Etiquetes Entrades etiquetades amb "homosexual"

homosexual

3338

Iñigo Lamarca és l’Ararteko o síndic de greuges del País Basc des de 2004, una posició institucional des de la qual ha abordat, entre moltes altres, la qüestió de la diversitat sexual. Lamarca és també conegut per ser un destacat activista LGTB basc. Va ser fundador i president de l’Associació de Gais i Lesbianes del País Basc -GEITHU- i també dirigent a la Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Transexuales y Bisexuales (FELGTB). Parlem amb ell, com un dels referents del moviment LGTB, dels avanços i retrocessos dels drets del col·lectiu i de com valora l’actual la proposta de llei contra la LGTBfòbia que impulsen les entitats catalanes. Lamarca va participar el passat maig en el debat “Els Drets humans LGBT: Avancen o retrocedeixen?” organitzada pel grup Amics Gais.

 

 

 

En un informe de l’Ararteko basc es va detectar que entre un 15-20% dels menors entre 8 i 16 anys manifestaven conductes homofòbiques”

“Tan important com les lleis és que totes les forces polítiques es consciencien que calen polítiques públiques per al col·lectiu LGTB”

“És necessari posar cara a l’homosexualitat i la transsexualitat, perquè la LGTBfòbia s’alimenta dels prejudicis i el desconeixement”

3090

Hi ha persones que pensen que, malgrat que l’OMS,ara ja fa 23 anys, va eliminar l’homosexualitat del llistat de malalties mentals, ser homosexual… ser Lesbiana, Gai o Bisexual és una malaltia ( i no diguem de la transsexualitat, que es considera encara trastorn de la personalitat).

En base a aquesta falsa creença s’ofereixen cures en clíniques de luxe, s’editen llibres, falsos profetes, pedagogs i metges fan negoci a l’entorn de la “cura” de la malaltia, enganyen el personal, l’adoctrinen i humilien, però no aconsegueixen que accepti la seva pròpia sexualitat o, en tot cas, aconsegueixen que renegui a partir d’estratègies de tortura psicològica més pròpia de camps de concentració que no pas de societats sanes.

En aquest viatge troben el suport de polítics conservadors i ultracatòlics que, digui el que digui la ciència, digui el que digui la societat, pensen que cal eradicar l’homosexualitat i tractar-nos com a persones malaltes. En el cas de persones amb SIDA i persones trans, el cas s’accentua en molts països i l’exclusió social és altíssima.

Moltes persones es juguen la vida en la reivindicació de drets per al col·lectiu i moltes se la juguen pel sol dret de ser, com és el cas de Zulema, una jove estudiant de psicologia equatoriana a la que el passat mes de març van segrestar i torturar pel sol fet de ser lesbiana. Però aquest segrest va ser el final d’una sèrie d’intents de curació, per part de la seva família, quan ella els va confessar el seu lesbianisme. Primer amb tractaments psicològics i espirituals, després dels quals Zulema va marxar de casa i va començar a conviure amb la seva companya. A partir d’aquí va començar l’infern d’amenaces que acabaren amb el seu segrest i internament en una clínica de recuperació en la que, durant 20 dies, la obligaren a teràpies “curadores” de la seva “malaltia”. Zulema va ser alliberada gràcies a la repercussió pública i l’activisme LGTB, però quantes Zulema hi ha arreu?

Organitzacions conservadores i ultrareligioses segueixen intentant “curar” l’homosexualitat, una forma de dir que volen eradicar la diversitat a qualsevol preu i encara que sigui sota tortura. Possiblement la malaltia social de la LGTBfòbia és la que necessita cura, remei i eradicació, aquesta si.

Fa uns mesos Salt ens va sorprendre quan va ser el primer municipi català “lliure de LGTBfòbia”. El seu ajuntament ha estat pioner en aprovar una normativa cívica i de convivència de ámbito local que incloïa per primer cop la penalització de conductes LGTBfòbiques. La novetat no va ser només aquesta, sinó que fos un consistori amb un alcalde de Unió Democràtica de Catalunya, el líder nacional de la qual ha fet nombroses declaracions LGTBfòbiques, el que s’aprovés la penalització de conductes en contra del col·lectiu LGTB. Es de suposar que el mateix Josep Antoni Duran i Lleida seria penalitzat per la normativa aprovada per un alcalde del seu partit si fes les seues manifestacions LGTBfòbiques a Salt. “Una flor no fa primavera” i a Unió encara hi ha molts que s’oposen als nostres drets. Això sí, no deixaré d’assenyalar quan es produeixen aquestes excepcions i menys si són positives.

