Etiquetes Entrades etiquetades amb "memòria històrica"

memòria històrica

2150

El PP ja no sorprén, pero indigna. S’ha tret la máscara. Sí, permet el matrimoni entre gais i lesbianes i l’adopció, però posa obstacles a la reproducció assistida si les protagonistes són lesbianes o dones heterosexuals que no estiguen casades. Ana Mato, ministra espanyola de Sanitat, proposa canviar la llei que regula aquest sistema de reproducció i ho ha fet per retallar drets. La nova disposició que restringiria l’accés a la reproducció assistida és lesbofòbia perquè fomenta l’odi a les lesbianes i a que aquestes puguen desenvolupar els seus drets reproductius com sí que pot fer una dona heterosexual i, això si, casada. Sembla que els hi faci ràbia que les dones puguen regular quan i com volen ser mares i més si són lesbianes i/o soles. Masclisme i lesbofòbia se sumen en una proposta canvi normatiu, una retallada que està “assistida” per l’Església i el sectors més ultradretans de la societat espanyola.

Els populars fa temps que han perdut el nord. Barcenas i la crisi els tenen desconcertats buscant motius per distraure els ciutadans. La lesbofòbia pot ser una bona motivació per mobilitzar el seu electorat més “fatxa” que li demana “guerra” i mantindre’l distant dels escàndols que afecten el principal partir de centre dreta espanyol. Cal recordar, però, que els del PP no van de cara. Són experts en dir una cosa i la contrària en menys d’un dia de diferència sense que els tremole el pols. Poden dir-te que ells estan en contra de l’estigmatització del col·lectiu LGTB i estigmatizar-lo dos dies després. Però el moviment LGTB està ahi per treure’ls la careta. Des d’IDEMTV us animem a acudir a la protesta convocada avui contra aquesta modificació lesbófoba a Barcelona i a totes les que es convoquen en contra d’aquesta nova discriminació.

Però si ja teniu el matrimoni i l’adopció! Què més voleu ara? Vols dir que cal encara aquesta manifestació? Aquesta desfilada amb els vostres crits i el vostre exhibicionisme? No en feu un gra massa ja?

I les respostes a tanta pregunta simplista i gens meditada són:

Volem la igualtat. No ha de ser tan difícil d’entendre.

Sí, és totalment necessària aquesta desfilada manifestació. I encara l’hem de fer més grossa!

I no, no en fem un gra massa.

Mentre hi hagi persones que neguen a les lesbianes , gais i transsexuals la dignitat i la igualtat, haurem de seguir recordant i reivindicant els fets d’Stonwell. Mentre la nostra societat pugui atorgar o treure drets a les persones, en funció de la seva orientació i opció sexual haurem de fer sentir la nostra veu. I fem sentir la nostra veu com millor ens sembla. Aconseguint pactes parlamentaris que després de mesos de feina permeten entrar al Parlament de Catalunya la primera llei contra la LGTBfòbia del món, i una vegada més, amb els vots en contra només del PP: 110 contra 17. Fem sentir la nostra veu denunciant en els mitjans de comunicació el bullying homofòbic a les escoles, l’assetjament que encara pateixen les i els adolescents i joves LGTB quan surten de l’armari i fan saber a les amigues i amics i al món, que estimen i se senten atretes i atrets per algú del seu mateix gènere. Fem sentir la nostra veu perquè encara és difícil que un pare o una mare s’il·lusioni i s’alegri quan la seva filla o fill LGTB els diu que té nòvia o novio. Fem sentir la nostra veu en trobades i encontres que enforteixen els nostres vincles i diuen al món que existim i que som felices tal com som. I també, és clar! fem sentir la nostra veu sortint al carrer i manifestant-nos i desfilant amb pancartes i banderes, amb música i amb eslògans, amb carrosses i festa, i amb trenets carregats de criatures amb els colors de l’arc de Sant Martí (que per cert, per moltes criatures són els colors de les famílies, de les famílies FLG és clar!).

I avui hem de fer sentir la nostra veu també, perquè a Espanya, una ministra, segueix mantenint que el ser lesbiana és motiu suficient d’exclusió a les prestacions de la seguretat social. Les lesbianes, afirma la Ministra de Sanitat Ana Mato, no tenim dret a accedir a la reproducció assistida si volem ser mares. Les dones solteres tampoc.

