A l’entorn del 28 de juny es porten a terme infinitat d’activitats arreu. Una de les iniciatives culturals més alternatives és el TransArt Cabaret. Pol Galofre, de Cultura Trans, ens explica aquesta aventura de visibilitat, reivindicació i de voluntat.
Poder sembla que no ens pertoca a nosaltres el tema, però ho trobem interessant.
El darrer cap de setmana a la final de copa de futbol entre l’atlètic de Bilbao i el Barça la xiulada a l’himne espanyol va ser espectacular. Malgrat els decibels de la megafonia no es va poder sentir l’himne.
Aquesta xiulada està sent llargament discutida, no ens toca a nosaltres jutjar en aquest editorial, o si?
De forma gairebé immediata a la xiulada el Govern espanyol ja va presentar una querella. En poques hores l’audiència nacional va desestimar-la. Poques hores després ja s’estava plantejant la necessitat d’un canvi legislatiu que no permetés la llibertat d’expressió pel que fa als símbols de l’estat, poques hores després la comissió antiviolència al futbol ja ha actuat… i encara podríem seguir ampliant la llista.
Pocs problemes semblen haver si el centre de la política és aquest, mentre la precarietat augmenta, les dones segueixen sent agredides, maltractades i assassinades i les agressions a lesbianes, gais, trans, bisexuals… es toleren malgrat el codi penal i les lleis aprovades (encara sense desenvolupar)
I… només una pregunta… us imagineu la mateixa preocupació, centralitat i celeritat en un cas d’agressió LGTBfoba? És només una pregunta.
Fa uns dies el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha avalat els Estats de la UE que prohibeixen donar sang a les persones homosexuals, un aval que empara la discriminació.
Sembla que les persones del col·lectiu LGTB som proclius a a les malalties de transmissió sexual, que només ho som les persones LGTB i que el fer de ser heterosexual ja és, en si mateix, garantia de vacuna.
S’obvia, per exemple, el fet que la vacuna contra una malaltia infecciosa greu com és la SIDA, porta anys d’inversió de recerca científica sense resultats encara. S’obvia, també, que en les relacions heterosexuals el risc de transmissió de malalties de transmissió sexual, entre elles també el virus del VIH, és un risc alt i que ha anat en augment el sexe heterosexual sense protecció. S’obvia el que ajuda a amagar la veritat i el que dona arguments a la ignorància.
Es retalla en mitjans sanitaris, no es garanteixen controls sobre la sang donada i s’augmenta l’estigma sobre el col·lectiu. La UE avala, amb aquesta sentència permissiva la discriminació i es manté la ineficàcia en els controls sanitaris.
Una molt mala notícia a les portes del 17 de maig, dia de lluita contra la LGTBfòbia.
Extremadura ha aprovat per unanimitat una nova llei pels drets de les persones LGTB. És la Llei d’Igualtat Social de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transgèneres, Transsexuals i Intersexuals, i de polítiques públiques contra la discriminació por homofòbia, lesbofòbia, bifòbia i transfòbia.
Es tracta de la tercera de l’Estat espanyol, després de la de Catalunya i de Galícia. La gallega no compta amb un règim sancionador, un element clau per fer complir la llei, la qual cosa la converteix en poc més que una declaració d’intencions. La catalana ha estat la primera en l’àmbit espanyol que compta amb sancions en cas d’incompliment tot i que aquestes són només de tipus administratiu ja que les competències en altres àmbits estan en mans del govern espanyol. A més, la llei aprovada pel Parlament contempla polítiques públiques en favor de la dels drets del nostre col·lectiu.
La llei extremenya també conté en el seu redactat un règim sancionador així com polítiques públiques i aborda accions en l’àmbit sanitari, educatiu, de memòria històrica, la creació d’un observatori contra la LGTBfòbia, protocols d’actuació policial, formació a funcionaris -especialment policies, educadors i sanitaris- i suport a tots els actes de visibilitat.
L’aprovació d’una llei no és la fi d’una reivindicació encara que siga una fita important. Amb tot, el moviment LGTB deu vigilar el compliment i el seu desenvolupament. Desitgem sort en aquest camí als companys d’Extremadura i aprofitem per demanar un desplegament efectiu a Catalunya.
