Etiquetes Entrades etiquetades amb "Famílies LG"

Famílies LG

4119

L’estiu obre la fam lectora i, malgrat que l’oferta lúdica LGTB és àmplia des d’IDEMTV hem volgut ampliar les recomanacions de lectures específiques per a les vacances que la majoria podreu gaudir.

Hem demanat a escriptores de referència com: Isabel Franc, Silvia Bel i Prado Velázquez i a diferents representants d’entitats LGTB com Eugeni Rodriguez, Montse Mota, Joaquim Roqueta, Emilio Ruiz i Sonia López, que ens facin algunes recomanacions, les que tot seguit us oferim.

 

2179

El PP ja no sorprén, pero indigna. S’ha tret la máscara. Sí, permet el matrimoni entre gais i lesbianes i l’adopció, però posa obstacles a la reproducció assistida si les protagonistes són lesbianes o dones heterosexuals que no estiguen casades. Ana Mato, ministra espanyola de Sanitat, proposa canviar la llei que regula aquest sistema de reproducció i ho ha fet per retallar drets. La nova disposició que restringiria l’accés a la reproducció assistida és lesbofòbia perquè fomenta l’odi a les lesbianes i a que aquestes puguen desenvolupar els seus drets reproductius com sí que pot fer una dona heterosexual i, això si, casada. Sembla que els hi faci ràbia que les dones puguen regular quan i com volen ser mares i més si són lesbianes i/o soles. Masclisme i lesbofòbia se sumen en una proposta canvi normatiu, una retallada que està “assistida” per l’Església i el sectors més ultradretans de la societat espanyola.

Els populars fa temps que han perdut el nord. Barcenas i la crisi els tenen desconcertats buscant motius per distraure els ciutadans. La lesbofòbia pot ser una bona motivació per mobilitzar el seu electorat més “fatxa” que li demana “guerra” i mantindre’l distant dels escàndols que afecten el principal partir de centre dreta espanyol. Cal recordar, però, que els del PP no van de cara. Són experts en dir una cosa i la contrària en menys d’un dia de diferència sense que els tremole el pols. Poden dir-te que ells estan en contra de l’estigmatització del col·lectiu LGTB i estigmatizar-lo dos dies després. Però el moviment LGTB està ahi per treure’ls la careta. Des d’IDEMTV us animem a acudir a la protesta convocada avui contra aquesta modificació lesbófoba a Barcelona i a totes les que es convoquen en contra d’aquesta nova discriminació.

2697

El passat dimecres 17 de juliol el Ple del Parlament va acceptar a tràmit la proposició de llei de drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia.

Representants de les diferents entitats agrupades en la Plataforma LGTBcat, que agrupa 24 entitats LGTB de Catalunya, van expressar al Parlament la seva satisfacció per l’acceptació a tràmit de la proposició de llei. Les entitats van fer un repàs de la feina feta i no van amagar la seva alegria per aquest primer pas que representa el rebuig a l’esmena a la totalitat presentada pel Partit Popular.

 

 

La llei va ser llargament reivindicada pel col·lectiu i després dels treballs de redacció i un llarg procés participatiu, el 2010 va ser presentada i aprovada en el marc del Consell Nacional LGTB, tot i que no havia estat encara presentada al Parlament.

Les entitats van recordar com està present la LGTBfòbia al món i els diferents crims que es cometen de forma quotidiana i impune.

Segons el mapa de la LGTBfòbia al món elaborat per ILGA (International Gay & Lesbian Association) hi ha encara 76 estats al món que penalitzen i persegueixen l’homosexualitat i no hi ha legislació que persegeuixi la LGTBfòbia com a delicte de forma específica. Catalunya, en cas de ser aprovada la norma, serà el primer país amb una llei específica contra la LGTBfòbia.

Els grups parlamentaris propossants (ERC,PSC, IC-V-EUiA i CUP) van expressar el compromís per tirar endavant la llei i que aviat fos una realitat. El debat va ser ple d’emoció a la cambra, tant pel que fa a les diputades i diputats com per les persones membres del col·lectiu que hi assistiren.

