Etiquetes Entrades etiquetades amb "memòria històrica"

memòria històrica

2860

El 28 de juny d’enguany, la manifestació reivindicativa convocada per la Comissió Unitària 28 de juny se centra en el lema: “El meu cos un camp de batalla, Els nostres cossos no estan al servei del sistema heteropatriarcal”.

Les agressions i discriminacions LGTBIfobes, les convencions socials sobre sexualitat i gènere, la manca de legislació sobre temes importants, la negació de drets per orientació sexual com ara la reproducció assistida a les dones lesbianes, l’estigma de les persones LGTBI infectades pel VIH o la manca de desplegament legislatiu per a moltes de les nostres llibertats… raons que mouen a la reivindicació, un any més.

Un any més, 38 anys després que, un 28 de juny –de 1977- es portés a terme la primera manifestació LGTB del país, en la que ja es reclamava el dret al propi cos, a la pròpia sexualitat, a la no discriminació… 38 anys més tard seguim cridant: Dret al propi cos!

4373

El Miquel i molts i moltes altres han rebut un regal des d’Irlanda: dies després de complir els 10 anys de l’aprovació de la llei d’adopció que permetia que les persones LGTB poguéssim adoptar legalment a Catalunya, també Irlanda ha aprovat els mateixos drets. El 30 de març del 2005 es va aprovar la llei 3/2005 després d’un llarg camí de reivindicació i, també de llimb legal, per a les filles i fills de les parelles LGTB. Així la normalitat va arribar a les famílies LGTB, si més no, en part.

Els canvis han estat evidents en la quotidianitat famíliar, també en el lideratge que les families LGTB catalanes han tingut a Europa en les seves reivindicacions
El canvi legislatiu va obrir la porta a una nova realitat familiar, va permetre començar a donar espai a la diversitat familiar. Aquests 10 anys han significat un cert oblid de situacions que es donaven i que ara semblen poc possibles, però que van provocar molt dolor a les famílies LGTB

Les històries de desitjos i afectes viscudes per persones LGTBI al continent africà són els punts en comú de dels relats que recull Los deseos afines publicat per l’editorial Dos bigotes. En el llibre, que recull 16 contes i dos extractes de novel·les contra la LGTBfòbia, hi ha textos de Monica Arac de Nyeko, Beatrice Lamwaka, K. Sello Duiker o Richard de Nooy noms destacats de les lletres africanes contemporànies i que són de sis països diferents d’aquell continent.

 

 

Paradoxalment un llibre sobre Àfrica i que en la seva edició original es titulava Queer Africa només s’ha pogut publicar a Sudàfrica i, ara a l’Estat espanyol, però no a altres països del continent on la LGTBfòbia és molt present.

El llibre ha arribar ja a la seva segona edició i és consolida com un dels èxits de l’editorial de temàtica. A més, va rebre al juny de 2014 el premi a la millor antologia en la 26a edició dels Lambda Literary Awards.

L’editorial Dos bigotes treballa des dels seus inicis, en octubre de 2013, per visibilitzar la literatura de temàtica LGTB de qualitat i compromesa, però adreçant-la a tota la població.

Els “Homonots” són aquells homes “homos” que han anat més enllà dels seus interessos personals, immediats i petits i han mirat pel col·lectiu homosexual masculí del nostre país i en formen part de la seua memòria. Els entrevistats al llibre del periodista Francesc Soler són, en resum, aquells que han obert el camí per a que a tots els que han vingut després puguin tenir drets i llibertats. El títol de l’obra sorgeix d’un joc de paraules entre “homo” (homosexual) i Homenots, títol de la sèrie de retrats de personalitats socials catalanes que va realitzar el destacat periodista i escriptor català, Josep Pla, a mitjans del segle XX.

 

 

El pròleg està signat pel conseller Santi Vila, membre destacat del govern català i la política del país, que és públicament homosexual, cosa que fa tan sols uns deu anys hagués estat impossible. Un fet que posa de manifest fins a quin grau s’ha avançat en visibilitat i drets en els anys abordats en “Homonots”.

El llibre pretén, amb entrevistes, estimular la memòria col·lectiva homosexual dels darrers 40 anys a Barcelona, a partir d’un gènere popular i accessible més enllà d’academicismes.

Soler entrevista a Jordi Llovet, Jaume Santandreu, Miquel Iceta, Jordi Petit, Armand de Fluvià, Llibert Ferri, Ferran Pujol, Ventura Pons, Nazario i Juan P. Juliá, persones que han destacat per la seua trajectòria entre els membres del col·lectiu gai català.

