Infants transsexuals?

En els darrers temps estem assistint a l’emergència de noves realitats a l’interior del col·lectiu trans que ens conviden a seguir reflexionant sobre el fet transsexual en la nostra cultura. En aquest cas, voldria parlar del fenomen de la transsexualitat en la infància (que no adolescència), una situació que està guanyant cada cop més visibilitat als mitjans de comunicació i a les agendes del propi moviment trans.

Durant molt de temps i encara ara en molts entorns, quan un nen o una nena s’identifiquen amb el gènere contrari al qual se’ls assigna durant un temps prolongat se’ls intenta explicar que aquest rol no els hi correspon i se’ls acompanya per modificar aquestes conductes. En els darrers temps però, s’entèn que possiblement el que els passa a aquests nens i nenes és que són transsexuals i per tant cal acompanyar-los a fer un canvi de sexe. Semblaria que estem assistint a un canvi de paradigma: hi ha un cert consens en què reprimir les conductes dels nens i nenes pot danyar la seva autoestima i la seva salut mental i, per tant, el que fem és ajudar-los a transitar cap a la casella adequada. Molts pensen que els diagnòstics de transsexualitat en la infància són símptoma de progrés social. I, per tant, que aquesta idea de modificar el seu cos el més aviat possible per estalviar-los patiment és l’estratègia més adequada per garantir el seu bon desenvolupament. La medicina està caminant en aquest sentit, i des de fa relativament poc s’han iniciat tractaments a nens i nenes a les Unitats de Trastorns de la Identitat de Gènere on es realitzen diagnòstics psiquiàtrics als infants, es porten a terme tractaments de bloqueig hormonal perquè no desenvolupin les seves característiques sexuals secundàries, es fan teràpies psiquiàtriques i psicològiques als petits i a les seves famílies. Hem passat del paradigma de la perversió, de pensar que aquestes conductes no són normals, al paradigma de la malaltia, és a dir que no és que no siguin normals sinó que són un trastorn mental.

Ara bé, el que volem plantejar aqui és que existeix però una tercera via per abordar aquestes situacions, que implica entendre aquest fenòmen des del paradigma de la diversitat de gènere.

Quan un nen expressa el seu desig de jugar amb joguines associades a la feminitat i a tenir comportaments i actituts pròpies de les noies entenem que necessàriament algun “problema” deu tenir perquè la majoria de nens no es comporten així. Quan de fet sabem que els homes no són masculins ni les dones femenins de forma natural, sinó que hem après a comportar-nos així i per això díem que el gènere és una construcció social i cultural. I l’efecte col·lateral de pensar que el normal és això és que el que no ho reprodueix és necessàriament anormal. Quan el que cal qüestionar és el sistema de gèneres que tant ens limita, a petits i a grans.

Si un nen demana vestir-se de princesa per Carnaval i això suposa conflictes a l’escola, amb la família, al barri, ens hauríem de preguntar quin problema té l’escola, la família, el barri i no quin problema ha de tenir el nen. De fet, el que fa el nen en sí no té res de problemàtic.

El moviment per la despatologització de la transsexualitat ha desenvolupat arguments crítics consistents que assenyalen els riscos de concebre la transsexualitat com una malaltia, com un trastorn, com un problema individual. Per això cal fer una lectura crítica del diagnòstic de transsexualitat infantil basada en la perspectiva de la despatologització trans. Bàsicament, la mateixa maquinària que ha estat tantes vegades qüestionada en el procés de les persones transsexuals adultes és la que s’utilitza per acompanyar als més petits.

El darrer mes de març es celebrava a Barcelona les XII Jornades Estatals d’AMPGYL (Asociacion de Madres y Padres de Gays, Lesbianas, Bisexuales y Transexuales). En elles, l’associació feia una ferma aposta per visibilitzar aquesta tercera via i promoure altres discursos sobre els nens i nenes amb comportaments de gènere no normatius. Plantejant que allà on la medicina veu nens amb un trastorn de la identitat de gènere podríem veure també nens i nenes que experimenten amb el gènere, que juguen i imiten el que veuen. I que de la mateixa manera en que no té res de natural que els nens tinguin un comportament masculí, tampoc no té res de problemàtic que tinguin comportaments femenins. Els problemes els genera l’entorn que penalitza aquestes actituds, i si és així, no hauríem de centrar-nos en el nen o la nena sinó en aquest entorn que no comprèn la diversitat de gènere.

En aquest article he fet un anàlisi amb distància d’aquesta situació però és innegable que aquestes situacions són malauradament molt dificils de gestionar per les famílies i sovint impliquen processos d’assetjament a l’escola. Però tot aquest patiment ens hauria de servir per veure com n’és d’important i urgent lluitar contra els estereotips de gènere en la nostra cultura i concretament als espais educatius. I l’impacte d’aquesta lluita no només revertirà en els anomenats “nens transsexuals” sinó en el conjunt de la societat.

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.