Etiquetes Entrades etiquetades amb "memòria històrica"

memòria històrica

“Tacos altos en el barro” és un documental que s’ha presentat al Festival internacional de cine Asterisco, promogut per la Secretaría de Derechos Humanos del Ministerio de Justicia y DDHH de l’Argentina.

El documental mostra la vida de sis transsexuals que viuen en comunitats indígenes i la seva vida quotidiana. Una vida difícil com a membres de pobles indígenes negats, oblidats i maltractats i una vida difícil com a persones transgènere empeses a la prostitució o amb dures persecucions policials, però que troben un cert suport social en les seves comunitats. Vides difícils que poden tenir oportunitats amb canvis legislatius, com algunes d’elles reconeixen.

Lluny d’allà trobem avenços importants per a les persones trans. A Dinamarca es permetrà el canvi legal de gènere encara que no hi hagi intervenció quirúrgica de canvi de sexe, una de les reclamacions importants del col·lectiu.

Si seguim en la realitat filmada, o televisada, també hem pogut veure “El sexo sentido” un documental sobre la transsexualitat als menors d’edat, una realitat oculta i que s’acaba reprimint, una realitat que cal visibilitzar i escoltar, per tal de no excloure socialment nens i nenes que tot just comencen a entreveure un futur diferent al que els obliga la societat.

Són exercicis de sensibilització importants que no poden quedar en petites peces documentals, sinó que han de servir per conscienciar i millorar la vida del col·lectiu.

Mentrestant la LGTBfòbia també puja i atacaven amb àcid, durant la desfilada de l’orgull, a Ulrike Lunacek, eurodiputada d’Els Verds co-presidenta del grup LGTB del Parlament Europeu i el diari La Gaceta ataca els menors transsexuals parlant de ”podredumbre” l’exhibició de “El sexo sentido”.
Grans passes endavant però encara moltíssimes, petites i grans, per a fer per poder viure amb drets i dignitat no només des de la dignitat i la resistència.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Actualment és editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

2249

El Ple del Consell General d’Andorra ha rebutjat la proposició de llei de matrimoni entre parelles homosexuals, amb el vot negatiu de la majoria de govern, Demòcrates per Andorra. El col·lectiu Gaymz considera que aquest rebuig és discriminatori i anticonstitucional.

La proposició de reforma de la llei vigent, presentada pel grup parlamentari socialdemòcrata, ve avalada per una recollida de signatures impulsades per diferents juristes d’Andorra i posava sobre la taula l’equiparació del matrimoni a la unió entre persones del mateix sexe. La llei en vigor actualment, des del 1995, recull a l’article 1, el matrimoni com la unió entre un home i una dona. Pel que fa a l’adopció, actualment només pot ser demanada per parelles heterosexuals o persones soles de més de vint-i-cinc anys.

 

 

El debat polític ha estat centrat en com anomenar la unió, perquè si bé no hi ha oposició respecte al reconeixement de les unions civils, sí que es discrepa pel que fa al reconeixement del matrimoni igualitari, fet que fa que les parelles del mateix sexe mantinguin la seva discriminació en aspectes tan importants com l’adopció, nacionalitat o successions.

Mariona González, del grup parlamentari Socialdemòcrata va defensar la necessitat d’avançar en els drets, tal com han fet els països de l’entorn i fer un reconeixement del matrimoni igualitari.

Aquesta manca de consens apunta cap a una gradualitat en la igualtat plena de drets per al col·lectiu segons apuntava el grup demòcrata que dóna suport al Govern.

Gaymz Andorra, el col·lectiu LGTB, considera que el Govern deixa clar que no tots els ciutadans i ciutadanes són considerats iguals i volen traslladar la proposta al Tribunal Constitucional d’Andorra.