Moltes vegades quan pensem en el voluntariat, pensem més en la persona que acompanya gent gran, o que ajuda a organitzar un esdeveniment, una festa, un ball, un festival de cinema, etc. No solem pensar amb aquella que ocupa un càrrec a alguna entitat i realitza tasques de responsabilitat i que dirigeix un equip de persones -altres voluntaries- per acomplir la finalitat de l’associació. Estem parlant de les persones que són tresoreres, secretàries, presidentes d’una Junta, també del i la que dirigeix la revista d’una associació o dels i les vocals. Són voluntariats pocs visibles i, en moltes ocasions, poc reconeguts que fan una feina imprescindible.

 

 

Després Pallás va presidir l’Entitat Europea de famílies LG fins l’any passat, i des de fa 3 anys és presidenta de Famílies LG. Les seves motivacions van ser vàries, entre elles que va sentir la necessitat com a mare lesbiana que algú defensés els seus drets.

Els motius d’Estapé van ser també molt similars als de Pallàs, feia falta un relleu i ja tenia una certa experiència.

En el cas de Juan Sebastian Meyer, president d’STOPSIDA, elegit recentment, la seua motivació ve d’experiències anteriors a entitats com Amnistia Internacional i els seus principis polítics. Si bé a STOPSIDA va començar des del voluntariat de base, aviat va començar a assessorar a la Junta de l’entitat per la seva formació mèdica, com a sociòleg, a més de la seva experiència en entitats, cosa que facilitava que assumís un càrrec.

Les persones entrevistades conclouen que la formació i l’experiència facilita l’assumpció de responsabilitats, però ressalten que per ocupar un càrrec el que cal, sobretot, és voluntat, motivació i compromís.

Les persones entrevistades també coincideixen en que la seva tasca resulta gratificant malgrat les moltes hores i, potser, algun maldecap que les provoca. Reconeixen que cal motivació i disposar d’un mínim de temps raonable sense el qual no es poden exercir funcions de responsabilitat en una entitat.

Tant Ruiz, com Longares, com Pallàs assenyalen la gratificació d’estar fent alguna cosa important que dotarà de drets i serveis a la comunitat LGTB. En el seu cas destaquen com a fites importants la consecució de la unitat d’acció del moviment LGTB a partir de la Plataforma LGTB.cat i de la llei contra la LGTBfòbia. Per la seva banda, Meyer i Estapé destaquen el mateix sentiment pel que fa a la prevenció del VIH i també a l’atenció de les persones seropositives, així com la tasca de visibilització d’aquest col·lectiu.

1873

La nit del passat 9 de novembre, el mateix dia de la caiguda el mur, el mateix dia de la gran festa democràtica a Catalunya es recordava una nit nefasta en què el terror s’apropià d’Alemanya. Una nit en que els nazis, perseguiren destruïren i assassinaren les persones pel seu origen. La nit dels Vidres Trencats.

Poc després també assassinaren moltíssimes persones del col·lectiu LGTB, van portar l’odi a l’extrem, fins a la mort. Però aquest odi encara és latent, existeix en projectes polítics que es legalitzen, en jerarquies eclesiàstiques que el neguen i inciten a donar pases enrere, en la violència de grups organitzats que ens persegueixen i amenacen.

Ja tenim una llei que ens acompanya, però la LGTBfòbia s’ha d’aturar combatent-la, no hi ha prou amb una llei, l’hem de fer complir i l’hem de fer nostra. La societat necessita una educació més justa que reconegui les diferències i els drets a la igualtat d’oportunitats, un sistema de salut que no exclogui, uns serveis d’atenció que ens mirin sense uniformitzant-nos en la norma heteropatriarcal…

La LGTBfòbia s’ha de combatre des de la visibilitat, el compromís i l’exercici dels drets. Així no es voldran cremar llibres, ni tancar aquells i aquelles que són diferents, ni trencar vidres, cap nit.

Des d’una perspectiva històrica, així resumeix Jordi Samsó l’evolució del voluntariat al moviment LGTB. Avui en dia les persones voluntàries formen part del panorama del moviment. Són imprescindibles per una part de les entitats, d’altres han preferit no oferir serveis . Aquest ha estat un debat llarg i necessari dins el moviment. Un moviment construit amb una voluntat clarament compromesa i reivindicativa.

 

 

Dolo Pulido va ser una de les primeres joves lesbianes visibles. Des del feminisme del ja desaparegut i pioner, grup de dones Eix Violeta. Creu que la represió va donar peu al moviment i amb clares diferencies vers l’actual

Eugeni Rodriguez, portaveu del FAGC apunta en la mateixa direcció, fent una análisis històrica del moviment des de la seva creació, primer del MELH i després del FAGC

Quim Roqueta va ser Secretari General de, la recentment desapareguda Coordinadora Gai Lesbiana una de les entitats amb més gruix de voluntaris i voluntàries, analitza així l’evolució del voluntariat al moviment.

