Etiquetes Entrades etiquetades amb "lgtbiq"

lgtbiq

La Inquisició s’implanta a la Corona d’Aragó i el Regne de Castella en 1478. El seu objectiu era mantenir l’ortodòxia religiosa i perseguir l’heretgia. Era una institució lligada a la monarquia que no tenia les mateixes competències en tots els territoris. Inicialment a Castella podia perseguir la sodomia, mentre que als territoris de la Corona d’ Aragó no. Aquesta institució mai va estar ben acceptada al nostre país, especialment es va veure com una intromissió castellana contrària als procediments judicials tradicionals. A Saragossa van arribar a assassinar a l’ Inquisidor d’Aragó al 1485.

A Catalunya ni els Usatges, ni les Constitucions Catalanes tipificaven el “crim sodomític”; els diferents tribunals que volien actuar es basaven en velles lleis romanes o visigodes. La primera vegada que una llei catalana va tractar el tema de la sodomia va ser el 1585 , el rei Felip I (II de Castella) la va introduir en les ” Constitucions de Catalunya”.

A inicis del segle XVI dos fets canviaran les coses. Per una banda l’entorn castellà de Carles I vol tenir eines per actuar a la Corona d’Aragó, per altra la persecució de l’heretgia no dóna prou ingressos a la Inquisició un cop expulsats els jueus. Al 1524 el Papa Climent VII autoritza a la Inquisició perseguir el pecat nefand a Catalunya, Aragó i València. Aquest fet va originar un conflicte competencial que no es va solucionar ni tan sols al 1714. Podríem dir que la introducció de la persecució de la sodomia va tenir uns motius mes polítics i econòmics que no pas religiosos.

Els tribunals del Sant Ofici confiscaven els bens dels encausats a l’inici del procediment, acceptaven testimonis anònims, aplicaven la tortura sense restriccions i per si fos poc els judicis acostumaven a ser secrets. Els tribunals catalans basaven les seves sentències en les proves, els testimonis i els judicis eren públics, les confiscacions es produïen després de les sentències condemnatòries, la tortura havia de ser autoritzada pel jutge (al Regne d’Aragó la tortura a seu judicial estava prohibida). Una altra diferència es donava en les sentències a morir a la foguera, a partir del segle XIV a Catalunya els sentenciats a la foguera abans eren enforcats.

Les sentències dels tribunals del Sant Ofici s’havien d’aplicar d’acord amb les constitucions i lleis seglars “de cada país”, segons la sentència de 1524 . Els jutges catalans , aragonesos o valencians que van veure envaïdes les seves competències es van agafar a aquest aspecte per posar tots els impediments que van tenir al seu abast . Per si fos poc, els inquisidors acostumaven a ser castellans, fet que va augmentar el conflicte i la desconfiança .

Els conflictes no van acabar aquí. Les sentències de mort havien de ser ratificades per les diferents audiències i aquestes rarament ho feien quan eren per sodomia. La majoria van ser bloquejades. Els tribunals de la Inquisició van optar per enviar a galeres als condemnats.

És impossible saber el nombre total de persones encausades durant aquest període, cal recordar novament que tots els tribunals tenien competències en aquest sentit i que la nostra convulsa història ha fet desaparèixer molts arxius que ens ajudarien a conèixer la realitat d’aquestes persecucions.

L’aparició del llibre de Jaume Riera i Sans, Sodomites catalans. Història i vida, siglos XIII-XVIII, ha aportat molta llum a un període del qual teníem poca informació. Aporta la història de més de 300 casos que van ser jutjats pels diferents tribunals, comenta les lleis utilitzades i els conflictes competencials en aquest complex món que va ser el de la Corona d’Aragó.

Bibliografia:

Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

1897

El proper dissabte 17 d maig és el dia internacional contra la LGTBfòbia, una iniciativa que va néixer per conscienciar sobre les discriminacions que pateix el nostre col·lectiu. Podria semblar que amb el matrimoni, el dret a adopció tot està aconseguit, però no és així. Recentment el Govern espanyol ha deixat de considerar la persecució LGTBfòbica com un motiu per concedir asil polític. Un retrocés important perquè a hores d’ara, i tot i els avenços internacionals, concentrats al continent europeu i americà, estem vivint preocupants retrocessos en Àfrica i Àsia. És un dia per reivindicar els nostres drets però també la necessària protecció legal que aquests requereixen. Potser en el futur la llibertat permetrà no haver de legislar sobre aquesta matèria, però la situació actual demana polítiques actives per la igualtat de drets i oportunitats. La inacció no pot ser la resposta de Governs que es vulguen considerar avançats en aquest àmbit, cal implicació i accions concretes.

