Etiquetes Entrades etiquetades amb "lesbianes"

lesbianes

2463

Estem en estiu i res millor que fer un viatge per conèixer gent, canviar d’aires i desconnectar. Entre les moltes opcions que tenim hi ha la de fer un creuer entre els quals hi ha el primer creuer destinat a lesbianes del continent Europeu: The L Cruise. El primer dels dos que s’han organitzat va sortir des de Barcelona, a finals de juny i al setembre tornarà a sortir un altre creuer, aquest cop des de Málaga. Un creuer que s’esperava amb il·lusió per part de les passatgeres.

 

El projecte The L Cruse ha estat impulsat per Bollo and Butter, Caramelo Productions i Multicolor Viajes i ha comptat amb el suport de marques com ara Desigual i també d’institucions com la Junta d’Andalusia.

2891

A principis d’aquesta setmana la ministra de Sanitat, Ana Mato, va anunciar que limitaria el dret a la reproducció assistida aquelles dones heterosexuals amb parella i problemes de fertilitat seva o de la parella masculina per manca de recursos econòmics. Les paraules de la ministra han tingut el rebuig d’entitats lèsbiques però també del moviment LGTB en ple i del moviment feminista. Tots ells l’acusen de voler imposar, amb l’excusa de les retallades, un model de família tradicional ignorant la diversitat familiar que existeix i que aquesta és acceptada per una immensa majoria de la població. Aquesta mesura, que encara és només una proposta, suposaria d’aprovar-se, un dur cop al dret de les lesbianes a formar una família. Mentre el Parlament català ha aprovat aquest dijous una proposta per mantenir aquesta prestació a Catalunya, tot i que amb el vot en contra de CiU i PP.

 

 

2346

El PP ja no sorprén, pero indigna. S’ha tret la máscara. Sí, permet el matrimoni entre gais i lesbianes i l’adopció, però posa obstacles a la reproducció assistida si les protagonistes són lesbianes o dones heterosexuals que no estiguen casades. Ana Mato, ministra espanyola de Sanitat, proposa canviar la llei que regula aquest sistema de reproducció i ho ha fet per retallar drets. La nova disposició que restringiria l’accés a la reproducció assistida és lesbofòbia perquè fomenta l’odi a les lesbianes i a que aquestes puguen desenvolupar els seus drets reproductius com sí que pot fer una dona heterosexual i, això si, casada. Sembla que els hi faci ràbia que les dones puguen regular quan i com volen ser mares i més si són lesbianes i/o soles. Masclisme i lesbofòbia se sumen en una proposta canvi normatiu, una retallada que està “assistida” per l’Església i el sectors més ultradretans de la societat espanyola.

Els populars fa temps que han perdut el nord. Barcenas i la crisi els tenen desconcertats buscant motius per distraure els ciutadans. La lesbofòbia pot ser una bona motivació per mobilitzar el seu electorat més “fatxa” que li demana “guerra” i mantindre’l distant dels escàndols que afecten el principal partir de centre dreta espanyol. Cal recordar, però, que els del PP no van de cara. Són experts en dir una cosa i la contrària en menys d’un dia de diferència sense que els tremole el pols. Poden dir-te que ells estan en contra de l’estigmatització del col·lectiu LGTB i estigmatizar-lo dos dies després. Però el moviment LGTB està ahi per treure’ls la careta. Des d’IDEMTV us animem a acudir a la protesta convocada avui contra aquesta modificació lesbófoba a Barcelona i a totes les que es convoquen en contra d’aquesta nova discriminació.

Però si ja teniu el matrimoni i l’adopció! Què més voleu ara? Vols dir que cal encara aquesta manifestació? Aquesta desfilada amb els vostres crits i el vostre exhibicionisme? No en feu un gra massa ja?

I les respostes a tanta pregunta simplista i gens meditada són:

Volem la igualtat. No ha de ser tan difícil d’entendre.

Sí, és totalment necessària aquesta desfilada manifestació. I encara l’hem de fer més grossa!

I no, no en fem un gra massa.

