Etiquetes Entrades etiquetades amb "repressió"

repressió

La Rebeca és voluntària des de fa un any i mig, del grup de gent gran del Casal Lambda, Grup de Tardor. El seu paper és el de dinamitzadora amb un col·lectiu actiu i proactiu que ve, en part, de la militància de la lluita antifranquista i, també, de les activitats diferents de molts anys al Casal. Un grup de persones que han anat passant de la joventut i l’edat adulta a fer-se grans, i que tenen necessitats i inquietuds diferents i diverses.

La seva experiència ve des de les pràctiques durant els estudis i la seva dedicació professional a la gent gran, fet que l’ajuda a detectar les necessitats del grup i de les persones que el composen.

El paper del voluntariat al grup és de formar-ne part i atendre les demandes, sempre en coordinació amb l’entitat i des del compromís amb el col·lectiu.

El voluntariat amb la gent gran LGTB és un intercanvi d’experiències i, en el cas del grup de Tardor, una inacabable font d’inquietuds, vivències diverses i activitats que es desenvolupen dins del grup però que, també, es materialitzen en espais més informals.

2766

Fa dues setmanes escases que Alan va decidir treure’s la vida, víctima de la LGTBIfòbia, la incomprensió social i la manca de respecte d’algunes persones. L’Alan, de 17 anys, ha esdevingut el nostre símbol involuntari, el símbol de la necessitat d’actuar, de la necessitat de desplegar polítiques de sensibilització i prevenció de la LGTBfòbia i d’aplicar les sancions necessàries.

L’Alan esdevé el símbol de la resistència però no una resistència personal i amagada sinó col·lectiva i visible. L’Alan ens fa cridar amb mes força contra la discriminació i les agressions.

Tan sols dues setmanes després, s’ha investit un nou President a Catalunya, un president que es compromet a construir un estat i unes polítiques pròpies. Als discursos d’investidura la denúncia de la LGTBfòbia va ser present, no central però si present un fet important tenint en compte que cal desplegar la llei dels drets de les persones LGTB i contra la LGTBfòbia. Una llei aprovada fa més d’un any i que conté les bases per al desplegament de les garanties dels nostres drets. Un petit gest, però important si és un compromís real per a l’aplicació de la llei.

L’Alan, un símbol. El President un gest. La llei una necessitat. Comença una nova etapa política a Catalunya, cal que comenci, també, la construcció del respecte a la diferència d’una forma valenta. No vokem esdevenir símbols sinó persones lliures amb drets.

3312

El 28 de juny del 1977 es portava a terme la primera manifestació de l’orgull. Era una nova, petita però important organització qui ho impulsava: El Front d’Alliberament Gai de Catalunya, una organització nascuda l’any 1975.

Han passat ja 40 anys des de llavors i el FAGC segueix sent una entitat de referència que ha viscut, i liderat, la lluita del moviment LGTB. El FAGC ha passat de reclamar la derogació de la Llei de Perillositat social a celebrar la llei per garantir els drets del col·lectiu LGTB i contra la LGTBfòbia.

Així en el seu aniversari, el FAGC ha volgut celebrar tot allò aconsseguit i recordar tota la lluita, tota la xarxa construida i que encara queda molt per fer, i ho va fer el passat 23 d’octubre en una jornada en el marc del Palau Robert.

Els avenços legislatius han estat reclamats pel moviment. Les denúncies de la LGTBIfòbia han trobat al FAGC el lideratge necessari, només cal recordar lemes que han fet història: “Estima com vulguis” “Trenquem la norma” o “La teva por és la seva força”. La història de la lluita i la reivindicació és llarga.

Armand de Fluvià, que va ser present a l’acte, o Jordi Petit són militants històrics que van visibilitzar des del FAGC la necessitat d’acabar amb les discriminacions i que fins i tot van patir en la pròpia pell, algunes avui poc imaginables.

La història passa també, per què els armaris també es poguessin obrir més enllà de Barcelona i es van crear grups locals com el FAGC-Girona.

El reconeixement institucional va fer-se per part de l’Ajuntament de Barcelona i el de Ripollet, que prèviament havien fet recepcions oficials, i a la Generalitat de Catalunya.

Una taula rodona va analitzar, també els reptes de futur, amb diferents representants del moviment LGTBI, tot i que a l’inici ja el FAGC apuntava quines serien les fites pendents per les que no volen ni poden esperar 40 anys més.

2568

El passat 6 d’octubre es van commemorar els 24 anys de l’assassinat de Sònia Rescalvo Zafra, coneguda com la transsexual Sònia, arrel del seu assassinat per part de neonazis l’any 1991.

2299

El 5 d’octubre va fer dos anys que Juan Andrés Benítez va morir després de la seva detenció. Una detenció que es va fer de forma violenta, tal com es va demostrar. Dos anys en que s’han denunciat males pràctiques policials en la detenció i la investigació posterior. Dos anys que el moviment LGTBI i veinal recorden Juan Andrés, reivindiquen la seva innocència i reclamen justícia.

3979

Poder sembla que no ens pertoca a nosaltres el tema, però ho trobem interessant.

El darrer cap de setmana a la final de copa de futbol entre l’atlètic de Bilbao i el Barça la xiulada a l’himne espanyol va ser espectacular. Malgrat els decibels de la megafonia no es va poder sentir l’himne.

Aquesta xiulada està sent llargament discutida, no ens toca a nosaltres jutjar en aquest editorial, o si?

De forma gairebé immediata a la xiulada el Govern espanyol ja va presentar una querella. En poques hores l’audiència nacional va desestimar-la. Poques hores després ja s’estava plantejant la necessitat d’un canvi legislatiu que no permetés la llibertat d’expressió pel que fa als símbols de l’estat, poques hores després la comissió antiviolència al futbol ja ha actuat… i encara podríem seguir  ampliant la llista.