Una vegada més cal formar part del model majoritari, sent família heterosexual i biparental. O sigui, una família formada per una mare i un pare. De fet, resulta que es contempla només un únic model de família. Encara que resulta, i potser la senyora Ministra no ho sap?, que a Espanya des del juliol del 2005 les parelles lesbianes ens casem i tenim fills compartint la parentalitat, o sigui, que dues dones formem família davant la llei. I la formem davant la llei des del 2005, perquè abans, i des de sempre en la nostra quotidianeïtat, ja ho havíem fet.

Tinc tres fills, una filla i dos fills, i sóc mare des d’abans del 2005. I si no que els ho preguntin al meu gran que ara amb 18 anys, o la noia amb 15, o el petit amb 10, són molt conscients que des del primer moment han tingut dues mares; encara que també saben del cert que les dues mares en són davant la llei des del 2005 només. I saben també molt bé els motius d’aquest buit legal en les seves vides, i saben de les inseguretats i la lluita, i la victòria posterior. Però també saben de l’existència de senyores i senyors que voldrien tornar-los a dur a l’anonimat, que els voldrien prendre els seus cognoms i prendre també el que les seves mares els han aconseguit i la societat els ha atorgat per llei.

Que el març del 2005, el Parlament de Catalunya aprovés l’adopció conjunta per lesbianes i gais va ser un pas immens cap a la igualtat i el reconeixement. No era només que a partir d’aquell moment una parella de noies i nois, podia començar a imaginar la seva pròpia família, podien començar a bastir el seu projecte de maternitat o paternitat conjunta amb il·lusió i igualtat. És que a més a més, totes les nenes i nens que ja existien en el sí de families de dues dones o dos homes, passarien a tenir legalment dues mares o dos pares. Vaig poder demanar el permís de maternitat pels meus tres fills, tots tres alhora és clar, perquè resultava que em convertia en mare legal de família nombrosa de cop!.

I que tres mesos més tard, el juny de 2005, el Congrés de diputades i diputats aprovés el matrimoni igualitari per a lesbianes i gais, va ser la culminació del reconeixement dels nostres drets. Ens podíem casar!. Vam deixar de ser ciutadanes i ciutadans de segona. I això que es diu tan ràpid és una sensació de dignitat, de plenitud, d’orgull, d’alegria i de victòria immens, que et canvia la vida.

Sabíem de tota manera que quedaven serrells. Algun que altre forat negre en la igualtat, al que havíem hagut de renunciar per aconseguir el més gros. I la igualtat en l’accés de les lesbianes a les tècniques de reproducció assistida n’era un. Cada comunitat autònoma aplicava la norma com millor li semblava. I així teníem per exemple que a determinats hospitals públics del País Valencià, malgrat el govern del PP, ens podíem inseminar per la seguretat social. I en canvi a Catalunya, tant amb el govern tripartit d’esquerres, com amb CiU, no. Considerar el factor d’esterilitat o d’infertilitat de la parella entre dues dones es veu que no és suficient. Que un home i una dona entre sí siguin infèrtils és motiu per entrar a les llistes d’espera de la reproducció assitida. Però que dues dones entre sí, o una dona sola, per la seva situació no puguin engendrar per sí mateixes, no és motiu per tenir els mateixos drets. Seguim tenint per tant, famílies de primera i famílies de segona.

Tampoc vam aconseguir que s’acceptés la pressumpció de maternitat. Quan una dona està embarassada, n’hi ha prou que digui el nom d’un home perquè aquest sigui considerat el pare de la criatura, sense cap comprovació. Si ella diu que l’és i ell ho ratifica, és el pare a tots els efectes. Quan una dona està embarassada, no n’hi ha prou que la seva dona digui que n’és la mare. Només podem ser mares dels fills de les nostres dones si aquest fill o filla ha estat concebut per tècniques de reproducció assistida en una clínica, i hem signat el consentiment a l’ús d’aquestes tècniques. O bé, si adoptem els fills de la nostra parella. Una vegada més un motiu més per no descansar, per seguir en la lluita, per exigir l’acompliment de la igualtat per a totes les persones, sigui quina sigui la nostra orientació sexual.

