Etiquetes Entrades etiquetades amb "intersexual"

intersexual

2045

Vivim en un moment polític històric i apassionant. La societat catalana es mobilitza massivament per la independència de Catalunya i demana canvis en un sistema polític espanyol i català que mostra signes inequívocs d’esgotament i de no respondre a les necessitats de la ciutadania. En el referèndum del 9-N veurem si aquesta mobilització és majoritària o no, tot i que moltes enquestes pronostiquen la victòria del “Sí”. És la de l’11 de setembre una mobilització independentista, però, sobretot, democràtica, i “democratista” amb la idea d’aprofundir en el poder del poble. Volem votar! criden milers de catalans i és que fins el 80% vol votar, encara que siga per dir que “No” a la independència. En aquest context, el moviment LGTB català, organitzat al voltant de la Plataforma LGTB.cat, va donar suport a aquesta mobilització i demostrar el seu arrelament a una societat que vol votar.

La V, és de victòria, de via catalana i de votar. I victòria per al col·lectiu LGTB català és la consecució de la Llei pels Drets de les Persones LGTB i per l’eradicació de la LGTBfòbia. El moviment LGTB està a punt d’aconseguir-ho, d’aconseguir la nostra particular V. Ha estat una feina que des d’IDEMTV hem seguit de prop: una feina de lobby, de mobilització, de debat i de propostes. Tot i que una part important del partit del Govern, en un principi, no era partidari d’aquesta llei han estat els vots, la majoria parlamentària, la que ha permès tirar endavant aquesta llei. Més enllà de la V de l’11 de setembre, les persones LGTB tenim la nostra pròpia V, la nostra pròpia victòria que celebrar: el 2 d’octubre és el dia que es produeix la votació al Parlament que farà de Catalunya un país pioner en defensa dels drets del col·lectiu LGTB.

A més, IDEMTV comencem aquest setembre el nostre tercer any amb més ganes que mai i amb novetats que us anirem anunciant puntualment.

2267

La 19a Mostra de Cinema LGTB, Fire!!, que acosta les darreres novetats en cinema independent de temàtica LGTB al públic barceloní, ha dedicat el seu espot i l’edició a homenatjar al cantant David Bowie en un context d’important creixement en públic i activitats.
El Fire!! té cada cop més públic, espera superar enguany els 6000 assistents quan l’edició anterior va arribar als 5.000. Ha passat a projectar 41 títols -front els 24 de l’any passat-, dels quals 14 són estrenes. L’esdeveniment, que finalitza el proper 13 de juliol, ha comptat amb una prèvia de gairebé una setmana amb projeccions al Raval, i activitats paral·leles més enllà del cinema com concerts i presentacions de llibres.

 

 

La mostra de cinema LGTB estén la seva activitat també als barris de Sants en col·laboració amb la nova sala independent, Zumzeig, i al barri de Sant Pere, amb l’espectacle Trans-Art Cabaret. També s’han associat amb el Fire!! el Festival de Cinema de Sant Sebastià i el Festival Queer de Lisboa i la plataforma online Filmin que posa a disposició dels espectadors els millors títols de la present i anteriors mostres. Per a l’any proper, està en projecte que el festival arribi a València, a Sitges i a Girona, encara que aquest any ja ha tingut una primera extensió a Terrassa. El festival està organitzat per una de les entitats històriques del moviment LGTB català, el Casal Lambda, que va ser fundat el 1976 a Barcelona.

Des d’IDEMTV, us animem a anar a veure aquest esdeveniment de cinema LGTB de Barcelona, teniu fins el 13 de juliol i té títols molt recomanables. El Fire!! malgrat el seu caire lúdic tanbé té una important càrrega reivindicativa que ens transmetia el seu director al discurs d’inauguració.

2270

En aquesta setmana s’inagura el 19a Mostra de Cinema LGTB, Fire!! I allà vam estar per informar-vos puntualment del que va passar i pugueu conèixer de prop que us ofereix aquest festival que té cada cop més públic. Ha passat a projectar 41 títols, 14 estrenes, i la seua programació es pot consultar online. Us animem a anar a veure aquest esdeveniment de cinema LGTB de Barcelona, teniu fins el 13 de juliol! Hi ha moltes novetats i activitats paral·leles, projeccions al Raval, a la sala Zumzeig, concerts, cicle de xarrades, projeccions i taules rodones i el Trans-Art Cabaret.

