Etiquetes Entrades etiquetades amb "gai"

gai

3731

L’estiu obre la fam lectora i, malgrat que l’oferta lúdica LGTB és àmplia des d’IDEMTV hem volgut ampliar les recomanacions de lectures específiques per a les vacances que la majoria podreu gaudir.

Hem demanat a escriptores de referència com: Isabel Franc, Silvia Bel i Prado Velázquez i a diferents representants d’entitats LGTB com Eugeni Rodriguez, Montse Mota, Joaquim Roqueta, Emilio Ruiz i Sonia López, que ens facin algunes recomanacions, les que tot seguit us oferim.

 

2482

El passat dimecres 17 de juliol el Ple del Parlament va acceptar a tràmit la proposició de llei de drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia.

Representants de les diferents entitats agrupades en la Plataforma LGTBcat, que agrupa 24 entitats LGTB de Catalunya, van expressar al Parlament la seva satisfacció per l’acceptació a tràmit de la proposició de llei. Les entitats van fer un repàs de la feina feta i no van amagar la seva alegria per aquest primer pas que representa el rebuig a l’esmena a la totalitat presentada pel Partit Popular.

 

 

La llei va ser llargament reivindicada pel col·lectiu i després dels treballs de redacció i un llarg procés participatiu, el 2010 va ser presentada i aprovada en el marc del Consell Nacional LGTB, tot i que no havia estat encara presentada al Parlament.

Les entitats van recordar com està present la LGTBfòbia al món i els diferents crims que es cometen de forma quotidiana i impune.

Segons el mapa de la LGTBfòbia al món elaborat per ILGA (International Gay & Lesbian Association) hi ha encara 76 estats al món que penalitzen i persegueixen l’homosexualitat i no hi ha legislació que persegeuixi la LGTBfòbia com a delicte de forma específica. Catalunya, en cas de ser aprovada la norma, serà el primer país amb una llei específica contra la LGTBfòbia.

Els grups parlamentaris propossants (ERC,PSC, IC-V-EUiA i CUP) van expressar el compromís per tirar endavant la llei i que aviat fos una realitat. El debat va ser ple d’emoció a la cambra, tant pel que fa a les diputades i diputats com per les persones membres del col·lectiu que hi assistiren.

En primer lloc, Anna Simó va recordar el procés que va fer la llei a govern i el temps excessiu que havia trigat en anar al Parlament. També va expressar el compromís d’ERC a fer-la possible i que fos una eina de canvi. Jaume Collboni, en nom del PSC, va destacar que la llei reconeixia els drets humans i la ciutadania plena del col·lectiu i va recordar la discriminació i persecució històrica del col·lectiu i de la necessitat de combatre-la. Laura Massana va destacar, des d’IC-V-EUiA, la lluita del col·lectiu per fer possible la llei i la persecució de què ha estat i és subjecte massa vegades. També va destacar el compromís polític dels diferents grups i la necessitat de seguir avançant. Des de la CUP, David Fernández va destacar el paper de les entitats per fer possible la llei i la necessitat de visibilitzar més que no pas silenciar, així com l’oportunitat de ser un país pioner àmpliament democràtic. Dolors Pérez, la portantveu del PP al debat va defensar l’esmena a la totalitat de la llei argumentant que es feia des del respecte i que calia no ser intervencionista ja que es podia acabar sent un atemptat contra la llibertat personal. Inés Arrimadas de C’s va defensar la llei i el seu contingut i que calien mesures efectives per acabar amb la LGTBfòbia, expressant que compartien moltes coses però també diferien en aspectes que pensaven calia millorar. Finalment Maria Mercè Llonch, per CiU, va expressar la seva voluntat primera de fer una llei més genèrica però, alhora, el convenciment que calia votar favorablement a la llei presentada i no donar suport a l’esmena a la totalitat tot i que ja va expressar la voluntat del grup d’esmenar la llei en diferents àmbits.

Les entitats del col·lectiu van expressar a l’hemicicle i en roda de premsa la seva satisfacció així com la necessitat de seguir avançant per fer de la llei una realitat. Caty Pallàs va indicar la necessitat no de retallar sinó de millorar la llei.

Es van repassar les necessitats en les que encara calia seguir avançant. En aquest sentit Joaquim Roqueta va afegir l’importància que ha tingut la unitat d’acció en tot el procés.

Així el passat 17 de juliol Catalunya va tornar a ser pionera. La llei podrà ser tramitada, debatuda i, possiblement, aprovada, però aquest és un petit, tot i que important, primer pas en el camí per eradicar la lgtbfobia.