Al nostre país tenim en el Parlament una proposta de llei pels drets del col·lectiu LGTB que, d’aprovar-se, seria pionera arreu del món. Un text que havia generat alguna polèmica entre els diferents grups polítics, però que la consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, va confirmar que es tirará endavant en la marc Trobada de Famílies Lesbianes i Gais. Contra la LGTBfòbia cal que s’implique la societat i també les institucions. A vegades de forma simbòlica perquè se’ns visibilitze com amb la declaració institucional que pel Dia Internacional contra la LGTBfòbia es fa al nostre Parlament des de fa vàries legislatures. Hem de tenir clar que, en l’actual context, no fer res contra la discriminació del col·lectiu és, en realitat, fer en contra. Aquest any, no sempre ha estat així, podem viure un 17 de maig amb la tranquilitat i l’orgull de saber que vivim a un país on aquest tema genera consensos polítics importants -després d’anys de treball associatiu-.

2534

EDITORIAL

El passat primer de maig, jornada reivindicativa de classe, el carrer també va ser de colors.

A Vila-Seca les famílies reclamaven normalització i reconeixement. Allà mateix la Consellera anunciava avenços legislatius per tal d’eradicar qualsevol tipus de discriminació.

Al carrers de Barcelona diferents col·lectius LGTB reclamaven la visibilitat, el respecte i la normalització, tant al lloc de feina com a la societat. També alguna reflexió personal, en forma de carta a mitjans escrits, convidava a reflexionar sobre la campanya multitudinària antiracista en l’àmbit del futbol i si seria traslladable a un hastag #totssomgais

Tot plegat, la lluita i reivindicacions LGTB es fonen i es confonen amb la resta, allà on som presents totes i tots, allà on vivim i som visibles, allà on treballem i ens desenvolupem, allà on patim les discriminacions i les exclusions.

Ara més que mai hem de fondre’ns però sense perdre visibilitat ni centralitat, la LGTBfòbia és una discriminació transversal, no té classe, no té gènere, no té color… té nivells de tolerància i un alt, massa alt, grau de permissivitat, contra el que ens calen lleis i recursos. El parlament i les entitats segueixen treballant per una llei de drets LGTB, una llei necessària, una llei imprescindible

1963

Que la legislació està fent retrocessos importants respecte als drets LGTB no és cap secret. Que les lleis vigents permetin interpretacions segons l’orientació sexual tampoc. Aquest mes de febrer el Tribunal Suprem va dictar una sentència en la que s’anulava la inscripció, per part d’una parella d’homes, de dos nens de 5 anys al registre cívil, emparant-se en la llei vigent que va aprovar-se el 1957 i només ha tingut algunes revisions parcials. Segons la sentència no es pot inscriure els infants perquè es vetlla pel seus drets i pel seu dret a conèixer l’orígen biològic.

 

 

Aquests fets es produeixen en una situació de gestació subrogada a Estats Units, un fet que fa uns 18 anys que es produeix i que afecta negativament, únicament a les parelles gais. La sentència ha indignat el col·lectiu LGTB i, especialment el col·lectiu de famílies de gais i lesbianes que són les que han anat posant sobre la taula la desprotecció dels infants i famílies en aquesta situació.

Segons les dades només a Califòrnia, estat del naixement dels infants, neixen entre 500 i 1.000 infants l’any de famílies de l’estat espanyol que ho fan per gestació subrogada i, segons les mateixes dades, un 85% d’aquestes famílies són heterosexuals. Això no ha supossat cap problema per cap d’aquestes famílies i és en el cas de les parelles d’homes on sorgeix el problema, donat que en el certificat de naixement consta el nom de la mare gestant mentre que la inscripció al registre la porten a terme dos pares.

 

 

Es dóna el cas que la interpretació de la legislació no és coincident pel que fa a conèixer l’orígen biològic. La legislació espanyola protegeix l’anonimat dels donants en el cas de reproducció assistida, mentre que en aquest cas la sentencia pretèn que, malgrat que legalment els pares dels menors són dos homes, es mantingui el nom de la mare gestant per tal que el menor conegui el seu orígen biològic, fet que tampoc es produeix en els menors adoptats a partir d’una renúncia de la mare biologica.

