Etiquetes Entrades etiquetades amb "Conferència Episcopal"

Conferència Episcopal

El 28 de juny del 1969 esclataven els coneguts disturbis a Nova York després de la repressió policial al cèlebre local novaiorquès d’Stonewall Inn. Per molts fa 45 anys s’iniciava el moviment de alliberament gai. Per primer cop persones LGTB s’enfrontaven a la policia i sortien al carrer per mostrar l’orgull de ser com eren. Res ja no tornaria a ser igual. Però, van existir grups de defensa dels drets LGTB abans de 1969? Breument intentaré explicar-ho.

Va estar a la Alemanya de finals del segle XIX quan es van crear tot un seguit d’associacions de lluita contra el tristament conegut paràgraf 175. Al 1897 es fundava el “Comitè Científic Humanitari” del Magnus Hirschfeld, el 1903 la Comunitat dels Propis del Adolf Brand, ambdós van lluitar pels drets homosexuals i van polemitzar durament entre ells sobre el tercer sexe o “l’amor greg”. En aquest període van sorgir les primeres revistes homosexuals i es fan filmar els primers films que parlaven de l’amor entre els homes i entre les dones. Al 1929 s’aconseguia la despenalització, però amb l’arribada de Hitler al poder s’iniciava una duríssima repressió especialment contra gais i transsexuals. La repressió no va acabar al final de la Segona Guerra Mundial a la República Federal, curiosament va estar la “comunista” (RDA) la que va eliminar el tristament conegut paràgraf.

A USA la repressió del maccarthisme i del FBI de Hoover queia sobre els homosexuals de forma implacable, primer eren agents al servei de Hitler, després filocomunistes, sempre el seu objectiu era pervertir a la població amb intencions alienes als bon americans. Un jove que treballava per la campanya presidencial de Henry Wallace, al 1948, escrivia un manifest innovador en el que senyalava que els homosexuals eren una minoria oprimida al igual que els afroamericans. Harry Hay, militant comunista, va fundar una organització semiclandestina, “Matachine Society”, que funcionava a través de cèl·lules similars a les dels partits comunistes. Paral·lelament es fundava la associació de lesbianes “Les filles de Bilitis”. S’editaren dos revistes “The One” (1953-1972) i “The Ladder (1956-1970)”, entenien que la seva lluita també era pel alliberament i ja als anys 60 van defensar els drets igualitaris inclòs a l’àmbit familiar i al militar.

Després del 1969 a NY es crea el Front d’Alliberament Gai (GFL) que ràpidament té representació a les principals universitats i ciutats americanes. Més que els drets civils defensa l’alliberament sexual i els drets de les dones. A finals dels anys 80 i després de l’aparició de la SIDA s’afegeix el reconeixement social, la integració i equiparació dels drets dels gai i lesbianes. Es transformà en un moviment visible, transversal i molt divers. El nom sorgia dels moviments d’alliberament d’Algèria i el Vietnam.

A Catalunya apareix la primera organització al 1970 amb motiu de la lluita contra la Ley de Peligrosidad Social, és el “Movimiento Español de Liberación Homosexual”. Segueix en un inici els plantejaments del grup conservador gai francès Arcadie, però opta per emmarcar el alliberament gai dins de la lluita de classes. Mentre a França el moviment LGTB es transforma arran de maig del 68, aquí hem d’esperar a la Transició.

Al 1975 es fundava el Front d’Alliberament Gai de Catalunya als Caputxins de Sarrià, a diferència de França o USA, aquí no hi ha una ruptura, el FAGC sorgeix a partir dels activistes del MELH. Amb ells apareix un moviment apartidista, transversal, plural i unitari que té com objectiu acabar amb les estructures opressores i aconseguir l’alliberament sexual de la població en general i dels gais en especial. Sota el concepte gai s’aixopluguen totes les identitats LGTB.

A Catalunya es visibilitza aviat la realitat LGTB a actes públics i als carrers, els partits d’esquerra obren les portes a activistes homosexuals. El FAGC arriba a tenir uns 700 socis. Es creen organitzacions similars a Bilbao, València, Mallorca, Sevilla i finalment a Madrid on la homòfobia dels partits d’esquerra va retardar la organització del moviment LGTB. La despenalització de la homosexualitat i la aparició de la SIDA donaria un tomb tant en els plantejaments com a la organització de les diferents associacions.