La Inquisició s’implanta a la Corona d’Aragó i el Regne de Castella en 1478. El seu objectiu era mantenir l’ortodòxia religiosa i perseguir l’heretgia. Era una institució lligada a la monarquia que no tenia les mateixes competències en tots els territoris. Inicialment a Castella podia perseguir la sodomia, mentre que als territoris de la Corona d’ Aragó no. Aquesta institució mai va estar ben acceptada al nostre país, especialment es va veure com una intromissió castellana contrària als procediments judicials tradicionals. A Saragossa van arribar a assassinar a l’ Inquisidor d’Aragó al 1485.

A Catalunya ni els Usatges, ni les Constitucions Catalanes tipificaven el “crim sodomític”; els diferents tribunals que volien actuar es basaven en velles lleis romanes o visigodes. La primera vegada que una llei catalana va tractar el tema de la sodomia va ser el 1585 , el rei Felip I (II de Castella) la va introduir en les ” Constitucions de Catalunya”.

A inicis del segle XVI dos fets canviaran les coses. Per una banda l’entorn castellà de Carles I vol tenir eines per actuar a la Corona d’Aragó, per altra la persecució de l’heretgia no dóna prou ingressos a la Inquisició un cop expulsats els jueus. Al 1524 el Papa Climent VII autoritza a la Inquisició perseguir el pecat nefand a Catalunya, Aragó i València. Aquest fet va originar un conflicte competencial que no es va solucionar ni tan sols al 1714. Podríem dir que la introducció de la persecució de la sodomia va tenir uns motius mes polítics i econòmics que no pas religiosos.

Els tribunals del Sant Ofici confiscaven els bens dels encausats a l’inici del procediment, acceptaven testimonis anònims, aplicaven la tortura sense restriccions i per si fos poc els judicis acostumaven a ser secrets. Els tribunals catalans basaven les seves sentències en les proves, els testimonis i els judicis eren públics, les confiscacions es produïen després de les sentències condemnatòries, la tortura havia de ser autoritzada pel jutge (al Regne d’Aragó la tortura a seu judicial estava prohibida). Una altra diferència es donava en les sentències a morir a la foguera, a partir del segle XIV a Catalunya els sentenciats a la foguera abans eren enforcats.

Les sentències dels tribunals del Sant Ofici s’havien d’aplicar d’acord amb les constitucions i lleis seglars “de cada país”, segons la sentència de 1524 . Els jutges catalans , aragonesos o valencians que van veure envaïdes les seves competències es van agafar a aquest aspecte per posar tots els impediments que van tenir al seu abast . Per si fos poc, els inquisidors acostumaven a ser castellans, fet que va augmentar el conflicte i la desconfiança .

Els conflictes no van acabar aquí. Les sentències de mort havien de ser ratificades per les diferents audiències i aquestes rarament ho feien quan eren per sodomia. La majoria van ser bloquejades. Els tribunals de la Inquisició van optar per enviar a galeres als condemnats.

És impossible saber el nombre total de persones encausades durant aquest període, cal recordar novament que tots els tribunals tenien competències en aquest sentit i que la nostra convulsa història ha fet desaparèixer molts arxius que ens ajudarien a conèixer la realitat d’aquestes persecucions.

L’aparició del llibre de Jaume Riera i Sans, Sodomites catalans. Història i vida, siglos XIII-XVIII, ha aportat molta llum a un període del qual teníem poca informació. Aporta la història de més de 300 casos que van ser jutjats pels diferents tribunals, comenta les lleis utilitzades i els conflictes competencials en aquest complex món que va ser el de la Corona d’Aragó.

Bibliografia:

Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

2119

A l’entorn del 17 de maig, Dia Internacional contra la LGTBfòbia, el número 77 ha estat un símbol per a seguir lluitant. Al món, 77 països encara condemnen l’homosexualitat i ens trobem davant d’una situació de seriosa regressió i rebrot d’agressions LGTBfobes.