Mentre hi hagi persones que neguen a les lesbianes , gais i transsexuals la dignitat i la igualtat, haurem de seguir recordant i reivindicant els fets d’Stonwell. Mentre la nostra societat pugui atorgar o treure drets a les persones, en funció de la seva orientació i opció sexual haurem de fer sentir la nostra veu. I fem sentir la nostra veu com millor ens sembla. Aconseguint pactes parlamentaris que després de mesos de feina permeten entrar al Parlament de Catalunya la primera llei contra la LGTBfòbia del món, i una vegada més, amb els vots en contra només del PP: 110 contra 17. Fem sentir la nostra veu denunciant en els mitjans de comunicació el bullying homofòbic a les escoles, l’assetjament que encara pateixen les i els adolescents i joves LGTB quan surten de l’armari i fan saber a les amigues i amics i al món, que estimen i se senten atretes i atrets per algú del seu mateix gènere. Fem sentir la nostra veu perquè encara és difícil que un pare o una mare s’il·lusioni i s’alegri quan la seva filla o fill LGTB els diu que té nòvia o novio. Fem sentir la nostra veu en trobades i encontres que enforteixen els nostres vincles i diuen al món que existim i que som felices tal com som. I també, és clar! fem sentir la nostra veu sortint al carrer i manifestant-nos i desfilant amb pancartes i banderes, amb música i amb eslògans, amb carrosses i festa, i amb trenets carregats de criatures amb els colors de l’arc de Sant Martí (que per cert, per moltes criatures són els colors de les famílies, de les famílies FLG és clar!).

I avui hem de fer sentir la nostra veu també, perquè a Espanya, una ministra, segueix mantenint que el ser lesbiana és motiu suficient d’exclusió a les prestacions de la seguretat social. Les lesbianes, afirma la Ministra de Sanitat Ana Mato, no tenim dret a accedir a la reproducció assistida si volem ser mares. Les dones solteres tampoc.

Una vegada més cal formar part del model majoritari, sent família heterosexual i biparental. O sigui, una família formada per una mare i un pare. De fet, resulta que es contempla només un únic model de família. Encara que resulta, i potser la senyora Ministra no ho sap?, que a Espanya des del juliol del 2005 les parelles lesbianes ens casem i tenim fills compartint la parentalitat, o sigui, que dues dones formem família davant la llei. I la formem davant la llei des del 2005, perquè abans, i des de sempre en la nostra quotidianeïtat, ja ho havíem fet.

Tinc tres fills, una filla i dos fills, i sóc mare des d’abans del 2005. I si no que els ho preguntin al meu gran que ara amb 18 anys, o la noia amb 15, o el petit amb 10, són molt conscients que des del primer moment han tingut dues mares; encara que també saben del cert que les dues mares en són davant la llei des del 2005 només. I saben també molt bé els motius d’aquest buit legal en les seves vides, i saben de les inseguretats i la lluita, i la victòria posterior. Però també saben de l’existència de senyores i senyors que voldrien tornar-los a dur a l’anonimat, que els voldrien prendre els seus cognoms i prendre també el que les seves mares els han aconseguit i la societat els ha atorgat per llei.

Que el març del 2005, el Parlament de Catalunya aprovés l’adopció conjunta per lesbianes i gais va ser un pas immens cap a la igualtat i el reconeixement. No era només que a partir d’aquell moment una parella de noies i nois, podia començar a imaginar la seva pròpia família, podien començar a bastir el seu projecte de maternitat o paternitat conjunta amb il·lusió i igualtat. És que a més a més, totes les nenes i nens que ja existien en el sí de families de dues dones o dos homes, passarien a tenir legalment dues mares o dos pares. Vaig poder demanar el permís de maternitat pels meus tres fills, tots tres alhora és clar, perquè resultava que em convertia en mare legal de família nombrosa de cop!.

I que tres mesos més tard, el juny de 2005, el Congrés de diputades i diputats aprovés el matrimoni igualitari per a lesbianes i gais, va ser la culminació del reconeixement dels nostres drets. Ens podíem casar!. Vam deixar de ser ciutadanes i ciutadans de segona. I això que es diu tan ràpid és una sensació de dignitat, de plenitud, d’orgull, d’alegria i de victòria immens, que et canvia la vida.

