Etiquetes Entrades etiquetades amb "matrimoni"

matrimoni

Quan fa uns anys l’Estat Espanyol aprovava el dret al matrimoni igualitari començava un llarg camí de conflictes encara no tancats. El portaveu de la Conferència Episcopal Española ha demanat el canvi de Codi Civil per tal de deixar de permetre les unions homosexuals tot titllant la llei d’ “acció de Satanàs”.

La jerarquia eclesiàstica espanyola, un cop més, mostra el seu costat menys hum i més conservador i cavernícola mentre els drets de les persones LGTB segueixen avançant al món (inclús l’actual Papa Francesc I ha fet tímids gestos cap a la comunitat) l’església espanyola pretén que el matrimoni igualitari destrueix el matrimoni “de tots”. No deixa de ser curiós com conceptualitzen el terme tots, mostrant la realitat patriarcal de l’església catòlica.

El dret al matrimoni igualitari ha obert la capsa dels trons dels drets LGTB. Les diferents religions es mouen en la contradicció; Bisbes luterans de Noruega s’han mostrat partidaris d’autoritzar els matrimonis religiosos entre persones del mateix sexe. Ultraortodoxes jueus es mostren del tot contraris mentre el moviment LGTB d’Israel reclama una legislació que respecti els drets del col·lectiu. A Catalunya es va presentar l’associació de Musulmans Homosexuals i va rebre el silenci de la comunitat musulmana. A Brasil el debat polític sobre el matrimoni igualitari afecta també l’església catòlica donat que el debat inclou les unions religioses… Però Estats laics, com el veí, tampoc es lliuren del debat front al matrimoni, el Tribunal Constitucional francès ha dictaminat que els alcaldes no es poden negar a oficiar les unions entre persones del mateix sexe.

El dret al matrimoni, un dret que ha costat de guanyar, i que també ha estat un debat important intern al moviment LGTB, és l’epicentre de les fòbies a la legislació igualitària. Les diferents confessions religioses es mostren al costat del costat més conservador de l’espectre polític i social i molt lluny dels drets de les persones. Així en la concepció del món que de forma comunitària defensen les religions, els seus valors, pràctiques, veritats sagrades, institucions… les persones LGTB no tenim cabuda, però com a ciutadans i ciutadanes se’ns demana el respecte a la llibertat religiosa. Realment parlem de llibertat? O les institucions religioses viuen molt lluny d’una realitat diversa? Em decanto per aquesta segona qüestió ,tot i els canvis que alguns albiren i les veus crítiques que les diferents institucions religioses tenen en el seu si. Els drets LGTB no haurien de ser moneda de canvi en política, tampoc subjece de persecució religiosa.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Actualment és editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

2233

A principis d’aquesta setmana la ministra de Sanitat, Ana Mato, va anunciar que limitaria el dret a la reproducció assistida aquelles dones heterosexuals amb parella i problemes de fertilitat seva o de la parella masculina per manca de recursos econòmics. Les paraules de la ministra han tingut el rebuig d’entitats lèsbiques però també del moviment LGTB en ple i del moviment feminista. Tots ells l’acusen de voler imposar, amb l’excusa de les retallades, un model de família tradicional ignorant la diversitat familiar que existeix i que aquesta és acceptada per una immensa majoria de la població. Aquesta mesura, que encara és només una proposta, suposaria d’aprovar-se, un dur cop al dret de les lesbianes a formar una família. Mentre el Parlament català ha aprovat aquest dijous una proposta per mantenir aquesta prestació a Catalunya, tot i que amb el vot en contra de CiU i PP.

 

 

1573

El PP ja no sorprén, pero indigna. S’ha tret la máscara. Sí, permet el matrimoni entre gais i lesbianes i l’adopció, però posa obstacles a la reproducció assistida si les protagonistes són lesbianes o dones heterosexuals que no estiguen casades. Ana Mato, ministra espanyola de Sanitat, proposa canviar la llei que regula aquest sistema de reproducció i ho ha fet per retallar drets. La nova disposició que restringiria l’accés a la reproducció assistida és lesbofòbia perquè fomenta l’odi a les lesbianes i a que aquestes puguen desenvolupar els seus drets reproductius com sí que pot fer una dona heterosexual i, això si, casada. Sembla que els hi faci ràbia que les dones puguen regular quan i com volen ser mares i més si són lesbianes i/o soles. Masclisme i lesbofòbia se sumen en una proposta canvi normatiu, una retallada que està “assistida” per l’Església i el sectors més ultradretans de la societat espanyola.

