MasQue Les és un blog, que té rèpliques en Facebook i Twitter, creat per Pilar Muñoz i que compta amb un any d’activitat al darrere. El seu objectiu és fer de plataforma de difusió de l’oci i esdeveniments culturals destinats al públic de dones lesbianes i bisexuals. I el fet és que ja ha esdevingut un referent entre el col·lectiu lèsbic. En aquesta entrevista parlem amb la Pilar perquè ens ajudi a conèixer una mica millor MasQue Les.
El moviment LGTB català es pot felicitar, i el felicitem nosaltres: han aconseguit tirar endavant un projecte de llei pels drets de les persones LGTB i l’eradicació de la LGTfòbia que, en principi, no comptava amb el suport del principal partit del Govern (CiU). De fet, tenien una altra proposta pròpia que no s’ha arribat ni a tramitar. Un impuls rebut pels partits d’esquerres amb el vist-i-plau de Ciutadans i, finalment, també de Convergència i Unió que no presentarà cap esmena a la totalitat, cosa que sí faran des del Partit Popular, tot i que havien recolzat la tramitació. Una gran victòria: el moviment LGTB no només ha estat el principal reprendre d’aquesta iniciativa legislativa -que parteix de tota la feina realitzada al respecte en la legislatura del 2006 al 2010- sinó que a més ha sumat, ni que sigui parcialment al Govern.
El col·lectiu LGTB està fent història, no només de Catalunya, arreu del món. Anem a aprovar de les primeres, sinó la primera, legislació específica que vol regular els drets del col·lectiu i la protecció legal per combatre l’homofòbia. A més, la llei fixarà mecanismes reguladors, polítiques al respecte i crearà organismes específics. Si més no, aquest és el contingut de l’actual projecte. L’associacionisme LGTB català té, per primer cop a la història, unitat d’acció a partir de la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, LGTBcat, la qual cosa li dóna una gran força. El proper 17 de juliol s’obre la ponència parlamentària que ha de debatre la llei pels drets de les persones LGTB i per eradicar la LGTBfòbia. IDEMTV no hi faltarem. Encara queda camí, i no podem cantar victòria, però no ens podem estar de felicitar a la plataforma LGTBcat i al col·lectiu sencer. Permeteu-nos celebrar aquests pasos endavant, tot i que quedi encara un bon tros.
Al meu centre salut tinc assignades prop de 1700 persones entre 15 i 100 anys, si apliquem un conservador 8% de població que pot ser lesbiana, gai o transsexual, em toquen 136. Però en canvi només em consta explícitament l’homo-trans-bi dunes 30 persones. En molts casos perquè m’ho han dit les mares o els pares i, sinó, després de preguntar-ho jo en un diàleg que semblava un joc d’endevinalles. Només en tres casos ha sigut per un comentari explícit.
Faré una confessió: una vegada, quan començava, vaig ficar la pota i vaig donar per feta una heterosexualitat en una pacient lesbiana….aix! hem vaig dedicar a analitzar la meva homofòbia internalitzada i vaig començar a preguntar directament a tothom per l’orientació i identitat sexual quan penso que pot ser important. La sensació que tinc és que si no ho hagués preguntat, no m’ho haguessin dit, encara que en la majoria dels casos, la informació era rellevant pel problema pel que consultava.
Perquè no es pregunta més? en la majoria dels casos per la consideració de que és un qüestió íntima, que es en general el que passa amb tot el que tingui a veure amb la sexualitat (també passa amb els diners, per això costa preguntar per la situació econòmica). De vegades perquè ni es contempla la possibilitat, com li passa a altres professionals en altres àmbits. Potser també perquè no tothom sap gestionar la resposta, com passa amb la violència de gènere. De totes maneres crec que també ens hem de preguntar: Perquè no ho diem més?