Sabíem de tota manera que quedaven serrells. Algun que altre forat negre en la igualtat, al que havíem hagut de renunciar per aconseguir el més gros. I la igualtat en l’accés de les lesbianes a les tècniques de reproducció assistida n’era un. Cada comunitat autònoma aplicava la norma com millor li semblava. I així teníem per exemple que a determinats hospitals públics del País Valencià, malgrat el govern del PP, ens podíem inseminar per la seguretat social. I en canvi a Catalunya, tant amb el govern tripartit d’esquerres, com amb CiU, no. Considerar el factor d’esterilitat o d’infertilitat de la parella entre dues dones es veu que no és suficient. Que un home i una dona entre sí siguin infèrtils és motiu per entrar a les llistes d’espera de la reproducció assitida. Però que dues dones entre sí, o una dona sola, per la seva situació no puguin engendrar per sí mateixes, no és motiu per tenir els mateixos drets. Seguim tenint per tant, famílies de primera i famílies de segona.

Tampoc vam aconseguir que s’acceptés la pressumpció de maternitat. Quan una dona està embarassada, n’hi ha prou que digui el nom d’un home perquè aquest sigui considerat el pare de la criatura, sense cap comprovació. Si ella diu que l’és i ell ho ratifica, és el pare a tots els efectes. Quan una dona està embarassada, no n’hi ha prou que la seva dona digui que n’és la mare. Només podem ser mares dels fills de les nostres dones si aquest fill o filla ha estat concebut per tècniques de reproducció assistida en una clínica, i hem signat el consentiment a l’ús d’aquestes tècniques. O bé, si adoptem els fills de la nostra parella. Una vegada més un motiu més per no descansar, per seguir en la lluita, per exigir l’acompliment de la igualtat per a totes les persones, sigui quina sigui la nostra orientació sexual.

Però és que ara a més a més, el Ministeri de Sanitat pretén fer-nos creure que aquesta discriminació purament ideològica, és una retallada per motius econòmics. Altres règims, totalitaris, també van començar retallant drets a les minories argüint motius econòmics, mentre atiaven així el foc de la intolerància i l’odi, sembrant el terror a Europa i escribint una de les pàgines més fosques de la història de la humanitat. I això, ara, en ple segle XXI, si que no és admissible de cap manera!

Com diu un bon amic, “la negació de la ministra a l’ús de les tècniques de reproducció assistida a les parelles lesbianes i les dones soles, seria equilibrada si a les parelles heterosexuals els recomanés en cas d’infertilitat de la part masculina, acudir al “butanero”. Altrament és injust i sexista.”

La lluita continua, sí. Malhauradament. I continuarà fins que sigui impensable la discriminació, l’odi, la marginació, i el rebuig per motiu d’orientació sexual, d’identitat de gènere i de diversitat familiar. Continuarem desfilant i manifestant-nos mentre sigui possible que tota una ministra de sanitat exclogui de les prestacions públiques el desig de ser mares de les dones lesbianes. A veure quina és ara la reacció del Consejo Interterritorial de Sanidad. Seguim!

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

2650

L’humor és fonamental com a expressió i com a mitjà de comunicació però és realment la nostra forma de sobreviure? L’humor és també font de discriminació i vexació cap al col·lectiu LGTB, és l’humor LGTBfòbic?

La LGTBfòbia a l’humor és una expressió de la LGTBfòbia social, com qualsevol altre mitjà d’expressió, però tot i així, el col·lectiu LGTB fem de l’humor bandera. Però com fem l’humor? com transgredim les normes que ens permeten riure d’allò que ens discrimina?

L’humor és per al col·lectiu LGTB una forma de lluita i normalització. Allò festiu sempre ha estat lligat al moviment LGTB. Isabel Franc, Mateo Vergara i Josep Maria Portavella ens porten el seu combat particular en aquest reportatge.

 

 

 

4444

MasQue Les és un blog, que té rèpliques en Facebook i Twitter, creat per Pilar Muñoz i que compta amb un any d’activitat al darrere. El seu objectiu és fer de plataforma de difusió de l’oci i esdeveniments culturals destinats al públic de dones lesbianes i bisexuals. I el fet és que ja ha esdevingut un referent entre el col·lectiu lèsbic. En aquesta entrevista parlem amb la Pilar perquè ens ajudi a conèixer una mica millor MasQue Les.

