Etiquetes Entrades etiquetades amb "LGTBfobia"

LGTBfobia

3156

Després d’uns mesos de negociacions, incerteses i tensions, els acords polítics han permès tenir nou govern a Catalunya. Aquest nou govern neix amb compromisos previs i gestos importants.

El gest: Dos dels consellers de govern són obertament gais. Ambdós casats amb la seva parella i, en un dels casos, amb una filla en comú. No se’n amaguen (podeu recuperar l’entrevista que IDEMTV vam fer al nou conseller de cultura, Santi Vila) i han expressat el seu compromís.

El compromís: La llei dels drets de les persones LGTB, aprovada l’octubre de 2014, ha de desenvolupar-se i aquesta és una demanda de tot el col·lectiu i una reivindicació que fa el moviment, el desenvolupament legislatiu per tal de combatre la LGTBfòbia.

Així s’obren perspectives, ara calen fets concrets i respostes.

La Rebeca és voluntària des de fa un any i mig, del grup de gent gran del Casal Lambda, Grup de Tardor. El seu paper és el de dinamitzadora amb un col·lectiu actiu i proactiu que ve, en part, de la militància de la lluita antifranquista i, també, de les activitats diferents de molts anys al Casal. Un grup de persones que han anat passant de la joventut i l’edat adulta a fer-se grans, i que tenen necessitats i inquietuds diferents i diverses.

La seva experiència ve des de les pràctiques durant els estudis i la seva dedicació professional a la gent gran, fet que l’ajuda a detectar les necessitats del grup i de les persones que el composen.

El paper del voluntariat al grup és de formar-ne part i atendre les demandes, sempre en coordinació amb l’entitat i des del compromís amb el col·lectiu.

El voluntariat amb la gent gran LGTB és un intercanvi d’experiències i, en el cas del grup de Tardor, una inacabable font d’inquietuds, vivències diverses i activitats que es desenvolupen dins del grup però que, també, es materialitzen en espais més informals.

2766

Fa dues setmanes escases que Alan va decidir treure’s la vida, víctima de la LGTBIfòbia, la incomprensió social i la manca de respecte d’algunes persones. L’Alan, de 17 anys, ha esdevingut el nostre símbol involuntari, el símbol de la necessitat d’actuar, de la necessitat de desplegar polítiques de sensibilització i prevenció de la LGTBfòbia i d’aplicar les sancions necessàries.

L’Alan esdevé el símbol de la resistència però no una resistència personal i amagada sinó col·lectiva i visible. L’Alan ens fa cridar amb mes força contra la discriminació i les agressions.

Tan sols dues setmanes després, s’ha investit un nou President a Catalunya, un president que es compromet a construir un estat i unes polítiques pròpies. Als discursos d’investidura la denúncia de la LGTBfòbia va ser present, no central però si present un fet important tenint en compte que cal desplegar la llei dels drets de les persones LGTB i contra la LGTBfòbia. Una llei aprovada fa més d’un any i que conté les bases per al desplegament de les garanties dels nostres drets. Un petit gest, però important si és un compromís real per a l’aplicació de la llei.

L’Alan, un símbol. El President un gest. La llei una necessitat. Comença una nova etapa política a Catalunya, cal que comenci, també, la construcció del respecte a la diferència d’una forma valenta. No vokem esdevenir símbols sinó persones lliures amb drets.

Gairebé et conec, Alan. M’havien proposat visitar-te fa un parell de setmanes per animar-te una mica. Per explicar-te el molt que es lliga quan ets un noi trans, o que el millor remei contra el bullying són les amigues, o que a Barcelona hi ha un magnífic grup de Joves Trans que se’t anaven a menjar a petons i t’anaven a ensenyar a parlar el llenguatge no-binari, o que et vinguessis a veure una peli algun divendres d’Espai Trans i et portessis a la mama amb tu perquè es prengués un cafè amb la resta de mamis-militants del Grup de Famílies Trans a la sala del costat, o que et passessis per algun esdeveniment de la gran família de Generem o que et vinguessis a un concert de Viruta FtM. Molts espais en què haguessis estat molt ben rebut, en els quals t’haguessis sentit una mica menys sol, però als que mai vas arribar. Per descomptat, si hi ha algú que podia entendre’t érem els teus iguals, les desenes de nois i noies trans que ahir ens amuntegàvem en una concentració per recordar-te. Els que, com tu, vam fer carreres d’obstacles per sobreviure a l’institut, amb seriosos dubtes d’aconseguir-ho. Els que ens vam inventar cada dia mil estratagemes per passar desapercebuts en espais hostils, o explicant milongues per no ensenyar la nostra documentació. Els que sabem els mil i un forats negres en els quals és fàcil caure quan un comença a construir una identitat de noi sense saber per on començar.