En aquest marc les reivindicacions del moviment LGTB a Catalunya han estat molt diverses i les mobilitzacions importants. El monument en memòria del collectiu LGTB del Parc de la Ciutadella de Barcelona, va acollir la primera concentració contra la LGTBfòbia, una concentració en la que les associacions van reclamar que la Llei contra la LGTBfòbia fos una realitat ben aviat, tal com van recollir en el manifest. I això vol dir que cal una llei específica, una llei nostra, una llei pels nostres drets i per les nostres llibertats. Qualsevol altra proposta serà un exemple més d’una LGTBfòbia sistemàtica estructural que rebutjarem fermament. La concentració va ser convocada per les 25 entitats de la Plataforma LGTB.cat

 

 

A Sitges es va portar a terme una marxa reivindicativa que acompanyava la rehabilitació de l’escultura del triangle rosa que commemora fets homòfobs esdevinguts a Sitges l’any 1996. L’escultura va ser una reivindicació del moviment que volia que els fets no fossin oblidats i no es repetissin.

L’escultura es va ubicar al Passeig Marítim i va comptar amb la presència de l’alcalde de Sitges, Miquel Forns, que va destacar la importància de l’acte.

El fet de que els nostres alumnes, els nostres nens, les nostres nenes de sitges, de la mateixa manera que visiten determinats monuments que hi ha en el nostre municipi, referents en el Modernisme, en el Noucentisme, en tantes altres coses que tenim la sort de tenir, de gaudir des del punt de vista artístic, arquitectònic, cultural, doncs que també facin una aturada aquí, en aquesta zona del passeig, i els poguem explicar què vol dir aquest triangle i el sofriment, el patiment però també el compromís que hi ha darrera d’aquesta forma triangular i d’aquest color rosa.

A la marxa els diferents col·lectius van destacar la importància de dignificar el col·lectiu LGTB en la memòria històrica i van reclamar, també, l’aprovació de la llei contra la LGTBfòbia

Una memòria que també va ser el centre, hores abans, del XXI Memorial de la SIDA que es va desenvolupar sota el lema “Presents en l’absència”. Un acte en el que el conseller de Salut, Boi Ruiz, va lamentar el rebrot d’agressions homofòbes i en el que Ferran Pujol, director de Projecte dels Noms-HispanoSIDA, va reclamar més suport a les polítiques de prevenció, més inversió i més recursos, i també va destacar que:

Des de la nostra entitat recolzem, com ja hem expressat en diverses ocasions l’aprovació d’una llei contra l’homofòbia per part del Parlament de Catalunya, però, som conscients alhora, que només amb lleis no n’hi haurà prou per protegir la salut de les noves generacions dels nostre col·lectiu

Dies després diferents representants d’entitats LGTB i alguns grups parlamentaris van reclamar al Parlament de Catalunya que la llei contra la LGTBfòbia pugui aprovar-se amb normalitat i sense entrebancs i reculli, també, la creació d’una agència catalana contra la discriminació a les persones LGTB.

El Govern de la Generalitat es va comprometre a aprovar la norma, tot i que en les darreres setmanes han anunciat la redacció d’un projecte de llei contra la discriminació que, de forma general, per tal d’eradicar qualsevol tipus de discriminació, una proposta a la que el col·lectiu s’oposa tot reclamant el compliment dels compromisos.

Hi ha consens al moviment LGTB, el suport de quatre grups parlamentaris i el compromís de no vetar la norma i una proposta diferent sobre la taula.

El 30 de setembre del 2013 l’Estat belga li va administrar la injecció letal a Nathan Verhelst. Verhelst, un home transsexual de 44 anys, va demanar a l’Estat que acabés amb la seva vida després de realitzar-se una fal·lusplastia (cirurgia que consisteix en la (re)construcció d’un penis). En la roda de premsa que va oferir hores abans de morir va dir: “Estava llest per tornar a néixer. Però quan em vaig mirar en el mirall em vaig sentir fastiguejat. Els meus pectorals no eren el que esperava i el meu nou penis tenia símptomes de rebuig. No vull ser… un monstre.”