Encara resulta més sorprenent no ja que això passe per primer cop en un ajuntament liderat per Unió, sinó que les forces progressistes no hagen impulsat abans regulacions similars als centenars de consistoris catalans en què han governat en els darrers anys. Ni tan sols va passar a l’emblemàtic consistori de Barcelona, governat durant 32 anys per majories d’esquerres. Potser va ser perquè hi van prioritzar altres polítiques destinades al col·lectiu. S’ha de reconèixer que en l’impuls de polítiques específiques i transversals per a les persones LGTB i la creació d’organismes de participació per a les entitats, tant el govern progresssista de la capital catalana com el de la Generalitat han estat pioners a Europa i arreu del món. Estic parlant dels Programes LGTB de Barcelona i de Catalunya i dels consells municipal i nacional LGTB que han permés a les associacions participar del disseny d’aquestes polítiques. Només afegesc, que sobta que una eina tan propera a la LGTBfòbia més quotidiana com una normativa municipal de convivència, no s’haja impulsat fins el 2012, quan molts ajuntaments porten anys amb aquests reglaments aprovats.

La norma aprovada a Salt aborda altres àmbits que probablement serien més polèmics, però el que m’ha semblat més destacable, en un mitjà especialitzat en temàtica LGTB com IDEMTV, és la novetat que suposa que una normativa d’àmbit loca regule aquest aspecte.

Precedent per a una llei contra la LGTBfòbia?

La notícia es va fer pública enmig del debat per que el Parlament de Catalunya legisle en contra de la LGTBfòbia, promogut per les entitats LGTB que va aconseguir que una majoria de partits polítics signessin un compromís electoral al respecte. S’ha de tenir en compte que, prèviament, el Govern “tripartit” va deixar enllestit un projecte de llei que no va ser aprovat per l’executiu presidit per Artur Mas entre 2010 y 2012. En aquest sentit, l’exemple de Salt podria sentar precedent i ser un referent a seguir tant en política municipal com en la d’àmbit nacional. Però, està encara per veure.

En l’actualitat, la proposta de llei contra la LGTBfòbia té, amb matisos, el suport de la gran majoria de la cambra legislativa catalana, com s’explica al reportatge, Una llei contra l’homofòbia sense el govern? Els partits d’esquerres segueixen els plantejaments del moviment. CiU proposa un matís: vol la LGTBfòbia incloure en una llei per la igualtat de tracte que tingui en compte altres col·lectius. Per a les entitats que hi haja una llei especifica és una aposta per visibilitat de les persones LGTB i de la lluita contra la seua discriminació. Tot i la LGTBfòbia encara present a Unió, s’ha de reconèixer que Convergais han contribuït a que l’actual partit de govern, si bé no arribe als plantejaments del moviment LGTB, sí que s’aproxime i tinga una actitud més oberta. Per primera vegada a la història hi ha un conseller obertament gai i la consellera de Benestar Social i Família aposta pels drets del col·lectiu, tot i que de forma diferent al moviment.

El context favorable hi és, però que s’aprovi finalment la llei és una qüestió de voluntat política. I el que s’ha aprovat a Salt fa més evident que és una qüestió de voluntat, principalment del partit del govern. De voluntat de perseguir i prevenir les conductes LGTBfòbiques per assolir una societat més igualitària. I Salt ha esdevingut un exemple que això és possible.

 

L’autor d’aquest article d’opinió és periodista i ha treballat tant en mitjans de comunicació, com en comunicació corporativa i 2.0.
A més, és Valencià de naixement i barceloní per decisió pròpia. Per una altra banda, ha participat de diferents moviments associatius LGTB i ha col·laborat en diversos mitjans especialitzats en temàtica LGTB i amb el llibre “La història del moviment gai a la clandestinitat del franquisme”, d’Armand de Fluvià.
Actualment participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

4068

Leopold Estapé és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30è aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert, del qual ens parla àmpliament en aquesta entrevista.

 

 

 

2170

Semblava que no arribava (i no està clar que acabi d’arribar) però la calor primaveral s’instal·la entre nosaltres i amb ella ens venen els aires festius que ens arriben a l’estiu. La gent del col·lectiu es prepara per vacances però, també, pels diferents esdeveniments lúdics i reivindicatius.