Però és que ara a més a més, el Ministeri de Sanitat pretén fer-nos creure que aquesta discriminació purament ideològica, és una retallada per motius econòmics. Altres règims, totalitaris, també van començar retallant drets a les minories argüint motius econòmics, mentre atiaven així el foc de la intolerància i l’odi, sembrant el terror a Europa i escribint una de les pàgines més fosques de la història de la humanitat. I això, ara, en ple segle XXI, si que no és admissible de cap manera!

Com diu un bon amic, “la negació de la ministra a l’ús de les tècniques de reproducció assistida a les parelles lesbianes i les dones soles, seria equilibrada si a les parelles heterosexuals els recomanés en cas d’infertilitat de la part masculina, acudir al “butanero”. Altrament és injust i sexista.”

La lluita continua, sí. Malhauradament. I continuarà fins que sigui impensable la discriminació, l’odi, la marginació, i el rebuig per motiu d’orientació sexual, d’identitat de gènere i de diversitat familiar. Continuarem desfilant i manifestant-nos mentre sigui possible que tota una ministra de sanitat exclogui de les prestacions públiques el desig de ser mares de les dones lesbianes. A veure quina és ara la reacció del Consejo Interterritorial de Sanidad. Seguim!

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

3563

Iñigo Lamarca és l’Ararteko o síndic de greuges del País Basc des de 2004, una posició institucional des de la qual ha abordat, entre moltes altres, la qüestió de la diversitat sexual. Lamarca és també conegut per ser un destacat activista LGTB basc. Va ser fundador i president de l’Associació de Gais i Lesbianes del País Basc -GEITHU- i també dirigent a la Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Transexuales y Bisexuales (FELGTB). Parlem amb ell, com un dels referents del moviment LGTB, dels avanços i retrocessos dels drets del col·lectiu i de com valora l’actual la proposta de llei contra la LGTBfòbia que impulsen les entitats catalanes. Lamarca va participar el passat maig en el debat “Els Drets humans LGBT: Avancen o retrocedeixen?” organitzada pel grup Amics Gais.

 

 

 

En un informe de l’Ararteko basc es va detectar que entre un 15-20% dels menors entre 8 i 16 anys manifestaven conductes homofòbiques”

“Tan important com les lleis és que totes les forces polítiques es consciencien que calen polítiques públiques per al col·lectiu LGTB”

“És necessari posar cara a l’homosexualitat i la transsexualitat, perquè la LGTBfòbia s’alimenta dels prejudicis i el desconeixement”

Fa uns mesos Salt ens va sorprendre quan va ser el primer municipi català “lliure de LGTBfòbia”. El seu ajuntament ha estat pioner en aprovar una normativa cívica i de convivència de ámbito local que incloïa per primer cop la penalització de conductes LGTBfòbiques. La novetat no va ser només aquesta, sinó que fos un consistori amb un alcalde de Unió Democràtica de Catalunya, el líder nacional de la qual ha fet nombroses declaracions LGTBfòbiques, el que s’aprovés la penalització de conductes en contra del col·lectiu LGTB. Es de suposar que el mateix Josep Antoni Duran i Lleida seria penalitzat per la normativa aprovada per un alcalde del seu partit si fes les seues manifestacions LGTBfòbiques a Salt. “Una flor no fa primavera” i a Unió encara hi ha molts que s’oposen als nostres drets. Això sí, no deixaré d’assenyalar quan es produeixen aquestes excepcions i menys si són positives.

Encara resulta més sorprenent no ja que això passe per primer cop en un ajuntament liderat per Unió, sinó que les forces progressistes no hagen impulsat abans regulacions similars als centenars de consistoris catalans en què han governat en els darrers anys. Ni tan sols va passar a l’emblemàtic consistori de Barcelona, governat durant 32 anys per majories d’esquerres. Potser va ser perquè hi van prioritzar altres polítiques destinades al col·lectiu. S’ha de reconèixer que en l’impuls de polítiques específiques i transversals per a les persones LGTB i la creació d’organismes de participació per a les entitats, tant el govern progresssista de la capital catalana com el de la Generalitat han estat pioners a Europa i arreu del món. Estic parlant dels Programes LGTB de Barcelona i de Catalunya i dels consells municipal i nacional LGTB que han permés a les associacions participar del disseny d’aquestes polítiques. Només afegesc, que sobta que una eina tan propera a la LGTBfòbia més quotidiana com una normativa municipal de convivència, no s’haja impulsat fins el 2012, quan molts ajuntaments porten anys amb aquests reglaments aprovats.