Tinc una amiga que cada vegada que te un daltabaix amorós va a veure a la seva metgessa de família a plorar una mica i a demanar-li diazepams. No li ha dit mai que és lesbiana, la metgessa tampoc li ha preguntat (la meva amiga és una mica fem i de vegades porta faldilles i tot). Jo li vaig preguntar que perquè no li deia…i em va contestar que es que veia a la seva metgessa una mica conservadora. A mi, que no sóc precisament gens fem, més d’una pacient m’ha preguntat pel meu marit….o sigui, que qualsevol dia, es troba amb la seva metgessa a un bar d’ambient i m’hauré de sentir allò de ‘ay! si yo lo fuera sabido…’.
Jo, a part de ser treballadora del sistema pública de salut, també en sóc usuària, no tinc mútua, i em vaig a les visites i els controls al centre de salut que em toca per barri. A la gine que em fa les revisions cada tres anys, ja li vaig dir que tenia relacions amb dones quan em va preguntar si tenia relacions sexuals. I no va tenir una combustió espontània ni res de res i la visita va tan ricament.
Així que des d’aquest fòrum animo a totes les bolleres a desarmariar-se amb la seva metgessa i infermera de família, matrona o ginecòloga que encara ens trobarem amb alguna sorpresa. Sobre tot perquè ningú farà la revolució per nosaltres. Si en algun cas hi ha una resposta poc adequada per part de professionals de la salut, no dubteu en fer-m’ho arribar.
 |
Júlia Ojuel Solsona ha format part del Grup de lesbianes feministes de Barcelona, de la Comissió pel dret a l’avortament i del grup Dona i Salut al Moviment Feminista. És doctora en Medicina i treballa com a metgessa de família a la sanitat pública catalana. Té una filla de 9 anys i una mare de 86. Forma part de la Xarxa de dones metgesses i professionals de la salut. |
La Comissió Unitària del 28 de juny havia convocat, com cada any, una manifestació per dissabte a les 18.30 de la tarda i que començava a Plaça Universitat. El recorregut va finalitzar amb la lectura d’un manifest a la Plaça Sant Jaume que aquest any se centrava en la reivindicació d’una llei específica contra la LGTBfòbia que és la de tot el moviment organitzat en la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, LGTBcat. El lema d’aquest any va ser “Per un país lliure de transfòbia i homofobia”, sota el qual van desfilar pels carrer més cèntrics de la capital catalana -Pelai, Rambla i Ferran- milers de persones, 10.000 segons els organitzadors, repetint xifres d’anys anteriors. L’esdeveniment es va desenvolupar en un ambient festiu i lúdic, entre crits en favor de la llei específica contra la LGTBfòbia i els que reivindicaven la diversitat afectivo-sexual. El dia anterior, el divendres, s’havien produït també manifestacions i concentracions a Lleida, Tarragona, Sitges i Girona.
Joana López, vicepresidenta del Consell Nacional LGTB de Catalunya, va ser l’encarregada de llegir el manifest de la Comissió Unitària 28 de juny. La seva lectura feta amb un to emotiu i reivindicatiu va ser rebuda amb aplaudiments.
Manifest íntegre:
Es va tancar l’acte amb un minut de silenci en record de Clément Méric, l’antifeixista assassinat recentment a París i amb crítiques a la redada policial que havia patit un local d’ambient just el dia anterior.
Iñigo Lamarca és l’Ararteko o síndic de greuges del País Basc des de 2004, una posició institucional des de la qual ha abordat, entre moltes altres, la qüestió de la diversitat sexual. Lamarca és també conegut per ser un destacat activista LGTB basc. Va ser fundador i president de l’Associació de Gais i Lesbianes del País Basc -GEITHU- i també dirigent a la Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Transexuales y Bisexuales (FELGTB). Parlem amb ell, com un dels referents del moviment LGTB, dels avanços i retrocessos dels drets del col·lectiu i de com valora l’actual la proposta de llei contra la LGTBfòbia que impulsen les entitats catalanes. Lamarca va participar el passat maig en el debat “Els Drets humans LGBT: Avancen o retrocedeixen?” organitzada pel grup Amics Gais.