Podríem destacar més detalls del cas però em semblen més rellevants els debats que es teixeixen després d’aquest titular que la història personal de Nathan Verhelst. És a dir que no es tracta de debatre sobre el que ell va fer amb la seva vida (i la seva mort) sinó el context en el qual aquesta vida (i aquesta mort) han estat possibles i què ens explica aquesta història de la societat que habitem, de les nostres normes socials i de les nostres lleis. En aquest sentit penso que el cas és especialment paradigmàtic perquè posa sobre la taula múltiples debats ètics i polítics alhora. En aquest article tan sols abordarem la qüestió de la modificació corporal de les persones transsexuals però és molt pertinent també el debat sobre l’eutanàsia. Bèlgica és un dels tres països europeus (juntament amb Holanda i Luxemburg) en els quals és legal l’eutanàsia si es demostra un “sofriment físic i psicològic insuportable”. Podria ser interessant reflexionar sobre els límits de la definició del que en cada lloc es considera “sofriment insuportable”. I sobretot si en comptes d’assistir la mort dels qui sofreixen no seria més efectiu eradicar les causes d’aquests sofriments quan aquests tenen a veure amb malestars “socials”. Bàsicament perquè la discriminació social genera moltíssim patiment a bona part de la població mundial i no crec que la solució sigui facilitar la seva mort. (Encara que són comprensibles les opcions individuals, com el cas de Nathan Verhelst, que no es va voler esperar a eradicar les causes de la violència ).

Tornant a la qüestió corporal, aquesta història assenyala la importància del cos en la nostra cultura i del difícil que resulta viure en el qual un no vol. Moltes persones transsexuals han encarnat sovint aquesta idea amb la seva obstinació i perseverança a modificar-lo i transformar-lo. El cos que un té és molt important en la nostra societat, tant que hi ha persones que es juguen la vida per canviar-lo. I dit sigui de pas, cada vegada més persones no transsexuals recorren a les cirurgies i els tractaments mèdics per modificar-lo. Espanya és un dels països del món amb major nombre de cirurgies estètiques i penso que aquest fenomen hauria de, com a poc, cridar la nostra atenció. En quin món vivim que la gent no vol ja ni el seu cos; ja no que no li agradi del tot, o que desitgés canviar algunes coses, sinó que no s’identifica amb ell, que no ho viu com a propi, que se sent atrapada en ell.

El cos, la matèria del cos, és probablement el lloc més natural que habitem, i paradoxalment per a moltes persones és un lloc terriblement aliè i incòmode. El cos està profundament interpretat per la cultura que constantment produeix significats sobre el que és bo o dolent, la qual cosa és bell i el que és lleig, la qual cosa és home i el que és dona, el que és blanc i el que no, el que és capacitat i el que no.

Existeixen múltiples discursos mèdics que assenyalen la cirurgia de reassignació sexual com el millor tractament per a les persones transsexuals. I de fet, bona part d’aquestes modifiquen el seu cos buscant millorar així la seva qualitat de vida. Actualment hi ha importants moviments que reivindiquen la importància de legalitzar i fins i tot cobrir públicament els tractaments de modificació corporal de les persones transexuals. Però la història de Verhelst contradiu aquesta teoria. No sempre la vida després d’operar-se és millor, existeixen persones que fins i tot prefereixen la mort. Amb això no vull dir que aquesta història negui totes les experiències de persones transexuales que després de modificar el seu cos han sentit una importantíssima millora en la seva vida i en la seva autoestima. El que voldria plantejar és que la idea que la solució al malestar està en el cos és un problema, perquè de vegades encara modificant el cos el malestar no desapareix, i llavors que ens queda? El malestar en les persones transexuals acaba en el seu propi cos, però no estic segur que aquí comenci. Crec que el fet de viure en una cultura en la qual se’ns ha explicat que existeixen solament dos cossos (mascle i femella), que tenen dues identitats de gènere associades (home i dona respectivament) i dos comportaments vinculats a elles (masculí i femení) és gran part del problema que experimenten les persones transexuals. És més, crec que és la causa del problema.