La norma aprovada a Salt aborda altres àmbits que probablement serien més polèmics, però el que m’ha semblat més destacable, en un mitjà especialitzat en temàtica LGTB com IDEMTV, és la novetat que suposa que una normativa d’àmbit loca regule aquest aspecte.

Precedent per a una llei contra la LGTBfòbia?

La notícia es va fer pública enmig del debat per que el Parlament de Catalunya legisle en contra de la LGTBfòbia, promogut per les entitats LGTB que va aconseguir que una majoria de partits polítics signessin un compromís electoral al respecte. S’ha de tenir en compte que, prèviament, el Govern “tripartit” va deixar enllestit un projecte de llei que no va ser aprovat per l’executiu presidit per Artur Mas entre 2010 y 2012. En aquest sentit, l’exemple de Salt podria sentar precedent i ser un referent a seguir tant en política municipal com en la d’àmbit nacional. Però, està encara per veure.

En l’actualitat, la proposta de llei contra la LGTBfòbia té, amb matisos, el suport de la gran majoria de la cambra legislativa catalana, com s’explica al reportatge, Una llei contra l’homofòbia sense el govern? Els partits d’esquerres segueixen els plantejaments del moviment. CiU proposa un matís: vol la LGTBfòbia incloure en una llei per la igualtat de tracte que tingui en compte altres col·lectius. Per a les entitats que hi haja una llei especifica és una aposta per visibilitat de les persones LGTB i de la lluita contra la seua discriminació. Tot i la LGTBfòbia encara present a Unió, s’ha de reconèixer que Convergais han contribuït a que l’actual partit de govern, si bé no arribe als plantejaments del moviment LGTB, sí que s’aproxime i tinga una actitud més oberta. Per primera vegada a la història hi ha un conseller obertament gai i la consellera de Benestar Social i Família aposta pels drets del col·lectiu, tot i que de forma diferent al moviment.

El context favorable hi és, però que s’aprovi finalment la llei és una qüestió de voluntat política. I el que s’ha aprovat a Salt fa més evident que és una qüestió de voluntat, principalment del partit del govern. De voluntat de perseguir i prevenir les conductes LGTBfòbiques per assolir una societat més igualitària. I Salt ha esdevingut un exemple que això és possible.

 

L’autor d’aquest article d’opinió és periodista i ha treballat tant en mitjans de comunicació, com en comunicació corporativa i 2.0.
A més, és Valencià de naixement i barceloní per decisió pròpia. Per una altra banda, ha participat de diferents moviments associatius LGTB i ha col·laborat en diversos mitjans especialitzats en temàtica LGTB i amb el llibre “La història del moviment gai a la clandestinitat del franquisme”, d’Armand de Fluvià.
Actualment participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

2715

En el marc de la Mostra Internacional de Films de Dones s’ha exhibit el documental “Lesbiana. A parallel Revolution”

La Mostra ja celebra la seva 21a edició i segueix en la seva tasca de difusió del treball de dones cineastes. Enguany el format de la mostra, després de 20 anys d’història, ha canviat fent una aposta per ampliar el temps i espais d’exhibició. Marta Selva, codirectora de la Mostra ho explica a IDEMTV

 

 

 

La mostra pretén mantenir viva la feina feta millorant l’estratègia d’exhibició.

En el marc de la mostra sempre s’ha defensat un espai de visibilitat per a les lesbianes, amb films que recollissin, des dels diferents gèneres, l’experiència i vivències de les dones lesbianes.

“Lesbiana. A parallel revolution” és un film documental de Myriam Fougère. En el film es recullen experiències de projectes del lesbianisme separatista al Quèbec i a Estats Units en els anys 80. És un document històric que mostra la lluita per la visibilitat i, alhora, la imbrincació de les lesbianes en altres moviments.

El film de Fougère recull testimonis de dones ja grans que repassen la seva experiència i, moltes de les quals, encara conformen petites comunitats en entorns diversos, en el camí de la directora per retrobar les que foren líders, membres i companyes de viatges comunitaris construïts per i per a dones.