 

 

2957

Barcelona acull entre el 8 i el 18 d’agost el Circuit Festival, l’esdeveniment de lleure vacacional destinat a públic LGTB més important de tota Europa. La capital catalana és una de les destinacions turístiques més importants de l’Estat espanyol, i també ho és del turisme LGTB. És una de les ciutats més visitades de la Mediterrània pel seu clima, per la seva cultura, per la seva història, pels seus monuments o la seva cuina, però també per la visibilitat que el col·lectiu LGTB ha assolit. El Circuit Festival s’ha consolidat amb només sis edicions i que es calcula que pot arribar a dur a Barcelona més de 70.000 turistes LGTB durant l’agost.

 

 

Entre les novetats més destacades, Circuit Festival centra els seus esforços d’aquest any en oferir noves opcions de lleure i arribar al màxim públic possible.

La festa emblema del Circuit és el Waterpark, a la Illa Fantasia, una celebració immensa on es barregen gais, lesbianes, transsexuals i heterosexuals, que aquest any tindrá répliques a diferents espais.

Un públic que ha evolucionat des de la primera edició de 2008 quan van assistir-hi prop de 30.000 persones fins les 70.000 de l’any passat, i que vol anar aproximant-se a la diversitat del col·lectiu LGTB. Un esdeveniment que, a més de visibilitat, aporta un llistat interminable d’històries personals.

2662

Casal Lambda ha organitzat la 18a Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià de Barcelona.

“No king, no queens, just you”, ha estat el lema de la Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià de Barcelona d’aquest any. Una edició especial que celebra el 18è aniversari de l’esdeveniment i que reivindica la llibertat i que ha vist créixer en un 20%, els 6000 assistents de l’any passat. Enguany és destacable la presència del cinema iberoamericà: Argentina, Cuba, Xile i Espanya i que, per primera vegada, es dedica un cicle sencer a la transsexualitat.

 

 

 

La Mostra també ha comptat amb la presència de diferents convidats, autors, actors, i d’altres. En 18 anys el FIRE!! ha evolucionat tant en públic com en el tipus de materials audiovisuals exhibits per temàtiques, tractaments i enfocaments. La Mostra ha comptat amb diferents seccions com ara la de documentals, ficció, educativa, de temàtica transsexual i de cinema asiàtic.

L’Institut Francès de Barcelona continua sent la seu principal de la Mostra, tot i que la Casa Àsia ha acollit un any més el cicle de cinema asiàtic i la FNAC del Triangle ha comptat amb conferències, taules rodones i projeccions obertes i gratuïtes a tota la societat.

Des del cinema d’autor, FIRE!! visibilitza un nou any la realitat LGTB també al cinema, però també reivindica el setè art com una eina per a la reflexió i la crítica, i el cinema d’autor.

Al meu centre salut tinc assignades prop de 1700 persones entre 15 i 100 anys, si apliquem un conservador 8% de població que pot ser lesbiana, gai o transsexual, em toquen 136. Però en canvi només em consta explícitament l’homo-trans-bi dunes 30 persones. En molts casos perquè m’ho han dit les mares o els pares i, sinó, després de preguntar-ho jo en un diàleg que semblava un joc d’endevinalles. Només en tres casos ha sigut per un comentari explícit.

Faré una confessió: una vegada, quan començava, vaig ficar la pota i vaig donar per feta una heterosexualitat en una pacient lesbiana….aix! hem vaig dedicar a analitzar la meva homofòbia internalitzada i vaig començar a preguntar directament a tothom per l’orientació i identitat sexual quan penso que pot ser important. La sensació que tinc és que si no ho hagués preguntat, no m’ho haguessin dit, encara que en la majoria dels casos, la informació era rellevant pel problema pel que consultava.