Les lleis segueixen tenint buits legals que permeten interpretacions discriminatòries. Hi ha lleis que no han avançat tant com la realitat social i que permeten situacions desiguals. Ara estem davant d’uns menors desprotegits per una sentència que diu perseguir el contrari i que els separa dels seus pares de forma administrativa. Una situació que remou consciències, provoca malestar i porta a reclamar al col·lectiu, una vegada més, el reconeixement de situacions que poden portar a discriminacions de LGTBfòbia.

3990

Parlem amb Ignasi Pujades, president de la Fundació Enllaç. Es tracta d’una entitat nascuda el 2008 per a abordar la problemàtica específica de les persones LGTB en situació de vulnerabilitat i dependència des d’una forma transversal i en xarxa amb la resta del moviment. Pujades ens explica els diferents projectes de present i de futur de la Fundació.

 

 

2151

EDITORIAL

El moviment LGTB ha demanat la dimissió de Manel Prat, director dels Mossos d’Esquadra arran de la mort de Juan Andrés Benítez el passat 5 d’octubre després de la intervenció policial. Ho ha fet a partir dels dos òrgans consultius en els quals participa, tant el Consell Nacional LGTB -el passat 3 de desembre- com en el municipal de Barcelona -el passat 29 d’octubre-.

El moviment LGTB ha presentat una denúncia per serofòbia contra el Sindicat de Policia de Catalunya per un comunicat emès als pocs dies de la mort de Juan Andrés en el qual insinuava l’estat serològic del mateix i es donava una informació errònia sobre els tractaments postexposició. També ha organtizat manifestacions, concentracions, homenatges i actes públics en memòria de Juan Andrés, un membre del col·lectiu i soci fundador d’ACEGAL, una entitat des de la qual s’havia arribat a afirmar que arribarien fins al final. El moviment també està preparant la seua participació en l’acusació popular contra els mossos imputats.

En la votació que el Consell Nacional LGTB va demanar la dimissió de Prat, entre els col·lectius LGTB només ACEGAL va votar en contra. El moviment está molest amb la postura d’ACEGAL i més després de les declaracions que el seu president i portaveu ha fet a la Directa en uns fets que encara estan sent investigats judicialment. Considerem que és una postura sorprenent i, fins on sabem, preocupant i creiem que és oportú demanar explicacions ja que, de fet, sembla una actitud contradictòria amb la que el portaveu d’ACEGAL havia mantingut fins ara.

Entre els partits era d’esperar el vot en contra de CiU. La resta de partits excepte ERC, han votat a favor de la petició de dimissió del director de la policia catalana. Una postura la dels republicans que és, fins on sabem, discutible, tot i que, si més no la justificació és diferent a la usada pel portaveu d’ACEGAL.

Des d’IDEMTV estem treballant per oferir-vos la setmana vinent les declaracions de les fonts directes afectades que citem en aquesta editorial, tant ACEGAL com la plataforma LGTB.cat. Creiem que és el nostre paper informar-vos amb rigor i des de totes les versions del que ha passat. Amb tot, hem volgut fer una editorial d’urgència pel que considerem que són uns fets sorprenents i, fins on sabem, preocupants.

Tinc una pacient desarmariada, que ara te un conflicte laboral obert i la seva mútua la va enviar a un psicòleg. M’explicava que al mig de la consulta, quan ella li anava dient les fonts de les seves preocupacions, el terapeuta li va dir ‘és que les lesbianes sou molt inestables i tendiu a prendre-us les coses a la tremenda i fer de tot un drama’. Toma ya!

A veure…jo crec que les persones que transgredim les normes podem patim opressió, discriminació, i violència i aquestes circumstàncies en poden passar un preu. L’homofòbia internalitzada també ens pot portar a conflictes en termes de salut mental i d’hàbits tòxics. Això ja ho sabem. Però d’altra banda, també penso que l’enfrontament a aquestes discriminacions i l’atreviment a mostrar-nos com som, en molts casos, ens dona una capacitat crítica i una fermesa que ens portarà molta pau i que la sortida de l’armari pot ser una experiència dura però alliberadora. Al principi pot ser difícil, sobre tot en l’adolescència, però, després pel camí ens trobarem altres bolleres i ens acompanyarem, tindrem més eines que altres persones per gestionar conflictes i ens importaran menys els judicis aliens.

