Etiquetes Entrades etiquetades amb "famílies"

famílies

2836

A mitjans del passat mes de desembre la Generalitat va entregar les primeres targetes sanitàries a menors amb el gènere que senten, no pas el que els atorga el sexe biològic. Aquest va ser el primer pas per un reconeixement social de menors transsexuals.

La Generalitat ha anunciat que les persones transsexuals adultes també podran fer al canvi de nom a les targetes sanitàries sense haver de fer el tràmit al registre civil. Fins ara el canvi de nom a les targetes sanitàries s’havia de fer amb la prèvia registral i això comportava mesos d’espera i, també, haver d’acreditar un tractament mèdic que avalés el canvi.

Ara s’esta posant en marxa protocols per tal de fer possible el canvi sense haver de rectificar registralment ni medicament, simplement reconeixent el sexe sentit, fent possible la reivindicació del col·lectiu LGTBI i una millora evident en la qualitat de vida i benestar d eles persones trans.

Importants, tot i petits, avenços són necessaris. Cal seguir avançant més, molt més.

La Rebeca és voluntària des de fa un any i mig, del grup de gent gran del Casal Lambda, Grup de Tardor. El seu paper és el de dinamitzadora amb un col·lectiu actiu i proactiu que ve, en part, de la militància de la lluita antifranquista i, també, de les activitats diferents de molts anys al Casal. Un grup de persones que han anat passant de la joventut i l’edat adulta a fer-se grans, i que tenen necessitats i inquietuds diferents i diverses.

La seva experiència ve des de les pràctiques durant els estudis i la seva dedicació professional a la gent gran, fet que l’ajuda a detectar les necessitats del grup i de les persones que el composen.

El paper del voluntariat al grup és de formar-ne part i atendre les demandes, sempre en coordinació amb l’entitat i des del compromís amb el col·lectiu.

El voluntariat amb la gent gran LGTB és un intercanvi d’experiències i, en el cas del grup de Tardor, una inacabable font d’inquietuds, vivències diverses i activitats que es desenvolupen dins del grup però que, també, es materialitzen en espais més informals.

Gairebé et conec, Alan. M’havien proposat visitar-te fa un parell de setmanes per animar-te una mica. Per explicar-te el molt que es lliga quan ets un noi trans, o que el millor remei contra el bullying són les amigues, o que a Barcelona hi ha un magnífic grup de Joves Trans que se’t anaven a menjar a petons i t’anaven a ensenyar a parlar el llenguatge no-binari, o que et vinguessis a veure una peli algun divendres d’Espai Trans i et portessis a la mama amb tu perquè es prengués un cafè amb la resta de mamis-militants del Grup de Famílies Trans a la sala del costat, o que et passessis per algun esdeveniment de la gran família de Generem o que et vinguessis a un concert de Viruta FtM. Molts espais en què haguessis estat molt ben rebut, en els quals t’haguessis sentit una mica menys sol, però als que mai vas arribar. Per descomptat, si hi ha algú que podia entendre’t érem els teus iguals, les desenes de nois i noies trans que ahir ens amuntegàvem en una concentració per recordar-te. Els que, com tu, vam fer carreres d’obstacles per sobreviure a l’institut, amb seriosos dubtes d’aconseguir-ho. Els que ens vam inventar cada dia mil estratagemes per passar desapercebuts en espais hostils, o explicant milongues per no ensenyar la nostra documentació. Els que sabem els mil i un forats negres en els quals és fàcil caure quan un comença a construir una identitat de noi sense saber per on començar.

Gairebé et conec, i alhora és gairebé com si ja et conegués.