Des del ja desaparegut Grup de Lesbianes Feministes, Marta Estella creu que el compromís militant és cabdal i imprescindible en la vertebració del moviment LGTB

Als inicis, la decisió d’acollir, o no, persones voluntàries dins del moviment, va crear un llarg debat amb implicacions i contradiccions politiques i personals importants, un debat que es manté durant la història del moviment en les formes organitzatives, malgrat se segeuix portant a terme una colaboració necessària i important al si del moviment.

1840

Viure a l’armari sempre ha estat una possibilitat per a moltes persones del col·lectiu. A voltes, també ha estat una necessitat, durant el franquisme o a Rússia on lleis i lgtbfòbia van en la mateixa direcció és una manera de sobreviure. Tot i així, viure a l’armari provoca infelicitat, invisibilitat i lgtbfòbia interioritzada.

Si molts i moltes de nosaltres no haguéssim tingut referents clars que ens feien veure que no érem persones anormals ni monstres possiblement encara ho pensaríem. Moltes dones i homes LGTB han patit la lgtbfòbia social que no els permetia viure en el cos que realment eren, estimar a qui realment volien i han viscut a l’armari. Alguns i algunes, els que han interioritzat la lgtbfòbia, també l’han exercit contra la gent que era com ells, que era com elles, i això va provocar reaccions..

Durant anys el moviment LGTB dels països anglosaxons va impulsar l’outing com a mesura de pressió per a aquelles persones públiques que sent lesbianes, gais o bisexuals ho amagaven, impulsaven lleis discriminatòries o, simplement, no lluitaven contra elles. Aquesta pràctica va ser discutida, però també va donar els seus fruits. Moltes persones van decidir sortir de l’armari i donar la cara pel col·lectiu.

Tot i que han avançat les lleis, el reconeixement d’alguns drets segueix tancat i a molts països, ara ja 76, del món les persones LGTB són perseguides, empresonades o assassinades,massa sovint amb lleis lgtbfobes. A Rússia, han retirat un monument fet en honor del fundador d’Apple i això no hauria passat si Tim Cook, directiu de la companyia, no hagués sortit del seu armari i hagués dit obertament que era gai. Per a ell, molt possiblement, és més fàcil que per a les persones LGTB de Rússia, però el seu referent és important per la vida de moltes persones, per la resistència psíquica, per la supervivència.

Viure a l’armari fa mal, però si pots sortir sense problemes encara fa més que quan t’obliguen, perquè la teva invisibilitat és la força dels botxins de molts i moltes altres.

2229

Catalunya s’ha convertit pionera en la defensa dels drets i llibertats de les persones LGTB després d’haver aprovat el passat 2 d’octubre la Llei pels drets de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i per l’eradicació de la lesbifòbia, homofòbia, bifòbia i transofòbia. Es tracta d’un fet històric, del qual probablement no en som encara suficientment conscients. Portem segles amb legislacions que castiguen el simple fet de no ser heterosexual: homosexual, transexual, bisexual, lesbiana, etc. I Catalunya hem canviat el paradigma fa poc més d’una setmana: el que castiguem, el que perseguim el que no està ben vist, el que és delicte és discriminar a les persones LGTB. És un gran canvi cultural, sense precedents. Un exemple a seguir a altres països, però també per altres col·lectius que pateixen discriminació. Una esperança per als membres del col·lectiu que viuen a països com Rússia o a molts dels estats africans o asiàtics. Els permet somiar en un futur millor, però no només somiar: els permet saber que unA societat sense LGTBfòbia és possible. I ens permet a nosaltres tenir els nostres drets i llibertats garantits. Ens permet no tenir por d’expressar la nostra afectivitat en públic i a ser tal com som arreu, si més no, del territori català.

El primer que s’ha de fer amb aquesta llei, més que en qualsevol altra, és donar-la a conèixer i explicar-la. Si les conseqüències de la discriminació de les persones LGTB són l’armari i l’ocultament, la visibilitat i els drets són la gran garantia. Difondre aquesta llei tindrà, de per si, un efecte normalitzador. I diem difondre, no fer propaganda. Aquesta no és una llei, com han dit membres del PP de propaganda homosexual (expressió amb la qual s’equiparen a règims tan LGTBfòbics com ara el rus) o de privilegis. No. No podem admetre aquesta tergiversació. La llei aprovada pel Parlament de Catalunya és de garantia dels drets i les llibertats d’un col·lectiu discriminat, com ara l’LGTB, i de polítiques actives per la eradicació de la marginació que pateix.