Però més enllà del Fire!! el col·lectiu LGTB està “on fire”: recentment hem celebrat el 28 de juny -el dia gran del moviment- amb les dues celebracions que es fan a Barcelona (el Pride i la manifestació de la Comissió Unitària) però també arreu del territori. Aquesta setmana se segueix tramitant pels drets del col·lectiu LGTB al nostre Parlament i diverses fonts ens apunten que pot ser una setmana definitiva. L’estiu a Barcelona es tanca amb el Circuit Festival: un dels esdeveniments de turisme vacacional LGTB més importants del món i el més important d’Europa. I a la tornada de l’estiu, a finals d’octubre, tenim el Barcelona Internacional LGTIB Film Festival.

Sí, encara queda molt per assolir. Però permeteu-nos que ara que ve l’estiu estiguem positius, perquè tenim motius. Aquest estiu estem “on fire” com a col·lectiu perquè constatem que ja hem avançat molt.

1889

A l’entorn del 17 de maig, Dia Internacional contra la LGTBfòbia, el número 77 ha estat un símbol per a seguir lluitant. Al món, 77 països encara condemnen l’homosexualitat i ens trobem davant d’una situació de seriosa regressió i rebrot d’agressions LGTBfobes.

En aquest marc les reivindicacions del moviment LGTB a Catalunya han estat molt diverses i les mobilitzacions importants. El monument en memòria del collectiu LGTB del Parc de la Ciutadella de Barcelona, va acollir la primera concentració contra la LGTBfòbia, una concentració en la que les associacions van reclamar que la Llei contra la LGTBfòbia fos una realitat ben aviat, tal com van recollir en el manifest. I això vol dir que cal una llei específica, una llei nostra, una llei pels nostres drets i per les nostres llibertats. Qualsevol altra proposta serà un exemple més d’una LGTBfòbia sistemàtica estructural que rebutjarem fermament. La concentració va ser convocada per les 25 entitats de la Plataforma LGTB.cat

 

 

A Sitges es va portar a terme una marxa reivindicativa que acompanyava la rehabilitació de l’escultura del triangle rosa que commemora fets homòfobs esdevinguts a Sitges l’any 1996. L’escultura va ser una reivindicació del moviment que volia que els fets no fossin oblidats i no es repetissin.

L’escultura es va ubicar al Passeig Marítim i va comptar amb la presència de l’alcalde de Sitges, Miquel Forns, que va destacar la importància de l’acte.

El fet de que els nostres alumnes, els nostres nens, les nostres nenes de sitges, de la mateixa manera que visiten determinats monuments que hi ha en el nostre municipi, referents en el Modernisme, en el Noucentisme, en tantes altres coses que tenim la sort de tenir, de gaudir des del punt de vista artístic, arquitectònic, cultural, doncs que també facin una aturada aquí, en aquesta zona del passeig, i els poguem explicar què vol dir aquest triangle i el sofriment, el patiment però també el compromís que hi ha darrera d’aquesta forma triangular i d’aquest color rosa.

A la marxa els diferents col·lectius van destacar la importància de dignificar el col·lectiu LGTB en la memòria històrica i van reclamar, també, l’aprovació de la llei contra la LGTBfòbia

Una memòria que també va ser el centre, hores abans, del XXI Memorial de la SIDA que es va desenvolupar sota el lema “Presents en l’absència”. Un acte en el que el conseller de Salut, Boi Ruiz, va lamentar el rebrot d’agressions homofòbes i en el que Ferran Pujol, director de Projecte dels Noms-HispanoSIDA, va reclamar més suport a les polítiques de prevenció, més inversió i més recursos, i també va destacar que:

Des de la nostra entitat recolzem, com ja hem expressat en diverses ocasions l’aprovació d’una llei contra l’homofòbia per part del Parlament de Catalunya, però, som conscients alhora, que només amb lleis no n’hi haurà prou per protegir la salut de les noves generacions dels nostre col·lectiu

Dies després diferents representants d’entitats LGTB i alguns grups parlamentaris van reclamar al Parlament de Catalunya que la llei contra la LGTBfòbia pugui aprovar-se amb normalitat i sense entrebancs i reculli, també, la creació d’una agència catalana contra la discriminació a les persones LGTB.

