Etiquetes Entrades etiquetades amb "memòria històrica"

memòria històrica

4463

EDITORIAL

Al món hi ha 77 països que prohibeixen, persegueixen i castiguen, inclús amb la pena de mort, les persones LGTB. A Iowa hi ha dues dones que han esperat 72 anys a fer-se visibles com a parella i aprofitar la llei que permet casar-se a les persones del mateix sexe per fer-ho.

72 anys estimant-se, en silenci. 72 anys convivint, treballant, viatjant, compartint… en silenci, mentre els drets de les persones LGTB avançaven o eren negats als Estats Units, on elles viuen, i arreu.

Dues dones, de 90 i 91 anys, Vivian i Alice, que han esperat 72 anys per sortir de l’armari i proclamar el seu amor.

72, una xifra plena d’amor. 77 una xifra carregada d’odi. Els drets del col·lectiu LGTB avancen però encara queda molt per fer. En 77 països del món també.

Hi ha moltes Vivian i Alice esperant poder estimar-se lliurement, sense haver d’amargar-se per por a la mort, la persecució social, les violacions terapèutiques. Hi ha molts Josep i Pere que volen mostrar el seu amor i casar-se, o no, però tenir el dret a fer-ho, triar lliurement. Moltes dones i homes trans que es troben empresonats en un cos que no els correspon i una societat que els expulsa i els maltracta.

Vivian i Alice ens mostren el triomf de l’amor per sobre d’aquest odi; s’han estimat per sobre de prohibicions i convencions socials i han sabut aprofitar el moment.

Felicitats i gràcies!

La plaza del silencio, ens retrata la violència LGTBfoba dels darrers dies del franquisme amb tota la cruesa. La convivència de la violència ultra amb la persecució policial i l’exclusió social. Una realitat que fou dura i que, malgrat tot, no hem aconseguit eradicar.

Chueca, una plaça que ara ja forma part de l’imaginari LGTB, és el centre de la història que ens explica Rafael Herrero. La normalització LGTB que ara viu la plaça, el barri, pot sobtar amb aquesta mirada enrera de tant sols quaranta anys.

 

 

El contrast entre la realitat quotidiana actual i la realitat d’uns anys enrera també es reflecteixen en el contrast que hi ha entre les contradiccions del protagonista que creia haver vist a prop la llibertat amb la mort del dictador i, alhora, veu com els seus amics són amenaçats i morts violentament i la seva pròpia por.

La violència LGTBfoba és l’eix que vertebra la història i la denúncia que la novel·la destaca. Denúncia la violència i la hipocresia, les complicitats que té la discriminació i l’aniquilació violenta de persones LGTB.

La plaza del silencio, és una novel·la negra que mostra, denúncia i… enganxa. Ha estat publicada per l’editorial Al revés, que té una col·leció interessant de novel·la negra i que també ha publicat autores de referència per al col·lectiu LGTB com Susana Hernández. La plaza del silencio és plena de flash backs en la que l’autor, periodista de llarga trajectòria, també plasma els seus propis records. I també, plena de contradiccions dels personatges amb la seva sexualitat, les seves pors i la seva llibertat.

“Durant gairebé mig segle, París va ser dona, una dona intel·ligent, creativa, fascinant” diu Andrea Weiss, autora de “Paris era mujer. Retratos de la orilla izquierda del Sena”. El nou llibre editat per Egales, és la traducció al castellà de l’obra “Paris was a woman” que va ser una investigació de l’autora i la seva sòcia Greta Schiller van portar a terme sobre les dones que van teixir una xarxa cultural i creativa al París d’entreguerres.

 

 

L’autora ha guanyat un Premi Emmy pel seu documental “Before Stonewall”, va ser guionista del film dirigit per Greta Schiller, una pel·lícula estrenada el 1996, que vam poder veure a Barcelona gràcies al descobriment de la Mostra de Films de Dones de Barcelona, i que es va convertir en un llibre. Dues referències imprescindibles per a la visibilitat, la genealogia i la història de les lesbianes.