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

La Inquisició s’implanta a la Corona d’Aragó i el Regne de Castella en 1478. El seu objectiu era mantenir l’ortodòxia religiosa i perseguir l’heretgia. Era una institució lligada a la monarquia que no tenia les mateixes competències en tots els territoris. Inicialment a Castella podia perseguir la sodomia, mentre que als territoris de la Corona d’ Aragó no. Aquesta institució mai va estar ben acceptada al nostre país, especialment es va veure com una intromissió castellana contrària als procediments judicials tradicionals. A Saragossa van arribar a assassinar a l’ Inquisidor d’Aragó al 1485.

A Catalunya ni els Usatges, ni les Constitucions Catalanes tipificaven el “crim sodomític”; els diferents tribunals que volien actuar es basaven en velles lleis romanes o visigodes. La primera vegada que una llei catalana va tractar el tema de la sodomia va ser el 1585 , el rei Felip I (II de Castella) la va introduir en les ” Constitucions de Catalunya”.

A inicis del segle XVI dos fets canviaran les coses. Per una banda l’entorn castellà de Carles I vol tenir eines per actuar a la Corona d’Aragó, per altra la persecució de l’heretgia no dóna prou ingressos a la Inquisició un cop expulsats els jueus. Al 1524 el Papa Climent VII autoritza a la Inquisició perseguir el pecat nefand a Catalunya, Aragó i València. Aquest fet va originar un conflicte competencial que no es va solucionar ni tan sols al 1714. Podríem dir que la introducció de la persecució de la sodomia va tenir uns motius mes polítics i econòmics que no pas religiosos.

Els tribunals del Sant Ofici confiscaven els bens dels encausats a l’inici del procediment, acceptaven testimonis anònims, aplicaven la tortura sense restriccions i per si fos poc els judicis acostumaven a ser secrets. Els tribunals catalans basaven les seves sentències en les proves, els testimonis i els judicis eren públics, les confiscacions es produïen després de les sentències condemnatòries, la tortura havia de ser autoritzada pel jutge (al Regne d’Aragó la tortura a seu judicial estava prohibida). Una altra diferència es donava en les sentències a morir a la foguera, a partir del segle XIV a Catalunya els sentenciats a la foguera abans eren enforcats.

Les sentències dels tribunals del Sant Ofici s’havien d’aplicar d’acord amb les constitucions i lleis seglars “de cada país”, segons la sentència de 1524 . Els jutges catalans , aragonesos o valencians que van veure envaïdes les seves competències es van agafar a aquest aspecte per posar tots els impediments que van tenir al seu abast . Per si fos poc, els inquisidors acostumaven a ser castellans, fet que va augmentar el conflicte i la desconfiança .

Els conflictes no van acabar aquí. Les sentències de mort havien de ser ratificades per les diferents audiències i aquestes rarament ho feien quan eren per sodomia. La majoria van ser bloquejades. Els tribunals de la Inquisició van optar per enviar a galeres als condemnats.

És impossible saber el nombre total de persones encausades durant aquest període, cal recordar novament que tots els tribunals tenien competències en aquest sentit i que la nostra convulsa història ha fet desaparèixer molts arxius que ens ajudarien a conèixer la realitat d’aquestes persecucions.

L’aparició del llibre de Jaume Riera i Sans, Sodomites catalans. Història i vida, siglos XIII-XVIII, ha aportat molta llum a un període del qual teníem poca informació. Aporta la història de més de 300 casos que van ser jutjats pels diferents tribunals, comenta les lleis utilitzades i els conflictes competencials en aquest complex món que va ser el de la Corona d’Aragó.

Bibliografia:

Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida, s XIII-XVIII. Editorial Base.

 

L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert.

Aquest és el títol del nou llibre publicat per edicions Bellaterra amb la col·laboració de la FLG – Associació de Famílies Lesbianes i Gais.

Es tracta de 10 històries de 12 persones que per formar la seva família ho han tingut molt més difícil que les persones heterosexuals.

Lesbianes que durant anys van renunciar a la maternitat creient que ser lesbiana és el mateix que ser estèril. Preconcepció que elles mateixes han hagut de deconstruir per començar a bastir el seu somni, empoderar-se i saber-se capaces d’enfrontar la societat. Dones que sense models a qui imitar, ni reals ni de ficció, han decidit ser mares, mares lesbianes.

