Etiquetes Entrades etiquetades amb "cultura"

cultura

2027

EDITORIAL

Com ja haureu vist els darrers dies a IDEMTV obrim nova secció “Llibres de l’armari”, una secció que vol visibilitzar les autores i autors LGTB així com els llibres: relats, poesia, novel·la, assaig… que ens acosti a la realitat o la ficció LGTB. Creiem que el compromís es mostra en expressions diverses i una d’elles és la literatura. No és fàcil escriure allò que ens passa, allò que desitgem o allò que volem, sigui realitat o ficció.

També volem destacar el compromís de les editorials. Les petites editorials que aposten per seguir publicant nous autors i autores, dirigits a un públic mai no prou ampli com per fer un gran negoci. El col·lectiu LGTB som diana per a fer negoci, però hi ha negocis que, en si mateixos, són una aposta militant i aquest és el negoci de la cultura.

Així, estrenem una secció netament cultural i l’estrenem amb llums i catifa vermella: sortejarem els llibres dels que parlem. Això serà possible gràcies a la col·laboració de les diferents editorials que faran donació d’alguns exemplars.
Esperem que sigui una secció que us enganxi. Esperem que sigui un referent immediat per a les lectures d’estiu. Esperem que sigui un referent cultural per al col·lectiu LGTB i que, per fi, puguem treure tots els autors i autores i els llibres de l’armari on algú els va fer tancar.

2266

En aquesta setmana s’inagura el 19a Mostra de Cinema LGTB, Fire!! I allà vam estar per informar-vos puntualment del que va passar i pugueu conèixer de prop que us ofereix aquest festival que té cada cop més públic. Ha passat a projectar 41 títols, 14 estrenes, i la seua programació es pot consultar online. Us animem a anar a veure aquest esdeveniment de cinema LGTB de Barcelona, teniu fins el 13 de juliol! Hi ha moltes novetats i activitats paral·leles, projeccions al Raval, a la sala Zumzeig, concerts, cicle de xarrades, projeccions i taules rodones i el Trans-Art Cabaret.

Però més enllà del Fire!! el col·lectiu LGTB està “on fire”: recentment hem celebrat el 28 de juny -el dia gran del moviment- amb les dues celebracions que es fan a Barcelona (el Pride i la manifestació de la Comissió Unitària) però també arreu del territori. Aquesta setmana se segueix tramitant pels drets del col·lectiu LGTB al nostre Parlament i diverses fonts ens apunten que pot ser una setmana definitiva. L’estiu a Barcelona es tanca amb el Circuit Festival: un dels esdeveniments de turisme vacacional LGTB més importants del món i el més important d’Europa. I a la tornada de l’estiu, a finals d’octubre, tenim el Barcelona Internacional LGTIB Film Festival.

Sí, encara queda molt per assolir. Però permeteu-nos que ara que ve l’estiu estiguem positius, perquè tenim motius. Aquest estiu estem “on fire” com a col·lectiu perquè constatem que ja hem avançat molt.

“Tacos altos en el barro” és un documental que s’ha presentat al Festival internacional de cine Asterisco, promogut per la Secretaría de Derechos Humanos del Ministerio de Justicia y DDHH de l’Argentina.

El documental mostra la vida de sis transsexuals que viuen en comunitats indígenes i la seva vida quotidiana. Una vida difícil com a membres de pobles indígenes negats, oblidats i maltractats i una vida difícil com a persones transgènere empeses a la prostitució o amb dures persecucions policials, però que troben un cert suport social en les seves comunitats. Vides difícils que poden tenir oportunitats amb canvis legislatius, com algunes d’elles reconeixen.

Lluny d’allà trobem avenços importants per a les persones trans. A Dinamarca es permetrà el canvi legal de gènere encara que no hi hagi intervenció quirúrgica de canvi de sexe, una de les reclamacions importants del col·lectiu.

Si seguim en la realitat filmada, o televisada, també hem pogut veure “El sexo sentido” un documental sobre la transsexualitat als menors d’edat, una realitat oculta i que s’acaba reprimint, una realitat que cal visibilitzar i escoltar, per tal de no excloure socialment nens i nenes que tot just comencen a entreveure un futur diferent al que els obliga la societat.