París era el centre de la creació però la història ha recollit les influències i vida d’alguns homes (Picasso, Joyce, Hemingway…) en aquells moments històrics, però no la de dones com: Djuna Barnes, Natalie Barney, Sylvia Beach, Adrienne Monnier, Gertrude Stein, Alice B. Toklas, Romaine Brooks, Colette, Janet Flanner, entre d’altres.

Paris was a woman ens descobreix dones impressionants de nivells culturals i econòmics diferents i que, majoritàriament opten per la bisexualitat o el lesbianisme en les seves relacions. Dones que han estat amagades per la història oficial d’aquell parís dels anys 20.

Aquest retrat de la comunitat (o companyia d’amazones” com escrivia Katherine Anne Porter al “Harper’s Magazine”) d’escriptores, fotògrafes, actrius, pintores, llibreteres, editores… en un París obert van experimentar amb la cultura, es van donar suport per a la creació de forma molt diferent a les aventures que ens han arribat. Paris was a woman ens obre un nou imaginari i descobreix una genealogia femenina impressionant, que ens va arribar el 1996 amb la pel·lícula, després amb el llibre i ara amb la traducció al castellà que ens ofereix l’editorial Egales.

1853

El passat 28 de juny milers de persones van sortir al carrer a Barcelona en una manifestació que, com cada any, va iniciar el seu recorregut a la Plaça Universitat fins Plaça Sant Jaume, passant per les Rambles. El crit majoritari va ser reclamar l’aprovació de la llei pels drets del col·lectiu LGTBI i contra la LGTBIfòbia que s’està debatent actualment al Parlament de Catalunya.

 

 

El portaveu de l’Observatori Contra l’Homofòbia ens explica els darreres casos de LGTBIfòbia en Catalunya, tot i que adverteix que en realitat, segons dades de l’Agència Europa pels Drets Fonamentals, només es denuncien el 10% dels d’homofòbia, transfòbia o lesbofòbia. El portaveu de l’observatori afirma que la impunitat que es viu davant de la violència homófoba a Catalunya és evident i que perquè es produeixi un canvi s’ha de perseguir la LGTBIfòbia amb tota la força de la llei.

Aquest any en un context de treball en xarxa i de demanda unitària d’una llei específica pels drets del col·lectiu i contra la LGTBIfòbia ha crescut la participació en la manifestació del 28 de juny. A més, les dones han tingut més visibilitat a partir d’actes específics com ara la petonejada realitzada durant el recorregut. Amb tot, la defensa del dret a la salut i la prevenció del VIH-SIDA han estat els temes centrals d’aquest amb el lema Visc en positiu, i tu?, i els sublemes Trenca l’estigma del VIH-SIDA i Sanitat sense discriminacions. El moviment LGTBI català s’ha volgut sumar a les crítiques a les retallades que s’han viscut al nostre país en drets socials i sanitaris. De fet, el VIH-SIDA continua sent l’amenaça més gran a la salut per a les persones LGTBI, per la qual cosa la Comissió Unitària 28 de juny reclama que les administracions s’impliquen clarament en la prevenció de la transmissió del VIH-SIDA, en l’atenció i drets de les persones seropositives i en el trencament de l’estigma associat.

L’Acord Nacional per la prevenció del VIH-SIDA i contra l’estigma associat, que ara iniciarà el seu desenvolupament, serà una eina fonamental per al moviment. En aquest sentit, les entitats LGTBI i del VIH-SIDA treballaran per garantir que s’acompleixin els compromissos de la Generalitat en aquest àmbit.

A més, es va retre homenatge a la memòria del Juan Andrés Benítez, l’empresari gai mort després d’una intervenció policial, al qual se li va dedicar una parlament a l’acte final de la manifestació i un minut de silenci. Alhora es va criticar durament l’actuació del Sindicat de Policies de Catalunya que va desvetllar en un comunicat l’estat serològic de Benítez, cosa que suposa una vulneració del dret fonamental a la privacitat.