4501

Pau Galvez és membre del FAGC Girona gairebé des dels seus inicis, una entitat que aquest any compleix el seu 25è aniversari. En aquesta entrevista ens parla de la història, experiències, lluites i anècdotes del grup LGTB degà del territori català. En l’actual context gironí s’ha pogut aprovar ja la creació d’un Consell Municipal LGTB, cosa que suposa un gran avanç per a l’activisme de les comarques gironines.

 

 

 

Nota: L’entrevista va ser realitzada abans de la recent constitució del Consell LGTB de Girona.

2413

L’actor Enric Majó va participar en l’acte institucional del Parlament de Catalunya que commemora el 17 de maig, el Dia internacional contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. Majó va aportar la seva experiència vital i professional amb la lectura del poema, “Six past eleven train” del poeta del País Valencià, Gaspar Jaén. Amb la poesia es va recollir el sentir de tot el col·lectiu.
La commemoració del 17 de maig es va iniciar, al Parlament, l’any 2008 i compta amb la participació de les entitats membres del Consell Nacional LGTB.

 

 

 

A l’acte hi van participar la Presidenta del Parlament, Núria de Gispert, la Vicepresidenta del Consell Nacional LGTB, Joana López, la presidenta de la comissió d’igualtat de les persones del Parlament, Marta Ribas i la consellera de benestar social i família, Neus Munté.
Els diferents parlaments han destacat els avenços legislatius dels darrers anys tot i els reptes pendents encara. Marta Ribas, va llegir la declaració institucional de la cambra que destacava la necessitat de continuar avançant en reconeixement i consolidació dels drets del col·lectiu.

Va ser la necessitat d’avançar cap a una legislació que combati l’homofòbia que Joana López, en nom del Consell Nacional, va deixar clar reclamant una llei contra la LGTBfòbia, que ja va ser registrada per alguns grups parlamentaris.

La Consellera de Benestar Social i Família, va celebrar els avenços que es donen arreu en la consolidació dels drets del col·lectiu LGTB i va expressar el compromís del Govern de la Generalitat en la lluita contra la LGTBfòbia i els drets del col·lectiu, però va discrepar en el format que ha de tenir la reclamada llei.

La Presidenta del Parlament, va destacar el consens i el compromís dels diferents grups de la cambra en la lluita pels drets personals, així com la necessitat de seguir fent anualment aquesta commemoració de forma oberta.

La polèmica sobre el contingut de la llei segueix doncs, ben viva. El Govern pensa en un contingut ampli mentre que el col·lectiu defensa la llei ja feta i consensuada amb el Consell Nacional.

La Consellera va refermar a IdemTV, la voluntat d’una llei general contra tot tipus de discriminació. També Joana López refermava la reiivindicació del Consell Nacional LGTB de reclamar una llei específica contra la LGTBfòbia.

Així, la unitat de la commemoració no amaga les discrepàncies sobre una llei que tothom pensa necessària.


Contingut extra:

Acte íntegre al Parlament de Catalunya (09/05/2013):

 

2421

EDITORIAL

El Memorial de la SIDA, impulsat pel Projecte dels Noms en record de les persones desaparegudes per aquesta malaltia, ha celebrat el seu vinté aniversari a Barcelona, i ho ha fet amb un caire clarament reivindicatiu. Les retallades i la LGTBfòbia han estat denunciades com als principals obstacles per a la prevenció del VIH-SIDA. Ferran Pujol, director del Projecte del Noms, va criticar durament que es vulgui vendre la imatge que ja està tot fet en aquest camp i va recordar xifres que són contundents: hi ha hagut 25 milions de morts a causa del VIH-SIDA arreu del món en les tres darreres dècades, 10.000 a Catalunya. Per una altra banda, en l’actualitat moren 2 milions de persones cada any per la mateixa causa i se n’infecten 2 milions més, 700 a Catalunya.