Contingut extra:

Acte íntegre al Parlament de Catalunya:

Roda de premsa íntegre de les entitats:

Agraïments: Parlament de Catalunya per les imatges del ple.

2229

Casal Lambda ha organitzat la 18a Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià de Barcelona.

“No king, no queens, just you”, ha estat el lema de la Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià de Barcelona d’aquest any. Una edició especial que celebra el 18è aniversari de l’esdeveniment i que reivindica la llibertat i que ha vist créixer en un 20%, els 6000 assistents de l’any passat. Enguany és destacable la presència del cinema iberoamericà: Argentina, Cuba, Xile i Espanya i que, per primera vegada, es dedica un cicle sencer a la transsexualitat.

 

 

 

La Mostra també ha comptat amb la presència de diferents convidats, autors, actors, i d’altres. En 18 anys el FIRE!! ha evolucionat tant en públic com en el tipus de materials audiovisuals exhibits per temàtiques, tractaments i enfocaments. La Mostra ha comptat amb diferents seccions com ara la de documentals, ficció, educativa, de temàtica transsexual i de cinema asiàtic.

L’Institut Francès de Barcelona continua sent la seu principal de la Mostra, tot i que la Casa Àsia ha acollit un any més el cicle de cinema asiàtic i la FNAC del Triangle ha comptat amb conferències, taules rodones i projeccions obertes i gratuïtes a tota la societat.

Des del cinema d’autor, FIRE!! visibilitza un nou any la realitat LGTB també al cinema, però també reivindica el setè art com una eina per a la reflexió i la crítica, i el cinema d’autor.

2069

Aquest any no ha caigut ni una gota, com l’any passat, i milers de persones han pogut participar en la desfilada del Pride de Barcelona que enguany per primer cop s’ha fet en dissabte, quan en les tres convocatòries anteriors es feia en diumenge. La manifestació va sortir a les 18 h de la Plaça de les Tres Xemeneies, on feia estona que hi havia animació, i va anar al llarg de l’Avinguda Paral·lel i fins a Plaça Espanya.

 

 

 

En el recorregut es van poder veure “carrosses” de grups com Panteres Grogues un trenet de Famíles LG, però també de sindicats com UGT i partits com PSC, ERC, ICV, els Convergais o Ciutadans. El lema Per una Llei contra la LGTBfòbia, posa de manifest que aquesta llei és un dels objectiu fonamentals del moviment català que està agrupat en la Plataforma d’Entitats LGTB, LGTBcat. En l’acte, amb un marcat caire festiu, hi van participar milers de persones, 80.000 segons els organitzadors.

Per la nit va tenir lloc des de les 20 h les diferents actuacions entre les quals destaca la de Sonia Madoc que cantava l’himne oficial del Pride “Yo quiero besar”, Rebeka Brown, Marta Wash, “Vero”, Locomia, Silvia Parejo, Aciz i Itaca Band.

2140

La Comissió Unitària del 28 de juny havia convocat, com cada any, una manifestació per dissabte a les 18.30 de la tarda i que començava a Plaça Universitat. El recorregut va finalitzar amb la lectura d’un manifest a la Plaça Sant Jaume que aquest any se centrava en la reivindicació d’una llei específica contra la LGTBfòbia que és la de tot el moviment organitzat en la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, LGTBcat. El lema d’aquest any va ser “Per un país lliure de transfòbia i homofobia”, sota el qual van desfilar pels carrer més cèntrics de la capital catalana -Pelai, Rambla i Ferran- milers de persones, 10.000 segons els organitzadors, repetint xifres d’anys anteriors. L’esdeveniment es va desenvolupar en un ambient festiu i lúdic, entre crits en favor de la llei específica contra la LGTBfòbia i els que reivindicaven la diversitat afectivo-sexual. El dia anterior, el divendres, s’havien produït també manifestacions i concentracions a Lleida, Tarragona, Sitges i Girona.

 

 

 

Joana López, vicepresidenta del Consell Nacional LGTB de Catalunya, va ser l’encarregada de llegir el manifest de la Comissió Unitària 28 de juny. La seva lectura feta amb un to emotiu i reivindicatiu va ser rebuda amb aplaudiments.

 
Manifest íntegre:

 

 

Es va tancar l’acte amb un minut de silenci en record de Clément Méric, l’antifeixista assassinat recentment a París i amb crítiques a la redada policial que havia patit un local d’ambient just el dia anterior.

