Etiquetes Entrades etiquetades amb "homofòbia"

homofòbia

4107

El passat dimecres 17 de juliol el Ple del Parlament va acceptar a tràmit la proposició de llei de drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia.

Representants de les diferents entitats agrupades en la Plataforma LGTBcat, que agrupa 24 entitats LGTB de Catalunya, van expressar al Parlament la seva satisfacció per l’acceptació a tràmit de la proposició de llei. Les entitats van fer un repàs de la feina feta i no van amagar la seva alegria per aquest primer pas que representa el rebuig a l’esmena a la totalitat presentada pel Partit Popular.

 

 

La llei va ser llargament reivindicada pel col·lectiu i després dels treballs de redacció i un llarg procés participatiu, el 2010 va ser presentada i aprovada en el marc del Consell Nacional LGTB, tot i que no havia estat encara presentada al Parlament.

Les entitats van recordar com està present la LGTBfòbia al món i els diferents crims que es cometen de forma quotidiana i impune.

Segons el mapa de la LGTBfòbia al món elaborat per ILGA (International Gay & Lesbian Association) hi ha encara 76 estats al món que penalitzen i persegueixen l’homosexualitat i no hi ha legislació que persegeuixi la LGTBfòbia com a delicte de forma específica. Catalunya, en cas de ser aprovada la norma, serà el primer país amb una llei específica contra la LGTBfòbia.

Els grups parlamentaris propossants (ERC,PSC, IC-V-EUiA i CUP) van expressar el compromís per tirar endavant la llei i que aviat fos una realitat. El debat va ser ple d’emoció a la cambra, tant pel que fa a les diputades i diputats com per les persones membres del col·lectiu que hi assistiren.

En primer lloc, Anna Simó va recordar el procés que va fer la llei a govern i el temps excessiu que havia trigat en anar al Parlament. També va expressar el compromís d’ERC a fer-la possible i que fos una eina de canvi. Jaume Collboni, en nom del PSC, va destacar que la llei reconeixia els drets humans i la ciutadania plena del col·lectiu i va recordar la discriminació i persecució històrica del col·lectiu i de la necessitat de combatre-la. Laura Massana va destacar, des d’IC-V-EUiA, la lluita del col·lectiu per fer possible la llei i la persecució de què ha estat i és subjecte massa vegades. També va destacar el compromís polític dels diferents grups i la necessitat de seguir avançant. Des de la CUP, David Fernández va destacar el paper de les entitats per fer possible la llei i la necessitat de visibilitzar més que no pas silenciar, així com l’oportunitat de ser un país pioner àmpliament democràtic. Dolors Pérez, la portantveu del PP al debat va defensar l’esmena a la totalitat de la llei argumentant que es feia des del respecte i que calia no ser intervencionista ja que es podia acabar sent un atemptat contra la llibertat personal. Inés Arrimadas de C’s va defensar la llei i el seu contingut i que calien mesures efectives per acabar amb la LGTBfòbia, expressant que compartien moltes coses però també diferien en aspectes que pensaven calia millorar. Finalment Maria Mercè Llonch, per CiU, va expressar la seva voluntat primera de fer una llei més genèrica però, alhora, el convenciment que calia votar favorablement a la llei presentada i no donar suport a l’esmena a la totalitat tot i que ja va expressar la voluntat del grup d’esmenar la llei en diferents àmbits.

Les entitats del col·lectiu van expressar a l’hemicicle i en roda de premsa la seva satisfacció així com la necessitat de seguir avançant per fer de la llei una realitat. Caty Pallàs va indicar la necessitat no de retallar sinó de millorar la llei.

Es van repassar les necessitats en les que encara calia seguir avançant. En aquest sentit Joaquim Roqueta va afegir l’importància que ha tingut la unitat d’acció en tot el procés.

Així el passat 17 de juliol Catalunya va tornar a ser pionera. La llei podrà ser tramitada, debatuda i, possiblement, aprovada, però aquest és un petit, tot i que important, primer pas en el camí per eradicar la lgtbfobia.


Contingut extra:

Acte íntegre al Parlament de Catalunya:

Roda de premsa íntegre de les entitats:

Agraïments: Parlament de Catalunya per les imatges del ple.

3811

L’humor és fonamental com a expressió i com a mitjà de comunicació però és realment la nostra forma de sobreviure? L’humor és també font de discriminació i vexació cap al col·lectiu LGTB, és l’humor LGTBfòbic?