El 28 de juny, cal recordar-ho, va implicar l’inici de la desobediència a la LGTBIfòbia hegemònica en aquells anys a Estats Units i que es va propagar ràpidament arreu del món. Va suposar l’inici del moviment LGBTI modern que ha permés els avanços en drets que ara tenim. En aquest sentit, la Comissió Unitària 28 de juny és la plataforma que convoca la manifestació més antiga de l’Estat espanyol, des de 1977, que commemora els fets d’Stonewall del 1969 a Nova York.

2218

En aquesta setmana s’inagura el 19a Mostra de Cinema LGTB, Fire!! I allà vam estar per informar-vos puntualment del que va passar i pugueu conèixer de prop que us ofereix aquest festival que té cada cop més públic. Ha passat a projectar 41 títols, 14 estrenes, i la seua programació es pot consultar online. Us animem a anar a veure aquest esdeveniment de cinema LGTB de Barcelona, teniu fins el 13 de juliol! Hi ha moltes novetats i activitats paral·leles, projeccions al Raval, a la sala Zumzeig, concerts, cicle de xarrades, projeccions i taules rodones i el Trans-Art Cabaret.

Però més enllà del Fire!! el col·lectiu LGTB està “on fire”: recentment hem celebrat el 28 de juny -el dia gran del moviment- amb les dues celebracions que es fan a Barcelona (el Pride i la manifestació de la Comissió Unitària) però també arreu del territori. Aquesta setmana se segueix tramitant pels drets del col·lectiu LGTB al nostre Parlament i diverses fonts ens apunten que pot ser una setmana definitiva. L’estiu a Barcelona es tanca amb el Circuit Festival: un dels esdeveniments de turisme vacacional LGTB més importants del món i el més important d’Europa. I a la tornada de l’estiu, a finals d’octubre, tenim el Barcelona Internacional LGTIB Film Festival.

Sí, encara queda molt per assolir. Però permeteu-nos que ara que ve l’estiu estiguem positius, perquè tenim motius. Aquest estiu estem “on fire” com a col·lectiu perquè constatem que ja hem avançat molt.

El 28 de juny del 1969 esclataven els coneguts disturbis a Nova York després de la repressió policial al cèlebre local novaiorquès d’Stonewall Inn. Per molts fa 45 anys s’iniciava el moviment de alliberament gai. Per primer cop persones LGTB s’enfrontaven a la policia i sortien al carrer per mostrar l’orgull de ser com eren. Res ja no tornaria a ser igual. Però, van existir grups de defensa dels drets LGTB abans de 1969? Breument intentaré explicar-ho.

Va estar a la Alemanya de finals del segle XIX quan es van crear tot un seguit d’associacions de lluita contra el tristament conegut paràgraf 175. Al 1897 es fundava el “Comitè Científic Humanitari” del Magnus Hirschfeld, el 1903 la Comunitat dels Propis del Adolf Brand, ambdós van lluitar pels drets homosexuals i van polemitzar durament entre ells sobre el tercer sexe o “l’amor greg”. En aquest període van sorgir les primeres revistes homosexuals i es fan filmar els primers films que parlaven de l’amor entre els homes i entre les dones. Al 1929 s’aconseguia la despenalització, però amb l’arribada de Hitler al poder s’iniciava una duríssima repressió especialment contra gais i transsexuals. La repressió no va acabar al final de la Segona Guerra Mundial a la República Federal, curiosament va estar la “comunista” (RDA) la que va eliminar el tristament conegut paràgraf.