També xicots que ja sigui per l’adopció, o per relacions heterosexuals anteriors o per subrogació, són pares en parella gai. Nois que de joves s’havien negat fins i tot la seva pròpia orientació sexual. Homes fets i drets que han gosat desafiar l’heterocentrisme i demostrar que ser pare no té perquè ser només el paper secundari a fer en el sí d’una família encapçalada per una dona i mare.

Aquest és un llibre d’utopies fetes realitat, de somnis impossibles que han estat de veritat. És un cant a l’esperança i una recàrrega d’energies per la lluita. Però també són llàgrimes, moltes. I un dolor gran i profund. Dolor i patiment per la incomprensió de les persones que esperàvem sentir més a prop, i que no hi han estat. Per la lluita sovint en solitari que ha suposat aquest projecte de maternitat o paternitat homosexual. Per la soledat de les nostres adolescències a l’armari.

I jo em pregunto: per què tant patiment? Per què? I mira, que això ens hagi passat a les que ja tenim una edat pot ser una justificació. Però que això estigui passant a aquestes parelletes joves que senten com davant de la seva declaració d’amor lesbià, davant de l’anunci que aviat seran mares, la família els gira l’esquena, és com a mínim deplorable. Altres adjectius serien: inadmissible, intolerable, insuportable… Terrible en definitiva.

Les parelles del mateix sexe tenen des del 2005 gairebé els mateixos drets que les parelles heterosexuals a casa nostra, però a les seves famílies no els agrada. I si la gent que més ens estima no pot acceptar-ho, ens hem de plantejar què està passant?. És perquè els posa davant de la necessitat de sortir dels seus armaris? Els obliga aquest nét, aquesta neboda a dir en el seu entorn més proper que aquella germana o aquell fill és lesbiana, és gai. I què!

Aquesta és la qüestió. La nostra societat segueix admetent l’homosexualitat a casa dels veïns i dels amics, però no a casa d’un mateix. I això ho hem de canviar. I per modificar aquesta actitud ens cal ser visibles. Una vegada més per demostrar que existim i què no passa res, hem de mostrar-nos.

És per canviar aquesta invisibilitat que les famílies lesbianes, gais i transsexuals ens hem reunit aquest cap de setmana a Vila-seca, en la 5a Trobada Estatal de Famílies LGTB.

Quasi 500 persones que tenen filles i fills, o tenen ganes de tenir-ne, i que són lesbianes, gais o transsexuals, han vingut de tots els punts de Catalunya i també de La Rioja, de Madrid, de Sevilla, de Saragossa… per retrobar amigues i amics i compartir vivències i experiències, en un gran exemple de civisme i visibilitat.

S’han trobat amb l’objectiu de Sumar Famílies Rainbow per treballar perquè l’educació al nostre país inclogui la diversitat familiar en els currículums, en les activitats didàctiques, en els materials. Ponents i famílies, totes i tots en la mateixa direcció.

I la presentació del llibre “Familias también” en aquest entorn de lluita i de festa ha tingut la millor de les celebracions.

Només em resta recomanar-te que el compris i el llegeixis. Val la pena.

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

2132

EDITORIAL

La jerarquia de l’església catòlica ha anat expressant les seves idees, per cert molt terrenals, sobre qüestions com el feminisme, l’avortament, l’homosexualitat… cap novetat en el discurs, però segueix indignant-nos.

La jerarquia eclesiàstica espanyola, malgrat l’aparent obertura del papa Francesc, està expressant-se sobre temes morals i afectius amb una manca de respecte impressionant i lesiva.Fa uns mesos Juan Antonio Reig Pla, bisbe d’Alcalá de Henares, va insistir en els seus arguments conservadors atacant la teoria feminista i el col·lectiu LGTB. Reig Pla presentava un llibre i ens deia “Convé indicar que el feminisme ideològic no és més que un pas en el procés de deconstrucció de la persona. De fet, els arguments que sustenten el pensament feminista, en successives evolucions, han propiciat la ideologia de gènere i les teories Queer i Cyborg ” si el fet de ser, voler existir, reivindicar una vida digna … vol dir deconstruir-se, deconstruim-nos doncs!

La LGTBfòbia és un atac frontal a la dignitat de les persones, a la qualitat de vida i als drets civils que tenim com a ciutadanes i ciutadans, una conducta fòbica que hem d’eradicar. Una fòbia social que té molt d’humana, molt de terrenal i poc del respecte i amor amb el que la jerarquia catòlica es pronuncia tan falsament.