El Govern de la Generalitat es va comprometre a aprovar la norma, tot i que en les darreres setmanes han anunciat la redacció d’un projecte de llei contra la discriminació que, de forma general, per tal d’eradicar qualsevol tipus de discriminació, una proposta a la que el col·lectiu s’oposa tot reclamant el compliment dels compromisos.

Hi ha consens al moviment LGTB, el suport de quatre grups parlamentaris i el compromís de no vetar la norma i una proposta diferent sobre la taula.

L’ablació de clítoris no és una pràctica pròpia de països subsaharians. Durant segles es va practicar a Anglaterra, Escòcia i països de l’Imperi Britànic. No va ser una pràctica generalitzada, es desconeix quan es va iniciar; tampoc sabem quan es va prohibir, ni en quin moment es va deixar de realitzar.

Tot i que el segle XIX anglès va estar marcat per l’omnipresència d’una dona, la reina Victòria, les dones van estar lligades a la voluntat dels homes . Una dona que volia independitzar-se ho tenia molt difícil, si a més era lesbiana seva vida es podia complicar enormement .

Algunes optaven per escapar-se de casa i buscar una vida en llibertat plena d’incerteses. A aquelles que decidien quedar-se i no acceptar la voluntat dels seus pares i marits els podia esperar una horrible teràpia: l’ablació de clítoris.

L’excusa acostumava ser la prevenció de la promiscuïtat o la infidelitat femenina: “si la dona no té desig sexual, es redueixen les possibilitats de que busqui el sexe fora del matrimoni, amb la qual cosa l’honor de la família està fora de perill”. En molts casos es considerava que només l’home havia de sentir el plaer sexual; la dona no tenia dret al plaer, com tampoc tenia drets polítics o civils.

A l’Anglaterra victoriana el lesbianisme no era considerat delicte, però no per defensar l’autonomia sexual de les dones, més aviat tot el contrari, ja que no se les considerava aptes per realitzar determinades activitats. El lesbianisme no era acceptat com a causa de divorci, formava part del que concebien com “trastorns femenins” .

Una de les causes dels anomenats trastorns femenins era una activitat considerada indecent: la masturbació . Aquesta pràctica, deien, produïa histèria, epilèpsia, catalèpsia, nimfomania i lesbianisme . Per “curar-la” s’havia ideat un remei: la clitoridectomia (ablació de clítoris). El clítoris era considerat com un òrgan masculí, un altre motiu per ser eliminat.

L’ablació de clítoris va sortir a la llum pública al 1866 quan un metge ginecòleg anglès, Isaac Baker Brown, va defensar públicament aquest tractament davant la comunitat mèdica . En mostrar-ho obertament va provocar un dur debat en la comunitat mèdica, i va causar l’expulsió d’aquest metge de la Societat d’Obstetrícia de Londres així com la posterior prohibició mèdica d’aquesta pràctica .

Posteriors investigacions en els registres de l’oficina quirúrgica de Cambridge es van trobar amb una àmplia relació de casos en què un tutor masculí portava a una dona perquè li practiquessin la clitoridectomia per unes 200 o 300 guinees. Existia una escassa atenció científica dels llibres de medicina al clítoris o als òrgans sexuals de la dona.

En suport a Browm van sortir al diari Times i l’arquebisbe de Canterbury . En la seva defensa van al·legar que una trentena de col·legues seus l’havien practicat i ara eren els mateixos que l’acusaven .

Encara que la comunitat mèdica va condemnar aquesta pràctica a Anglaterra, la llei no ho va prohibir fins a 1985, la qual cosa fa sospitar que es van seguir realitzant de forma oculta.