Els populars fa temps que han perdut el nord. Barcenas i la crisi els tenen desconcertats buscant motius per distraure els ciutadans. La lesbofòbia pot ser una bona motivació per mobilitzar el seu electorat més “fatxa” que li demana “guerra” i mantindre’l distant dels escàndols que afecten el principal partir de centre dreta espanyol. Cal recordar, però, que els del PP no van de cara. Són experts en dir una cosa i la contrària en menys d’un dia de diferència sense que els tremole el pols. Poden dir-te que ells estan en contra de l’estigmatització del col·lectiu LGTB i estigmatizar-lo dos dies després. Però el moviment LGTB està ahi per treure’ls la careta. Des d’IDEMTV us animem a acudir a la protesta convocada avui contra aquesta modificació lesbófoba a Barcelona i a totes les que es convoquen en contra d’aquesta nova discriminació.

Però si ja teniu el matrimoni i l’adopció! Què més voleu ara? Vols dir que cal encara aquesta manifestació? Aquesta desfilada amb els vostres crits i el vostre exhibicionisme? No en feu un gra massa ja?

I les respostes a tanta pregunta simplista i gens meditada són:

Volem la igualtat. No ha de ser tan difícil d’entendre.

Sí, és totalment necessària aquesta desfilada manifestació. I encara l’hem de fer més grossa!

I no, no en fem un gra massa.

Mentre hi hagi persones que neguen a les lesbianes , gais i transsexuals la dignitat i la igualtat, haurem de seguir recordant i reivindicant els fets d’Stonwell. Mentre la nostra societat pugui atorgar o treure drets a les persones, en funció de la seva orientació i opció sexual haurem de fer sentir la nostra veu. I fem sentir la nostra veu com millor ens sembla. Aconseguint pactes parlamentaris que després de mesos de feina permeten entrar al Parlament de Catalunya la primera llei contra la LGTBfòbia del món, i una vegada més, amb els vots en contra només del PP: 110 contra 17. Fem sentir la nostra veu denunciant en els mitjans de comunicació el bullying homofòbic a les escoles, l’assetjament que encara pateixen les i els adolescents i joves LGTB quan surten de l’armari i fan saber a les amigues i amics i al món, que estimen i se senten atretes i atrets per algú del seu mateix gènere. Fem sentir la nostra veu perquè encara és difícil que un pare o una mare s’il·lusioni i s’alegri quan la seva filla o fill LGTB els diu que té nòvia o novio. Fem sentir la nostra veu en trobades i encontres que enforteixen els nostres vincles i diuen al món que existim i que som felices tal com som. I també, és clar! fem sentir la nostra veu sortint al carrer i manifestant-nos i desfilant amb pancartes i banderes, amb música i amb eslògans, amb carrosses i festa, i amb trenets carregats de criatures amb els colors de l’arc de Sant Martí (que per cert, per moltes criatures són els colors de les famílies, de les famílies FLG és clar!).

I avui hem de fer sentir la nostra veu també, perquè a Espanya, una ministra, segueix mantenint que el ser lesbiana és motiu suficient d’exclusió a les prestacions de la seguretat social. Les lesbianes, afirma la Ministra de Sanitat Ana Mato, no tenim dret a accedir a la reproducció assistida si volem ser mares. Les dones solteres tampoc.

Una vegada més cal formar part del model majoritari, sent família heterosexual i biparental. O sigui, una família formada per una mare i un pare. De fet, resulta que es contempla només un únic model de família. Encara que resulta, i potser la senyora Ministra no ho sap?, que a Espanya des del juliol del 2005 les parelles lesbianes ens casem i tenim fills compartint la parentalitat, o sigui, que dues dones formem família davant la llei. I la formem davant la llei des del 2005, perquè abans, i des de sempre en la nostra quotidianeïtat, ja ho havíem fet.