No crec que el mon es porti massa millor amb les dones que mostren una feminitat ‘com toca’ perquè si hi ha una cosa neurotizant és la pressió de no atrevir-se a sortir de les fronteres del que es normatiu i la por a perdre l’estatus de ‘dona com deu mana’ i haver de demostrar continuament la feminitat patriarcal. A la meva consulta veig més problemes pel pes de moltes dones heterosexuals amb les seves pressions de gènere com ser primes, ser guapes, ser obedients i complir com a mares, filles i dones que de lesbianes.

Potser és que es consideren inestables a les dones que es queixen?. En general tenim tot tipus de medicaments i de teràpies perquè les dones estiguem tranquil·letes: ansiolítics, flors de bach o tècniques de relaxació. La ira, l’enfrontament i la ràbia no entren dintre dels objectius terapèutics en les dones…I les lesbianes ens queixem. Potser perquè estem entrenades en identificar les situacions d’injustícia.

(I per a la propera entrega: Mites II: Les lesbianes no follen)

 

Júlia Ojuel Solsona ha format part del Grup de lesbianes feministes de Barcelona, de la Comissió pel dret a l’avortament i del grup Dona i Salut al Moviment Feminista. És doctora en Medicina i treballa com a metgessa de família a la sanitat pública catalana. Té una filla de 9 anys i una mare de 86. Forma part de la Xarxa de dones metgesses i professionals de la salut.

1714

EDITORIAL

El Financial Times ha publicat un llistat de les 50 persones homosexuals més poderoses del món. Un llistat elaborat conjuntament amb “OUTstanding in Business” i que fa visible que el col·lectiu LGTB és, també, un col·lectiu influent en l’economia mundial.

És important sortir de l’armari i donar-se a conèixer sense complexes. Sempre ha estat una reivindicació del moviment que la gent influent pugui ser visible i ajudi, com a referent, a totes aquelles persones LGTB que pateixen discriminació. Però… quants i quantes no han sortit de l’armari? Perquè?
La LGTBfòbia segueix sent una lacra social, la influència i el poder no són una excepció. Quants casos coneixem de persones LGTB que s’han mostrat i han perdut els seus càrrecs, la seva influència? Quants àmbits coneixem on no hi ha cap persona públicament fora de l’armari? Al món del futbol, per posar un exemple.
Sortir de l’armari, de darrera la persiana o donar via a una identitat de gènere diferent a la biològica no són passes banals ni fàcils, són passes reflexionades i que poden obrir la porta a una acceptació de l’entorn (o no) i alhora una gran discriminació social. La lluita contra la LGTBfòbia ha centrat, i segueix centrant els esforços polítics del moviment i, també, hauria de centrar el de les institucions. Les agressions LGTBfobes estan creixent, un cop més, arreu del món. Així la influència no és una arma única, només una eina contra la discriminació.

5076

Enrique del Pozo, cantant i actor espanyol, que viu a cavall entre Espanya i Itàlia, ens parla en aquesta entrevista, entre altres temes, dels primers ninots per nens i nenes obertament lgtb del mercat, una nova iniciativa on s’ha implicat. També parlem amb ell de la seva vida i de la seva visió sobre la situació del col·lectiu LGTB: de la visibilitat, dels reptes i dels paranys que té el moviment.

 

 

4413

Gerard Coll-Planas és doctor en sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor a la Universitat de Vic. Coll-Planas té diferents publicacions al voltant del gènere i la sexualitat i teoria queer entre les quals destaquen: Dibuixant el gènere, La carne y la metáfora. Una reflexión sobre el cuerpo en la teoría queer i La voluntad y el deseo. La construcción social del género y la sexualidad. Amb Miquel Missé ha editat El género desordenado. Crítica en torno a la patologización de la transexualidad (Egales, 2010).També ha col·laborat amb diferents revistes acadèmiques i projectes. Amb ell parlem de la situació actual del moviment LGTB, de sexualitat, de teoria queer i de gènere.

 

 

ARTICLES D'OPINIÓ

2261
La mort sobtada de Sara Montiel ha fet girar la vista de molts gais vers un passat dur, la dictadura i una llibertat insospitada,...

LLIBRES DE L'ARMARI

4403
Fina Birulés és professora de filosofia a la Universitat de Barcelona i ha centrat la seva tasca investigadora, entre altres, en qüestions de teoria...
res a amagar d'anna boluda