Gairebé et conec, i alhora és gairebé com si ja et conegués.

Aquests dies moltes persones es pregunten com ha pogut succeir. Es porten les mans al cap. Jo el que penso és com no passa més sovint. És més, la pregunta hauria de ser: per què no hauria de passar. Segurament aquesta reflexió l’han de compartir moltes companyes i companys que treballen donant xerrades i tallers a centenars d’instituts sobre diversitat sexual i de gènere i que cada dia descobreixen com hi ha qui literalment sobreviu a la seva classe. L’assetjament escolar per tenir una expressió o identitat de gènere diferent està a l’ordre del dia. I no cal esforçar-se molt per trobar-ho en patis, passadissos, vestidors. No és cap misteri. La majoria de persones LGTB adultes expliquen històries de discriminació durant la seva adolescència. S’han escrit desenes d’informes per dir-ho però tot i així, encara hi ha qui se sorprèn. Més que ingenuïtat, és una terrible hipocresia. La teva mort tornarà a portar el debat de l’assetjament escolar a la primera línia mediàtica, sens dubte. El que no tinc clar és si es desenvoluparan polítiques per transformar aquest escenari. Avui és molt fàcil dir #YoTambienSoyAlan. A això s’apunta tothom. Però el difícil és ser Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul … que segueixen vius. Lluitant alguns dies entre mantes per no anar a classe o buscant un nou institut. Resistint amb teràpies o amb alguna que altra pastilla per calmar el malestar generat en part per molts nois i noies que exerceixen violència per demostrar que ells han triomfat en la reproducció dels rols de gènere hegemònics però que al final també són víctimes disfressades de botxins. Sobrevivint amb remeis com pegats que només busquen com readaptar-l*s com si això depengués d’ell*s, amagant la nostra responsabilitat col·lectiva. I tenint que escoltar cada dia com un mantra que l’entorn és TAN difícil de canviar, la realitat asfixiant i binària està TAN arrelada … Tractant així de implantar-nos la derrota.

Però malgrat tot aquest soroll, Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul … encara segueixen vives.

Encara recordo no fa ni tan sols un any, quan vam llançar el projecte OASIS, unes colònies d’estiu per a adolescents LGTB a Barcelona, ​​haver hagut d’escoltar per part d’algunes administracions públiques que amb l’assetjament escolar cap a joves LGTB no n’hi havia per tant, que al final la gent s’espavila, que no cal dramatitzar … En fi. També t’hauria portat al OASIS.

Que no ens encegui tota aquesta tristesa que aquests dies ens inunda. Que aquesta tristesa ens torni la ràbia contra un sistema per al que la teva mort és un dany col·lateral. Com ho són les dones que enterrem cada mes, com ho són els maricons de merda grafitejats a les portes d’un bany. La teva mort com el millor exemple que la nostra cultura està ancorada en què només hi ha homes i dones, nois i noies, nens i nenes. Amb els seus dos cossos oposats, els seus cervells binaris, els seus comportaments polaritzats, els seus desitjos heterosexuals. La teva mort com el millor exemple d’un desastre estructural: el sexisme.

Que els nois i noies trans no hagin de amagar mai la seva identitat en les seves classes, aquest serà l’èxit. Que puguin ser gent trans del seu institut, col·legues trans dels seus amics i amigues, alumnat trans dels seus profes. Sense que calgui guardar cap secret. I per arribar a això, perquè els joves trans puguin sentir-se segurs, calen referents, cultura i molt d’orgull trans.