Rouco Varela, l’exportaveu eclesiàstic espanyol, en una seva darrera homilia va cridar a seguir construint “aquella Espanya que, amb els seus joves, volia superar per sempre la Guerra Civil” és a dir, a superar “els fets i les actituds que la van causar i que la poden causar“.

Els valors sobre els que es construeix l’odi i la fòbia no són valors per a la convivència respectuosa i possible, així doncs cal deconstruir-nos com a persones, ens cal deconstruir-nos com a societat i ens cal crear uns valors vàlids per a conviure des del diàleg, el respecte i la dignitat.

Quan fa uns anys l’Estat Espanyol aprovava el dret al matrimoni igualitari començava un llarg camí de conflictes encara no tancats. El portaveu de la Conferència Episcopal Española ha demanat el canvi de Codi Civil per tal de deixar de permetre les unions homosexuals tot titllant la llei d’ “acció de Satanàs”.

La jerarquia eclesiàstica espanyola, un cop més, mostra el seu costat menys hum i més conservador i cavernícola mentre els drets de les persones LGTB segueixen avançant al món (inclús l’actual Papa Francesc I ha fet tímids gestos cap a la comunitat) l’església espanyola pretén que el matrimoni igualitari destrueix el matrimoni “de tots”. No deixa de ser curiós com conceptualitzen el terme tots, mostrant la realitat patriarcal de l’església catòlica.

El dret al matrimoni igualitari ha obert la capsa dels trons dels drets LGTB. Les diferents religions es mouen en la contradicció; Bisbes luterans de Noruega s’han mostrat partidaris d’autoritzar els matrimonis religiosos entre persones del mateix sexe. Ultraortodoxes jueus es mostren del tot contraris mentre el moviment LGTB d’Israel reclama una legislació que respecti els drets del col·lectiu. A Catalunya es va presentar l’associació de Musulmans Homosexuals i va rebre el silenci de la comunitat musulmana. A Brasil el debat polític sobre el matrimoni igualitari afecta també l’església catòlica donat que el debat inclou les unions religioses… Però Estats laics, com el veí, tampoc es lliuren del debat front al matrimoni, el Tribunal Constitucional francès ha dictaminat que els alcaldes no es poden negar a oficiar les unions entre persones del mateix sexe.

El dret al matrimoni, un dret que ha costat de guanyar, i que també ha estat un debat important intern al moviment LGTB, és l’epicentre de les fòbies a la legislació igualitària. Les diferents confessions religioses es mostren al costat del costat més conservador de l’espectre polític i social i molt lluny dels drets de les persones. Així en la concepció del món que de forma comunitària defensen les religions, els seus valors, pràctiques, veritats sagrades, institucions… les persones LGTB no tenim cabuda, però com a ciutadans i ciutadanes se’ns demana el respecte a la llibertat religiosa. Realment parlem de llibertat? O les institucions religioses viuen molt lluny d’una realitat diversa? Em decanto per aquesta segona qüestió ,tot i els canvis que alguns albiren i les veus crítiques que les diferents institucions religioses tenen en el seu si. Els drets LGTB no haurien de ser moneda de canvi en política, tampoc subjece de persecució religiosa.

 

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics.
Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya.
Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres.
Actualment és editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.

2306

EDITORIAL
 

Avui el Vaticà ha començat a reunir els seus cardenals en el conclave que ha de portar a l’elecció d’un nou lider. 115 cardenals elegiran el nou Papa que dirigirà les passes del catolicisme del segle XXI. A hores d’ara la divisió no està clara donat que ja no es tracta de cardenals “progressistes” i “conservadors” sinó de diferents visions sobre l’organització eclesiàstica. Es reuniran i , en grups d’afinitat, decidiran el futur de l’església catòlica.

Un futur que ve marcat pel discurs conservador que ja va iniciar el polonès Karol Wojtyla, anomenat Joan Pau II com a Papa, i va seguir el papa sortint, Benet XVI, que va mantenir el caràcter conservador que havia anat adquirint l’església catòlica i semblava el seu guardià.

El discurs LGTBfòbic de Joseph Ratzinger era anterior al seu papat i va seguir de forma agressiva, malgrat el seu caràcter teòric. Ha estat un papat altament conservador i negador dels drets de les dones i de les persones del col·lectiu LGTB. El mandat de Benet XVI ha estat altament ideològic, ha recuperat valors i pràctiques oblidades des del Concili Vaticà II (en el que, per cert, el va despuntar com un dels teòlegs joves amb un sentit de la reforma progressista que va canviar amb el temps) i ha tapat escàndols sobre els abusos sexuals de capellans i bisbes.