Aquests dies moltes persones es pregunten com ha pogut succeir. Es porten les mans al cap. Jo el que penso és com no passa més sovint. És més, la pregunta hauria de ser: per què no hauria de passar. Segurament aquesta reflexió l’han de compartir moltes companyes i companys que treballen donant xerrades i tallers a centenars d’instituts sobre diversitat sexual i de gènere i que cada dia descobreixen com hi ha qui literalment sobreviu a la seva classe. L’assetjament escolar per tenir una expressió o identitat de gènere diferent està a l’ordre del dia. I no cal esforçar-se molt per trobar-ho en patis, passadissos, vestidors. No és cap misteri. La majoria de persones LGTB adultes expliquen històries de discriminació durant la seva adolescència. S’han escrit desenes d’informes per dir-ho però tot i així, encara hi ha qui se sorprèn. Més que ingenuïtat, és una terrible hipocresia. La teva mort tornarà a portar el debat de l’assetjament escolar a la primera línia mediàtica, sens dubte. El que no tinc clar és si es desenvoluparan polítiques per transformar aquest escenari. Avui és molt fàcil dir #YoTambienSoyAlan. A això s’apunta tothom. Però el difícil és ser Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul … que segueixen vius. Lluitant alguns dies entre mantes per no anar a classe o buscant un nou institut. Resistint amb teràpies o amb alguna que altra pastilla per calmar el malestar generat en part per molts nois i noies que exerceixen violència per demostrar que ells han triomfat en la reproducció dels rols de gènere hegemònics però que al final també són víctimes disfressades de botxins. Sobrevivint amb remeis com pegats que només busquen com readaptar-l*s com si això depengués d’ell*s, amagant la nostra responsabilitat col·lectiva. I tenint que escoltar cada dia com un mantra que l’entorn és TAN difícil de canviar, la realitat asfixiant i binària està TAN arrelada … Tractant així de implantar-nos la derrota.

Però malgrat tot aquest soroll, Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul … encara segueixen vives.

Encara recordo no fa ni tan sols un any, quan vam llançar el projecte OASIS, unes colònies d’estiu per a adolescents LGTB a Barcelona, ​​haver hagut d’escoltar per part d’algunes administracions públiques que amb l’assetjament escolar cap a joves LGTB no n’hi havia per tant, que al final la gent s’espavila, que no cal dramatitzar … En fi. També t’hauria portat al OASIS.

Que no ens encegui tota aquesta tristesa que aquests dies ens inunda. Que aquesta tristesa ens torni la ràbia contra un sistema per al que la teva mort és un dany col·lateral. Com ho són les dones que enterrem cada mes, com ho són els maricons de merda grafitejats a les portes d’un bany. La teva mort com el millor exemple que la nostra cultura està ancorada en què només hi ha homes i dones, nois i noies, nens i nenes. Amb els seus dos cossos oposats, els seus cervells binaris, els seus comportaments polaritzats, els seus desitjos heterosexuals. La teva mort com el millor exemple d’un desastre estructural: el sexisme.

Que els nois i noies trans no hagin de amagar mai la seva identitat en les seves classes, aquest serà l’èxit. Que puguin ser gent trans del seu institut, col·legues trans dels seus amics i amigues, alumnat trans dels seus profes. Sense que calgui guardar cap secret. I per arribar a això, perquè els joves trans puguin sentir-se segurs, calen referents, cultura i molt d’orgull trans.

Que ningú cregui que això es resol amb canviar els nostres noms en el DNI, ni tan sols canviant els nostres cossos. Això ens ajudarà a viure millor, però no acabarà amb el sistema que t’ha portat a la mort. La resposta està en deixar de centrar-nos en tot el que la gent trans hauríem de canviar, i començar a canviar aquest sistema social que, per començar, patologitza nostra experiència exigint-nos a cada pas un certificat de trastorn mental.

Que el teu somriure rebel amb la qual ens martiritzen els mitjans ens serveixi per traspassar els plors i mantenir-nos en lluita. Que ens serveixi per mantenir viva la teva memòria des de la més profunda ràbia trans. Perquè camarada és aquell del qual, sense arribar-ho a conèixer, podem conèixer les seves lluites diàries i quotidianes, així com els seus grans batalles, compartir-les i estimar-les.