En el seu parlament, Pujol va indicar que les retallades poden afectar a les polítiques de prevenció i va assenyalar que no s’han d’escatimar recursos. A més, va fer esment a l’afectació de la malaltia entre les persones LGTB, especialment entre homes que practiquen sexe amb homes -un col·lectiu amb un 20% d’infectats- i a dones transsexuals. Va remarcar que la LGTBfòbia fa més vulnerable a aquest col·lectiu davant la malaltia, ja que fa més difícil aplicar polítiques preventives. Per això va reclamar “també des de l’àmbit del VIH” que “el Govern de la Generalitat que se sumi a la proposició de llei contra l’homofòbia que ha estat registrada aquesta mateixa setmana al Parlament de Catalunya. El nostre país, té ara l’oportunitat d’obrir camí i servir d’ exemple, com tantes altres vegades ho ha fet abans.”

Manifest 17 de maig

Unes paraules, les de Pujol, que no fan més que sumar-se al clamor de les entitats LGTB per una llei específica que s’ha tornat a recollir en el manifest que han preparat les entitats per al 17 de maig, dia internacional contra la LGTBfòbia titulat “Volem la Llei contra la LGTBfòbia” http://www.idemtv.com/2013/04/28/una-llei-contra-la-lgtbfobia-sense-el-govern. En el mateix, “les entitats LGTB volen refermar la seva actitud oberta a dialogar tant amb el Govern de Catalunya com amb el conjunt de forces parlamentàries per assolir el màxim consens possible perquè es pugui disposar d’un marc normatiu específic i útil”. Tot i això, recorden que el projecte de llei que va ser registrada al Parlament el passat 9 de maig (http://www.europapress.es/catalunya/noticia-entidades-lgtb-registran-proposicion-ley-contra-homofobia-parlament-20130509185815.html) i que “compta ja amb el consens del Consell Nacional LGTB” i “respon millor a unes necessitats de naturalesa social, per això que cal recollir els drets inherents de les persones i, en aquest cas, referents a aquest col·lectiu. Especialment en els àmbits de l’educació, el laboral, el sanitari i serveis socials, en la cultura i el lleure, l’esport i en el ple reconeixement de tot tipus de models familiars”.

En aquest editorial volem fer nostres aquestes opinions, tant pel que fa al discurs del Memorial de la SIDA com al manifest pel 17 de maig de les entitats LGTB. Des d’IDEMTV ens sumem als que demanen a les administracions que actuen en conseqüència: promovent una llei específica contra la LGTBfòbia, i que s’acabin les retallades en els fons destinats a la prevenció del VIH-SIDA.

 

2563

La història del moviment LGTB no és una llarga història però si important. El paper que el moviment va tenir en la transició democràtica, juntament amb el moviment feminista, així com el paper social que ha jugat en els darrers 40 anys conformen ja un gruix d’experiències, reflexions i documents, molts documents.

Però també cal recordar la història anterior, aquella etapa en que la vida de les persones LGTB era invisible i perseguida i en la que el fet de tenir documentació era certament una expressió de compromís polític.

 

 

El Casal Lambda és una de les entitats que té el centre de documentació més complet i amb més història, no només per ser el més antic sinó per què el que va ser el seu president, Armand de Fluvià, ha estat una de les persones que més documentació ha aconseguit reunir i va fer donació d’un fons importantíssim que, amb els anys, el Casal ha anat cuidant i fent créixer. El Centre de Documentació Armand de Fluvià va començar com a arxiu històric a l’Institut Lambda el 1976 Gràcies a la donació de socis i sòcies el centre de documentació del Casal ha anat creixent. Està dotat de prop de 3.000 llibres, 2.500 volums audiovisuals (pel·lícules, sèries, documentals…) i prop de 100 títols de revistes de les quals la majoria ja no existeixen.

Actualment és a la seu del Casal Lambda on ofereix serveis de préstec i consulta de documentació a les persones membres del Casal, estudiants, periodistes…

Dixit és un centre especialitzat en serveis social i va ser el primer centre de documentació institucional que va crear un “pink corner”. El Dixit depèn del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya i va crear un espai específic LGTB al juny del 2009. És un dels centres de referència dels estudis socials universitaris i dels i les professionals de l’àmbit dels serveis socials.

El “pink corner” del Dixit també acull actes específics del col·lectiu LGTB. Té 3 centres: Barcelona, Girona i Vic i molta de la documentació també es pot trobar en el web i el material és a disposició de préstec i consulta. Actualment el fons bibliogràfic conté 400 volums, entre publicacions i material audiovisual i 6 revistes periòdiques. Tot i que el fons ara per ara és modest la importància institucional a nivell nacional, estatal i internacional és alta com a referent.