Que ningú cregui que això es resol amb canviar els nostres noms en el DNI, ni tan sols canviant els nostres cossos. Això ens ajudarà a viure millor, però no acabarà amb el sistema que t’ha portat a la mort. La resposta està en deixar de centrar-nos en tot el que la gent trans hauríem de canviar, i començar a canviar aquest sistema social que, per començar, patologitza nostra experiència exigint-nos a cada pas un certificat de trastorn mental.

Que el teu somriure rebel amb la qual ens martiritzen els mitjans ens serveixi per traspassar els plors i mantenir-nos en lluita. Que ens serveixi per mantenir viva la teva memòria des de la més profunda ràbia trans. Perquè camarada és aquell del qual, sense arribar-ho a conèixer, podem conèixer les seves lluites diàries i quotidianes, així com els seus grans batalles, compartir-les i estimar-les.

 

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.

2925

Ahir, diumenge 27, la plaça Sant Jaume de Barcelona (i altres arreu, com la plaça de la Verge a València) van omplir-se de silenci. Un silenci de record, de respecte i de denúncia. Cinc minuts de silenci per l’Alan.

L’Alan, de 17 anys, no va poder aguantar la pressió social i el bullying escolar que no li deixaven ser el que sentia. Feia pocs dies que estrenava document d’identitat que li reconeixia el gènere que reclamava i pel qual ell i la seva família va lluitar. L’Alan, va ser un dels dos primers menors trans que van aconseguir que es reconegués el canvi, malgrat la llei ho impedís fins la majoria d’edat.

Però això no va ser suficient, aquest reconeixement anhelat no va ser prou per acabar amb el patiment i l’angoixa que patia per l’assetjament escolar. Ja havia canviat d’institut, havia rebut tractament per depressió i al nou institut va tornar a ser assetjat, això va acabar amb la seva resistència.

Avui és el dia dels Sants Innocents, un dia en el que es pengen llufes i es fan bromes. Un dia en que molta, massa, gent farà bromes a l’entorn de l’orientació sexual o la identitat de gènere, bromes? La LGTBIfòbia no és cap broma, perquè la LGTBIfòbia mata.

Ahir a les places es va fer el silenci, avui el silenci no és la millor resposta a la broma LGTBIfoba, cal respondre, cal denunciar-la. Ahir a les places érem centenars de persones que, amb una convocatòria d’urgència, denunciàvem la inacció, reclamàvem el desplegament de la llei pels drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfòbia. Totes i tots som Alan, perquè volem decidir lliurement, perquè volem una societat on no se’ns exclogui, assetgi ni discrimini pel que som i volem ser.

A Barcelona, les institucions van ser presents: Dolors Gordi, secretària de Família de la Generalitat, Laura Pérez, regidora de cicle de Vida, Feminismes i LGTBI de l’ajuntament de Barcelona, regidores i regidors com Montse Benedí , Raimon Blasi o Fran Sánchez. Unes institucions que cal, urgentment, que prenguin decisions i actuïn contra la heteronormativitat i la LGTBIfòbia, un clam ahir, malgrat el silenci. Mai més cap mort, mai més silenci.

La mort de l’Alan va ser induïda per la violència, és un assassinat social. La LGTBIfòbia mata. La transfòbia mata.

10812

El dia de Nadal del 2015, hem hagut d’encaixar una notícia terrible: Alan, de 17 anys, que  estrenava el document d’identitat que avalava el seu canvi de gènere, va posar fi a la seva vida. Era un adolescent trans.

La seva família era membre de Chrysallis, Associació de Famílies de menors transsexuals, i va anunciar a l’associació la seva pèrdua.

L’Alan ens ha deixat, i ho ha fet per la pressió social, per no poder aguantar tot el que l’excloïa, malgrat el nou document.

 Demà a les 17 hores a la Plaça Sant Jaume de Barcelona i a les 20 hores a la plaça de la Verge de València (hi ha altres concentracions a altres ciutats de l’Estat Espanyol) es farà una concentració de rebuig a la transfòbia i de suport, i record, a l’Alan.