Pocs problemes semblen haver si el centre de la política és aquest, mentre la precarietat augmenta, les dones segueixen sent agredides, maltractades i assassinades i les agressions a lesbianes, gais, trans, bisexuals… es toleren malgrat el codi penal i les lleis aprovades (encara sense desenvolupar)

I… només una pregunta… us imagineu la mateixa preocupació, centralitat i celeritat en un cas d’agressió LGTBfoba? És només una pregunta.

EDITORIAL

L’1 de març és el dia per la discriminació zero, impulsat per ONUSIDA que ha endegat una campanya que porta per lema “Obre’t al mon, estén la mà”. Una campanya genèrica que feia èmfasi en la lluita contra la SIDA “Estigmatitzar els qui viuen amb el VIH desincentiva les persones a fer-se la prova i a rebre l’assistència sanitària i el tractament, que són vitals”.

Una campanya senzilla, positiva, de visibilitat que volia donar a conèixer la pervivència de les discriminacions; demanar el compromís per acabar amb l’estigma i denunciant tot tipus de discriminació: la manca d’accés a l’educació d eles dones, els 76 països que encara criminalitzen i penalitzen l’homosexualitat, la por dels homes que tenen sexe amb homes a anar als serveis de salut en alguns països, la clara bretxa salarial que afecta a les dones, el maltractament que pateixen les persones amb discapacitat en l’assistència sanitària… són alguns dels inputs que la campanya denuncia.

La campanya, de forma molt institucional, vol la sensibilització, el reconeixement i el suport de les persones que pateixen discriminació i ho ha volgut fer en forma d’una papallona transformadora, la que ha de donar pas a la diversitat.

1821

La Televisió de Catalunya va emetre, amb cinc minuts de censura, el documental Ciutat Morta en la que es relaten els fets esdevinguts després del 4 de febrer del 2006.

Ha estat un èxit d’audiència, ha despertat moltes consciències i evidenciat situacions que, per a moltes i molts, són massa quotidianes. Ciutat Morta ha destapat una trama plena d’errors, desídies, complicitats administratives, tortures i pràctiques pseudomafioses, que han remogut la consciència de la nostra societat.

 Patricia Heras “Transfeminista i gòtica, sinistra, romàntica, madrilenya «de impura cepa», involucrada en la moguda postporno i queer de Barcelona”, com la defineixen en un bloc les seves companyes i amigues, va ser detinguda per la seva estètica. Una cap de turc, com la resta de detinguts.

Però poder aquest és només un exemple. Tenim altres casos en els que es repeteixen errors i tortures, impunitat i ocultació; Totes i tots recordem Juan Andrés Benítez, un altre cas que ha estat convuls i que afecta també els cossos de seguretat. Els errors comesos i els errors volguts, la manca de transparència de les administracions… o l’assetjament a locals LGTB per part de l’administració que, en una altra línia, també és una constant.

Són només exemples. Poder esdevenen símbols, uns símbols que han costat vides. Vivim la LGTBfòbia, el racisme i l’exclusió, no només a països on l’estat de dret no funciona, no només de la mà d’elements socials radicals o conservadors. Vivim la LGTBfòbia, el racisme i l’exclusió dins del propi sistema.

2659

Gabriel J. Martín està especialitzat en psicologia gai o gay affirmative psychology una disciplina que estudia i aborda les diferents especificitats que té el col·lectiu LGTB en aquesta matèria. Compta amb un blog i un videoblog , col·labora amb diferents mitjans de comunicació on explica la seva experiència en l’abordatge dels efectes del bullying homofòbic. A més, ha impulsat el col·lectiu Pingüins: un espai on un grup d’homes gais debaten i reflexionen sobre les seves experiències emocionals i quines eines o estratègies han utilitzat per afrontar-les.

 

 

Els “Homonots” són aquells homes “homos” que han anat més enllà dels seus interessos personals, immediats i petits i han mirat pel col·lectiu homosexual masculí del nostre país i en formen part de la seua memòria. Els entrevistats al llibre del periodista Francesc Soler són, en resum, aquells que han obert el camí per a que a tots els que han vingut després puguin tenir drets i llibertats. El títol de l’obra sorgeix d’un joc de paraules entre “homo” (homosexual) i Homenots, títol de la sèrie de retrats de personalitats socials catalanes que va realitzar el destacat periodista i escriptor català, Josep Pla, a mitjans del segle XX.

 

 

El pròleg està signat pel conseller Santi Vila, membre destacat del govern català i la política del país, que és públicament homosexual, cosa que fa tan sols uns deu anys hagués estat impossible. Un fet que posa de manifest fins a quin grau s’ha avançat en visibilitat i drets en els anys abordats en “Homonots”.

El llibre pretén, amb entrevistes, estimular la memòria col·lectiva homosexual dels darrers 40 anys a Barcelona, a partir d’un gènere popular i accessible més enllà d’academicismes.

Soler entrevista a Jordi Llovet, Jaume Santandreu, Miquel Iceta, Jordi Petit, Armand de Fluvià, Llibert Ferri, Ferran Pujol, Ventura Pons, Nazario i Juan P. Juliá, persones que han destacat per la seua trajectòria entre els membres del col·lectiu gai català.

ARTICLES D'OPINIÓ

2612
Sembla que sortir de l'armari comença a semblar una moda. Ellen Page, la protagonista de Juno, es va identificar públicament com a lesbiana i...

LLIBRES DE L'ARMARI

3610
“I be ñaadi” “N'be jang” Alicia fa classes de mandinga per aprendre a dir allò bàsic en un viatge que inicia al maresme, amb...
res a amagar d'anna boluda