A USA la repressió del maccarthisme i del FBI de Hoover queia sobre els homosexuals de forma implacable, primer eren agents al servei de Hitler, després filocomunistes, sempre el seu objectiu era pervertir a la població amb intencions alienes als bon americans. Un jove que treballava per la campanya presidencial de Henry Wallace, al 1948, escrivia un manifest innovador en el que senyalava que els homosexuals eren una minoria oprimida al igual que els afroamericans. Harry Hay, militant comunista, va fundar una organització semiclandestina, “Matachine Society”, que funcionava a través de cèl·lules similars a les dels partits comunistes. Paral·lelament es fundava la associació de lesbianes “Les filles de Bilitis”. S’editaren dos revistes “The One” (1953-1972) i “The Ladder (1956-1970)”, entenien que la seva lluita també era pel alliberament i ja als anys 60 van defensar els drets igualitaris inclòs a l’àmbit familiar i al militar.

Després del 1969 a NY es crea el Front d’Alliberament Gai (GFL) que ràpidament té representació a les principals universitats i ciutats americanes. Més que els drets civils defensa l’alliberament sexual i els drets de les dones. A finals dels anys 80 i després de l’aparició de la SIDA s’afegeix el reconeixement social, la integració i equiparació dels drets dels gai i lesbianes. Es transformà en un moviment visible, transversal i molt divers. El nom sorgia dels moviments d’alliberament d’Algèria i el Vietnam.

A Catalunya apareix la primera organització al 1970 amb motiu de la lluita contra la Ley de Peligrosidad Social, és el “Movimiento Español de Liberación Homosexual”. Segueix en un inici els plantejaments del grup conservador gai francès Arcadie, però opta per emmarcar el alliberament gai dins de la lluita de classes. Mentre a França el moviment LGTB es transforma arran de maig del 68, aquí hem d’esperar a la Transició.

Al 1975 es fundava el Front d’Alliberament Gai de Catalunya als Caputxins de Sarrià, a diferència de França o USA, aquí no hi ha una ruptura, el FAGC sorgeix a partir dels activistes del MELH. Amb ells apareix un moviment apartidista, transversal, plural i unitari que té com objectiu acabar amb les estructures opressores i aconseguir l’alliberament sexual de la població en general i dels gais en especial. Sota el concepte gai s’aixopluguen totes les identitats LGTB.

A Catalunya es visibilitza aviat la realitat LGTB a actes públics i als carrers, els partits d’esquerra obren les portes a activistes homosexuals. El FAGC arriba a tenir uns 700 socis. Es creen organitzacions similars a Bilbao, València, Mallorca, Sevilla i finalment a Madrid on la homòfobia dels partits d’esquerra va retardar la organització del moviment LGTB. La despenalització de la homosexualitat i la aparició de la SIDA donaria un tomb tant en els plantejaments com a la organització de les diferents associacions.

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

2168

La Comissió Unitària del 28 de juny organitza un nou any a Catalunya les manifestacions del dia de l’Alliberament LGBTI que commemora les revoltes del col·lectiu a Nova York durant el 1969.
El lema d’aquest any té un marcat caràcter reivindicatiu Visc en positiu, i tu?, amb els sublemes Trenca l’estigma del VIH-SIDA i Sanitat sense discriminacions, amb una clara referència a les retallades i a les afectacions que tenen en el dret a la salut de la ciutadania, especialment pel col·lectiu de seropositius i de persones LGTBI.

 

 

La Comissió 28 de juny ha dedicat el tema central de la manifestació d’aquest any al VIH-SIDA en reconeixement al paper de l’activisme i a les persones seropositives que van donar la cara especialment durant els primers anys d’expansió de la malaltia. Uns anys que, segons indica el manifest, van ser de mort, de discriminació i de marginació, de vides silenciades per l’estigma i pel rebuig social i familiar. Des de la Comissió també es ressalta com “els sectors ultraconservadors” van aprofitar la situació per atacar les llibertats del col·lectiu.