Són exercicis de sensibilització importants que no poden quedar en petites peces documentals, sinó que han de servir per conscienciar i millorar la vida del col·lectiu.

Mentrestant la LGTBfòbia també puja i atacaven amb àcid, durant la desfilada de l’orgull, a Ulrike Lunacek, eurodiputada d’Els Verds co-presidenta del grup LGTB del Parlament Europeu i el diari La Gaceta ataca els menors transsexuals parlant de ”podredumbre” l’exhibició de “El sexo sentido”.
Grans passes endavant però encara moltíssimes, petites i grans, per a fer per poder viure amb drets i dignitat no només des de la dignitat i la resistència.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Actualment és editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

1729

EDITORIAL

Fa poc més de dos mesos la revista EGF and the city va sorprendre amb una portada en la qual dues lesbianes falleres es besaven. La portada només va despertar les crítiques des de l’Església i des dels sectors més conservadors de la festa i de la societat. Tot i l’aparent normalitat, cal tenir en compte que el col·lectiu LGTB no només necessita drets, sinó que també presència i visibilitat a la vida social i quotidiana. Les festes populars ha estat un espai de socialització ciutadana en les quals la diversitat sexual ha estat, fins ara, poc visible. Per això, és un espai que hem de fer nostre com ja hem fet amb altres. Després de les falleres han vingut altres celebracions populars com ara els Moros i Cristians d’Alcoi, el San Fermín o la Feria d’Abril. Un “moviment”, iniciat per la revista EGF and the city, que està propiciant una visibilització que saludem i que sempre serà positiva.

Un moviment, però, que en alguns casos visibilitza a partir de models que posen per donar una imatge del col·lectiu i no des dels propis participants de les festes com va ser en el cas de les Falles. Des d’IDEMTV estem a favor de la visibilitat en tots els àmbits. Actualment, la imatge del col·lectiu ésta massa lligada a la del turisme o les festes d’oci nocturn. Però hem de recordar que gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals som a tot arreu i també a les festes populars al barri, al carrer, al poble, a la ciutat: participem de les comissions festeres, dels sopars al carrer, de la organització dels diferents esdeveniments, engalanem els carrers, estem a danses i espectacles populars, etc. Ara a l’estiu comencen les festes de molts pobles, tan de bo aquest “moviment” seguesca actiu. I, per demanar que no quede, us animem a que, com en el cas de les falleres, a més dels models que posen per fer escenes homoeròtiques en diferents revistes, siguen els propis festers i les pròpies festeres les que feren actes de visibilitat. Tant per als reportatges fotogràfics com en les mateixes festes. Us convidem, en un acte de normalitat, a que expresseu la vostra afectivitat a les festes populars dels nostres pobles, barris i carreres per fer-nos més presents i visibles i avançar en els nostres drets.

Aquest és el títol del nou llibre publicat per edicions Bellaterra amb la col·laboració de la FLG – Associació de Famílies Lesbianes i Gais.

Es tracta de 10 històries de 12 persones que per formar la seva família ho han tingut molt més difícil que les persones heterosexuals.

Lesbianes que durant anys van renunciar a la maternitat creient que ser lesbiana és el mateix que ser estèril. Preconcepció que elles mateixes han hagut de deconstruir per començar a bastir el seu somni, empoderar-se i saber-se capaces d’enfrontar la societat. Dones que sense models a qui imitar, ni reals ni de ficció, han decidit ser mares, mares lesbianes.

També xicots que ja sigui per l’adopció, o per relacions heterosexuals anteriors o per subrogació, són pares en parella gai. Nois que de joves s’havien negat fins i tot la seva pròpia orientació sexual. Homes fets i drets que han gosat desafiar l’heterocentrisme i demostrar que ser pare no té perquè ser només el paper secundari a fer en el sí d’una família encapçalada per una dona i mare.

Aquest és un llibre d’utopies fetes realitat, de somnis impossibles que han estat de veritat. És un cant a l’esperança i una recàrrega d’energies per la lluita. Però també són llàgrimes, moltes. I un dolor gran i profund. Dolor i patiment per la incomprensió de les persones que esperàvem sentir més a prop, i que no hi han estat. Per la lluita sovint en solitari que ha suposat aquest projecte de maternitat o paternitat homosexual. Per la soledat de les nostres adolescències a l’armari.

