Etiquetes Entrades etiquetades amb "religió"

religió

El 28 de juny del 1969 esclataven els coneguts disturbis a Nova York després de la repressió policial al cèlebre local novaiorquès d’Stonewall Inn. Per molts fa 45 anys s’iniciava el moviment de alliberament gai. Per primer cop persones LGTB s’enfrontaven a la policia i sortien al carrer per mostrar l’orgull de ser com eren. Res ja no tornaria a ser igual. Però, van existir grups de defensa dels drets LGTB abans de 1969? Breument intentaré explicar-ho.

Va estar a la Alemanya de finals del segle XIX quan es van crear tot un seguit d’associacions de lluita contra el tristament conegut paràgraf 175. Al 1897 es fundava el “Comitè Científic Humanitari” del Magnus Hirschfeld, el 1903 la Comunitat dels Propis del Adolf Brand, ambdós van lluitar pels drets homosexuals i van polemitzar durament entre ells sobre el tercer sexe o “l’amor greg”. En aquest període van sorgir les primeres revistes homosexuals i es fan filmar els primers films que parlaven de l’amor entre els homes i entre les dones. Al 1929 s’aconseguia la despenalització, però amb l’arribada de Hitler al poder s’iniciava una duríssima repressió especialment contra gais i transsexuals. La repressió no va acabar al final de la Segona Guerra Mundial a la República Federal, curiosament va estar la “comunista” (RDA) la que va eliminar el tristament conegut paràgraf.

A USA la repressió del maccarthisme i del FBI de Hoover queia sobre els homosexuals de forma implacable, primer eren agents al servei de Hitler, després filocomunistes, sempre el seu objectiu era pervertir a la població amb intencions alienes als bon americans. Un jove que treballava per la campanya presidencial de Henry Wallace, al 1948, escrivia un manifest innovador en el que senyalava que els homosexuals eren una minoria oprimida al igual que els afroamericans. Harry Hay, militant comunista, va fundar una organització semiclandestina, “Matachine Society”, que funcionava a través de cèl·lules similars a les dels partits comunistes. Paral·lelament es fundava la associació de lesbianes “Les filles de Bilitis”. S’editaren dos revistes “The One” (1953-1972) i “The Ladder (1956-1970)”, entenien que la seva lluita també era pel alliberament i ja als anys 60 van defensar els drets igualitaris inclòs a l’àmbit familiar i al militar.

Després del 1969 a NY es crea el Front d’Alliberament Gai (GFL) que ràpidament té representació a les principals universitats i ciutats americanes. Més que els drets civils defensa l’alliberament sexual i els drets de les dones. A finals dels anys 80 i després de l’aparició de la SIDA s’afegeix el reconeixement social, la integració i equiparació dels drets dels gai i lesbianes. Es transformà en un moviment visible, transversal i molt divers. El nom sorgia dels moviments d’alliberament d’Algèria i el Vietnam.

A Catalunya apareix la primera organització al 1970 amb motiu de la lluita contra la Ley de Peligrosidad Social, és el “Movimiento Español de Liberación Homosexual”. Segueix en un inici els plantejaments del grup conservador gai francès Arcadie, però opta per emmarcar el alliberament gai dins de la lluita de classes. Mentre a França el moviment LGTB es transforma arran de maig del 68, aquí hem d’esperar a la Transició.

Al 1975 es fundava el Front d’Alliberament Gai de Catalunya als Caputxins de Sarrià, a diferència de França o USA, aquí no hi ha una ruptura, el FAGC sorgeix a partir dels activistes del MELH. Amb ells apareix un moviment apartidista, transversal, plural i unitari que té com objectiu acabar amb les estructures opressores i aconseguir l’alliberament sexual de la població en general i dels gais en especial. Sota el concepte gai s’aixopluguen totes les identitats LGTB.

A Catalunya es visibilitza aviat la realitat LGTB a actes públics i als carrers, els partits d’esquerra obren les portes a activistes homosexuals. El FAGC arriba a tenir uns 700 socis. Es creen organitzacions similars a Bilbao, València, Mallorca, Sevilla i finalment a Madrid on la homòfobia dels partits d’esquerra va retardar la organització del moviment LGTB. La despenalització de la homosexualitat i la aparició de la SIDA donaria un tomb tant en els plantejaments com a la organització de les diferents associacions.

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

La Inquisició s’implanta a la Corona d’Aragó i el Regne de Castella en 1478. El seu objectiu era mantenir l’ortodòxia religiosa i perseguir l’heretgia. Era una institució lligada a la monarquia que no tenia les mateixes competències en tots els territoris. Inicialment a Castella podia perseguir la sodomia, mentre que als territoris de la Corona d’ Aragó no. Aquesta institució mai va estar ben acceptada al nostre país, especialment es va veure com una intromissió castellana contrària als procediments judicials tradicionals. A Saragossa van arribar a assassinar a l’ Inquisidor d’Aragó al 1485.

A Catalunya ni els Usatges, ni les Constitucions Catalanes tipificaven el “crim sodomític”; els diferents tribunals que volien actuar es basaven en velles lleis romanes o visigodes. La primera vegada que una llei catalana va tractar el tema de la sodomia va ser el 1585 , el rei Felip I (II de Castella) la va introduir en les ” Constitucions de Catalunya”.