Tinc tres fills, una filla i dos fills, i sóc mare des d’abans del 2005. I si no que els ho preguntin al meu gran que ara amb 18 anys, o la noia amb 15, o el petit amb 10, són molt conscients que des del primer moment han tingut dues mares; encara que també saben del cert que les dues mares en són davant la llei des del 2005 només. I saben també molt bé els motius d’aquest buit legal en les seves vides, i saben de les inseguretats i la lluita, i la victòria posterior. Però també saben de l’existència de senyores i senyors que voldrien tornar-los a dur a l’anonimat, que els voldrien prendre els seus cognoms i prendre també el que les seves mares els han aconseguit i la societat els ha atorgat per llei.

Que el març del 2005, el Parlament de Catalunya aprovés l’adopció conjunta per lesbianes i gais va ser un pas immens cap a la igualtat i el reconeixement. No era només que a partir d’aquell moment una parella de noies i nois, podia començar a imaginar la seva pròpia família, podien començar a bastir el seu projecte de maternitat o paternitat conjunta amb il·lusió i igualtat. És que a més a més, totes les nenes i nens que ja existien en el sí de families de dues dones o dos homes, passarien a tenir legalment dues mares o dos pares. Vaig poder demanar el permís de maternitat pels meus tres fills, tots tres alhora és clar, perquè resultava que em convertia en mare legal de família nombrosa de cop!.

I que tres mesos més tard, el juny de 2005, el Congrés de diputades i diputats aprovés el matrimoni igualitari per a lesbianes i gais, va ser la culminació del reconeixement dels nostres drets. Ens podíem casar!. Vam deixar de ser ciutadanes i ciutadans de segona. I això que es diu tan ràpid és una sensació de dignitat, de plenitud, d’orgull, d’alegria i de victòria immens, que et canvia la vida.

Sabíem de tota manera que quedaven serrells. Algun que altre forat negre en la igualtat, al que havíem hagut de renunciar per aconseguir el més gros. I la igualtat en l’accés de les lesbianes a les tècniques de reproducció assistida n’era un. Cada comunitat autònoma aplicava la norma com millor li semblava. I així teníem per exemple que a determinats hospitals públics del País Valencià, malgrat el govern del PP, ens podíem inseminar per la seguretat social. I en canvi a Catalunya, tant amb el govern tripartit d’esquerres, com amb CiU, no. Considerar el factor d’esterilitat o d’infertilitat de la parella entre dues dones es veu que no és suficient. Que un home i una dona entre sí siguin infèrtils és motiu per entrar a les llistes d’espera de la reproducció assitida. Però que dues dones entre sí, o una dona sola, per la seva situació no puguin engendrar per sí mateixes, no és motiu per tenir els mateixos drets. Seguim tenint per tant, famílies de primera i famílies de segona.

Tampoc vam aconseguir que s’acceptés la pressumpció de maternitat. Quan una dona està embarassada, n’hi ha prou que digui el nom d’un home perquè aquest sigui considerat el pare de la criatura, sense cap comprovació. Si ella diu que l’és i ell ho ratifica, és el pare a tots els efectes. Quan una dona està embarassada, no n’hi ha prou que la seva dona digui que n’és la mare. Només podem ser mares dels fills de les nostres dones si aquest fill o filla ha estat concebut per tècniques de reproducció assistida en una clínica, i hem signat el consentiment a l’ús d’aquestes tècniques. O bé, si adoptem els fills de la nostra parella. Una vegada més un motiu més per no descansar, per seguir en la lluita, per exigir l’acompliment de la igualtat per a totes les persones, sigui quina sigui la nostra orientació sexual.

Però és que ara a més a més, el Ministeri de Sanitat pretén fer-nos creure que aquesta discriminació purament ideològica, és una retallada per motius econòmics. Altres règims, totalitaris, també van començar retallant drets a les minories argüint motius econòmics, mentre atiaven així el foc de la intolerància i l’odi, sembrant el terror a Europa i escribint una de les pàgines més fosques de la història de la humanitat. I això, ara, en ple segle XXI, si que no és admissible de cap manera!

Com diu un bon amic, “la negació de la ministra a l’ús de les tècniques de reproducció assistida a les parelles lesbianes i les dones soles, seria equilibrada si a les parelles heterosexuals els recomanés en cas d’infertilitat de la part masculina, acudir al “butanero”. Altrament és injust i sexista.”