Avui l’ablació de clítoris es realitza a 28 països. Els seus orígens poden ser molt variats i per tant dels països i les seves tradicions. En alguns casos es defensa com a una qüestió de identitat cultural, també com una forma de distingir a la dona de l’home. Consideren que el clítoris és semblant al penis masculí, i només extirpant la dona aconsegueix la seva feminitat i la submissió al mascle.

Més informació:
· Matrimonis entre dones a Anglaterra
· L’ablació de clítoris a Anglaterra

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

El 27 de gener del 1945 les tropes soviètiques entraven al terrible Camp d’Extermini de Auschwitz. L’any 2005 l’Assemblea General de les Nacions Unides decideix assignar aquesta data com a Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. En la resolució aprovada es parlava tan sols de la persecució per qüestions d’origen ètnic o religiós, per orientació sexual o de gènere restava fora d’aquesta declaració inicial.

Entre 15 i 20 milions de persones van estar víctimes del règim nazi, la majoria d’ells jueus, també eslaus, polonesos, comunistes, dissidents polítics, gitanos, discapacitats… També homosexuals, lesbianes i transsexuals.

Passats gairebé 80 anys encara no sabem el nombre exacte d’homosexuals, lesbianes i transsexuals van ser víctimes de l’holocaust. Les xifres són molts dispars, van dels 10.000 (els reconeguts) als 600.000 segons les organitzacions LGTB. La causa és molt senzilla: La Vereinigung der Verfolgten des Naziregimes (Associació de represaliats pels nazis) no va reconèixer als homosexuals, lesbianes i transsexuals com a víctimes i l’Alemanya de la postguerra va prosseguir la seva persecució fins a finals dels anys 60. No van ser dignes d’homenatge, no se’ls va citar als judicis de Nuremberg i no van poder demanar indemnitzacions i fer-ho podia portar greus conseqüències. Alemanya no va reconèixer a les víctimes LGTB fins el 2002, quan la majoria ja havien mort.

Homosexuals, lesbianes i transsexuals eren considerats la pitjor de totes les escòries, estaven obligats a portar el triangle rosa invertit a la solapa. Pallisses, castracions, treballs forçats, injeccions mortals amb morfina, lobotomies eren la pràctica comuna. Als més joves se’ls feia servir com cobais. Els suïcidis van estar nombrosos, sembla ser que el percentatge de morts per aquest motiu va ser el més alt després de la comunitat jueva, es creu que entre el 40 i el 60% dels morts ho van ser per aquest motiu. Els que van tenir més sort van ser enviats al front bèl·lic com a carn de canó.

Un any més el dia 27 al Parlament Català va recordar a totes les víctimes de l’holocaust, amb l’objectiu de mantenir viva la seva memòria i fer que mai més es torni a repetir.

Testimoni de 5 persones LGTB que van sobreviure al holocaust a l’Alemanya nazi:

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

En l’actualitat la visió social sobre el VIH-SIDA és més positiva que quan es va donar a conèixer: la major informació existent i pel fet que hagi haja passat de ser una malaltia mortal a crònica, que amb un tractament adequat pot permetre una qualitat i esperança de vida molt similar a la mitjana social. A més, el voluntariat en entitats de prevenció i atenció de la malaltia ha tingut també un paper en aquesta millora per la visibilitat que li ha donat a la malaltia i pel que suposa de compromís amb el col·lectiu seropositiu i la comunitat LGTB. El moviment Anti-SIDA vinculat a la comunitat LGTB està molt diversificat a Catalunya i comprèn entitats com ara Creación Positiva, Gais Positius, STOP SIDA o BCN-Checkpoint. Aquestes donen serveis diferents i treballen de forma diversa amb els mateixos objectius: la prevenció i la detecció precoç del VIH-SIDA, l’atenció als malalts i la lluita contra l’estigma associat.