A inicis del segle XVI dos fets canviaran les coses. Per una banda l’entorn castellà de Carles I vol tenir eines per actuar a la Corona d’Aragó, per altra la persecució de l’heretgia no dóna prou ingressos a la Inquisició un cop expulsats els jueus. Al 1524 el Papa Climent VII autoritza a la Inquisició perseguir el pecat nefand a Catalunya, Aragó i València. Aquest fet va originar un conflicte competencial que no es va solucionar ni tan sols al 1714. Podríem dir que la introducció de la persecució de la sodomia va tenir uns motius mes polítics i econòmics que no pas religiosos.

Els tribunals del Sant Ofici confiscaven els bens dels encausats a l’inici del procediment, acceptaven testimonis anònims, aplicaven la tortura sense restriccions i per si fos poc els judicis acostumaven a ser secrets. Els tribunals catalans basaven les seves sentències en les proves, els testimonis i els judicis eren públics, les confiscacions es produïen després de les sentències condemnatòries, la tortura havia de ser autoritzada pel jutge (al Regne d’Aragó la tortura a seu judicial estava prohibida). Una altra diferència es donava en les sentències a morir a la foguera, a partir del segle XIV a Catalunya els sentenciats a la foguera abans eren enforcats.

Les sentències dels tribunals del Sant Ofici s’havien d’aplicar d’acord amb les constitucions i lleis seglars “de cada país”, segons la sentència de 1524 . Els jutges catalans , aragonesos o valencians que van veure envaïdes les seves competències es van agafar a aquest aspecte per posar tots els impediments que van tenir al seu abast . Per si fos poc, els inquisidors acostumaven a ser castellans, fet que va augmentar el conflicte i la desconfiança .

Els conflictes no van acabar aquí. Les sentències de mort havien de ser ratificades per les diferents audiències i aquestes rarament ho feien quan eren per sodomia. La majoria van ser bloquejades. Els tribunals de la Inquisició van optar per enviar a galeres als condemnats.

És impossible saber el nombre total de persones encausades durant aquest període, cal recordar novament que tots els tribunals tenien competències en aquest sentit i que la nostra convulsa història ha fet desaparèixer molts arxius que ens ajudarien a conèixer la realitat d’aquestes persecucions.

L’aparició del llibre de Jaume Riera i Sans, Sodomites catalans. Història i vida, siglos XIII-XVIII, ha aportat molta llum a un període del qual teníem poca informació. Aporta la història de més de 300 casos que van ser jutjats pels diferents tribunals, comenta les lleis utilitzades i els conflictes competencials en aquest complex món que va ser el de la Corona d’Aragó.

Bibliografia:

Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

2243

EDITORIAL

La jerarquia de l’església catòlica ha anat expressant les seves idees, per cert molt terrenals, sobre qüestions com el feminisme, l’avortament, l’homosexualitat… cap novetat en el discurs, però segueix indignant-nos.

La jerarquia eclesiàstica espanyola, malgrat l’aparent obertura del papa Francesc, està expressant-se sobre temes morals i afectius amb una manca de respecte impressionant i lesiva.Fa uns mesos Juan Antonio Reig Pla, bisbe d’Alcalá de Henares, va insistir en els seus arguments conservadors atacant la teoria feminista i el col·lectiu LGTB. Reig Pla presentava un llibre i ens deia “Convé indicar que el feminisme ideològic no és més que un pas en el procés de deconstrucció de la persona. De fet, els arguments que sustenten el pensament feminista, en successives evolucions, han propiciat la ideologia de gènere i les teories Queer i Cyborg ” si el fet de ser, voler existir, reivindicar una vida digna … vol dir deconstruir-se, deconstruim-nos doncs!

La LGTBfòbia és un atac frontal a la dignitat de les persones, a la qualitat de vida i als drets civils que tenim com a ciutadanes i ciutadans, una conducta fòbica que hem d’eradicar. Una fòbia social que té molt d’humana, molt de terrenal i poc del respecte i amor amb el que la jerarquia catòlica es pronuncia tan falsament.

Rouco Varela, l’exportaveu eclesiàstic espanyol, en una seva darrera homilia va cridar a seguir construint “aquella Espanya que, amb els seus joves, volia superar per sempre la Guerra Civil” és a dir, a superar “els fets i les actituds que la van causar i que la poden causar“.

Els valors sobre els que es construeix l’odi i la fòbia no són valors per a la convivència respectuosa i possible, així doncs cal deconstruir-nos com a persones, ens cal deconstruir-nos com a societat i ens cal crear uns valors vàlids per a conviure des del diàleg, el respecte i la dignitat.

2783

Hi ha persones que pensen que, malgrat que l’OMS,ara ja fa 23 anys, va eliminar l’homosexualitat del llistat de malalties mentals, ser homosexual… ser Lesbiana, Gai o Bisexual és una malaltia ( i no diguem de la transsexualitat, que es considera encara trastorn de la personalitat).