En primer lloc, Anna Simó va recordar el procés que va fer la llei a govern i el temps excessiu que havia trigat en anar al Parlament. També va expressar el compromís d’ERC a fer-la possible i que fos una eina de canvi. Jaume Collboni, en nom del PSC, va destacar que la llei reconeixia els drets humans i la ciutadania plena del col·lectiu i va recordar la discriminació i persecució històrica del col·lectiu i de la necessitat de combatre-la. Laura Massana va destacar, des d’IC-V-EUiA, la lluita del col·lectiu per fer possible la llei i la persecució de què ha estat i és subjecte massa vegades. També va destacar el compromís polític dels diferents grups i la necessitat de seguir avançant. Des de la CUP, David Fernández va destacar el paper de les entitats per fer possible la llei i la necessitat de visibilitzar més que no pas silenciar, així com l’oportunitat de ser un país pioner àmpliament democràtic. Dolors Pérez, la portantveu del PP al debat va defensar l’esmena a la totalitat de la llei argumentant que es feia des del respecte i que calia no ser intervencionista ja que es podia acabar sent un atemptat contra la llibertat personal. Inés Arrimadas de C’s va defensar la llei i el seu contingut i que calien mesures efectives per acabar amb la LGTBfòbia, expressant que compartien moltes coses però també diferien en aspectes que pensaven calia millorar. Finalment Maria Mercè Llonch, per CiU, va expressar la seva voluntat primera de fer una llei més genèrica però, alhora, el convenciment que calia votar favorablement a la llei presentada i no donar suport a l’esmena a la totalitat tot i que ja va expressar la voluntat del grup d’esmenar la llei en diferents àmbits.

Les entitats del col·lectiu van expressar a l’hemicicle i en roda de premsa la seva satisfacció així com la necessitat de seguir avançant per fer de la llei una realitat. Caty Pallàs va indicar la necessitat no de retallar sinó de millorar la llei.

Es van repassar les necessitats en les que encara calia seguir avançant. En aquest sentit Joaquim Roqueta va afegir l’importància que ha tingut la unitat d’acció en tot el procés.

Així el passat 17 de juliol Catalunya va tornar a ser pionera. La llei podrà ser tramitada, debatuda i, possiblement, aprovada, però aquest és un petit, tot i que important, primer pas en el camí per eradicar la lgtbfobia.


Contingut extra:

Acte íntegre al Parlament de Catalunya:

Roda de premsa íntegre de les entitats:

Agraïments: Parlament de Catalunya per les imatges del ple.

Però si ja teniu el matrimoni i l’adopció! Què més voleu ara? Vols dir que cal encara aquesta manifestació? Aquesta desfilada amb els vostres crits i el vostre exhibicionisme? No en feu un gra massa ja?

I les respostes a tanta pregunta simplista i gens meditada són:

Volem la igualtat. No ha de ser tan difícil d’entendre.

Sí, és totalment necessària aquesta desfilada manifestació. I encara l’hem de fer més grossa!

I no, no en fem un gra massa.

Mentre hi hagi persones que neguen a les lesbianes , gais i transsexuals la dignitat i la igualtat, haurem de seguir recordant i reivindicant els fets d’Stonwell. Mentre la nostra societat pugui atorgar o treure drets a les persones, en funció de la seva orientació i opció sexual haurem de fer sentir la nostra veu. I fem sentir la nostra veu com millor ens sembla. Aconseguint pactes parlamentaris que després de mesos de feina permeten entrar al Parlament de Catalunya la primera llei contra la LGTBfòbia del món, i una vegada més, amb els vots en contra només del PP: 110 contra 17. Fem sentir la nostra veu denunciant en els mitjans de comunicació el bullying homofòbic a les escoles, l’assetjament que encara pateixen les i els adolescents i joves LGTB quan surten de l’armari i fan saber a les amigues i amics i al món, que estimen i se senten atretes i atrets per algú del seu mateix gènere. Fem sentir la nostra veu perquè encara és difícil que un pare o una mare s’il·lusioni i s’alegri quan la seva filla o fill LGTB els diu que té nòvia o novio. Fem sentir la nostra veu en trobades i encontres que enforteixen els nostres vincles i diuen al món que existim i que som felices tal com som. I també, és clar! fem sentir la nostra veu sortint al carrer i manifestant-nos i desfilant amb pancartes i banderes, amb música i amb eslògans, amb carrosses i festa, i amb trenets carregats de criatures amb els colors de l’arc de Sant Martí (que per cert, per moltes criatures són els colors de les famílies, de les famílies FLG és clar!).