L’Estat belga va ser el que va assumir els costos i va disposar dels professionals i els materials per realitzar els tractaments de modificació corporal a Nathan Verhelst, alguna cosa que moltes persones podrien interpretar com molt progressista. La majoria de països del món no cobreixen aquestes operacions. Si situem el progrés en què l’Estat ha d’ajudar a la gent que vulgui canviar les parts del seu cos que no desitja, doncs sens dubte Bèlgica és una terra promesa. Però per a mi el desitjable és que les persones no sentin la necessitat de modificar el seu cos. La cobertura sanitària pública dels tractaments de les persones transexuals és una forma de pal·liar el sofriment d’aquestes persones però no té cap impacte en la desaparició d’aquest malestar, en l’origen d’aquests sofriments.

Més enllà de Nathan Verhelst, crec que és important reflexionar sobre les solucions que hem inventat per pal·liar el malestar de les persones trans (i sovint del conjunt de la població) i poder situar que la potència d’aquestes solucions a curt termini té també efectes a llarg termini. De la mateixa forma que reconeixem que la modificació corporal ens ha ajudat a sentir-nos millor hem de poder preguntar-nos: Exactament, que va a fer el  que ens sentim més lliures i feliços en un futur? Els quiròfans?

 

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.

L’ablació de clítoris no és una pràctica pròpia de països subsaharians. Durant segles es va practicar a Anglaterra, Escòcia i països de l’Imperi Britànic. No va ser una pràctica generalitzada, es desconeix quan es va iniciar; tampoc sabem quan es va prohibir, ni en quin moment es va deixar de realitzar.

Tot i que el segle XIX anglès va estar marcat per l’omnipresència d’una dona, la reina Victòria, les dones van estar lligades a la voluntat dels homes . Una dona que volia independitzar-se ho tenia molt difícil, si a més era lesbiana seva vida es podia complicar enormement .

Algunes optaven per escapar-se de casa i buscar una vida en llibertat plena d’incerteses. A aquelles que decidien quedar-se i no acceptar la voluntat dels seus pares i marits els podia esperar una horrible teràpia: l’ablació de clítoris.

L’excusa acostumava ser la prevenció de la promiscuïtat o la infidelitat femenina: “si la dona no té desig sexual, es redueixen les possibilitats de que busqui el sexe fora del matrimoni, amb la qual cosa l’honor de la família està fora de perill”. En molts casos es considerava que només l’home havia de sentir el plaer sexual; la dona no tenia dret al plaer, com tampoc tenia drets polítics o civils.

A l’Anglaterra victoriana el lesbianisme no era considerat delicte, però no per defensar l’autonomia sexual de les dones, més aviat tot el contrari, ja que no se les considerava aptes per realitzar determinades activitats. El lesbianisme no era acceptat com a causa de divorci, formava part del que concebien com “trastorns femenins” .

Una de les causes dels anomenats trastorns femenins era una activitat considerada indecent: la masturbació . Aquesta pràctica, deien, produïa histèria, epilèpsia, catalèpsia, nimfomania i lesbianisme . Per “curar-la” s’havia ideat un remei: la clitoridectomia (ablació de clítoris). El clítoris era considerat com un òrgan masculí, un altre motiu per ser eliminat.

L’ablació de clítoris va sortir a la llum pública al 1866 quan un metge ginecòleg anglès, Isaac Baker Brown, va defensar públicament aquest tractament davant la comunitat mèdica . En mostrar-ho obertament va provocar un dur debat en la comunitat mèdica, i va causar l’expulsió d’aquest metge de la Societat d’Obstetrícia de Londres així com la posterior prohibició mèdica d’aquesta pràctica .