En base a aquesta falsa creença s’ofereixen cures en clíniques de luxe, s’editen llibres, falsos profetes, pedagogs i metges fan negoci a l’entorn de la “cura” de la malaltia, enganyen el personal, l’adoctrinen i humilien, però no aconsegueixen que accepti la seva pròpia sexualitat o, en tot cas, aconsegueixen que renegui a partir d’estratègies de tortura psicològica més pròpia de camps de concentració que no pas de societats sanes.

En aquest viatge troben el suport de polítics conservadors i ultracatòlics que, digui el que digui la ciència, digui el que digui la societat, pensen que cal eradicar l’homosexualitat i tractar-nos com a persones malaltes. En el cas de persones amb SIDA i persones trans, el cas s’accentua en molts països i l’exclusió social és altíssima.

Moltes persones es juguen la vida en la reivindicació de drets per al col·lectiu i moltes se la juguen pel sol dret de ser, com és el cas de Zulema, una jove estudiant de psicologia equatoriana a la que el passat mes de març van segrestar i torturar pel sol fet de ser lesbiana. Però aquest segrest va ser el final d’una sèrie d’intents de curació, per part de la seva família, quan ella els va confessar el seu lesbianisme. Primer amb tractaments psicològics i espirituals, després dels quals Zulema va marxar de casa i va començar a conviure amb la seva companya. A partir d’aquí va començar l’infern d’amenaces que acabaren amb el seu segrest i internament en una clínica de recuperació en la que, durant 20 dies, la obligaren a teràpies “curadores” de la seva “malaltia”. Zulema va ser alliberada gràcies a la repercussió pública i l’activisme LGTB, però quantes Zulema hi ha arreu?

Organitzacions conservadores i ultrareligioses segueixen intentant “curar” l’homosexualitat, una forma de dir que volen eradicar la diversitat a qualsevol preu i encara que sigui sota tortura. Possiblement la malaltia social de la LGTBfòbia és la que necessita cura, remei i eradicació, aquesta si.

1880

El professor acomiadat per homosexual anirà a judici contra l’escola Verge de la Salut de Sant Feliu de Llobregat

M.P.T., el professor que va ser acomiadat de l’escola Verge de la Salut de Sant Feliu de Llobregat presumptament per homofòbia, anirà finalment a judici, segons ha fet públic el portaveu de l’Observatori Contra l’Homofòbia, Eugeni Rodríguez. Durant el dia d’ahir va tenir lloc l’acte de conciliació en el qual “l’escola ha reconegut l’improcedència del comiat i ha quedat demostrat que el lloc de treball de M.P.T. no s’ha suprimit”, afirma el portaveu. Des de l’Observatori s’informa que el professor portarà a judici a l’escola per vulneració de drets fonamentals que consagra l’article 14 de la Constitució espanyola.

El cas, donat a conèixer públicament per IDEMTV que en una entrevista publicada el passat desembre, ha rebut el suport públic del FAGC i l’Observatori Contra l’ Homofòbia a més dels sindicats UGT i CCOO, així com dels partits polítics: Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa i la Candidatura d’Unitat Popular. En l’entrevista el denunciant assegurava que el centre educatiu, concertat i religiòs, podria haver-lo acomiadat per la seua orientació sexual i que la direcció, que el va avisar en diversos cops que no “encaixava”, era propera al Foro de la Familia.

 

 

1587

El popular sacerdot italià Don Andrea Gallo, molt conegut a Itàlia pel seu suport als drets LGTB i que el 2011 va ser reconegut a Viareggio com “personatge gai de l’any” pel seu interès a favor de la igualtat, va dir que l’homosexualitat és un “do de Déu “i, referint als drets LGTB, va afegir que” no pot haver una autèntica democràcia si no es reconeixen els drets de tots “.

No és la primera vegada que aquest sacerdot catòlic es posiciona així. Fa unes setmanes, per exemple, va criticar amb força a la presidenta del Partit Democràtic (PD), Rosy Bindi, per la seva oposició al matrimoni igualitari. El sacerdot va declarar llavors que no és veritat que el matrimoni heterosexual sigui l’ “única manera natural” de família i va afirmar que els que s’oposen al matrimoni igualitari “estan malament per dins”.

Aquestes declaracions es van produir a Montevarchi (Toscana) en el curs d’una trobada organitzada la passada setmana. Genovés, nascut el 1928 yconocido també com el capellà roig, el pare de la vorera o el capellà no-global, ha estat el protagonista de nombroses batalles a favor dels més desfavorits. Des de 1975 manté en peu, al port de Gènova, la comunitat de Sant Benet, que desenvolupa projectes per als marginats, les víctimes de tracta i prostitució i iniciatives destinades als drogodependents.

LLIBRES DE L'ARMARI

3745
La plaza del silencio, ens retrata la violència LGTBfoba dels darrers dies del franquisme amb tota la cruesa. La convivència de la violència ultra...
res a amagar d'anna boluda

ARTICLES D'OPINIÓ

3260
Per una llei aprovada per les Corts i sancionada pel rei, el 26 de desembre de 1978, i publicada al B.O.E. del 11 de...