La lluita continua, sí. Malhauradament. I continuarà fins que sigui impensable la discriminació, l’odi, la marginació, i el rebuig per motiu d’orientació sexual, d’identitat de gènere i de diversitat familiar. Continuarem desfilant i manifestant-nos mentre sigui possible que tota una ministra de sanitat exclogui de les prestacions públiques el desig de ser mares de les dones lesbianes. A veure quina és ara la reacció del Consejo Interterritorial de Sanidad. Seguim!

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

1888

Casal Lambda ha organitzat la 18a Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià de Barcelona.

“No king, no queens, just you”, ha estat el lema de la Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià de Barcelona d’aquest any. Una edició especial que celebra el 18è aniversari de l’esdeveniment i que reivindica la llibertat i que ha vist créixer en un 20%, els 6000 assistents de l’any passat. Enguany és destacable la presència del cinema iberoamericà: Argentina, Cuba, Xile i Espanya i que, per primera vegada, es dedica un cicle sencer a la transsexualitat.

 

 

 

La Mostra també ha comptat amb la presència de diferents convidats, autors, actors, i d’altres. En 18 anys el FIRE!! ha evolucionat tant en públic com en el tipus de materials audiovisuals exhibits per temàtiques, tractaments i enfocaments. La Mostra ha comptat amb diferents seccions com ara la de documentals, ficció, educativa, de temàtica transsexual i de cinema asiàtic.

L’Institut Francès de Barcelona continua sent la seu principal de la Mostra, tot i que la Casa Àsia ha acollit un any més el cicle de cinema asiàtic i la FNAC del Triangle ha comptat amb conferències, taules rodones i projeccions obertes i gratuïtes a tota la societat.

Des del cinema d’autor, FIRE!! visibilitza un nou any la realitat LGTB també al cinema, però també reivindica el setè art com una eina per a la reflexió i la crítica, i el cinema d’autor.

1653

En l’última setmana s’han produït multitudinàries protestes a Brasil. El Movimento Passe Livre havia clamat contra la pujada del preu del transport públic en un context de despeses milionàries en esdeveniments esportius internacionals que tindran lloc en aquell país. Les manifestacions han tingut èxit perquè hi ha una sensació generalitzada de corrupció abús de poder per part dels polítics i els més rics. Com el moviment dels indignats al nostre país, això ha derivat ràpidament un moviment de protesta i d’esmena a la totalitat: reclamen més justícia social, uns serveis públics (sanitat, educació i transport) de qualitat i la fi de la corrupció i de les inversions innecessàries i fastuoses. En una setmana han succeït moltes coses: des de videos de Romario sumant-se als manifestants, a altres jugadors com Ronaldo o Pelé que s’han posicionat en contra. També hi ha hagut a São Paulo incidents protagonitzats per l’extrema dreta.

Des d’IDEMTV saludem que els brasilers, com a punts altres pobles, es manifestin per la millora de la qualitat dels seus serveis públics, per un aprofundiment de la democràcia i contra la corrupció. Encara que el que volem és parar la nostra atenció en el fet que aquests manifestants també han protestat contra la proposta de “Cura gay” que legalitzaria les teràpies per “curar” l’homosexualitat, una proposta que ja havia provocat el rebuig dels grups LGTB i d’entitats socials i pels drets civils. Tot un pas enrere per un país que destaca per ser una important destinació del turisme LGTB internacional i que recentment, via judicial, havia legalitzat el matrimoni entre lesbianes i entre gais. Una situació producte de la puixant influència de les esglésies evangelistes en aquell país que arriba fins al govern. L’executiu brasiler, en principi progressista, de Dilma Roussef, que té el Partit dels Treballadors com a principal valedor, necessita el suport parlamentari d’alguns partits de caire religiós.

Aquesta situació ha portat al fet que el president de la Comissió de Drets Humans i Minories del parlament brasiler haja estat un diputat i pastor evangèlic, Marco Feliciano, sota el mandat del qual va ser aprovada en comissió la proposta de “cura gai”. Una iniciativa que segurament es detindrà, segons ha anunciat ja un membre del govern presidit per Roussef, en la Comissió de Justícia del parlament brasiler. Amb tot, des d’IDEMTV entenem que els drets del col·lectiu LGTB van molt més allà de jocs d’aritmètica parlamentària i formen part d’una línia vermella que polítics amb principis no poden depassar. Amb els drets no es juga i demanem que es retiri aquesta proposta. Encara que en això, nosaltres anem més enllà i demanem la “cura” i la prevenció de la LGTBfobia a Brasil i a tot el món: el que es fa incloent la diversitat sexual en l’educació.

