideren greus.

En aquest sentit, Esquerra s’hi suma a la crítica per la tardança i n’afegeix d’altres. Des del PSC demanen la dimissió de Prats i una major transparència en el cos. Des de la CUP es posa també l’accent en els mecanismes de control i trasparència del cos policial català i crítica el que valorar com a “corporativisme”. La CUP remarca que no és l’únic cas i que cal un canvi de model policial. ICV recorda que anteriors governs havien apostat per un model de polícia que consideren més transparent. Des d’Esquerra, que té un acord de govern amb CiU, tot i que es considera que cal fer canvis en els mossos, creu que no cal precipitar-se en la petició d’assumpció de responsabilitats polítiques fins que no s’esbrine la veritat. Tot i això, el republicà reclama que s’investigui fins el final per poder modificar tot allò que no hagi funcionat correctament i castigar els culpables.

Convergència i la seua sectorial LGTB Convergais marquen la diferència, ja que no consideren que calgui assumir cap responsabilitat política, sinó investigar els fets, castigar els culpables si n’hi ha. Assenyala que un cos policial no és mai fàcil de gestionar i li consta que s’estan fent canvis de forma continuada per millorar el funcionament del mossos. Amb tot, es mostra crític amb la polèmica suscitada i amb l’actuació dels mitjans.

Des d’IDEMTV ens resta seguir informant de les novetats que apareixin tant del cas com de les reaccions socials, judicials i polítiques, sempre des del compromís amb el col·lectiu LGTB i des del rigor i el pluralisme.

Quan fa uns anys l’Estat Espanyol aprovava el dret al matrimoni igualitari començava un llarg camí de conflictes encara no tancats. El portaveu de la Conferència Episcopal Española ha demanat el canvi de Codi Civil per tal de deixar de permetre les unions homosexuals tot titllant la llei d’ “acció de Satanàs”.

La jerarquia eclesiàstica espanyola, un cop més, mostra el seu costat menys hum i més conservador i cavernícola mentre els drets de les persones LGTB segueixen avançant al món (inclús l’actual Papa Francesc I ha fet tímids gestos cap a la comunitat) l’església espanyola pretén que el matrimoni igualitari destrueix el matrimoni “de tots”. No deixa de ser curiós com conceptualitzen el terme tots, mostrant la realitat patriarcal de l’església catòlica.

El dret al matrimoni igualitari ha obert la capsa dels trons dels drets LGTB. Les diferents religions es mouen en la contradicció; Bisbes luterans de Noruega s’han mostrat partidaris d’autoritzar els matrimonis religiosos entre persones del mateix sexe. Ultraortodoxes jueus es mostren del tot contraris mentre el moviment LGTB d’Israel reclama una legislació que respecti els drets del col·lectiu. A Catalunya es va presentar l’associació de Musulmans Homosexuals i va rebre el silenci de la comunitat musulmana. A Brasil el debat polític sobre el matrimoni igualitari afecta també l’església catòlica donat que el debat inclou les unions religioses… Però Estats laics, com el veí, tampoc es lliuren del debat front al matrimoni, el Tribunal Constitucional francès ha dictaminat que els alcaldes no es poden negar a oficiar les unions entre persones del mateix sexe.

El dret al matrimoni, un dret que ha costat de guanyar, i que també ha estat un debat important intern al moviment LGTB, és l’epicentre de les fòbies a la legislació igualitària. Les diferents confessions religioses es mostren al costat del costat més conservador de l’espectre polític i social i molt lluny dels drets de les persones. Així en la concepció del món que de forma comunitària defensen les religions, els seus valors, pràctiques, veritats sagrades, institucions… les persones LGTB no tenim cabuda, però com a ciutadans i ciutadanes se’ns demana el respecte a la llibertat religiosa. Realment parlem de llibertat? O les institucions religioses viuen molt lluny d’una realitat diversa? Em decanto per aquesta segona qüestió ,tot i els canvis que alguns albiren i les veus crítiques que les diferents institucions religioses tenen en el seu si. Els drets LGTB no haurien de ser moneda de canvi en política, tampoc subjece de persecució religiosa.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Actualment és editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

5713

“A Sonia Rescalvo Zafra, que va morir brutalment assassinada el 6 d’octubre de 1991 en aquesta glorieta per un grup de neonazis a causa de la seva identitat sexual. La ciutat de Barcelona condemna aquest crim i rebutja qualsevol actitud o acció que vulneri els drets recollits a la Declaració Univesal dels Drets Humans”

Aquest és el text que indica que, 22 anys després de la seva mort, Sonia Rescalvo, la transsexual Sonia, hagi rebut un homenatge per part de la ciutat de Barcelona. Un homenatge que és un reconeixement a la diversitat i una denúncia a la violència LGTBfoba.

 

 

El passat 6 d’octubre l’Ajuntament de Barcelona, acompanyat de les entitats i persones LGTB va rebatejar la glorieta de la Ciutadella. Han estat molts anys de reivindicació del moviment LGTB que finalment va prendre forma d’acord en el Consell Municipal LGTB de Barcelona i que el 14 de març va ser aprovat pel Consell de Districte de Ciutat Vella, tal com IDEMTV ha anat informant.

La Sonia s’ha convertit en un símbol contra la intolerància però tal com apunta Ferran Pujol que va ser una de les persones que la van conèixer era discreta en la seva qüotidianitat. La nova glorieta de la transsexual Sonia vol ser un simbol i un espai de visibilitat alhora que les institucions volen mostrar el compromís de Barcelona per lluitar contra la violencia LGTBfoba i la intolerància, tal com destaca la regidora Francina Vila.

Sonia Rescalvo Zafra, assassinada violentament per neonazis ha esdevingut un símbol i la seva memòria dóna visibilitat a la lluita contra la intolerància

6317

Òscar Morales és Técnic d’Intervenció Sociolaboral a la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Anteriorment va ser Coordinador de l’Àrea d’ocupació i formació des d’on va coordinar l’àmbit de treball sobre les persecucions per orientació sexual i de gènere de les persones refugiades.

 

 

Un dels col·lectius més desprotegits són les dones transsexuals

Hi ha paisos on hi ha avenços legilsatius, en tenir el col·lectiu LGTB major visibilitat la persecució també es fa més visible

LLIBRES DE L'ARMARI

9489
Els “Homonots” són aquells homes “homos” que han anat més enllà dels seus interessos personals, immediats i petits i han mirat pel col·lectiu homosexual...

ARTICLES D'OPINIÓ

3806
L'esdeveniment que s'ha planificat a Catalunya per al proper 1 d'octubre i que els seus organitzadors anomenen "referèndum" és una manifestació més de l'estat...