I jo em pregunto: per què tant patiment? Per què? I mira, que això ens hagi passat a les que ja tenim una edat pot ser una justificació. Però que això estigui passant a aquestes parelletes joves que senten com davant de la seva declaració d’amor lesbià, davant de l’anunci que aviat seran mares, la família els gira l’esquena, és com a mínim deplorable. Altres adjectius serien: inadmissible, intolerable, insuportable… Terrible en definitiva.

Les parelles del mateix sexe tenen des del 2005 gairebé els mateixos drets que les parelles heterosexuals a casa nostra, però a les seves famílies no els agrada. I si la gent que més ens estima no pot acceptar-ho, ens hem de plantejar què està passant?. És perquè els posa davant de la necessitat de sortir dels seus armaris? Els obliga aquest nét, aquesta neboda a dir en el seu entorn més proper que aquella germana o aquell fill és lesbiana, és gai. I què!

Aquesta és la qüestió. La nostra societat segueix admetent l’homosexualitat a casa dels veïns i dels amics, però no a casa d’un mateix. I això ho hem de canviar. I per modificar aquesta actitud ens cal ser visibles. Una vegada més per demostrar que existim i què no passa res, hem de mostrar-nos.

És per canviar aquesta invisibilitat que les famílies lesbianes, gais i transsexuals ens hem reunit aquest cap de setmana a Vila-seca, en la 5a Trobada Estatal de Famílies LGTB.

Quasi 500 persones que tenen filles i fills, o tenen ganes de tenir-ne, i que són lesbianes, gais o transsexuals, han vingut de tots els punts de Catalunya i també de La Rioja, de Madrid, de Sevilla, de Saragossa… per retrobar amigues i amics i compartir vivències i experiències, en un gran exemple de civisme i visibilitat.

S’han trobat amb l’objectiu de Sumar Famílies Rainbow per treballar perquè l’educació al nostre país inclogui la diversitat familiar en els currículums, en les activitats didàctiques, en els materials. Ponents i famílies, totes i tots en la mateixa direcció.

I la presentació del llibre “Familias también” en aquest entorn de lluita i de festa ha tingut la millor de les celebracions.

Només em resta recomanar-te que el compris i el llegeixis. Val la pena.

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

1737

Aquest Sant Jordi el col·lectiu LGTB ha tornat a ser present i visible al carrer. Llibreries, autors, autores i entitats han mostrat les novetats i han tornat a expressar el seu compromís militant.

 

 

5377

Silvia Bel Fransí és una de les poetesses joves més destacables dels Països Catalans.
Va publicar el seu primer llibre amb un joc de paraules: “L’esbós” ,l’any 2010 i diu que “escriu als racons dels llibres que llegeixo, a les llibretes que em regalen i als trossets de papers que guardo a dins de les butxaques”
No para d’escriure, però tampoc de recitar i córrer pels escenaris perquè, diu: “el que més m’agrada és repartir bon rotllo a l’escenari”

 

 

Entrevista enregistrada a la llibreria Cómplices de Barcelona.

València i una part important del País Valencià estan vivint durant aquests dies una festa tan popular i coneguda internacionalment com les falles. Una festa amb uns orígens populars i satírics de la qual es van apropiar primer les classes dominants i el franquisme després per fer-la una eina de difusió dels seus valors. Una festa que actualment és plural quant a colors polítics que hi conviuen a les diferents comissions falleres. Entre les falles progressistes les més conegudes i reconegudes són Arrancapins i Na Jordana, mentre que a les comarques la inspiració valencianista té més presència i en algunes és majoritària. Per entendre la complexitat de la matèria cal llegir els articles Les falles silenciades, i també l’article El món a l’inrevés que ens expliquen els seus orígens, història i possibilitats.