 

3880

Marc Garriga es membre de Brot Bord, una entitat LGTI nascuda el 2009 i que es defineix com a Assemblea de lluita contra el patriarcat, l’homofòbia i la transfòbia. Darrerament han protagonitzat accions de protesta contra la venda de llibres LGTBfòbics a grans distribuidores de llibres. Amb Garriga parlem de Brot Bord, de l’alliberament LGTI i de la teoria queer.

 

 

 

Barcelona ha mantingut el contingut polític del 28 de juny amb el treball de la Comissió Unitària

1653

El proper diumenge 17 de febrer Equador celebra unes eleccions generals en les quals els drets LGTB estan sent presents en campanya. Segons informen els grups LGTBI equatorians hi ha tres dels vuit candidats a presidents que estan a favor del matrimoni entre persones del mateix sexe. Fins a sis estan disposats a defensar la llibertat sexual, però dos són manifestament homofòbics. El candidat favorit, Rafael Correa, que compta amb al voltant del 50% d’intenció de vot i que es defineix com a catòlic progressista, ha manifestat que no està a favor del matrimoni entre homosexuals però ha assegurat que defensarà els drets del col·lectiu. En aquest sentit, Correa se situaria tercer en el rànquing de candidats a favor de la llibertat sexual elaborat per entitats LGTBI d’aquell país. També hi ha algún candidat obertament LGTBI entre les llistes més favorables al col·lectiu. Cal recordar que el passat novembre el col·lectiu Igualdad de derechos ya, va publicar un comunicat en el qual instava a les formacions polítiques equatorianes a fer “un pronunciament públic de les seues propostes d’acció per la no discriminació de la diversitat sexual al país” i perquè donessin a “conèixer les seves propostas de polítiques públiques d’inclusió”.

Procediment un candidat per homofòbia

Un dels candidats més bel·ligerantment homofòbics és Nelson Zavala, un mossèn evangèlic, que només té un 1% d’intenció de vot però que genera molta polèmica amb les seves declaracions. En aquestes ha afirmat que l’homosexualitat és un trastorn sever de conducta i ha apostat per les teràpies antihomosexuals per “convertir-los” a l’heterosexualitat. Els grups LGTBI equatorians no van tardar en presentar una protesta davant del Consejo Nacional Electoral. L’organisme va advertir el candidat per a que rectifiqués, tot i que Zavala es va reafirmar en la seua posició homofòbica. La institució electoral ha obert un procediment contra el Zavala i diumenge passat va remetre el cas al Tribunal Contencioso Electoral. Aquest fet ha estat viscut com tot un èxit per part de la comunitat LGTBI d’aquell país.

 

2282

A l’Europa de les retallades, l’austeritat i la recessió dels drets hi ha qui segueix fent aportacions positives. Bèlgica és un dels estats de la Unió Europea que segueix avançant en els drets de les persones LGTB. Segons l’índex de l’Arc de Sant Martí que elabora ILGA-Europa -en la seva actualització de maig del 2012- Bèlgica és un dels estats amb una puntuació més alta pel que fa a drets del col·lectiu LGTB -juntament amb Alemanya, Països Baixos, Estat Espanyol i Gran Bretanya-.

Les polítiques LGTB a Bèlgica han estat avançades des de que el 1792 es va despenalitzar l’homosexualitat. L’any 2003 es va aprovar el matrimoni igualitari, sent el segon país del món en fer-ho, tot i que no va ser fins al 2006 que es va reconèixer la plenitud de drets amb l’aprovació de l’adopció per part de parelles de lesbianes i gais.

Actualment el Govern federal ha presentat un pla d’acció de lluita contra l’homofòbia que també vol comprometre les 3 comunitats federades. El Ministeri d’Interior i Igualtat, liderat per Joëlle Milquet -també Presidenta del Centre Democràtic Humanista, un partit de tendència demòcrata-cristiana- és l’encarregat de coordinar el pla que estableix la sensibilització, la prevenció, la millora dels processos judicials i el reforç de la legislació antidiscriminatòria com a eixos fonamentals d’acció.