Fa pocs dies es va filtrar que s’hi havia enviat un correu intern de l’empresa que gestiona el Metro de Madrid en el qual es recomanava incrementar la revisió de bitllets a músics, captaires i gais. Una iniciativa que semblava inspirada a les lleis de Peligrosidad Social i de Vagos y Maleantes que van reprimir a col·lectius considerats marginals durant el franquisme, entre ells a les persones LGBT. Siga com siga, es tracta d’una situació que ens recorda que els drets que hem aconseguit són molt recents i que la LGTBfòbia encara està present i adquireix formes cada vegada més subtils. Per exemple, els defensors d’un llibre que afirmava que l’homosexualitat era una malaltia que es podia curar s’aferraven al discurs de la llibertat d’expressió o la llibertat d’elecció individual. Una total aberració del significat real d’aquests dos drets.
Per sort, el moviment LGTB també està present i té molta força i compta amb el suport de la majoria dels mitjans de comunicació que s’han fet ressò d’aquesta situació clarament discriminatòria. COGAM, l’entitat LGTB més important a Madrid, va convocar diferents actes de protesta en el Metro i fora d’ell, en contra d’aquest correu intern LGBTfòbic.
De tot açò, traiem dues conclusions des d’IDEMTV. Ens reafirmem que són necessàries lleis que protegesquen i consoliden els nostres drets. No tenim prou amb que cada vegada que hi ha una discriminació, el moviment i els mitjans estiguen vigilants i reaccionen, malgrat que és absolutament necessari. Hem de tenir drets i hem de poder reclamar-los via legal, a les institucions i hem de poder imposar sancions a les persones LGTBfòbiques. D’altra banda, constatem que encara és necessària molta pedagogia social per a eradicar la LGTBfòbia de la nostra societat. Hem de treballar per a consolidar l’acceptació social i els drets que hem aconseguit per a fer que el risc de ressorgiment de la LGTBfòbia siga cada vegada més difícil.
El resultat final és satisfactori: s’ha cessat al responsable de l’esmentat correu electrònic. I la conclusió clara: hem de seguir atents i atentes, i hem de seguir treballant.
Una parella gai que va patir una agressió per presumpta LGTBfòbia a Andalusia han hagut d’aguantar que el jutge no només no la investigue sinó que els acuse d’exhibicionisme i d’agressions. Un fet tan increïble com criticable. Pot un jutge imputar a una parella de denunciants per agressió LGTBfòbica per exhibcionisme? No és un reforçament de la LGTBfòbia que estan patint, el ninguneig que estan patint les víctimes? És admissible això?
A Catalunya tenim una llei contra LGTBfòbia. És important tenir eines legals per protegir i garantir els drets del nostre col·lectiu. Però igual d’important és la reacció dels jutges, en aquest cas, i de qui haja d’implementar aquestes lleis (siguen genèriques o específiques com el cas de llei contra la LGTBfòbia). I en això és en allò que falla la justícia andalusa, si més no en el cas citat. I qui sap si això també passaria al nostre país.
Hem de treballar la sensibilitat dels diferents estaments que han d’aplicar la garantia dels nostres drets. Tal i com en casos de violació alguns jutges masclistes veien com a atenuants que dugués minifaldilla perquè “anava provocant”, l’exhibicionisme pot ser una argument LGTBfòbic.
Hi ha molta feina feta i, malauradament, molt feina per fer. Entre ella la denúncia pública de casos com el d’aquesta parella agredida a platges andaluses. És inadmissible el tracte rebut i el moviment LGTB els ha de donar tot el seu suport. Des d’IDEMTV els volem donar el nostre.
EDITORIAL
El president d’Uganda, Yoweri Museveni, va promulgar el passat dilluns 24 de febrer, una llei antihomosexual que prohibeix qualsevol promoció i manifestació de l’homosexualitat i insta a denunciar les persones homosexuals.
Aquesta llei promulga la LGTBfòbia de forma oberta i coberta per un allei que atempta contra els drets humans fonamentals. Aquest fet, així com la violència social contra les persones LGTB que ja afectava el país, ha fet que la comunitat internacional es manifestés contrària i ha indignat la comunitat LGTB arreu.
Els drets de les persones LGTB són drets fonamentals, recollits a la Carta de Drets Humans són vulnerats per aquesta llei, que legalitza la delació i la violència contra el col·lectiu. Museveni s’afirma sota un nacionalisme exacerbat i histèric front a occident. Vulnera també el que recull l’Organització Mundial de la Salut quan afirma que les persones homosexuals són persones malaltes.
Museveni vol consolidar el seu poder a partir dels prejudicis socials, i ho fa sobre el dolor de moltes persones. La violència que pateix el col·lectiu LGTB a Uganda, així com l’exclussió social, posen davant dels ulls del món la situació en que es troben milions de persones arreu del món. Fa pocs dies era Rússia, ara és Uganda, la violència pren forma i suport institucional. Les lleis es fan a mida de persones malaltes d’odi que volen excloure i matar aquelles persones que no tenen cap delicte, amb l’únic crim d’estimar una persona del seu mateix sexe o tenir una identitat de gènere diferent.