El Front d’Alliberament Gai de Catalunya és una de les entitats del moviment LGTB amb més història. El seu arxiu, doncs, és d’una importància central en la història i desenvolupament del moviment. Els documents que es guarden al FAGC són el testimoni de la història LGTB a Catalunya i l’Estat espanyol.

L’interès històric de la documentació del FAGC és cabdal, l’evolució política i les diferents etapes de reivindicacions i reflexions del moviment LGTB són guardats i recollits al local del FAGC i han estat analitzats i estudiats per tesis i estudis històrics que tenen com a centre el moviment LGTB.

Ca la Dona és un espai feminista, de dones i per a dones, que té un ampli fons documental. En el seu fons documental s’inclou el Fons Gretel Amann Martínez, possiblement un dels pocs fons específicament de lesbianes i del moviment lèsbic a Catalunya, Estat espanyol i Europa. De tot el volum de documentació existent, una part important de la seva documentació va ser una donació que es va fer uns anys després de la seva mort, esdevinguda l’any 2000, i aquesta és la que conforma el fons GAM. Dolors Majoral és la curadora del fons GAM.

El Fons Gretel Ammann Martínez forma part d’un ampli centre de documentació feminista de Ca la Dona on es troben altres fons com el de Victòria Sau, Encarna Sanahuja o L.I.C.I.T entre d’altres a més del propi fons de Ca la Dona, en total és recull de la història del feminisme a Catalunya en la qual es conté la del moviment de lesbianes, en el qual el fons GAM és el més important i inclou una important fons gràfic, de revistes, pamflets, cartells, poesia lèsbica…

Actualment es pot accedir a part del fons via web on està organitzat per àmbits i amb documentació digitalitzada

Aquest recorregut per armaris és una història d’invisibilitats però una història que és a l’armari de l’arxiu no a l’armari social i que és fruit de la militància, tenacitat i valentia de moltes persones que han fet possible la creació d’aquests fons.

2290

La immensa quantitat d’informació que el moviment LGTB genera, així com les creadores i creadors, estudis, publicacions específiques… solen ser el centre de projectes de recerca o arxiu. Fa poc temps ha nascut un nou projecte, al barri de Sants de Barcelona, que té per objectiu ser un centre de documentació LBTGIQ: el Fons documental feminista/lgtbi/queer

Aquest projecte sorgeix de la iniciativa d’un grup de veïnes i veïns de Sants, que es proposa anar bastint un fons de referència pel que fa a continguts relacionats amb els feminismes, les sexualitats, els moviments LGTBI i la teoria Queer.

Fotografia: Bárbara Boyero

El projecte, que es va presentar el passat mes de desembre, té per objectiu difondre coneixement i producció teòrica al voltant d’aquestes temàtiques, afavorint la reflexió i la transformació social, alhora que aglutinar material produït per col·lectius i moviments vinculats a aquest camp i que sovint es queda atrapat en àmbits de circulació reduïts. A més, es vol fomentar espais de trobada, intercanvi i transmissió de coneixement, tot organitzant periòdicament presentacions de llibres, debats, cine-fòrums, etc.

El contingut del fons vol ser ampli i abastar diferents gèneres i temàtiques vinculats a qüestions feministes/lgtbi/queer, com ara: Literatura: novel·les, poesia, teatre, literatura infantil, Art, Teoria política, filosòfica i literària, Història, Ciències socials, relacions laborals, salut pública, etc… en tot tipus de materials i suports des de llibres, material audiovisual, estudis de recerca i tot tipus de documents

El fons vol ser un nou espai de referència i es porta a terme en col·laboració amb la biblioteca de Can Batlló, on es crearà un arxiu virtual i es recaptaran i gestionaran els diferents recursos per dur a terme el projecte.

Fotografia: Bárbara Boyero

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

5614
Els “Homonots” són aquells homes “homos” que han anat més enllà dels seus interessos personals, immediats i petits i han mirat pel col·lectiu homosexual...

res a amagar d'anna boluda

ARTICLES D'OPINIÓ

3297
Ja tenim nou Papa: Francesc I. I no hi ha massa novetats pel que fa a l'acceptació dels drets del col·lectiu LGTBI. I això...