Una altra tasca és fer visible la LGTBfòbia que malauradament encara existeix com denunciàvem a l’editorial de la setmana passada LGTBfòbies visibles i invisibles. Fets tan quotidians com el bullying LGTBfòbic a escoles o a la feina, o a determinats ambients socials, són molt desconeguts per una majoria social que, en no veure-les, pot pensar que no existeixen. Ens queda pendent, per tant, un important paper denunciar la LGBTfòbia que encara existeix i usar la llei com a eina per a combatre-la. El moviment LGTB ja ha anunciat que romandrà vigilant per garantir el desplegament de la llei. Des d’IDEMTV, des de la nostra tasca periodística, també ho farem: informarem dels compliments i dels incompliments quan calgui. Volem que Catalunya siga un país pioner en aprovar una llei, però també en aplicar-la i, sobretot, en aconseguir que desaparesca la discriminació a les persones LGTB. Tenim les eines per assolir-ho, utilitzem-les!

2577

Catalunya és, una vegada més, pionera en defensa dels drets del col·lectiu LGTB després d’aprovar una llei específica per la protecció dels drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i en contra de la seua discriminació, el passat 2 d’octubre. Aquesta ha comptat amb els vots a favor de tots els grups polítics, excepte el Partit Popular i la posició contrària a alguns d’articles d’Unió Democràtica de Catalunya.

 

 

El PP fins i tot la va recórrer al Consell de Garanties Estatutàries per considerar-la, possiblement, inconstitucional, tot i que aquest organisme ha assenyalat que està d’acord amb la legislació vigent. Una llei que compta, per tant, amb un ampli consens polític i social. Una llei que té amb un precedent de proposta de llei amb la darrera legislatura del tripartit i que ha comptat, des del primer moment, amb l’impuls de l’esquerra parlamentària i el moviment LGTB. L’aprovació d’aquest text legal és un fet històric que no només beneficia al col·lectiu, sinó que és un pas endavant per a tota la societat i senta les bases d’una llibertat afectiva-sexual real i efectiva.

El moviment LGTB, agrupat a la Plataforma LGTB.cat, n’ha estat un dels principals promotors com també el moviment del VIH. Des del Govern, la consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, valora el treball i l’esforç de consens per part de les entitats i dels grups parlamentaris que ha millorat, al seu parer, el redactat inicial.

 
Ple íntegre al Parlament de Catalunya:

 

Des del moviment també se’n destaquen altres parts de la llei que permeten garantir els drets i llibertats de les persones LGTB. En el debat al Parlament el passat 2 d’octubre els diferents grups polítics van mostrar els seus arguments. Des dels favorables a la llei, se cita, com a argument, la resolució del passat 26 de setembre de l’ONU, en la qual insta als estats a aprovar legislacions específiques per combatre la LGTBfòbia. I, alhora, des dels partits polítics es destaca el consens assolit i l’aposta per la no discriminació i les polítiques d’acció positiva.

La diputada destaca, com han fet altres grups favorables a la llei, que encara avui hi ha més de 70 països al món on l’homosexualitat o la transsexualitat estan prohibides i fins i tot condemnades a la pena de mort, però també recorda dades de la Unió Europea extretes d’una enquesta de 2012.

En un punt intermedi se situa Unió Democràtica que va votar en contra d’alguns articles de la llei però va donar suport a d’altres. Finalment des del PP expliquen el seu vot contrari per motivacions ideològiques.

Tot i el que queda per recórrer, el camí iniciat per Catalunya contra la LGTBfòbia, de ben segur serà seguit per aquells països avançats que vulguen una societat justa, igualitària i sense discriminacions. Des de la plataforma LGTB.cat ressalten que el camí de la igualtat d’oportuntitats efectiva i els drets tot just acaba de començar i assenyalen que n’estaran vigilants per al desplegament i compliment de la llei.

Una llei que no pot oblidar la lluita de moltes persones i de molts anys i també el dolor que la LGTBfòbia ha deixat. Un record que des del moviment LGTB català s’ha tingut també per a la transsexual Sònia assassinada el 1991, i per a l’empresari Juan Andrés Benítez, mort al barri del Raval a Barcelona fa poc més d’un any.

ARTICLES D'OPINIÓ

2699
Fa uns mesos Salt ens va sorprendre quan va ser el primer municipi català “lliure de LGTBfòbia”. El seu ajuntament ha estat pioner en...

LLIBRES DE L'ARMARI

3635
La plaza del silencio, ens retrata la violència LGTBfoba dels darrers dies del franquisme amb tota la cruesa. La convivència de la violència ultra...