La LGTBfòbia a l’humor és una expressió de la LGTBfòbia social, com qualsevol altre mitjà d’expressió, però tot i així, el col·lectiu LGTB fem de l’humor bandera. Però com fem l’humor? com transgredim les normes que ens permeten riure d’allò que ens discrimina?

L’humor és per al col·lectiu LGTB una forma de lluita i normalització. Allò festiu sempre ha estat lligat al moviment LGTB. Isabel Franc, Mateo Vergara i Josep Maria Portavella ens porten el seu combat particular en aquest reportatge.

 

 

 

3346

EDITORIAL

Els darrers anys els avenços i retrocessos en polítiques LGTB al món són molts i contradictoris entre si. Mentre hi ha països que han fet, i segueixen fent, passes endavant en el reconeixement de drets de ciutadania plena per al col•lectiu segueixen havent molts països que penalitzen, persegueixen, condemnen les persones LGTB.

Segons el darrer informe anual de la ILGA (International Gai & Lesbian Association) sobre la situació mundial del col•lectiu 76 estats segueixen criminalitzant el col•lectiu. Al mateix títol de l’informe és il•lustratiu d’aquesta situació “Homofòbia d’Estat. Un estudi jurídic mundial sobre la criminalització, protecció i reconeixement de l’amor entre persones del mateix sexe”. És evident que, també, molts altres estats han fet reconeixements importants: Argentina, Brasil… però a molts encara la LGTBfòbia d’estat és molt preocupant, es legalitzen, i promocionen, actes criminals per combatre l’amor entre persones del mateix sexe o amb una identitat de gènere diferent a la normativa.

En aquest sentit, és important conèixer –l’informe anual d’ILG és un element imprescindible- aquestes situacions però també denunciar-les i combatre-les. A Catalunya el col•lectiu LGTB ha creat la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, LGTBcat, per tal de reivindicar de forma unitària la llei de drets de les persones LGTB i per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia, una demanda històrica del col•lectiu. A nivell internacional altres iniciatives de denúncia de la LGTBfòbia són liderades per institucions públiques, tenim algun exemple recent.

L’ajuntament de Reykjavik ha trencat l’acord d’agermanament amb el de Moscou. Aquest trencament es produeix en relació a la política de Rússia contra el col•lectiu LGTB. L’acord de trencament de l’acord s’ha pres des de l’Ajuntament i en coordinació amb l’Oficina de Drets Humans i la fiscalia. Un clar compromís institucional en la lluita contra la LGTBfòbia que cal destacar.

3951

El moviment LGTB català es pot felicitar, i el felicitem nosaltres: han aconseguit tirar endavant un projecte de llei pels drets de les persones LGTB i l’eradicació de la LGTfòbia que, en principi, no comptava amb el suport del principal partit del Govern (CiU). De fet, tenien una altra proposta pròpia que no s’ha arribat ni a tramitar. Un impuls rebut pels partits d’esquerres amb el vist-i-plau de Ciutadans i, finalment, també de Convergència i Unió que no presentarà cap esmena a la totalitat, cosa que sí faran des del Partit Popular, tot i que havien recolzat la tramitació. Una gran victòria: el moviment LGTB no només ha estat el principal reprendre d’aquesta iniciativa legislativa -que parteix de tota la feina realitzada al respecte en la legislatura del 2006 al 2010- sinó que a més ha sumat, ni que sigui parcialment al Govern.

El col·lectiu LGTB està fent història, no només de Catalunya, arreu del món. Anem a aprovar de les primeres, sinó la primera, legislació específica que vol regular els drets del col·lectiu i la protecció legal per combatre l’homofòbia. A més, la llei fixarà mecanismes reguladors, polítiques al respecte i crearà organismes específics. Si més no, aquest és el contingut de l’actual projecte. L’associacionisme LGTB català té, per primer cop a la història, unitat d’acció a partir de la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, LGTBcat, la qual cosa li dóna una gran força. El proper 17 de juliol s’obre la ponència parlamentària que ha de debatre la llei pels drets de les persones LGTB i per eradicar la LGTBfòbia. IDEMTV no hi faltarem. Encara queda camí, i no podem cantar victòria, però no ens podem estar de felicitar a la plataforma LGTBcat i al col·lectiu sencer. Permeteu-nos celebrar aquests pasos endavant, tot i que quedi encara un bon tros.