Posteriors investigacions en els registres de l’oficina quirúrgica de Cambridge es van trobar amb una àmplia relació de casos en què un tutor masculí portava a una dona perquè li practiquessin la clitoridectomia per unes 200 o 300 guinees. Existia una escassa atenció científica dels llibres de medicina al clítoris o als òrgans sexuals de la dona.

En suport a Browm van sortir al diari Times i l’arquebisbe de Canterbury . En la seva defensa van al·legar que una trentena de col·legues seus l’havien practicat i ara eren els mateixos que l’acusaven .

Encara que la comunitat mèdica va condemnar aquesta pràctica a Anglaterra, la llei no ho va prohibir fins a 1985, la qual cosa fa sospitar que es van seguir realitzant de forma oculta.

Avui l’ablació de clítoris es realitza a 28 països. Els seus orígens poden ser molt variats i per tant dels països i les seves tradicions. En alguns casos es defensa com a una qüestió de identitat cultural, també com una forma de distingir a la dona de l’home. Consideren que el clítoris és semblant al penis masculí, i només extirpant la dona aconsegueix la seva feminitat i la submissió al mascle.

Més informació:
· Matrimonis entre dones a Anglaterra
· L’ablació de clítoris a Anglaterra

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

2249

Un any més Sitges celebra el seu Carnestoltes caracteritzat per ser integrador amb tot tipus de persones.

Músiques:

Chauffeur “The Things You Do”
Ricky Martin “Come With Me”
Pharrell Williams “Happy” (Danny Dove Remix / It’s The Kue Remix)
Ke$ha “Timber” (Craig Welsh Mix)

 

 

Sembla que sortir de l’armari comença a semblar una moda. Ellen Page, la protagonista de Juno, es va identificar públicament com a lesbiana i això ha esdevingut en el marc de les olimpíades d’hivern a Rússia que ha vetat per llei la “propaganda homosexual” i obliga a les persones LGTB a tornar a l’armari, un armari amb clau i forrellat.

Per altra banda, dones del món de l’esport també van sortint de l’armari (Casey Stoney, capítana de la selecció anglesa de futbol, darrerament), reconegudes artistes també ho han fet (Portia de Rossi, actriu, Ellen deGeneres, showwoman, Jodie Foster, actriu, Elena Anaya, actriu… en els darrers anys) i d’altres han mostrat obertament el seu compromís i suport al col·lectiu amb petons en públic, o en la ficció, o videoclips on escenifiquen relacions homosexuals (és el cas de Shakira i Rianna, Madonna, Britney Spears, Cristina Aguilera, Jennifer Aniston o Winona Ryder, per posar alguns exemples).

Semblaria que ser lesbiana és una moda. O sortir de darrera les persianes i mostrar-nos com som es consideraria una moda. Però no es valora el que costa donar la cara, el que costa sortir de la invisibilitat volguda o forçada. Sortir públicament i donar la cara, convertir-se en referent per moltes altres dones que pateixen discriminacions per la seva orientació sexual, que escenifiquen amors heterosexuals o que amaguen la seva parella per por a la violència i l’exclusió. És un acte de valor incalculable, no pas una moda. Treuen valor a un acte valent per minoritzar-lo per menysprear-lo, per menysprear-nos i seguir-nos excloent.

El que si que està de moda és la LGTBfòbia, els governs i les persones LGTBfobes surten dels seus caus i mostren el seu odi: Rússia, Uganda, Gàmbia… l’església catòlica colombiana que abandera una campanya contra “l’adoctrinament lgtb” en la llei d’educació. La cambra de representants d’Arizona aprova un projecte de llei que permetria a la gent amb negoci discriminar el col·lectiu LGTB i no donar-los servei. Els assassinats LGTBfobs a Brasil, Colòmbia, Nigèria… la LGTBfòbia és una realitat violenta que es mostra i creix. Una violència discriminatòria que crea exclusió i patiment a moltíssimes persones.