En un informe de l’Ararteko basc es va detectar que entre un 15-20% dels menors entre 8 i 16 anys manifestaven conductes homofòbiques”
“Tan important com les lleis és que totes les forces polítiques es consciencien que calen polítiques públiques per al col·lectiu LGTB”
“És necessari posar cara a l’homosexualitat i la transsexualitat, perquè la LGTBfòbia s’alimenta dels prejudicis i el desconeixement”
En l’última setmana s’han produït multitudinàries protestes a Brasil. El Movimento Passe Livre havia clamat contra la pujada del preu del transport públic en un context de despeses milionàries en esdeveniments esportius internacionals que tindran lloc en aquell país. Les manifestacions han tingut èxit perquè hi ha una sensació generalitzada de corrupció abús de poder per part dels polítics i els més rics. Com el moviment dels indignats al nostre país, això ha derivat ràpidament un moviment de protesta i d’esmena a la totalitat: reclamen més justícia social, uns serveis públics (sanitat, educació i transport) de qualitat i la fi de la corrupció i de les inversions innecessàries i fastuoses. En una setmana han succeït moltes coses: des de videos de Romario sumant-se als manifestants, a altres jugadors com Ronaldo o Pelé que s’han posicionat en contra. També hi ha hagut a São Paulo incidents protagonitzats per l’extrema dreta.
Des d’IDEMTV saludem que els brasilers, com a punts altres pobles, es manifestin per la millora de la qualitat dels seus serveis públics, per un aprofundiment de la democràcia i contra la corrupció. Encara que el que volem és parar la nostra atenció en el fet que aquests manifestants també han protestat contra la proposta de “Cura gay” que legalitzaria les teràpies per “curar” l’homosexualitat, una proposta que ja havia provocat el rebuig dels grups LGTB i d’entitats socials i pels drets civils. Tot un pas enrere per un país que destaca per ser una important destinació del turisme LGTB internacional i que recentment, via judicial, havia legalitzat el matrimoni entre lesbianes i entre gais. Una situació producte de la puixant influència de les esglésies evangelistes en aquell país que arriba fins al govern. L’executiu brasiler, en principi progressista, de Dilma Roussef, que té el Partit dels Treballadors com a principal valedor, necessita el suport parlamentari d’alguns partits de caire religiós.
Aquesta situació ha portat al fet que el president de la Comissió de Drets Humans i Minories del parlament brasiler haja estat un diputat i pastor evangèlic, Marco Feliciano, sota el mandat del qual va ser aprovada en comissió la proposta de “cura gai”. Una iniciativa que segurament es detindrà, segons ha anunciat ja un membre del govern presidit per Roussef, en la Comissió de Justícia del parlament brasiler. Amb tot, des d’IDEMTV entenem que els drets del col·lectiu LGTB van molt més allà de jocs d’aritmètica parlamentària i formen part d’una línia vermella que polítics amb principis no poden depassar. Amb els drets no es juga i demanem que es retiri aquesta proposta. Encara que en això, nosaltres anem més enllà i demanem la “cura” i la prevenció de la LGTBfobia a Brasil i a tot el món: el que es fa incloent la diversitat sexual en l’educació.
Anna Brasó i Laura Cañadas són membres del grup Te n’adones? un grup feminista que té la seu a El Col·lectiu i que treballa temes com ara la visibilitat lèsbica, el feminisme, però també temes socials, laborals, econòmics. Forma un espai de trobada que serveix a les necessitats de les seves membres de tenir espais de llibertat on poder ser elles mateixes.
Hi ha persones que pensen que, malgrat que l’OMS,ara ja fa 23 anys, va eliminar l’homosexualitat del llistat de malalties mentals, ser homosexual… ser Lesbiana, Gai o Bisexual és una malaltia ( i no diguem de la transsexualitat, que es considera encara trastorn de la personalitat).
