EDITORIAL
Fa uns dies Jason Collins, es va convertir en el primer esportista estadounidenc, i del món, que reconeix la seua homosexualitat estant en actiu. El masclisme és una de les explicacions perquè els homosexuals esportistes no hagin sortit de l’armari. En el cas de les lesbianes, a més, cal afegir que l’esport femení és invisible per ell mateix. Només cal analitzar en les competicions esportives difoses pels mitjans per veure que en la immensa majoria dels casos no hi ha dones.
L’altra explicació és la por a la pèrdua de patrocinadors, importants per a la professionalització de l’esport. Amb tot, en determinats països, com Catalunya o a l’Estat espanyol, creiem que la situació està suficientment normalitzada com perquè el fet que un esportista es declari gai, lesbiana o transsexual, no faci que perda espectadors i interés per als patrocinadors. Pot ser que, si algun sponsor es retira, les seues motivacions vagen més enllà de l’audiència i tinguen un origen ideològic. Finalment, el darrer argument és el del dret a la privacitat. I, evidentment, aquest dret és innegable, però des d’aquells que tenim un compromís amb el col·lectiu hem de dir que fins que no deixem de considerar que ser homosexual o transsexual és un fet de la vida privada, mentre que ser heterosexual és públic, no estarem plenament normalitzats. Hi ha situacions en què es pot comprendre aquesta “armarització”. Fins i tot, es pot comprendre que alguns no vulguen patir les conseqüències negatives de la LGTBfòbia si fessin pública la seua orientació. I és lícit. Però no hem de parlar llavors d’exercir una llibertat o un dret individual a la privacitat, sinó de la pressió que exerceix la LGTBfòbia per invisibilitzar-nos.
La visibilitat del col·lectiu, tot i que ha millorat, segueix sent baixa i compta amb importants dèficits. Sobretot perquè es concentra en els gais, i perquè, entre aquests, es concentren en facetes com a ara l’activisme o els apartats culturals o de l’espectacle. Falten referents en moltes altres professions, entre elles l’esportiva. L’existència de referents esportius, entre altres coses per la seua popularitat, suposen un gran pas per a la normalització del col·lectiu, però no n’hi ha. A Catalunya els Panteres Grogues, però arreu del món altres associacions d’esport LGTB, fan molt per visibilitzar la presència del col·lectiu en els esports i per trencar tòpics al respecte. Amb tot, això no és suficient. Per això saludem la decisió de Jason Collins i animem a tots aquells esportistes LGTB a que facin el mateix. Hi ha milions d’adolescents LGTB que els agrairan que referents socials tan populars per la seua professió també ho siguin per ells per la seua orientació sexual. Collins és un valent, i en necessitem més com ell.