Totes i tots som Alan.

Els darrers dies a Manlleu es va viure un episodi de LGTBfòbia, a partir d’unes pintades aparegudes a un mural contra la LGTBfòbia fet des del col·lectiu. Dies després les diferents entitats van repintar-lo per tal de refermar el seu compromís.

Possiblement aquest tipus d’agressions comencen a ser visibles, però la LGTBfòbia és una qüestió habitual, de forma preocupant és habitual. La Llei contra la LGTBfòbia tenia un període de desplegament d’un any a partir de la seva aprovació el mes d’octubre de l’any passat i encara resta fer el desplegament de forma àmplia de cara a fer possibles els drets de les persones LGTBI.

El compromís del govern de la Generalitat resta pendent i les entitats LGTBI expressen la seva demanda, una demanda central al moviment. Ara són els ajuntaments els que comencen a expressar-se en el mateix sentit. S’estan impulsant mocions per tal de reclamar el desenvolupament i implementació de la llei. En alguns municipis la demanda s’ha aprovat i s’ha fet una demanda explícita d’aplicació de la llei.

Els municipis també tenen competències i responsabilitat en la lluita contra la LGTBfòbia i s’està mostrant en el desenvolupament de polítiques i accions específiques en alguns. Des dels ajuntaments es lluita, es pot lluitar, s’ha de lluitar contra les agressions.

2326

L’associació Tal Com Som, d’Osona, va fer un mural a Manlleu, a la comarca d’Osona. Els darrers dies ha aparegut amb pintades incíviques que mostren, a més, una clara agressió ideològica y LGTBfoba.

La LGTBfòbia es mostra, també a Osona. La llei pels drets de les persones LGTB i contra la LGTBfòbia és la garantia que cal seguir desenvolupant.

2973

La valoració de les jornades estatals LGTBI va ser entusiasta, però quins van ser els continguts? Com s’han teixit les estratègies d’actuació? S’han marcat línies comunes i prioritats polítiques? Els drets sexuals i reproductius s’han incorporat al debat del moviment amb força.

D’altra banda el debat sobre quines lleis necessita el col·lectiu per avançar en el reconeixement de drets ha estat, un cop més, present als debats

Tant l’avanç legislatiu en els drets del col·lectiu com la centralitat dels drets sexuals i reproductius van ser els àmbits que es van considerar importants i estratègics en l’acció política per als propers anys

7176

María Khan dirigeix el documental “Vides Transsexuals”. Nadia, Zam, Marta, Tes, Pol i Dani comparteixen els seus punts de vista sobre la transexualitat. Sempre van saber qui eren, però el camí a la felicitat ha estat llarg i diferent per a cadascun i cadascuna.

Hi ha paraules que poden definir a una persona que ha recorregut aquest camí i aquestes paraules no són “trastorn mental” ni “malaltia”.

Si ser feliç significa ser tu mateix, ¿per què existeix la transfòbia?

Premi del jurat al Festival Cinhomo 2012 de Valladolid per:
– Millor documental

Premi del públic al Festival Cinhomo 2012 de Valladolid

Priemios de jurat al Festival Internacional
“Les Gai Cinema Mad” 2011 per:
– Millor documental
– Millor obra espanyola
– Millor direcció

Maria Khan. Nascuda a Bulgària, estudia direcció de cinema a l’escola TAI de Madrid. Comença el seu recorregut cinematogràfic amb diversos documentals LGTB entre ells “Iguals”, “Les Persones Grans LGTB” i el seu darrer treball “Lluitadores”. El seu objectiu és narrar històries amb reflexió social i alhora entretenir i emocionar al públic plantejant problemes d’actualitat.

ARTICLES D'OPINIÓ

2736
Tinc una pacient desarmariada, que ara te un conflicte laboral obert i la seva mútua la va enviar a un psicòleg. M'explicava que al...

LLIBRES DE L'ARMARI

3318
Les històries de desitjos i afectes viscudes per persones LGTBI al continent africà són els punts en comú de dels relats que recull Los...