I avui hem de fer sentir la nostra veu també, perquè a Espanya, una ministra, segueix mantenint que el ser lesbiana és motiu suficient d’exclusió a les prestacions de la seguretat social. Les lesbianes, afirma la Ministra de Sanitat Ana Mato, no tenim dret a accedir a la reproducció assistida si volem ser mares. Les dones solteres tampoc.

Una vegada més cal formar part del model majoritari, sent família heterosexual i biparental. O sigui, una família formada per una mare i un pare. De fet, resulta que es contempla només un únic model de família. Encara que resulta, i potser la senyora Ministra no ho sap?, que a Espanya des del juliol del 2005 les parelles lesbianes ens casem i tenim fills compartint la parentalitat, o sigui, que dues dones formem família davant la llei. I la formem davant la llei des del 2005, perquè abans, i des de sempre en la nostra quotidianeïtat, ja ho havíem fet.

Tinc tres fills, una filla i dos fills, i sóc mare des d’abans del 2005. I si no que els ho preguntin al meu gran que ara amb 18 anys, o la noia amb 15, o el petit amb 10, són molt conscients que des del primer moment han tingut dues mares; encara que també saben del cert que les dues mares en són davant la llei des del 2005 només. I saben també molt bé els motius d’aquest buit legal en les seves vides, i saben de les inseguretats i la lluita, i la victòria posterior. Però també saben de l’existència de senyores i senyors que voldrien tornar-los a dur a l’anonimat, que els voldrien prendre els seus cognoms i prendre també el que les seves mares els han aconseguit i la societat els ha atorgat per llei.

Que el març del 2005, el Parlament de Catalunya aprovés l’adopció conjunta per lesbianes i gais va ser un pas immens cap a la igualtat i el reconeixement. No era només que a partir d’aquell moment una parella de noies i nois, podia començar a imaginar la seva pròpia família, podien començar a bastir el seu projecte de maternitat o paternitat conjunta amb il·lusió i igualtat. És que a més a més, totes les nenes i nens que ja existien en el sí de families de dues dones o dos homes, passarien a tenir legalment dues mares o dos pares. Vaig poder demanar el permís de maternitat pels meus tres fills, tots tres alhora és clar, perquè resultava que em convertia en mare legal de família nombrosa de cop!.

I que tres mesos més tard, el juny de 2005, el Congrés de diputades i diputats aprovés el matrimoni igualitari per a lesbianes i gais, va ser la culminació del reconeixement dels nostres drets. Ens podíem casar!. Vam deixar de ser ciutadanes i ciutadans de segona. I això que es diu tan ràpid és una sensació de dignitat, de plenitud, d’orgull, d’alegria i de victòria immens, que et canvia la vida.

Sabíem de tota manera que quedaven serrells. Algun que altre forat negre en la igualtat, al que havíem hagut de renunciar per aconseguir el més gros. I la igualtat en l’accés de les lesbianes a les tècniques de reproducció assistida n’era un. Cada comunitat autònoma aplicava la norma com millor li semblava. I així teníem per exemple que a determinats hospitals públics del País Valencià, malgrat el govern del PP, ens podíem inseminar per la seguretat social. I en canvi a Catalunya, tant amb el govern tripartit d’esquerres, com amb CiU, no. Considerar el factor d’esterilitat o d’infertilitat de la parella entre dues dones es veu que no és suficient. Que un home i una dona entre sí siguin infèrtils és motiu per entrar a les llistes d’espera de la reproducció assitida. Però que dues dones entre sí, o una dona sola, per la seva situació no puguin engendrar per sí mateixes, no és motiu per tenir els mateixos drets. Seguim tenint per tant, famílies de primera i famílies de segona.