2248

El Pride de Barcelona ocupa l’espai de forma molt visible. No es limita a la desfilada i festes de nit sinó que acull moltíssimes activitats. Dues de les ja tradicionals són el cross, la bicicletada i el Pride Kids.

La secció de running de Panteres Grogues col·labora en l’organització del cross de la diversitat que enguany ja ha celebrat la 2a edició. Panteres grogues també participa en l’organització de la V Bicicletada Popular de l’Orgull que recorre els carrers de Barcelona.

 

 

 

Al Village del Pride, multitud d’activitats, com aquestes, es desenvolupen durant els tres dies i les diferents entitats LGTB de Catalunya troben espai on exposar la seva tasca i donar-se a conèixer.

Una altra de les activitats tradicionals que es desenvolupen és el Pride Kids, organitzat amb la col·laboració de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais, com ens explica Montse Mota coordinadora del Pride Kids i vicepresidenta de la FLG.

La festa de l’orgull és, doncs, també en el marc del Pride una festa de diversitat i acollida per a tots els col·lectius i una bona forma de fer-se visible més enllà dels tòpics.

3046

Hi ha persones que pensen que, malgrat que l’OMS,ara ja fa 23 anys, va eliminar l’homosexualitat del llistat de malalties mentals, ser homosexual… ser Lesbiana, Gai o Bisexual és una malaltia ( i no diguem de la transsexualitat, que es considera encara trastorn de la personalitat).

En base a aquesta falsa creença s’ofereixen cures en clíniques de luxe, s’editen llibres, falsos profetes, pedagogs i metges fan negoci a l’entorn de la “cura” de la malaltia, enganyen el personal, l’adoctrinen i humilien, però no aconsegueixen que accepti la seva pròpia sexualitat o, en tot cas, aconsegueixen que renegui a partir d’estratègies de tortura psicològica més pròpia de camps de concentració que no pas de societats sanes.

En aquest viatge troben el suport de polítics conservadors i ultracatòlics que, digui el que digui la ciència, digui el que digui la societat, pensen que cal eradicar l’homosexualitat i tractar-nos com a persones malaltes. En el cas de persones amb SIDA i persones trans, el cas s’accentua en molts països i l’exclusió social és altíssima.

Moltes persones es juguen la vida en la reivindicació de drets per al col·lectiu i moltes se la juguen pel sol dret de ser, com és el cas de Zulema, una jove estudiant de psicologia equatoriana a la que el passat mes de març van segrestar i torturar pel sol fet de ser lesbiana. Però aquest segrest va ser el final d’una sèrie d’intents de curació, per part de la seva família, quan ella els va confessar el seu lesbianisme. Primer amb tractaments psicològics i espirituals, després dels quals Zulema va marxar de casa i va començar a conviure amb la seva companya. A partir d’aquí va començar l’infern d’amenaces que acabaren amb el seu segrest i internament en una clínica de recuperació en la que, durant 20 dies, la obligaren a teràpies “curadores” de la seva “malaltia”. Zulema va ser alliberada gràcies a la repercussió pública i l’activisme LGTB, però quantes Zulema hi ha arreu?

Organitzacions conservadores i ultrareligioses segueixen intentant “curar” l’homosexualitat, una forma de dir que volen eradicar la diversitat a qualsevol preu i encara que sigui sota tortura. Possiblement la malaltia social de la LGTBfòbia és la que necessita cura, remei i eradicació, aquesta si.

2131

Semblava que no arribava (i no està clar que acabi d’arribar) però la calor primaveral s’instal·la entre nosaltres i amb ella ens venen els aires festius que ens arriben a l’estiu. La gent del col·lectiu es prepara per vacances però, també, pels diferents esdeveniments lúdics i reivindicatius.

S’acosta el 28 de juny i amb ell els lemes, les manis, les diferents xerrades, accions i actes que reivindiquen els nostres drets amb orgull des de la Comissió Unitària 28 de juny. Paralel·lament el Pride Barcelona, que també té un caire reivindicatiu, visible internacionalment i punt de referència que té una part lúdica molt important i una part de visibilitat i normalització del fet LGTB central. Amb el Pride també arriba el Pride Kids i les activitats per infants i famílies LGTB… el mes de juny és imparable, reivindicatiu, orgullós, calurós i, també, festiu.

I també s’acosten esdeveniments lúdics diversos: creuer L, el torneig Panteresports, la Mostra de Cinema Gai i Lesbià FIRE!, la kedada rural Bear, el Circuit… esdeveniments que són fruit d’una nova etapa de visibilitat possible gràcies a les lluites de moltes persones del col·lectiu pels nostres drets. Esdeveniments necessaris en uns moments en què la visibilitat també és una part important de la reivindicació.