Ellen Page declarava “Estic cansada d’amagar-me. He patit durant anys perquè em feia por dir-ho. Però aquí estic avui, amb tots vostès, a l’altra banda de tota aquesta por que em va afectar mentalment i en les meves relacions”. Va declarar públicament allò més privat per fer-se visible i per mostrar el seu patiment en negar-ho, en ser negada, però també el patiment de tantes altres que són negades, que es neguen.

Sortir de l’armari no és fàcil, ni és una moda, però cal sortir massivament i convertir-ho en una realitat.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Actualment és editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

Per una llei aprovada per les Corts i sancionada pel rei, el 26 de desembre de 1978, i publicada al B.O.E. del 11 de gener de 1979, va ésser modificada –ara fa trenta-cinc anys- la Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social (LPRS), per excloure-hi els homosexuals, els rufians i proxenetes, els menors abandonats o pervertits i els que tenien tracte sovintejat amb malfactors.

La LPRS, que va ésser aprovada pel règim franquista el 4 d’agost de 1970 (B.O.E, del 6 següent), creava a les províncies uns Juzgados Especiales de Peligrosidad y Rehabilitación Social, i substituïa la La Ley de Vagos y Maleantes (LVM), de 4 d’agost de 1933, per al control de tots els elements considerats antisocials per la dictadura. Aquesta LVM havia estat modificada, el 15 de juliol de 1954, per tal d’incloure-hi els homosexuals. La LPRS fou derogada completament per una Llei Orgànica de 24 de novembre de 1995 (BOE del dia següent). A un informe elaborat per dos investigadors hom revelava que, tirant curt, uns mil homosexuals van ésser empresonats, entre 1970 i 1979, pel règim franquista, per l’aplicació de la LPRS.

Els precedents de la llei de perillositat

Als anys 20 i 30 del segle passat estava en plena efervescència –sobre tot en els països totalitaris- l’anomenada “Doctrina de la Defensa Social”. Aquesta doctrina afirmava que existien unes conductes que, sense estar tipificades com delictes, denotaven un perill per a la societat puix que es podien considerar predelictives. Per protegir la societat d’aquests perills i corregir els individus que les realitzaven, l’Estat, actuant d’una manera paternalista, els imposava unes mesures de seguretat per tal de “rehabilitar-los socialment” que en realitat eren pures normes repressives.

L’avantprojecte de la LPRS va ésser redactat per un jutge català, Antoni Sabater i Tomàs, que era conegut per la seva animositat contra malfactors i homosexuals. Pretenia que els homosexuals majors de 16 anys fossin declarats perillosos socials pel simple fet d’ésser-ho. L’avantprojecte fou discutit a les Corts i fou sortosament modificat en el sentit que els homosexuals no fossin imputats pel simple fet d’ésser-ho sinó aquells que probadamente realicen actos de homosexualidad, o sigui, més d’una vegada. Això fou el resultat d’un debat dins el Congrés dels Diputats arran d’uns treballs sobre homosexualitat i legislació que tots els diputats van rebre de la revista gai francesa Arcadie, per indicació del clandestí Movimiento Español de Liberación Homosexual(MELH), que es va poder apuntar el seu primer èxit.

Amb la nova llei, les pràctiques homosexuals –tret de casos d’escàndol públic, criminalitzats pel Codi Penal en el seu article 433- no eren considerades delictives, però sí predelictives i per això la LPRS hi aplicava unes “mesures de seguretat” orientades a rehabilitar els inculpats, o sigui, a convertir-los en “normals”, en heterosexuals. Unes mesures de seguretat, de successiva aplicació, entre sis mesos i cinc anys, tan absurdes com inútils: internament en centres de rehabilitació social, desterrament de la província on vivia l’inculpat i presentar-se, cada tants dies, a un cos de funcionaris especials, que mai es va crear i que va ésser substituït per la policia o la guàrdia civil.

