El passat primer de maig, jornada reivindicativa de classe, el carrer també va ser de colors.

A Vila-Seca les famílies reclamaven normalització i reconeixement. Allà mateix la Consellera anunciava avenços legislatius per tal d’eradicar qualsevol tipus de discriminació.

Al carrers de Barcelona diferents col·lectius LGTB reclamaven la visibilitat, el respecte i la normalització, tant al lloc de feina com a la societat. També alguna reflexió personal, en forma de carta a mitjans escrits, convidava a reflexionar sobre la campanya multitudinària antiracista en l’àmbit del futbol i si seria traslladable a un hastag #totssomgais

Tot plegat, la lluita i reivindicacions LGTB es fonen i es confonen amb la resta, allà on som presents totes i tots, allà on vivim i som visibles, allà on treballem i ens desenvolupem, allà on patim les discriminacions i les exclusions.

Ara més que mai hem de fondre’ns però sense perdre visibilitat ni centralitat, la LGTBfòbia és una discriminació transversal, no té classe, no té gènere, no té color… té nivells de tolerància i un alt, massa alt, grau de permissivitat, contra el que ens calen lleis i recursos. El parlament i les entitats segueixen treballant per una llei de drets LGTB, una llei necessària, una llei imprescindible