La renúncia de Benet XVI al papat va ser inesperada i, alhora, el seu discurs sorprenent. Ni la jerarquia eclesiàstica ni els i les practicants del catolicisme ni la societat en general esperava la renúncia i, molt menys, per les raons que s’endevinen darrere el seu críptic missatge. Ratzinger ens sorprenia amb una renúncia en dignitat i contra allò que representava.

El seu final ha estat sorprenent, poder inclús coherent amb una part del seu discurs teòric. Ha obert els ulls a molta gent de les males pràctiques de l’església catòlica i de què ni el poder diví, encara que sigui delegat, ho pot tot. La seva crítica ha dinamitat alguns fonaments del conservadorisme però ràpidament l’han reclòs i en pocs dies s’obliden les paraules i els fets i es reprenen les pràctiques i el discurs que ha caracteritzat el seu papat. Es tornen a fer públics escàndols d’abusos sexuals i tornen a ser al centre algunes de les persones que Ratzinguer havia apartat del càrrec en la seva coherència teòrica.

Ara 115 homes, que es diuen castos, verges i purs però que tenen sobre seu tots els escàndols de corrupció, d’associació amb la màfia, d’abusos sexuals… acumulats en tant que màxims representants d’una organització que ha demostrat estar corcada, sinó podrida, en els seus fonaments. El Papa sortint, malgrat el seu conservadorisme ho ha corroborat. Aquests 115 homes tornaran a decidir el futur del poder catòlic i les línies d’actuació prioritàries. La teologia crítica té ara una petita escletxa per fer-se espai, no li ho posaran fàcil malgrat hi ha moltes veus que critiquen les pràctiques i actituds poc cristianes de la jerarquia eclesiàstica, com a tot arreu una cosa és la base i l’altra els qui exerceixen el poder però el poder també pot ser un espai de creació de llibertat i d’expressió, tot i que no sembla que s’albirin canvis ni reformes significatives, al contrari, el discurs conservador, tancat, LGTBfòbic i el secretisme dels assumptes interns sembla que seguiran marcant el futur de l’església catòlica (com el d’altres organitzacions religioses). Aquells que volen ser la referència s’han convertit en allò que no hem de referir sinó com a mal exemple per al comportament social.

1684

Avui, 20 de novembre és el dia mundial de la Infància. Els i les menors de 18 anys queden protegits en el marc de reconeixement de drets de la Convenció dels drets de la infància, signada el 1989. En ella es reconeix el principi de no discriminació, “independentment de la raça, el color, el sexe, la llengua, la religió, l’opinió política o d’altra mena, l’origen nacional, ètnic o social, la posició econòmica, la incapacitat física, el naixement o qualsevol altra condició de l’infant, dels seus pares, o dels seus tutors legals

És del tot evident que cap estat compleix aquesta convenció i es trepitgen els drets dels infants de forma constant. És evident que els nivells de compliment varien segons els estats, el règim polític i econòmic, la legislació… però també que inclús en els estats més avançats la vulneració de drets de les nenes i els nens és un fet.

L’àmbit de l’educació és un àmbit és importantíssim en la construcció de la societat del futur i, també, en la formació de ciutadanes i ciutadans amb criteri propi per exercir la seva llibertat i conviure en una societat respectuosa i diversa. Als països democràtics, dits del primer món, l’educació és un dels àmbits principals de la batalla ideològica del conservadorisme. És també, en l’àmbit educatiu, on es pateixen discriminacions dures, cruels… l’homofòbia a les escoles, el buylling homòfob, és una realitat que es mostra amb tota la seva duresa.

Els nens i les nenes que mostren algun tipus d’orientació homosexual o, simplement, se’ls suposa. O aquells i aquelles que tenen actituds pròpies d’un sexe diferent al del seu cos biològic. L’assetjament no és un fet exclusiu per a les persones homosexuals, però si que s’està destapant com una eina social discriminatòria efectiva per a aquelles persones que basen la seva societat en les desigualtats.

Fa uns mesos la FELGT va publicar un estudi en el que exposava que el 43% dels i les joves que patien buylling homòfob es plantejaven el suïcidi. Alguns anys abans entitats catalanes (Casal Lambda, AMPGIL, Sin vergüenza) van participar en un estudi amb joves de Barcelona on ja s’apuntava una situació alarmant així com la manca d’eines de detecció per al professorat i per a les famílies.