 

 

 

 

3735

La Comissió Unitària del 28 de juny havia convocat, com cada any, una manifestació per dissabte a les 18.30 de la tarda i que començava a Plaça Universitat. El recorregut va finalitzar amb la lectura d’un manifest a la Plaça Sant Jaume que aquest any se centrava en la reivindicació d’una llei específica contra la LGTBfòbia que és la de tot el moviment organitzat en la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, LGTBcat. El lema d’aquest any va ser “Per un país lliure de transfòbia i homofobia”, sota el qual van desfilar pels carrer més cèntrics de la capital catalana -Pelai, Rambla i Ferran- milers de persones, 10.000 segons els organitzadors, repetint xifres d’anys anteriors. L’esdeveniment es va desenvolupar en un ambient festiu i lúdic, entre crits en favor de la llei específica contra la LGTBfòbia i els que reivindicaven la diversitat afectivo-sexual. El dia anterior, el divendres, s’havien produït també manifestacions i concentracions a Lleida, Tarragona, Sitges i Girona.

 

 

 

Joana López, vicepresidenta del Consell Nacional LGTB de Catalunya, va ser l’encarregada de llegir el manifest de la Comissió Unitària 28 de juny. La seva lectura feta amb un to emotiu i reivindicatiu va ser rebuda amb aplaudiments.

 
Manifest íntegre:

 

 

Es va tancar l’acte amb un minut de silenci en record de Clément Méric, l’antifeixista assassinat recentment a París i amb crítiques a la redada policial que havia patit un local d’ambient just el dia anterior.

6664

Iñigo Lamarca és l’Ararteko o síndic de greuges del País Basc des de 2004, una posició institucional des de la qual ha abordat, entre moltes altres, la qüestió de la diversitat sexual. Lamarca és també conegut per ser un destacat activista LGTB basc. Va ser fundador i president de l’Associació de Gais i Lesbianes del País Basc -GEITHU- i també dirigent a la Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Transexuales y Bisexuales (FELGTB). Parlem amb ell, com un dels referents del moviment LGTB, dels avanços i retrocessos dels drets del col·lectiu i de com valora l’actual la proposta de llei contra la LGTBfòbia que impulsen les entitats catalanes. Lamarca va participar el passat maig en el debat “Els Drets humans LGBT: Avancen o retrocedeixen?” organitzada pel grup Amics Gais.

 

 

 

En un informe de l’Ararteko basc es va detectar que entre un 15-20% dels menors entre 8 i 16 anys manifestaven conductes homofòbiques”

“Tan important com les lleis és que totes les forces polítiques es consciencien que calen polítiques públiques per al col·lectiu LGTB”

“És necessari posar cara a l’homosexualitat i la transsexualitat, perquè la LGTBfòbia s’alimenta dels prejudicis i el desconeixement”

3304

En l’última setmana s’han produït multitudinàries protestes a Brasil. El Movimento Passe Livre havia clamat contra la pujada del preu del transport públic en un context de despeses milionàries en esdeveniments esportius internacionals que tindran lloc en aquell país. Les manifestacions han tingut èxit perquè hi ha una sensació generalitzada de corrupció abús de poder per part dels polítics i els més rics. Com el moviment dels indignats al nostre país, això ha derivat ràpidament un moviment de protesta i d’esmena a la totalitat: reclamen més justícia social, uns serveis públics (sanitat, educació i transport) de qualitat i la fi de la corrupció i de les inversions innecessàries i fastuoses. En una setmana han succeït moltes coses: des de videos de Romario sumant-se als manifestants, a altres jugadors com Ronaldo o Pelé que s’han posicionat en contra. També hi ha hagut a São Paulo incidents protagonitzats per l’extrema dreta.

Des d’IDEMTV saludem que els brasilers, com a punts altres pobles, es manifestin per la millora de la qualitat dels seus serveis públics, per un aprofundiment de la democràcia i contra la corrupció. Encara que el que volem és parar la nostra atenció en el fet que aquests manifestants també han protestat contra la proposta de “Cura gay” que legalitzaria les teràpies per “curar” l’homosexualitat, una proposta que ja havia provocat el rebuig dels grups LGTB i d’entitats socials i pels drets civils. Tot un pas enrere per un país que destaca per ser una important destinació del turisme LGTB internacional i que recentment, via judicial, havia legalitzat el matrimoni entre lesbianes i entre gais. Una situació producte de la puixant influència de les esglésies evangelistes en aquell país que arriba fins al govern. L’executiu brasiler, en principi progressista, de Dilma Roussef, que té el Partit dels Treballadors com a principal valedor, necessita el suport parlamentari d’alguns partits de caire religiós.