Ja el passat mes de juliol el Parlament va reformar la legislació i va endurir les penes per crims homòfobs i de discriminació sexual, elevant les penes fins a la cadena perpètua. Aquesta reforma ja va ser l’anunci del pla que ara aprova el govern federal.

Tot i que sempre ha estat una societat que ha presumit de tolerant -de fet el primer ministre belga Elio di Rupo, va presumir de marca belga en la lluita per la igualtat durant la presentació del pla- s’han registrat atacs homòfobs de consideració fet que s’ha considerat un augment de l’homofòbia tot i que algunes entitats LGTB han considerat que era una expressió visible d’allò que sempre havia esdevingut. Algunes xifres consideren que una quarta part del col·lectiu LGTB ha patit violència física i gairebé el 50% algun tipus d’agressió verbal o simbòlica.

Tot i així, a la mateixa Bèlgica Federal, a la ciutat d’Amberes l’alcalde Bart de Wever –de Nova Aliança Flamenca, el partit més votat a Bèlgica l’any 2010 de tendència liberal i nacionalista flamenc- ha aprovat una normativa interna a l’Ajuntament en la que prohibeix que els funcionaris i funcionàries que fan atenció al públic mostrin clarament la seva orientació sexual pel que fa a la indumentària. Tot i que ha defensat que no és una mesura homòfoba sinó de respecte a la diversitat de creences de les persones a les que han d’atendre.

1719

Per primera vegada en un discurs de presa de possessió del càrrec de president dels Estats Units es va fer menció a la igualtat de drets del col·lectiu LGTB. Ha estat el recentment elegit Barack Obama que ja es va mostrar favorable en campanya als drets del col·lectiu i al matrimoni entre persones del mateix sexe. En concret les paraules van ser: “El nostre viatge no estarà complet fins que els nostres germans i germanes homosexuals siguin tractats coma iguals per la llei. Perquè si veritablement hem estat creats iguals, el nostre compromís d’amor ha de ser el mateix”.

També hi va haver una menció als fets d’Stonewall que van suposar l’inici del moviment LGTB tal i com el coneixem en l’actualitat. “Nosaltres, el poble, declarem avui que la més evident de les veritats -que todos hemos sido creados iguales- és l’estrella que encara ens guia, tal i com ens va guiar als nostres predecessors Seneca Falls, i Selma, i Stonewall”, van ser les paraules d’Obama que va fer tres mencions diferents: als drets de les dones, als drets civils i al col·lectiu LGTB respectivament. El col·lectiu va estar present fins i tot en la pregària de l’acte en que el mossén, Luis León, pertanyent a l’esglèsia episcopaliana, en la qual demanava la benedicció tant si s’és “gai o hetero” de tots els americans, i després d’una enumeració que incloïa diferents col·lectius.

Les paraules d’Obama tenen un important valor simbòlic i són mostra de com el polític demòcrata ha inclòs aquest tema en la seua agenda de govern. Si bé en la seua primera legislatura Obama es va mostrar reticent a aprovar el matrimoni entre lesbianes o entre gais, en aquest segon tot sembla indicar que hi haurà un viratge en la seua política. Igualment, la seua secretària d’Estat en el seu mandat anterior, Hillary Rodham Clinton, s’han mostrat una clara defensora dels drets de les persones LGTB el que li ha valgut el reconeixement del moviment LGTB internacional. Aquesta actitud favorable al col·lectiu pren una considerable importància en el marc internacional ja que decanta la balança del costat de les llibertats i drets civils ja que els EUA, i tot allò que és faça en aquell país, és un referent i un exemple a seguir per molts altres països. Que el president de la primera potència del món faci aquest tipus de declaracions ajuden al moviment LGTB a progressar en la seua lluita.

Transcripció de la presa de possessió de Barack Obama

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ARTICLES D'OPINIÓ

4071
Diuen que els anys trenta va visitar Barcelona l'actor i juerguista Douglas Fairbanks JR. I que va quedar fascinat per la vida nocturna d'aquesta...

LLIBRES DE L'ARMARI

5010
Aquest és el projecte del llibre “ I visqueren felices. Relats de lesbianes, raretes i desviades” un llibre que forma part d'un projecte de...