Malgrat els avenços, el VIH continua essent una malaltia sense cura, i segueix expandint-se en el col·lectiu LGBTI, especialment entre els homes homosexuals i bisexuals i les dones transsexuals. El manifest ressalta que és l’amenaça més gran a la salut del col·lectiu LGTBI i en el qual no es pot retrocedir. I fa una crida a la necessària implicació de les administracions en la lluita per la prevenció, en l’atenció i drets dels seropositius i en el trencament de l’estigma associat. En definitiva a la defensa del dret a la salut sense discriminacions.

La Comissió també es posiciona a favor de l’aprovació de la llei pels drets del col·lectiu LGTB que hi ha actualment en debat al Parlament de Catalunya. A més, com anys anteriors, se celebren manifestacions descentralitzades. La principal tindrà lloc aquest any a Tortosa el divendres 27 de juny. A Tarragona la Comissió Unitària també convoca manifestació per al 26 de juny i Girona la celebrarà el mateix 28 de juny el mateix dia que Barcelona però pel matí. A la capital catalana l’epicentre serà Plaça Universitat que té convocada manifestació per a les sis de la tarda, tot i que es desenvoluparan activitats durant tot el dia.

1902

EDITORIAL

El proper dissabte 28 de juny se celebraran els 45 anys de les revoltes a Nova Iork arran del tancament del bar destinat a públic LGTB, Stonewall Inn. En 1969 els bars destinats a públic LGTB estaven prohibits als Estats Units. Alguns policies cobraven suborns per no tancar-los. L’espurna va saltar quan la policia va tancar l’Stonewall Inn tot i haver cobrat. Diuen testimonis que la gent primer els va tirar monedes i després van començar a tirar tot allò que trobaven al carrer. I tot això va acabar en una setmana d’aldarulls i barricades protagonitzat per persones LGTB. La creació del Gay Front Liberation, va marcar un nou moviment clarament reivindicatiu i, fins i tot, revolucionari. Cal recordar que era l’època de les noves esquerres, de les revoltes de maig del 68, de les manifestacions contra la Guerra del Vietnam i de l’expansió del feminisme. Un moment de gran mobilització social en la qual la de les persones LGTB s’hi va afegir i es va expandir ràpidament arreu del món. És el naixement del moviment LGTB modern. Encara que hi havia hagut anteriorment grups que havien treballat pels drets del col·lectiu, el moviment sorgit després de Stonewall està clarament desacomplexat i és molt reivindicatiu. I per primer cop a la història es girava la truita, s’afirmava que la malalta era la societat LGTBfòbica i no el gai, la lesbiana, el bisexual o l’home o dona transsexual.

Ara, 45 anys després, és un bon moment per fer-ne balanç. En general els drets de les persones LGBT han avançat especialment al món occidental i Iberoamèrica, i estan fins i tot en retrocés en molts països asiàtics i africans. Al nostre país, per sort, podem parlar de grans avanços, no només de despenalització, sinó d’igualtat legal i polítiques a favor de la normalització. Fa anys que, amb les manques i dèficits que es vulgui, tenim igualtat legal, som visibles en els mitjans i celebrem grans manifestacions per reivindicar els nostres drets. És moment de celebrar, els avanços, i de seguir lluitant, per seguir avançant perquè queden moltes victòries per aconseguir. El Parlament català està sent pioner en el debat d’una llei per garantir els nostres drets del col·lectiu LGTB. És una oportunitat que no podem perdre. Tots junts tindrem més força per aconseguir aprovar una llei que el nostre col·lectiu necessita.

ARTICLES D'OPINIÓ

2470
En 1989 vaig tenir l'ocasió de visitar el camp de Mathaussen. L'ambient respirava el respecte dels cementiris i el malson davant tanta barbàrie. Els...

LLIBRES DE L'ARMARI

3860
“I be ñaadi” “N'be jang” Alicia fa classes de mandinga per aprendre a dir allò bàsic en un viatge que inicia al maresme, amb...