Aquesta situació ha portat al fet que el president de la Comissió de Drets Humans i Minories del parlament brasiler haja estat un diputat i pastor evangèlic, Marco Feliciano, sota el mandat del qual va ser aprovada en comissió la proposta de “cura gai”. Una iniciativa que segurament es detindrà, segons ha anunciat ja un membre del govern presidit per Roussef, en la Comissió de Justícia del parlament brasiler. Amb tot, des d’IDEMTV entenem que els drets del col·lectiu LGTB van molt més allà de jocs d’aritmètica parlamentària i formen part d’una línia vermella que polítics amb principis no poden depassar. Amb els drets no es juga i demanem que es retiri aquesta proposta. Encara que en això, nosaltres anem més enllà i demanem la “cura” i la prevenció de la LGTBfobia a Brasil i a tot el món: el que es fa incloent la diversitat sexual en l’educació.

 

4569

Hi ha persones que pensen que, malgrat que l’OMS,ara ja fa 23 anys, va eliminar l’homosexualitat del llistat de malalties mentals, ser homosexual… ser Lesbiana, Gai o Bisexual és una malaltia ( i no diguem de la transsexualitat, que es considera encara trastorn de la personalitat).

En base a aquesta falsa creença s’ofereixen cures en clíniques de luxe, s’editen llibres, falsos profetes, pedagogs i metges fan negoci a l’entorn de la “cura” de la malaltia, enganyen el personal, l’adoctrinen i humilien, però no aconsegueixen que accepti la seva pròpia sexualitat o, en tot cas, aconsegueixen que renegui a partir d’estratègies de tortura psicològica més pròpia de camps de concentració que no pas de societats sanes.

En aquest viatge troben el suport de polítics conservadors i ultracatòlics que, digui el que digui la ciència, digui el que digui la societat, pensen que cal eradicar l’homosexualitat i tractar-nos com a persones malaltes. En el cas de persones amb SIDA i persones trans, el cas s’accentua en molts països i l’exclusió social és altíssima.

Moltes persones es juguen la vida en la reivindicació de drets per al col·lectiu i moltes se la juguen pel sol dret de ser, com és el cas de Zulema, una jove estudiant de psicologia equatoriana a la que el passat mes de març van segrestar i torturar pel sol fet de ser lesbiana. Però aquest segrest va ser el final d’una sèrie d’intents de curació, per part de la seva família, quan ella els va confessar el seu lesbianisme. Primer amb tractaments psicològics i espirituals, després dels quals Zulema va marxar de casa i va començar a conviure amb la seva companya. A partir d’aquí va començar l’infern d’amenaces que acabaren amb el seu segrest i internament en una clínica de recuperació en la que, durant 20 dies, la obligaren a teràpies “curadores” de la seva “malaltia”. Zulema va ser alliberada gràcies a la repercussió pública i l’activisme LGTB, però quantes Zulema hi ha arreu?

Organitzacions conservadores i ultrareligioses segueixen intentant “curar” l’homosexualitat, una forma de dir que volen eradicar la diversitat a qualsevol preu i encara que sigui sota tortura. Possiblement la malaltia social de la LGTBfòbia és la que necessita cura, remei i eradicació, aquesta si.

Fa uns mesos Salt ens va sorprendre quan va ser el primer municipi català “lliure de LGTBfòbia”. El seu ajuntament ha estat pioner en aprovar una normativa cívica i de convivència de ámbito local que incloïa per primer cop la penalització de conductes LGTBfòbiques. La novetat no va ser només aquesta, sinó que fos un consistori amb un alcalde de Unió Democràtica de Catalunya, el líder nacional de la qual ha fet nombroses declaracions LGTBfòbiques, el que s’aprovés la penalització de conductes en contra del col·lectiu LGTB. Es de suposar que el mateix Josep Antoni Duran i Lleida seria penalitzat per la normativa aprovada per un alcalde del seu partit si fes les seues manifestacions LGTBfòbiques a Salt. “Una flor no fa primavera” i a Unió encara hi ha molts que s’oposen als nostres drets. Això sí, no deixaré d’assenyalar quan es produeixen aquestes excepcions i menys si són positives.