El col·lectiu LGTB sempre ha sabut barrejar la lluita amb la festa, amb els esdeveniments lúdics, els happenings, les performances, els balls i festes en espais públics… són espais d’ocupació resistent que han anat evolucionant, de vegades, cap a vessants més comercials. La primera cita el proper dijous amb la peli lèsbica de la temporada: A Parallel Revolution, cita obligada de la Mostra de Films de Dones de Barcelona. En moments com els que vivim, en els que la “normalitat” es posa en dubte sovint, cal seguir reivindicant i cal seguir festejant.

És preocupant el que està passant a França i a l’altre extrem d’Europa: Rússia i els antics satèl·lits de la Unió Soviètica.

Una gran quantitat de gent ha restat sorpresa quan ha vist la inesperada i violenta reacció de la dreta i l’extrema dreta franceses durant la tramitació, a les dues cambres del seu parlament, l’Assemblea Nacional i el Senat, de la llei que autoritzava el matrimoni i l’adopció per part de les parelles del mateix sexe. L’aprovació es va produir per 249 a favor i 97 en contra. Malgrat aquests resultats, els homòfobs francesos, emparats i atiats pels bisbes i organitzacions catòliques, van interposar, el mateix dia de l’aprovació, un recurs davant el Consell Constitucional, que és l’equivalent al Tribunal Constitucional espanyol. Amb una rapidesa impròpia dels nostres tribunals, aquell Consell ha validat la llei i el 29 de maig va ser promulgat pel president de la república, darrer tràmit per a la seva aplicació efectiva. El mateix dia, a Montpeller, es va celebrar el primer matrimoni gai de França.

La sorpresa al nostre país és bastant comprensible. Sempre havíem tingut de França una imatge del país de la primera gran revolució social d’Europa, la revolució per excel·lència, identificada amb el famós lema de Liberté, égalité, fraternité, que encara és el lema oficial de la república i en contra del qual ara bramen tots aquests “honestos i modèlics” homòfobs francesos.

França va ésser, amb la Gran Bretanya, un dels primers països on va quallar la Gay revolution, iniciada, el 1969, en un bar –Stonewall Inn- del Village de Nova York. I dic gay perquè en aquella època –i encara ara- aquest substantiu i també adjectiu, abastava tant els homes homosexuals com les dones homosexuals, i per aquest motiu parlàvem de Moviment Gai i de Front d’Alliberament Gai. Els gais francesos –principalment estudiants- ja havien participat en els famosos “Fets de Maig del 68” i el 1971 hi va ésser fundada la primera organització amb el nom de Front Homosexualle d’Action Revolutionnaire (FHAR), el Manifest del qual, inicialment, va nodrir de continguts, filosòficament i políticament, el “Front d’Alliberament Gai de Catalunya”.

Des de Catalunya estem veient, amb molta preocupació, un revifament a Europa dels partits i governs de dretes, generalment i amb salvades excepcions, homòfobs. Aquest fet es posa en evidència tant a països molt catòlics, com Polònia i Lituània, com als molt ortodoxes, com Grècia i Rússia, on les esglésies respectives gaudeixen d’una gran influència i atien l’odi contra gais, lesbianes i transsexuals. I és que les tres religions monoteistes del llibre sagrat -judaisme, cristianisme i islamisme- són les més homòfobes, sobre tot i avui dia la darrera. La religió cristiana té el seu pes principalment en països culturalment més endarrerits; a Europa, però ja no té el poder de que havia gaudit del segle XX enrere.

Esperem que, a França, el partit al govern duri més anys –cosa que sembla difícil- i els opositors, que compleixin i tinguin ben present el lema de la república: Llibertat, igualtat i fraternitat.

 

Armand de Fluvià, genealogista i heraldista de professió, ha dedicat una part important de la seva vida a la reivindicació dels drets del col·lectiu LGTB. El 1970, sota el franquisme, va fundar el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), i fou fundador i primer secretari general del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (1975) i també president de l’Institut Lambda (1976). El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2008 la Medalla d’Honor de Barcelona. En l’actualitat és president honorífic del Casal Lambda.

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

res a amagar d'anna boluda

3861
L’Anna Boluda és una autora novell però prou coneguda com a periodista i cineasta. En l’àmbit LGTBI el seu treball per a la visibilització...

ARTICLES D'OPINIÓ

3383
“Tacos altos en el barro” és un documental que s’ha presentat al Festival internacional de cine Asterisco, promogut per la Secretaría de Derechos Humanos...