 

 

Però, què porta a fer-se voluntari o voluntària? Quines són les motivacions que hi ha? De fet, són tan diverses com voluntaris. Rafael Muñoz, és voluntari des de fa més de vint anys i president d’STOP SIDA. Per Manel Garcia, que porta tres anys a BCN-Checkpoint com a voluntari, la seva seua entrada va tenir a veure amb la solidaritat. Bryan Tellez, que està a BCN-Checkpoint des de 2008, ha tingut el seu primer contacte amb l’associacionisme a partir d’aquesta entitat. Tant Jordi Tello com Jordi Miralles, tots dos també voluntaris a BCN-Checkpoint des de fa mig any, ressalten el compromís social com a un element clau en la seua seua implicació. Christian Bastidas i Juan Castillo, de Gais Positius, també ens parlem de les seues motivacions. Per la seva banda, Juan Castillo, representa una altra forma de voluntariat. Si bé treballa a Gais Positius, també afegeix hores de voluntariat com a part de la seva seua implicació personal. Tant l’1 de desembre com la setmana anterior havia treballat promovent la detecció precoç.

I què fan?

La majoria desenvolupen tasques de conscienciació: fan activisme de carrer, van pels bars i discoteques LGTB per repartir preservatius i informació, i ho fan, tant en dies assenyalats com l’1 de desembre, com en qualsevol altre cap de setmana.

Des d’aquest any s’ha sumat una nova data: La setmana de la prova que pretén promoure la detecció precoç del VIH.

A més, també hi ha persones voluntàries que informen per internet i per telèfon. Les entitats també aborden altres àmbits com ara el de la reducció de riscos entre les persones transsexuals, les que es prostitueixen entre d’altres, per promoure actituds més preventives. Alguns també poden fer coordinació de diferents àrees i gestionar equips de treball. Per a atendre a les persones que es fan la prova del VIH i donar els resultats, les entitats fan una formació pròpia per a poder fer acompanyament i suport en cas que la persona acabi tenint VIH-SIDA.

És la persona voluntària qui decideix on vol col·laborar, fins a on arriba el seu compromís i per a què se sent preparada. El resultat final és l’enfortiment de la comunitat i l’establiment de xarxes de relació i la visibilització de la malaltia.

2260

Les retallades socials i de llibertats que s’estan produint a l’Estat espanyol són dels més durs d’arreu d’Europa i tindran dures conseqüències en tota una generació. Amb tot, si bé tots tenim clar que les retallades en sanitat i educació ens afecten directament, sembla que no siguen tan visibles quan aquestos es produeixen entre els drets del col·lectiu LGTB. Com que podem casar-nos, i el PP no s’ha atrevit a retirar la llei, semblaria que el Govern espanyol no estigués, també, retallant drets del nostre col·lectiu.

Recentment la Coordinadora LGTB de Catalunya ha aprovat la seua autodisolució i el moviment LGTB perd un dels seus referents històrics. Les persones LGTB perden una de les seues xarxes de relació i suport i estan, com a col·lectiu, una mica més desestructurats, amb les implicacions que això té per la defensa dels nostres drets. ¿El motiu de l’autodisolució? El pràctic desmantellament del Pla Nacional contra la SIDA del Govern espanyol ha deixat sense fons un dels serveis més importants de la Coordinadora: el 900 ROSA. Un servei d’atenció i assessorament per a persones LGTB i també en temes de prevenció del VIH i atenció a seropositius, pioner a l’Estat espanyol i que ha servit de suport a milers de persones arreu del territori espanyol. El nostre col·lectiu pateix una discriminació que ens invisibilitza, ens fa no tenir referents i patir solitud per sobre de la mitjana social. Aquest servei era un referent imprescindible i necessari. Una vida plena consisteix en això, en poder desenvolupar la pròpia amb referents i suports, i sense pors. Moltes persones LGTB ho passaran pitjor sense el 900 ROSA.

Les paraules de la ministra de Sanitat espanyola Ana Mato, “la falta de varón no es un problema médico”, s’han convertit, malauradament, en projecte de llei. La iniciativa exclou de la sanitat pública els tractaments de reproducció assistida per lesbianes emparellades i les dones soles (siguin heterosexuals, bisexuals o lesbianes). Oblidem-nos, per un moment, de si són de dretes i esquerres o de l’origen franquista del PP. El problema no és aquest: va molt més enllà. El que està ocorrent és molt més greu. Amb aquest de sobèrbia heterocentrista i menyspreu més absolut a la diversitat, Mato està negant el dret a les lesbianes amb parella i a les dones soles (heterosexuals, lesbianes o bisexuales) a desenvolupar una vida plena si volen ser mares.