Democràcia i derogació de la llei

A la mort del dictador, el MELH va ésser substituït, el mateix any 1977, pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), la primera campanya del qual va tenir per fita l’abolició de la LPRS a base d’articles, entrevistes, actes socials i, principalment, manifestacions ciutadanes. Per a tots els homes i dones gais podem dir que, per primera vegada a la història de Catalunya, en més de mil dos-cents anys, la conducta o les pràctiques homosexuals, lliurement consentides, no són objecte de cap mena de discriminació legal, i que, fons i tot, les actituds, declaracions, insults, vexacions, escrits, etc. de caràcter homofòbic, ara, són penades per les lleis. I això gràcies a la lluita menada -fa trenta-cinc anys- pels propis col·lectius. Les minories, oprimides o reprimides, si no lluiten per obtenir els drets i llibertats de que gaudeixen les majories, no els aconsegueixen mai; és el que ha passat amb les feministes i amb els negres entre d’altres.

 

Armand de Fluvià, genealogista i heraldista de professió, ha dedicat una part important de la seva vida a la reivindicació dels drets del col·lectiu LGTB. El 1970, sota el franquisme, va fundar el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), i fou fundador i primer secretari general del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (1975) i també president de l’Institut Lambda (1976). El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2008 la Medalla d’Honor de Barcelona. En l’actualitat és president honorífic del Casal Lambda.

El 27 de gener del 1945 les tropes soviètiques entraven al terrible Camp d’Extermini de Auschwitz. L’any 2005 l’Assemblea General de les Nacions Unides decideix assignar aquesta data com a Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. En la resolució aprovada es parlava tan sols de la persecució per qüestions d’origen ètnic o religiós, per orientació sexual o de gènere restava fora d’aquesta declaració inicial.

Entre 15 i 20 milions de persones van estar víctimes del règim nazi, la majoria d’ells jueus, també eslaus, polonesos, comunistes, dissidents polítics, gitanos, discapacitats… També homosexuals, lesbianes i transsexuals.

Passats gairebé 80 anys encara no sabem el nombre exacte d’homosexuals, lesbianes i transsexuals van ser víctimes de l’holocaust. Les xifres són molts dispars, van dels 10.000 (els reconeguts) als 600.000 segons les organitzacions LGTB. La causa és molt senzilla: La Vereinigung der Verfolgten des Naziregimes (Associació de represaliats pels nazis) no va reconèixer als homosexuals, lesbianes i transsexuals com a víctimes i l’Alemanya de la postguerra va prosseguir la seva persecució fins a finals dels anys 60. No van ser dignes d’homenatge, no se’ls va citar als judicis de Nuremberg i no van poder demanar indemnitzacions i fer-ho podia portar greus conseqüències. Alemanya no va reconèixer a les víctimes LGTB fins el 2002, quan la majoria ja havien mort.

Homosexuals, lesbianes i transsexuals eren considerats la pitjor de totes les escòries, estaven obligats a portar el triangle rosa invertit a la solapa. Pallisses, castracions, treballs forçats, injeccions mortals amb morfina, lobotomies eren la pràctica comuna. Als més joves se’ls feia servir com cobais. Els suïcidis van estar nombrosos, sembla ser que el percentatge de morts per aquest motiu va ser el més alt després de la comunitat jueva, es creu que entre el 40 i el 60% dels morts ho van ser per aquest motiu. Els que van tenir més sort van ser enviats al front bèl·lic com a carn de canó.

Un any més el dia 27 al Parlament Català va recordar a totes les víctimes de l’holocaust, amb l’objectiu de mantenir viva la seva memòria i fer que mai més es torni a repetir.

Testimoni de 5 persones LGTB que van sobreviure al holocaust a l’Alemanya nazi:

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

4233
La plaza del silencio, ens retrata la violència LGTBfoba dels darrers dies del franquisme amb tota la cruesa. La convivència de la violència ultra...

ARTICLES D'OPINIÓ

4597
Diuen que els anys trenta va visitar Barcelona l'actor i juerguista Douglas Fairbanks JR. I que va quedar fascinat per la vida nocturna d'aquesta...