Encara resulta més sorprenent no ja que això passe per primer cop en un ajuntament liderat per Unió, sinó que les forces progressistes no hagen impulsat abans regulacions similars als centenars de consistoris catalans en què han governat en els darrers anys. Ni tan sols va passar a l’emblemàtic consistori de Barcelona, governat durant 32 anys per majories d’esquerres. Potser va ser perquè hi van prioritzar altres polítiques destinades al col·lectiu. S’ha de reconèixer que en l’impuls de polítiques específiques i transversals per a les persones LGTB i la creació d’organismes de participació per a les entitats, tant el govern progresssista de la capital catalana com el de la Generalitat han estat pioners a Europa i arreu del món. Estic parlant dels Programes LGTB de Barcelona i de Catalunya i dels consells municipal i nacional LGTB que han permés a les associacions participar del disseny d’aquestes polítiques. Només afegesc, que sobta que una eina tan propera a la LGTBfòbia més quotidiana com una normativa municipal de convivència, no s’haja impulsat fins el 2012, quan molts ajuntaments porten anys amb aquests reglaments aprovats.

La norma aprovada a Salt aborda altres àmbits que probablement serien més polèmics, però el que m’ha semblat més destacable, en un mitjà especialitzat en temàtica LGTB com IDEMTV, és la novetat que suposa que una normativa d’àmbit loca regule aquest aspecte.

Precedent per a una llei contra la LGTBfòbia?

La notícia es va fer pública enmig del debat per que el Parlament de Catalunya legisle en contra de la LGTBfòbia, promogut per les entitats LGTB que va aconseguir que una majoria de partits polítics signessin un compromís electoral al respecte. S’ha de tenir en compte que, prèviament, el Govern “tripartit” va deixar enllestit un projecte de llei que no va ser aprovat per l’executiu presidit per Artur Mas entre 2010 y 2012. En aquest sentit, l’exemple de Salt podria sentar precedent i ser un referent a seguir tant en política municipal com en la d’àmbit nacional. Però, està encara per veure.

En l’actualitat, la proposta de llei contra la LGTBfòbia té, amb matisos, el suport de la gran majoria de la cambra legislativa catalana, com s’explica al reportatge, Una llei contra l’homofòbia sense el govern? Els partits d’esquerres segueixen els plantejaments del moviment. CiU proposa un matís: vol la LGTBfòbia incloure en una llei per la igualtat de tracte que tingui en compte altres col·lectius. Per a les entitats que hi haja una llei especifica és una aposta per visibilitat de les persones LGTB i de la lluita contra la seua discriminació. Tot i la LGTBfòbia encara present a Unió, s’ha de reconèixer que Convergais han contribuït a que l’actual partit de govern, si bé no arribe als plantejaments del moviment LGTB, sí que s’aproxime i tinga una actitud més oberta. Per primera vegada a la història hi ha un conseller obertament gai i la consellera de Benestar Social i Família aposta pels drets del col·lectiu, tot i que de forma diferent al moviment.

El context favorable hi és, però que s’aprovi finalment la llei és una qüestió de voluntat política. I el que s’ha aprovat a Salt fa més evident que és una qüestió de voluntat, principalment del partit del govern. De voluntat de perseguir i prevenir les conductes LGTBfòbiques per assolir una societat més igualitària. I Salt ha esdevingut un exemple que això és possible.

 

L’autor d’aquest article d’opinió és periodista i ha treballat tant en mitjans de comunicació, com en comunicació corporativa i 2.0.
A més, és Valencià de naixement i barceloní per decisió pròpia. Per una altra banda, ha participat de diferents moviments associatius LGTB i ha col·laborat en diversos mitjans especialitzats en temàtica LGTB i amb el llibre “La història del moviment gai a la clandestinitat del franquisme”, d’Armand de Fluvià.
Actualment participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

IDEMTITATS

6454
Gabriel J. Martín està especialitzat en psicologia gai o gay affirmative psychology una disciplina que estudia i aborda les diferents especificitats que té el...

LLIBRES DE L'ARMARI

9489
Els “Homonots” són aquells homes “homos” que han anat més enllà dels seus interessos personals, immediats i petits i han mirat pel col·lectiu homosexual...
res a amagar d'anna boluda

ARTICLES D'OPINIÓ

20534
Gairebé et conec, Alan. M'havien proposat visitar-te fa un parell de setmanes per animar-te una mica. Per explicar-te el molt que es lliga quan...