 

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.

10944

El dia de Nadal del 2015, hem hagut d’encaixar una notícia terrible: Alan, de 17 anys, que  estrenava el document d’identitat que avalava el seu canvi de gènere, va posar fi a la seva vida. Era un adolescent trans.

La seva família era membre de Chrysallis, Associació de Famílies de menors transsexuals, i va anunciar a l’associació la seva pèrdua.

L’Alan ens ha deixat, i ho ha fet per la pressió social, per no poder aguantar tot el que l’excloïa, malgrat el nou document.

 Demà a les 17 hores a la Plaça Sant Jaume de Barcelona i a les 20 hores a la plaça de la Verge de València (hi ha altres concentracions a altres ciutats de l’Estat Espanyol) es farà una concentració de rebuig a la transfòbia i de suport, i record, a l’Alan.

Totes i tots som Alan.

2764

La pressió del bullying a escoles i instituts contra persones LGTBI ha deixat de ser un tema amagat. Si bé l’assetjament segueix sent un dels fets més complexes en l’entorn educatiu, les responsabilitats comencen a reclamar-se i, en el cas de l’assetjament a nois i noies LGTBI ha deixat de ser invisible per ser a l’agenda política.

Diferents municipis estan impulsant una moció que reclama el desenvolupament de la llei dels drets del col·lectiu LGTB i contra la LGTBfòbia en l’àmbit local. Els drets de les persones LGTB i les agressions a que estem sotmeses no poden quedar al marge de la responsabilitat municipal.

La mateixa moció reclama, entre altres coses, que el departament d’ensenyament inicii accions de sensibilització i actuï de forma urgent i eficaç en els casos d’assetjament LGTBfob.

Es del tot evident que l’assetjament, malgrat la legislació, roman a les aules i els patis escolars i que calen actuacions fermes que aturin aquest fet discriminatori i aquesta violència contra la diversitat sexual.

Des d’IDEMTV esperem que aquestes mocions prosperin i tinguin ressò a molts municipis catalans.

3301

El 28 de Juny d’enguany ha estat ple d’activitats diverses i reivindicatives. Des de les activitats prèvies arreu, passant pel Pride i la manifestació de la Comissió Unitària.

“El meu cos un camp de batalla” va ser el lema que la Comissió Unitària 28 de juny va triar per reivindicar el desplegament de la llei dels drets LGTB i contra la LGTBfòbia, la llibertat per estimar i la diversitat dins del col·lectiu.

El Pride en la seva 5a edició, amb el lema “Stop Bullying LGTB. Ni a l’escola ni enlloc” com a reivindicació principal volia visibilitzar aquest espai concret d’agressions i discriminació, denunciant la vulnerabilitat i la necessitat d’actuació per part de les institucions.

Una notícia d’àmbit internacional, l’aprovació del matrimoni igualitari als EUA va aportar alegria a les reivindicacions arreu, donat que els actes fora de la capital del país van ser, enguany, molts i prou concorreguts.
Tot i que les activitats a l’entorn del dia internacional per l’alliberament LGTB encara no han acabat, la reivindicació d’espais de llibertat, la denúncia de les agressions i discriminacions LGTBfobes i la celebració dels èxits assolits han estat presents en totes les mobilitzacions

4359

El Miquel i molts i moltes altres han rebut un regal des d’Irlanda: dies després de complir els 10 anys de l’aprovació de la llei d’adopció que permetia que les persones LGTB poguéssim adoptar legalment a Catalunya, també Irlanda ha aprovat els mateixos drets. El 30 de març del 2005 es va aprovar la llei 3/2005 després d’un llarg camí de reivindicació i, també de llimb legal, per a les filles i fills de les parelles LGTB. Així la normalitat va arribar a les famílies LGTB, si més no, en part.