Des del govern espanyol ens estan retallant el dret a viure, el dret a tenir projectes vitals, el dret a ser diferents. Estan, fins i tot, buidant els únics drets que ens mantenen. El matrimoni igualitari permet casar-se i tenir fills, però les lesbianes ho tindran més complicat per ser mares.

Si, si, ens podem casar. Ho recordem! I poder casar-se té un valor simbòlic important i normalitzador però no és la garantia dels nostres drets com a col·lectiu, del nostre dret a ser lliures i desenvolupar el nostre projecte personal de forma plena. La llàstima és que un avanç com el matrimoni igualitari estiga servint de coartada al PP per dir que no són hostils al nostre col·lectiu i per amagar que retallen els nostres drets.

 

 

 

 

 

 

 

2248

La Transfòbia, en tant que discriminació, té una de les seves manifestacions més clares en el mercat laboral. Si bé la invisibilitat del col·lectiu en aquest àmbit ha estat deguda a la seva exclusió, gairebé total, del mateix, actualment ens trobem davant de reivindicacions clares dels drets laborals. El grup LGTB de UGT va debatre el tema en unes jornades, per tal d’aprofundir en les estratègies d’actuació.

 

 

Les actituds discriminatòries es troben arreu , però és a la feina on de forma, moltes vegades indirecta, es vulneren els drets. En aquest sentit, Santos Félix, ex-vicepresident del Consell Nacional LGTB i representant a l’Òrgan Paritari del Pla d’Igualtat (OPPI) de la Funció Pública de la Generalitat, destaca la necessitat d’impulsar protocols que combatin aquesta discriminació.

El dret al treball és un dels principis fonamentals dels drets humans que també es troba recollit als Principis de Yogyakarta que destaquen la necessitat de desenvolupar la legislació i les mesures pertinents per eliminar les discriminacions per orientació sexual o identitat de gènere per tal de facilitar l’accés al lloc de treball i contrarestar les actituds discriminatòries.

2916

“A Sonia Rescalvo Zafra, que va morir brutalment assassinada el 6 d’octubre de 1991 en aquesta glorieta per un grup de neonazis a causa de la seva identitat sexual. La ciutat de Barcelona condemna aquest crim i rebutja qualsevol actitud o acció que vulneri els drets recollits a la Declaració Univesal dels Drets Humans”

Aquest és el text que indica que, 22 anys després de la seva mort, Sonia Rescalvo, la transsexual Sonia, hagi rebut un homenatge per part de la ciutat de Barcelona. Un homenatge que és un reconeixement a la diversitat i una denúncia a la violència LGTBfoba.

 

 

El passat 6 d’octubre l’Ajuntament de Barcelona, acompanyat de les entitats i persones LGTB va rebatejar la glorieta de la Ciutadella. Han estat molts anys de reivindicació del moviment LGTB que finalment va prendre forma d’acord en el Consell Municipal LGTB de Barcelona i que el 14 de març va ser aprovat pel Consell de Districte de Ciutat Vella, tal com IDEMTV ha anat informant.

La Sonia s’ha convertit en un símbol contra la intolerància però tal com apunta Ferran Pujol que va ser una de les persones que la van conèixer era discreta en la seva qüotidianitat. La nova glorieta de la transsexual Sonia vol ser un simbol i un espai de visibilitat alhora que les institucions volen mostrar el compromís de Barcelona per lluitar contra la violencia LGTBfoba i la intolerància, tal com destaca la regidora Francina Vila.

Sonia Rescalvo Zafra, assassinada violentament per neonazis ha esdevingut un símbol i la seva memòria dóna visibilitat a la lluita contra la intolerància

LLIBRES DE L'ARMARI

5200
“El fill del legionari” és el títol d’un còmic d’Aitor Saraiba, un il·lustrador de referència que mai ha amagat la seva homosexualitat. En aquest...

ARTICLES D'OPINIÓ

2456
Cada 28 de juny em sento un poc més gran. Sovint tenim debats antics però les manifestacions van omplint-se de gent més jove i...