En base a aquesta falsa creença s’ofereixen cures en clíniques de luxe, s’editen llibres, falsos profetes, pedagogs i metges fan negoci a l’entorn de la “cura” de la malaltia, enganyen el personal, l’adoctrinen i humilien, però no aconsegueixen que accepti la seva pròpia sexualitat o, en tot cas, aconsegueixen que renegui a partir d’estratègies de tortura psicològica més pròpia de camps de concentració que no pas de societats sanes.
En aquest viatge troben el suport de polítics conservadors i ultracatòlics que, digui el que digui la ciència, digui el que digui la societat, pensen que cal eradicar l’homosexualitat i tractar-nos com a persones malaltes. En el cas de persones amb SIDA i persones trans, el cas s’accentua en molts països i l’exclusió social és altíssima.
Moltes persones es juguen la vida en la reivindicació de drets per al col·lectiu i moltes se la juguen pel sol dret de ser, com és el cas de Zulema, una jove estudiant de psicologia equatoriana a la que el passat mes de març van segrestar i torturar pel sol fet de ser lesbiana. Però aquest segrest va ser el final d’una sèrie d’intents de curació, per part de la seva família, quan ella els va confessar el seu lesbianisme. Primer amb tractaments psicològics i espirituals, després dels quals Zulema va marxar de casa i va començar a conviure amb la seva companya. A partir d’aquí va començar l’infern d’amenaces que acabaren amb el seu segrest i internament en una clínica de recuperació en la que, durant 20 dies, la obligaren a teràpies “curadores” de la seva “malaltia”. Zulema va ser alliberada gràcies a la repercussió pública i l’activisme LGTB, però quantes Zulema hi ha arreu?
Organitzacions conservadores i ultrareligioses segueixen intentant “curar” l’homosexualitat, una forma de dir que volen eradicar la diversitat a qualsevol preu i encara que sigui sota tortura. Possiblement la malaltia social de la LGTBfòbia és la que necessita cura, remei i eradicació, aquesta si.
En el marc de la Mostra Internacional de Films de Dones s’ha exhibit el documental “Lesbiana. A parallel Revolution”
La Mostra ja celebra la seva 21a edició i segueix en la seva tasca de difusió del treball de dones cineastes. Enguany el format de la mostra, després de 20 anys d’història, ha canviat fent una aposta per ampliar el temps i espais d’exhibició. Marta Selva, codirectora de la Mostra ho explica a IDEMTV
La mostra pretén mantenir viva la feina feta millorant l’estratègia d’exhibició.
En el marc de la mostra sempre s’ha defensat un espai de visibilitat per a les lesbianes, amb films que recollissin, des dels diferents gèneres, l’experiència i vivències de les dones lesbianes.
“Lesbiana. A parallel revolution” és un film documental de Myriam Fougère. En el film es recullen experiències de projectes del lesbianisme separatista al Quèbec i a Estats Units en els anys 80. És un document històric que mostra la lluita per la visibilitat i, alhora, la imbrincació de les lesbianes en altres moviments.
El film de Fougère recull testimonis de dones ja grans que repassen la seva experiència i, moltes de les quals, encara conformen petites comunitats en entorns diversos, en el camí de la directora per retrobar les que foren líders, membres i companyes de viatges comunitaris construïts per i per a dones.
Pau Galvez és membre del FAGC Girona gairebé des dels seus inicis, una entitat que aquest any compleix el seu 25è aniversari. En aquesta entrevista ens parla de la història, experiències, lluites i anècdotes del grup LGTB degà del territori català. En l’actual context gironí s’ha pogut aprovar ja la creació d’un Consell Municipal LGTB, cosa que suposa un gran avanç per a l’activisme de les comarques gironines.
Nota: L’entrevista va ser realitzada abans de la recent constitució del Consell LGTB de Girona.
Anterior