Tampoc vam aconseguir que s’acceptés la pressumpció de maternitat. Quan una dona està embarassada, n’hi ha prou que digui el nom d’un home perquè aquest sigui considerat el pare de la criatura, sense cap comprovació. Si ella diu que l’és i ell ho ratifica, és el pare a tots els efectes. Quan una dona està embarassada, no n’hi ha prou que la seva dona digui que n’és la mare. Només podem ser mares dels fills de les nostres dones si aquest fill o filla ha estat concebut per tècniques de reproducció assistida en una clínica, i hem signat el consentiment a l’ús d’aquestes tècniques. O bé, si adoptem els fills de la nostra parella. Una vegada més un motiu més per no descansar, per seguir en la lluita, per exigir l’acompliment de la igualtat per a totes les persones, sigui quina sigui la nostra orientació sexual.

Però és que ara a més a més, el Ministeri de Sanitat pretén fer-nos creure que aquesta discriminació purament ideològica, és una retallada per motius econòmics. Altres règims, totalitaris, també van començar retallant drets a les minories argüint motius econòmics, mentre atiaven així el foc de la intolerància i l’odi, sembrant el terror a Europa i escribint una de les pàgines més fosques de la història de la humanitat. I això, ara, en ple segle XXI, si que no és admissible de cap manera!

Com diu un bon amic, “la negació de la ministra a l’ús de les tècniques de reproducció assistida a les parelles lesbianes i les dones soles, seria equilibrada si a les parelles heterosexuals els recomanés en cas d’infertilitat de la part masculina, acudir al “butanero”. Altrament és injust i sexista.”

La lluita continua, sí. Malhauradament. I continuarà fins que sigui impensable la discriminació, l’odi, la marginació, i el rebuig per motiu d’orientació sexual, d’identitat de gènere i de diversitat familiar. Continuarem desfilant i manifestant-nos mentre sigui possible que tota una ministra de sanitat exclogui de les prestacions públiques el desig de ser mares de les dones lesbianes. A veure quina és ara la reacció del Consejo Interterritorial de Sanidad. Seguim!

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

2547

El moviment LGTB català es pot felicitar, i el felicitem nosaltres: han aconseguit tirar endavant un projecte de llei pels drets de les persones LGTB i l’eradicació de la LGTfòbia que, en principi, no comptava amb el suport del principal partit del Govern (CiU). De fet, tenien una altra proposta pròpia que no s’ha arribat ni a tramitar. Un impuls rebut pels partits d’esquerres amb el vist-i-plau de Ciutadans i, finalment, també de Convergència i Unió que no presentarà cap esmena a la totalitat, cosa que sí faran des del Partit Popular, tot i que havien recolzat la tramitació. Una gran victòria: el moviment LGTB no només ha estat el principal reprendre d’aquesta iniciativa legislativa -que parteix de tota la feina realitzada al respecte en la legislatura del 2006 al 2010- sinó que a més ha sumat, ni que sigui parcialment al Govern.

El col·lectiu LGTB està fent història, no només de Catalunya, arreu del món. Anem a aprovar de les primeres, sinó la primera, legislació específica que vol regular els drets del col·lectiu i la protecció legal per combatre l’homofòbia. A més, la llei fixarà mecanismes reguladors, polítiques al respecte i crearà organismes específics. Si més no, aquest és el contingut de l’actual projecte. L’associacionisme LGTB català té, per primer cop a la història, unitat d’acció a partir de la Plataforma d’Entitats LGTB de Catalunya, LGTBcat, la qual cosa li dóna una gran força. El proper 17 de juliol s’obre la ponència parlamentària que ha de debatre la llei pels drets de les persones LGTB i per eradicar la LGTBfòbia. IDEMTV no hi faltarem. Encara queda camí, i no podem cantar victòria, però no ens podem estar de felicitar a la plataforma LGTBcat i al col·lectiu sencer. Permeteu-nos celebrar aquests pasos endavant, tot i que quedi encara un bon tros.