No hi havia hagut fins ara cap sortida de l’armari vinculada a les falles similar a la que enguany s’ha fet a partir de la revista EGF and the City, destinada a públic LGTB. Han publicat en portada la imatge de dues falleres besant-se que ha generat polèmica a les xarxes socials, com ara a la pàgina de Facebook Les falles la millor festa del món. Una acció valenta protagonitzada per dues falleres que són parella a la vida real i que han estat entrevistades pel diari valencià Levante-EMV. Malgrat que una d’elles indica que una lesbiana mai podrá arribar a ser fallera major de València, asseguren que han rebut sobretot felicitacions per la portada i assenyalen que el món faller no és tan conservador com es creu. Incomprensiblement encara no s’havia visibilitzat el col·lectiu LGTB en una de les mostres més populars de la cultura valenciana.

El moviment LGTB valencià, entre les diferents entitats de forma destacada Lambda València, ha treballat la qüestió de les falles amb diferents campanyes, però s’ha de reconéixer que la portada d’aquest any és un gran pas endavant en visibilitat. El Col·lectiu Lambda de València atorga, des de fa 12 anys, el Premi Arc Iris a la falla que millor tracte la diversitat sexual, familiar i de gènere. La campanya “Per Falles, bunyols i condons” aborda la conscienciació en el sexe segur. A més, també s’ha actuat per conscienciar sobre frases habituals de la festa però de contingut LGTBfòbic com ara “maricón el que no bote”, o la frase del dia de la “cremà”, quan els bombers arruixen la falla per evitar que el foc es descontrole, i es crida “bombero maricón” per “aiguar” la festa.

De tota forma, es fa evident que encara queda camí per recórrer i perquè el col·lectiu estiga present en la festa amb normalitat. Les campanyes de les entitats i la portada de dues falleres d’enguany contribueixen de forma clara. El problema no són els comentaris més reaccionaris de les xarxes a la portada de falleres lesbianes: “Hasta en la sopa!!! Es que sois pesaditos leches… Los heteros no vamos poniendo cartelitos de este tipo… Solo buscáis el escándalo”, que són minoritaris. Per sort estem més avançat del que podria semblar. Potser, el que més hi ha és gent que senzillament no està a acostumada a relacionar la festa amb la realitat del nostre col·lectiu. Per això és important que es veja allò que molts ja viuen d’amagat o sense projecció pública. El que, per alguns, és un escàndol si ho fem habitualment, deixarà de ser-ho.

Falleres bear i butch per a l’any que ve

Per això, i trencant un altre dels tòpics dels valencians, el de la improvisació constant del pensat i fet, plantege amb previsió -de cara a l’any proper- que el col·lectiu LGTB participem de la forma més innovadora, trencadora i provocativa possible en una festa que necessita una bona sacsada de modernitat. Si dues falleres besant-se han estat capaces d’escandalitzar a alguns, que es preparen. Ho dic públicament: Busque fallera bear (és a dir gai bear disposat a vestir-se de fallera i ser la primera fallera barbuda de la història) per participar animada i animosament en la Crida, a les “mascletaes” o a la Intifalla. I també falleres butch (que estiguin disposades a vestir-se com ho fan tradicionalment els fallers homes que acompanyen a la fallera) perquè vagin agarrades dels braços de la fallera bear i que puga lluir així a dues “tiarronas” al costat. I si pot ser que siguem molts. Si més no, riurem una estona.

Per desgràcia, l’apropiació franquista de les falles que abans citava va fer que molts dels sectors més avançats de la societat valenciana van renunciar a elles, ja que les van veure com alguna cosa casposa i carca. Les falles són de tots, també del col·lectiu LGTB, però això les hem de fer tan nostres com de la resta de la societat, tenim molt a guanyar.

 

L’autor d’aquest article d’opinió és periodista i ha treballat tant en mitjans de comunicació, com en comunicació corporativa i 2.0.
A més, és Valencià de naixement i barceloní per decisió pròpia. Per una altra banda, ha participat de diferents moviments associatius LGTB i ha col·laborat en diversos mitjans especialitzats en temàtica LGTB i amb el llibre “La història del moviment gai a la clandestinitat del franquisme”, d’Armand de Fluvià.
Actualment participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

L’ablació de clítoris no és una pràctica pròpia de països subsaharians. Durant segles es va practicar a Anglaterra, Escòcia i països de l’Imperi Britànic. No va ser una pràctica generalitzada, es desconeix quan es va iniciar; tampoc sabem quan es va prohibir, ni en quin moment es va deixar de realitzar.