S’acosta el 28 de juny i amb ell els lemes, les manis, les diferents xerrades, accions i actes que reivindiquen els nostres drets amb orgull des de la Comissió Unitària 28 de juny. Paralel·lament el Pride Barcelona, que també té un caire reivindicatiu, visible internacionalment i punt de referència que té una part lúdica molt important i una part de visibilitat i normalització del fet LGTB central. Amb el Pride també arriba el Pride Kids i les activitats per infants i famílies LGTB… el mes de juny és imparable, reivindicatiu, orgullós, calurós i, també, festiu.

I també s’acosten esdeveniments lúdics diversos: creuer L, el torneig Panteresports, la Mostra de Cinema Gai i Lesbià FIRE!, la kedada rural Bear, el Circuit… esdeveniments que són fruit d’una nova etapa de visibilitat possible gràcies a les lluites de moltes persones del col·lectiu pels nostres drets. Esdeveniments necessaris en uns moments en què la visibilitat també és una part important de la reivindicació.

El col·lectiu LGTB sempre ha sabut barrejar la lluita amb la festa, amb els esdeveniments lúdics, els happenings, les performances, els balls i festes en espais públics… són espais d’ocupació resistent que han anat evolucionant, de vegades, cap a vessants més comercials. La primera cita el proper dijous amb la peli lèsbica de la temporada: A Parallel Revolution, cita obligada de la Mostra de Films de Dones de Barcelona. En moments com els que vivim, en els que la “normalitat” es posa en dubte sovint, cal seguir reivindicant i cal seguir festejant.

És preocupant el que està passant a França i a l’altre extrem d’Europa: Rússia i els antics satèl·lits de la Unió Soviètica.

Una gran quantitat de gent ha restat sorpresa quan ha vist la inesperada i violenta reacció de la dreta i l’extrema dreta franceses durant la tramitació, a les dues cambres del seu parlament, l’Assemblea Nacional i el Senat, de la llei que autoritzava el matrimoni i l’adopció per part de les parelles del mateix sexe. L’aprovació es va produir per 249 a favor i 97 en contra. Malgrat aquests resultats, els homòfobs francesos, emparats i atiats pels bisbes i organitzacions catòliques, van interposar, el mateix dia de l’aprovació, un recurs davant el Consell Constitucional, que és l’equivalent al Tribunal Constitucional espanyol. Amb una rapidesa impròpia dels nostres tribunals, aquell Consell ha validat la llei i el 29 de maig va ser promulgat pel president de la república, darrer tràmit per a la seva aplicació efectiva. El mateix dia, a Montpeller, es va celebrar el primer matrimoni gai de França.

La sorpresa al nostre país és bastant comprensible. Sempre havíem tingut de França una imatge del país de la primera gran revolució social d’Europa, la revolució per excel·lència, identificada amb el famós lema de Liberté, égalité, fraternité, que encara és el lema oficial de la república i en contra del qual ara bramen tots aquests “honestos i modèlics” homòfobs francesos.

França va ésser, amb la Gran Bretanya, un dels primers països on va quallar la Gay revolution, iniciada, el 1969, en un bar –Stonewall Inn- del Village de Nova York. I dic gay perquè en aquella època –i encara ara- aquest substantiu i també adjectiu, abastava tant els homes homosexuals com les dones homosexuals, i per aquest motiu parlàvem de Moviment Gai i de Front d’Alliberament Gai. Els gais francesos –principalment estudiants- ja havien participat en els famosos “Fets de Maig del 68” i el 1971 hi va ésser fundada la primera organització amb el nom de Front Homosexualle d’Action Revolutionnaire (FHAR), el Manifest del qual, inicialment, va nodrir de continguts, filosòficament i políticament, el “Front d’Alliberament Gai de Catalunya”.

Des de Catalunya estem veient, amb molta preocupació, un revifament a Europa dels partits i governs de dretes, generalment i amb salvades excepcions, homòfobs. Aquest fet es posa en evidència tant a països molt catòlics, com Polònia i Lituània, com als molt ortodoxes, com Grècia i Rússia, on les esglésies respectives gaudeixen d’una gran influència i atien l’odi contra gais, lesbianes i transsexuals. I és que les tres religions monoteistes del llibre sagrat -judaisme, cristianisme i islamisme- són les més homòfobes, sobre tot i avui dia la darrera. La religió cristiana té el seu pes principalment en països culturalment més endarrerits; a Europa, però ja no té el poder de que havia gaudit del segle XX enrere.

Esperem que, a França, el partit al govern duri més anys –cosa que sembla difícil- i els opositors, que compleixin i tinguin ben present el lema de la república: Llibertat, igualtat i fraternitat.