 

 

 

 

Al meu centre salut tinc assignades prop de 1700 persones entre 15 i 100 anys, si apliquem un conservador 8% de població que pot ser lesbiana, gai o transsexual, em toquen 136. Però en canvi només em consta explícitament l’homo-trans-bi dunes 30 persones. En molts casos perquè m’ho han dit les mares o els pares i, sinó, després de preguntar-ho jo en un diàleg que semblava un joc d’endevinalles. Només en tres casos ha sigut per un comentari explícit.

Faré una confessió: una vegada, quan començava, vaig ficar la pota i vaig donar per feta una heterosexualitat en una pacient lesbiana….aix! hem vaig dedicar a analitzar la meva homofòbia internalitzada i vaig començar a preguntar directament a tothom per l’orientació i identitat sexual quan penso que pot ser important. La sensació que tinc és que si no ho hagués preguntat, no m’ho haguessin dit, encara que en la majoria dels casos, la informació era rellevant pel problema pel que consultava.

Perquè no es pregunta més? en la majoria dels casos per la consideració de que és un qüestió íntima, que es en general el que passa amb tot el que tingui a veure amb la sexualitat (també passa amb els diners, per això costa preguntar per la situació econòmica). De vegades perquè ni es contempla la possibilitat, com li passa a altres professionals en altres àmbits. Potser també perquè no tothom sap gestionar la resposta, com passa amb la violència de gènere. De totes maneres crec que també ens hem de preguntar: Perquè no ho diem més?

Tinc una amiga que cada vegada que te un daltabaix amorós va a veure a la seva metgessa de família a plorar una mica i a demanar-li diazepams. No li ha dit mai que és lesbiana, la metgessa tampoc li ha preguntat (la meva amiga és una mica fem i de vegades porta faldilles i tot). Jo li vaig preguntar que perquè no li deia…i em va contestar que es que veia a la seva metgessa una mica conservadora. A mi, que no sóc precisament gens fem, més d’una pacient m’ha preguntat pel meu marit….o sigui, que qualsevol dia, es troba amb la seva metgessa a un bar d’ambient i m’hauré de sentir allò de ‘ay! si yo lo fuera sabido…’.

Jo, a part de ser treballadora del sistema pública de salut, també en sóc usuària, no tinc mútua, i em vaig a les visites i els controls al centre de salut que em toca per barri. A la gine que em fa les revisions cada tres anys, ja li vaig dir que tenia relacions amb dones quan em va preguntar si tenia relacions sexuals. I no va tenir una combustió espontània ni res de res i la visita va tan ricament.

Així que des d’aquest fòrum animo a totes les bolleres a desarmariar-se amb la seva metgessa i infermera de família, matrona o ginecòloga que encara ens trobarem amb alguna sorpresa. Sobre tot perquè ningú farà la revolució per nosaltres. Si en algun cas hi ha una resposta poc adequada per part de professionals de la salut, no dubteu en fer-m’ho arribar.

 

Júlia Ojuel Solsona ha format part del Grup de lesbianes feministes de Barcelona, de la Comissió pel dret a l’avortament i del grup Dona i Salut al Moviment Feminista. És doctora en Medicina i treballa com a metgessa de família a la sanitat pública catalana. Té una filla de 9 anys i una mare de 86. Forma part de la Xarxa de dones metgesses i professionals de la salut.

2286

Aquest any no ha caigut ni una gota, com l’any passat, i milers de persones han pogut participar en la desfilada del Pride de Barcelona que enguany per primer cop s’ha fet en dissabte, quan en les tres convocatòries anteriors es feia en diumenge. La manifestació va sortir a les 18 h de la Plaça de les Tres Xemeneies, on feia estona que hi havia animació, i va anar al llarg de l’Avinguda Paral·lel i fins a Plaça Espanya.

 

 

 

En el recorregut es van poder veure “carrosses” de grups com Panteres Grogues un trenet de Famíles LG, però també de sindicats com UGT i partits com PSC, ERC, ICV, els Convergais o Ciutadans. El lema Per una Llei contra la LGTBfòbia, posa de manifest que aquesta llei és un dels objectiu fonamentals del moviment català que està agrupat en la Plataforma d’Entitats LGTB, LGTBcat. En l’acte, amb un marcat caire festiu, hi van participar milers de persones, 80.000 segons els organitzadors.