Els canvis han estat evidents en la quotidianitat famíliar, també en el lideratge que les families LGTB catalanes han tingut a Europa en les seves reivindicacions
El canvi legislatiu va obrir la porta a una nova realitat familiar, va permetre començar a donar espai a la diversitat familiar. Aquests 10 anys han significat un cert oblid de situacions que es donaven i que ara semblen poc possibles, però que van provocar molt dolor a les famílies LGTB

3200

Tot just fa uns dies que celebràvem el 10è aniversari de l’aprovació de la llei d’adopció conjunta LGTB a Catalunya. Fa uns dies, també, s’ha aprovat a Irlanda la llei per a la Infància i les Relacions Familiars, una llei que permet l’adopció conjunta de les parelles LGTB. Tot passava un 30 de març, amb 10 anys de distància.

Els drets de les famílies LGTB avancen a Europa en la mida que avança la seva visibilitat. A Catalunya Pilar Pujol -activista ja traspassada- va liderar el procés de reivindicació de la llei d’adopció conjunta. Aquesta lluita i aquesta visibilitat van servir per què moltes famílies poguessin viure amb normalitat el fet de ser família.

Fa uns dies, el periodista Toni Cruanyes ha estat pare. Una paternitat que exercirà conjuntament amb Eugeni Villalbí -el seu marit i ex-secretari de Joventut de la Generalitat-. Una paternitat que han volgut visibilitzar, anunciada per la il·lusió de ser pares en un context en què els avenços legislatius ens recordaven la importància de ser visibles.

Construir una família amb normalitat, en base a l’amor és, també encara , per a les persones LGTB un acte de militància: la de fer-nos visibles penjant-nos l’etiqueta, fins que ja no ens calgui.

2942

Documental que recull les experiències de diferents famílies homoparentals a Europa i les diferents realitats socials i legislatives existents. Dirigit per Adaia Teruel i produït per l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais.

 

 

2469

El 30 de març del 2005, Catalunya va modificar la llei d’adopció per tal de permetre a les parelles del mateix sexe adoptar conjuntament. Són ja 10 anys de construcció de famílies emparades per la legalitat.

És aquest un motiu de celebració per al col·lectiu, una celebració que es portarà a terme en el marc més adequat: el Parlament de Catalunya. El Parlament acollirà les famílies del col·lectiu que ho vulguin (enviant un correu a: familieslg@familieslg.org indicant el Nom, Cognoms i Dni de cada persona adulta i infant)

De ben segur serà un moment d’alegria i celebració però també ha de ser un moment per a la visibilitat i la denúncia. Les families LGTB segueixen sent discriminades en molts àmbits i la normalització de les vides dels infants passa per la necessitat d’avenços en educació per combatre el buylling LGTBfòbic i per tal que d’acollir la diversitat familiar a les aules i els currículums educatius.

L’actitud de lgtbfòbia interioritzada de Dolce&Gabbana, contra les famílies lgtb hauria de ser una anècdota però, massa sovint, és un a opinió massa àmplia que cal combatre amb una inversió en educació i la visibilitat de les pròpies famílies.

El proper 30 de març serà un dia per la nostra història, però la lluita no s’acaba, queda molt per fer, moltes lleis per desenvolupar encara i una societat basada en l’equitat per construir.

ARTICLES D'OPINIÓ

2929
Aquest és el títol del nou llibre publicat per edicions Bellaterra amb la col·laboració de la FLG – Associació de Famílies Lesbianes i Gais. Es...

IDEMTITATS

2805
Des d'IdemTV hem entrevistat a Elisabet Vendrell, professora universitària i, fins fa uns dies, presidenta de l'associació de Famílies Lesbianes i Gais durant els...

LLIBRES DE L'ARMARI

res a amagar d'anna boluda

3004
L’Anna Boluda és una autora novell però prou coneguda com a periodista i cineasta. En l’àmbit LGTBI el seu treball per a la visibilització...