Perquè no es pregunta més? en la majoria dels casos per la consideració de que és un qüestió íntima, que es en general el que passa amb tot el que tingui a veure amb la sexualitat (també passa amb els diners, per això costa preguntar per la situació econòmica). De vegades perquè ni es contempla la possibilitat, com li passa a altres professionals en altres àmbits. Potser també perquè no tothom sap gestionar la resposta, com passa amb la violència de gènere. De totes maneres crec que també ens hem de preguntar: Perquè no ho diem més?

Tinc una amiga que cada vegada que te un daltabaix amorós va a veure a la seva metgessa de família a plorar una mica i a demanar-li diazepams. No li ha dit mai que és lesbiana, la metgessa tampoc li ha preguntat (la meva amiga és una mica fem i de vegades porta faldilles i tot). Jo li vaig preguntar que perquè no li deia…i em va contestar que es que veia a la seva metgessa una mica conservadora. A mi, que no sóc precisament gens fem, més d’una pacient m’ha preguntat pel meu marit….o sigui, que qualsevol dia, es troba amb la seva metgessa a un bar d’ambient i m’hauré de sentir allò de ‘ay! si yo lo fuera sabido…’.

Jo, a part de ser treballadora del sistema pública de salut, també en sóc usuària, no tinc mútua, i em vaig a les visites i els controls al centre de salut que em toca per barri. A la gine que em fa les revisions cada tres anys, ja li vaig dir que tenia relacions amb dones quan em va preguntar si tenia relacions sexuals. I no va tenir una combustió espontània ni res de res i la visita va tan ricament.

Així que des d’aquest fòrum animo a totes les bolleres a desarmariar-se amb la seva metgessa i infermera de família, matrona o ginecòloga que encara ens trobarem amb alguna sorpresa. Sobre tot perquè ningú farà la revolució per nosaltres. Si en algun cas hi ha una resposta poc adequada per part de professionals de la salut, no dubteu en fer-m’ho arribar.

 

Júlia Ojuel Solsona ha format part del Grup de lesbianes feministes de Barcelona, de la Comissió pel dret a l’avortament i del grup Dona i Salut al Moviment Feminista. És doctora en Medicina i treballa com a metgessa de família a la sanitat pública catalana. Té una filla de 9 anys i una mare de 86. Forma part de la Xarxa de dones metgesses i professionals de la salut.

2544

La Comissió Unitària del 28 de juny havia convocat, com cada any, una manifestació per dissabte a les 18.30 de la tarda i que començava a Plaça Universitat. El recorregut va finalitzar amb la lectura d’un manifest a la Plaça Sant Jaume que aquest any se centrava en la reivindicació d’una llei específica contra la LGTBfòbia que és la de tot el moviment organitzat en la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, LGTBcat. El lema d’aquest any va ser “Per un país lliure de transfòbia i homofobia”, sota el qual van desfilar pels carrer més cèntrics de la capital catalana -Pelai, Rambla i Ferran- milers de persones, 10.000 segons els organitzadors, repetint xifres d’anys anteriors. L’esdeveniment es va desenvolupar en un ambient festiu i lúdic, entre crits en favor de la llei específica contra la LGTBfòbia i els que reivindicaven la diversitat afectivo-sexual. El dia anterior, el divendres, s’havien produït també manifestacions i concentracions a Lleida, Tarragona, Sitges i Girona.

 

 

 

Joana López, vicepresidenta del Consell Nacional LGTB de Catalunya, va ser l’encarregada de llegir el manifest de la Comissió Unitària 28 de juny. La seva lectura feta amb un to emotiu i reivindicatiu va ser rebuda amb aplaudiments.

 
Manifest íntegre:

 

 

Es va tancar l’acte amb un minut de silenci en record de Clément Méric, l’antifeixista assassinat recentment a París i amb crítiques a la redada policial que havia patit un local d’ambient just el dia anterior.

LLIBRES DE L'ARMARI

6597
“El fill del legionari” és el títol d’un còmic d’Aitor Saraiba, un il·lustrador de referència que mai ha amagat la seva homosexualitat. En aquest...
res a amagar d'anna boluda

ARTICLES D'OPINIó

4857
Al meu centre salut tinc assignades prop de 1700 persones entre 15 i 100 anys, si apliquem un conservador 8% de població que pot...