Per la nit va tenir lloc des de les 20 h les diferents actuacions entre les quals destaca la de Sonia Madoc que cantava l’himne oficial del Pride “Yo quiero besar”, Rebeka Brown, Marta Wash, “Vero”, Locomia, Silvia Parejo, Aciz i Itaca Band.

2477

El Pride de Barcelona ocupa l’espai de forma molt visible. No es limita a la desfilada i festes de nit sinó que acull moltíssimes activitats. Dues de les ja tradicionals són el cross, la bicicletada i el Pride Kids.

La secció de running de Panteres Grogues col·labora en l’organització del cross de la diversitat que enguany ja ha celebrat la 2a edició. Panteres grogues també participa en l’organització de la V Bicicletada Popular de l’Orgull que recorre els carrers de Barcelona.

 

 

 

Al Village del Pride, multitud d’activitats, com aquestes, es desenvolupen durant els tres dies i les diferents entitats LGTB de Catalunya troben espai on exposar la seva tasca i donar-se a conèixer.

Una altra de les activitats tradicionals que es desenvolupen és el Pride Kids, organitzat amb la col·laboració de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais, com ens explica Montse Mota coordinadora del Pride Kids i vicepresidenta de la FLG.

La festa de l’orgull és, doncs, també en el marc del Pride una festa de diversitat i acollida per a tots els col·lectius i una bona forma de fer-se visible més enllà dels tòpics.

2334

Semblava que no arribava (i no està clar que acabi d’arribar) però la calor primaveral s’instal·la entre nosaltres i amb ella ens venen els aires festius que ens arriben a l’estiu. La gent del col·lectiu es prepara per vacances però, també, pels diferents esdeveniments lúdics i reivindicatius.

S’acosta el 28 de juny i amb ell els lemes, les manis, les diferents xerrades, accions i actes que reivindiquen els nostres drets amb orgull des de la Comissió Unitària 28 de juny. Paralel·lament el Pride Barcelona, que també té un caire reivindicatiu, visible internacionalment i punt de referència que té una part lúdica molt important i una part de visibilitat i normalització del fet LGTB central. Amb el Pride també arriba el Pride Kids i les activitats per infants i famílies LGTB… el mes de juny és imparable, reivindicatiu, orgullós, calurós i, també, festiu.

I també s’acosten esdeveniments lúdics diversos: creuer L, el torneig Panteresports, la Mostra de Cinema Gai i Lesbià FIRE!, la kedada rural Bear, el Circuit… esdeveniments que són fruit d’una nova etapa de visibilitat possible gràcies a les lluites de moltes persones del col·lectiu pels nostres drets. Esdeveniments necessaris en uns moments en què la visibilitat també és una part important de la reivindicació.

El col·lectiu LGTB sempre ha sabut barrejar la lluita amb la festa, amb els esdeveniments lúdics, els happenings, les performances, els balls i festes en espais públics… són espais d’ocupació resistent que han anat evolucionant, de vegades, cap a vessants més comercials. La primera cita el proper dijous amb la peli lèsbica de la temporada: A Parallel Revolution, cita obligada de la Mostra de Films de Dones de Barcelona. En moments com els que vivim, en els que la “normalitat” es posa en dubte sovint, cal seguir reivindicant i cal seguir festejant.

4224

InOutRadio es defineix com la ràdio lèsbica. Emet des del 2008, via internet i en podcast. Té seu a Barcelona i oients arreu. Ana Satchi va ser la seva fundadora i Carme Pollina es va sumar al projecte l’any 2010. Elles dues són l’anima de la ràdio.

 

 

 

LLIBRES DE L'ARMARI

5876
“Durant gairebé mig segle, París va ser dona, una dona intel·ligent, creativa, fascinant” diu Andrea Weiss, autora de “Paris era mujer. Retratos de la...

ARTICLES D'OPINIÓ

3807
Què passa quan una lesbiana poc femenina (per entendre’ns) pateix una mastectomia? En certa ocasió vaig sentir el comentari: “Bé, a ella no li...