 

Armand de Fluvià, genealogista i heraldista de professió, ha dedicat una part important de la seva vida a la reivindicació dels drets del col·lectiu LGTB. El 1970, sota el franquisme, va fundar el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), i fou fundador i primer secretari general del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (1975) i també president de l’Institut Lambda (1976). El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2008 la Medalla d’Honor de Barcelona. En l’actualitat és president honorífic del Casal Lambda.

4122

Pau Galvez és membre del FAGC Girona gairebé des dels seus inicis, una entitat que aquest any compleix el seu 25è aniversari. En aquesta entrevista ens parla de la història, experiències, lluites i anècdotes del grup LGTB degà del territori català. En l’actual context gironí s’ha pogut aprovar ja la creació d’un Consell Municipal LGTB, cosa que suposa un gran avanç per a l’activisme de les comarques gironines.

 

 

 

Nota: L’entrevista va ser realitzada abans de la recent constitució del Consell LGTB de Girona.

4775

Marc Garriga es membre de Brot Bord, una entitat LGTI nascuda el 2009 i que es defineix com a Assemblea de lluita contra el patriarcat, l’homofòbia i la transfòbia. Darrerament han protagonitzat accions de protesta contra la venda de llibres LGTBfòbics a grans distribuidores de llibres. Amb Garriga parlem de Brot Bord, de l’alliberament LGTI i de la teoria queer.

 

 

 

Barcelona ha mantingut el contingut polític del 28 de juny amb el treball de la Comissió Unitària

2044

La Comissió Unitària del 28 de juny ja ha fet públic el cartell de les manifestacions que organitza amb motiu del dia de l’alliberament LGTB i que aquest any, pretén donar suport a la iniciativa d’una llei contra la LGTBfòbia que promouen les entitats de defensa dels drets del col·lectiu.

 

 

 

La Comissió Unitària ha convocat dues manifestacions: una a Tarragona el divendres 28 de juny i una altra a la Plaça Universitat de Barcelona a les 18.30 del 29 de juny.

Al finalitzar les manifestacions hi haurà la lectura del manifest que aquest any centrarà una part important del seu contingut en la llei contra la LGTBfòbia com a eina d’alliberament. La Comissió 28 de juny anunciarà la resta d’activitats de l’esdeveniment al llarg del mes de juny.

2497

VIDEO-EDITORIAL
El compromís d’IDEMTV amb el col·lectiu LGTB és evident.
El dia de la visibilitat lèsbica va ser un moment en què vam voler mostrar aquest compromís organitzant, conjuntament amb La Independent, una taula rodona sobre la visibilitat lèsbica als mitjans de comunicació.
En la taula també van participar InOutRadio i MasQue Les, mijtans clarament compromesos amb la visibilitat lèsbica.

 

 

>> Clica aquí per veure el vídeo íntegre de la taula rodona.
 

Tona Gusi de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes va exercir de presentadora tot mostrant la invisibilitat total de les dones lesbianes als mitjans. Carme Porta, en nom d’IdemTV, va refermar el compromís d’IdemTV i va analitzar la invisibilitat lèsbica als mitjans. Ana Satchi i Carme Pollina d’InOutRadio, definida com la ràdio lèsbica, van parlar conjuntament,expressant les dificultats de la visibilitat de les lesbianes i el paper dels mitjans de comunicació específics. Pilar Muñoz, fundadora i editora de Masque Les, expressava la necessitat de l’existència de mitjans específics i de visibilitat social.

El debat va ser ampli, i la forta pluja que queia fora de la sala del Col·legi de Periodistes no podia escombrar les paraules. La necessitat de visibilitat era, i és, un fet innegable. La reivindicació de diversitat en el propi col·lectiu, un clam. I la visibilitat i el compromís de les dones i homes presents amb el col·lectiu LGTB un fet.

“L que L” ha estat una mostra de compromís i una experiència enriquidora que mostra com la independència i objectivitat dels mitjans no pot ser excusa per a la invisibilitat. Humilment pensem que, des d’IdemTV i la resta de mitjans especialitzats, ho demostrem amb independència, coherència i qualitat.

LLIBRES DE L'ARMARI

4503
La plaza del silencio, ens retrata la violència LGTBfoba dels darrers dies del franquisme amb tota la cruesa. La convivència de la violència ultra...

ARTICLES D'OPINIÓ

3357
Un clàssic en els temes de salut de les lesbianes és que es fan menys revisions ginecològiques i menys mamografies. És cert que les...