Avui plorem per Uganda, per la bona gent d’Uganda, per les persones LGTB d’Uganda que veuen trepitjats els seus dres i legalitzada la causa del seu patiment.
EDITORIAL
El Govern espanyol ha tornat a denegar l’asil polític a una persona LGTB, aquest cop Carine, una dona camerunesa que ha estat “acusada” de lesbiana al seu país i que s’enfronta a una pena de cinc anys de presó, segons denuncia la FELGTB. La mateixa entitat recorda que fa poc més d’un mes l’activista transsexual panamenca, Yasira, va veure com es rebutjava la seua petició d’asil amb l’argument que en aquell país la transsexualitat ja no era delicte. El govern espanyol ignorava els informes favorables de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) como de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR). El cas de Carine és encara més evident ja que s’enfronta a una pena de presó al seu país, amb la qual cosa s’incompleix la pròpia llei espanyola d’asil que inclou la persecució política per orientació sexual i identitat de gènere com una de les causes que permet ser refugiat. Tot i que no ha trascendit tant com les polèmiques declaracions sobre el matrimoni igualitari i la “pervivència de l’espècie”, Jorge Fernández Díaz, el ministre d’Interior, és el responsable polític d’aquestes denegacions: un personatge que ha demostrat clarament la seua LGTBfòbia. Des d’IDEMTV reclamem que una persona suposadament d’“ordre”, com se sol dir, com el ministre d’Interior deixe de fer el que li ve en gana i es dedique a complir la llei per la qual es regeix l’estat de dret. En aquest cas les lleis del matrimoni LG, que compta amb amplis suports socials, polítics i judicials i la d’assil, que permet protegir-nos d’LGTBfobs com ell.
Nous suports a la llei contra la LGTBfòbia
La llei contra la LGTBfòbia ha sumat aquesta setmana passada el suport de les dues centrals sindicals majoritàries a Cataluynya : Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors. En aquest sentit, els dos sindicats han demanat que es possi l’accent en l’àmbit laboral i en el mobbing LGTBfòbic. Des d’IDEMTV ja vam denunciar a una editorial la Desprotecció contra la LGTBfòbia laboral. També hem abordat el tema a l’entrevista de la setmana l’experta en dret laboral Chelo Chacártegui ens va explicar les discriminacions que pateix el col·lectiu LGTB en aquest àmbit. La necessitat d’aquesta llei s’apropa cada cop més al clamor social, ja que suma el suport de la majoria de les forces polítiques del Parlament català (tot i que amb matisos) i no tindria, a hores d’ara, cap vot en contra de la qual cosa ens alegrem.
Més oferta, més pluralitat
Durant la darrera setmana santa s’han celebrat diferents esdeveniments d’oci vinculats amb els autoanomenats “óssos” o “bears”. Des d’IDEMTV hem informat dels dos esdeveniments, un dels quals és nou i pretén perdurar tot l’any. Alhora en els darrers mesos també estem veient com l’oferta d’oci de creuers s’amplia. Fins ara només hi havia per a gais (amb un determinat perfil) i aquest any se n’organitzen també per a “bears” i lesbianes. Un altre espai, que hem cobert informativament des d’IDEMTV, és el de l’esport LGTB: tant el Donasport com el dia internacional contra la LGTBfòbia a l’esport o la tasca de Panteres Grogues en aquest sentit. El de l’esport és un àmbit de socialització alternatiu que creiem que cal potenciar. Hi ha molts més exemples com el grup excursionista del Lambda, la Penya del Barça LGTB o el grup d’Eurovisió, entre molts altres. El nostre col·lectiu necessita de llocs de trobada on visibilitzar-se, cal que aquests siguin el més plurals possibles tant en públics com en motivacions.
El nostre col·lectiu ha hagut de lluitar pel reconeixement de la diversitat, en aquest cas sexual, però també hem de tenir cura de la pluralitat interna del nostre propi col·lectiu. L’existència d’una amplia oferta d’oci i espais de socialització (esports, creuers, locals d’oci, espais de cultura i adaptats a la varietat de públic que tenim) mostra que, tot i el que queda per fer, el col·lectiu LGTB està en el camí de la maduresa: no només reclama diversitat sinó que la reconeix internament i en genera els espais.
Anterior