Tot i que el segle XIX anglès va estar marcat per l’omnipresència d’una dona, la reina Victòria, les dones van estar lligades a la voluntat dels homes . Una dona que volia independitzar-se ho tenia molt difícil, si a més era lesbiana seva vida es podia complicar enormement .

Algunes optaven per escapar-se de casa i buscar una vida en llibertat plena d’incerteses. A aquelles que decidien quedar-se i no acceptar la voluntat dels seus pares i marits els podia esperar una horrible teràpia: l’ablació de clítoris.

L’excusa acostumava ser la prevenció de la promiscuïtat o la infidelitat femenina: “si la dona no té desig sexual, es redueixen les possibilitats de que busqui el sexe fora del matrimoni, amb la qual cosa l’honor de la família està fora de perill”. En molts casos es considerava que només l’home havia de sentir el plaer sexual; la dona no tenia dret al plaer, com tampoc tenia drets polítics o civils.

A l’Anglaterra victoriana el lesbianisme no era considerat delicte, però no per defensar l’autonomia sexual de les dones, més aviat tot el contrari, ja que no se les considerava aptes per realitzar determinades activitats. El lesbianisme no era acceptat com a causa de divorci, formava part del que concebien com “trastorns femenins” .

Una de les causes dels anomenats trastorns femenins era una activitat considerada indecent: la masturbació . Aquesta pràctica, deien, produïa histèria, epilèpsia, catalèpsia, nimfomania i lesbianisme . Per “curar-la” s’havia ideat un remei: la clitoridectomia (ablació de clítoris). El clítoris era considerat com un òrgan masculí, un altre motiu per ser eliminat.

L’ablació de clítoris va sortir a la llum pública al 1866 quan un metge ginecòleg anglès, Isaac Baker Brown, va defensar públicament aquest tractament davant la comunitat mèdica . En mostrar-ho obertament va provocar un dur debat en la comunitat mèdica, i va causar l’expulsió d’aquest metge de la Societat d’Obstetrícia de Londres així com la posterior prohibició mèdica d’aquesta pràctica .

Posteriors investigacions en els registres de l’oficina quirúrgica de Cambridge es van trobar amb una àmplia relació de casos en què un tutor masculí portava a una dona perquè li practiquessin la clitoridectomia per unes 200 o 300 guinees. Existia una escassa atenció científica dels llibres de medicina al clítoris o als òrgans sexuals de la dona.

En suport a Browm van sortir al diari Times i l’arquebisbe de Canterbury . En la seva defensa van al·legar que una trentena de col·legues seus l’havien practicat i ara eren els mateixos que l’acusaven .

Encara que la comunitat mèdica va condemnar aquesta pràctica a Anglaterra, la llei no ho va prohibir fins a 1985, la qual cosa fa sospitar que es van seguir realitzant de forma oculta.

Avui l’ablació de clítoris es realitza a 28 països. Els seus orígens poden ser molt variats i per tant dels països i les seves tradicions. En alguns casos es defensa com a una qüestió de identitat cultural, també com una forma de distingir a la dona de l’home. Consideren que el clítoris és semblant al penis masculí, i només extirpant la dona aconsegueix la seva feminitat i la submissió al mascle.

Més informació:
· Matrimonis entre dones a Anglaterra
· L’ablació de clítoris a Anglaterra

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

2044

Un any més Sitges celebra el seu Carnestoltes caracteritzat per ser integrador amb tot tipus de persones.

Músiques:

Chauffeur “The Things You Do”
Ricky Martin “Come With Me”
Pharrell Williams “Happy” (Danny Dove Remix / It’s The Kue Remix)
Ke$ha “Timber” (Craig Welsh Mix)

 

 

LLIBRES DE L'ARMARI

res a amagar d'anna boluda

3159
L’Anna Boluda és una autora novell però prou coneguda com a periodista i cineasta. En l’àmbit LGTBI el seu treball per a la visibilització...

ARTICLES D'OPINIÓ

3416
El món celebra enguany el 20è aniversari del primer any internacional dedicat a la família. Qui els ho havia de dir que les famílies...