Les denúncies en els darrers anys han estat moltes, les evidències constants i els casos que, malauradament, s’han conegut han estat amb finals dramàtics, com el cas de suicidi de l’austríac Joel Horn, de 13 anys, o el nen cordovès, també de 13 anys que pateix assetjament homòfob en una escola salesiana i que ja ha redactat dues notes de suïcidi. Són alguns dels casos, poder els que ens han arribat pels mitjans però si ens capbussem en les xarxes socials els drames dels nens i nenes que pateixen les conseqüències de l’assetjament homòfob són experiències esfereïdores.

La convenció dels drets de la infància recull aspectes com la llibertat d’expressió, a l’article 13, o el dret a la protecció contra interferències arbitràries i atacs a l’article 16. Recull també la responsabilitat dels estats per a protegir l’infant contra totes les formes de violència a l’article 19 o en l’article 28 el dret a l’educació basat en la igualtat d’oportunitats. És evident que tots aquests drets es vulneren en els estats democràtics europeus i que no s’estan prenent mesures adequades, ans al contrari.

L’església catòlica és un dels principals actors socials que promociona l’homofòbia. Actualment, amb l’aprovació perr part del TC del matrimoni igualitari la jerarquia eclesiàstica ha elaborat una estratègia per tal de promocionar unaactitud que exclou les famílies LGTB i ha fet casus belli del tema. Tanmateix sectors conservadors i la pròpia jerarquia catòlica van treballar, colze a colze, per que s’exclogués (com així va fer el govern del Partit Popular) del currículum escolar l’assignatura d’Educació per a la ciutadania i aquells continguts de presentació de la diversitat social que ells consideraven com a “perniciosos”.

S’evidencia que les passes enrere afecten la vida de les persones i que molts dels infants no poden desenvolupar lliurement la seva personalitat ni tenir un desenvolupament físic, mental, espiritual, social i moral adequat per què no se’ls permet expressar-se, perquè no se’ls reconeix una orientació o una identitat sexual diferent a la marcada per un sistema dirigit per una interpretació moral catòlica d’uns pocs i que se segueixen patint casos d’assetjament a les escoles i instituts sense que això sembli que importi a algunes administracions públiques ni a l’església catòlica ni a alguns sectors benpensants de la societat.

Els drets dels infants es vulneren i l’assetjament homòfob és una clara i dramàtica realitat que provoca morts, depressions, baixa autoestima i ciutadanes i ciutadans que en el futur preferiran viure a l’armari per no patir les situacions que han viscut d’infants.

L’article 28 de la Convenció dels drets de la infància recull que “Els Estats membres han de prendre totes les mesures adequades per assegurar que la disciplina escolar sigui administrada de manera compatible amb la dignitat humana de l’infant”, així doncs calen eines per a les famílies i els i les professionals, cal formació en la diversitat, cal treballar socialment contra les discriminacions i la LGTBfòbia i cal desenvolupar una democràcia plena que respecti i faci respectar els drets elementals.

1973

La Conferència Episcopal espanyola ha valorat com “greument injusta” la sentència del Tribunal Constitucional que ha decidit mantenir intacta la llei que el 2005 va ampliar el dret a matrimoni a parelles de gais i lesbianes. La màxima autoritat catòlica espanyola reclama una “urgent” llei de protecció de la família, ja que considera s’està privant els nens del “dret de tenir un pare i una mare”.

Reaccions com aquesta confirmen, lamentablement, les previsions de líders i entitats LGTB que adverteixen que no està tot aconseguit i encara queda pendent la lluita contra l’homofòbia social i la consecució d’una llei contra l’homofòbia.

No els importen els nens

En declaracions a idemTV, María José Arisa, vicepresidenta de Famílies Lesbianes i Gais (Famílies LG), assenyala que “en realitat els nens no els preocupen, només es preocupen d’ells quan són els nostres, no quan hi ha membres de l’Església implicats en abusos sexuals o quan s’estan morint de fam aquí i en altres parts del món”. Arisa creu que després de la sentència assistirem a una campanya homòfoba dels sectors més conservadors per evitar que es consolidin els drets que el col·lectiu LGTB ha aconseguit en els últims anys. “Són quatre gats però tenen molt poder i altaveus mediàtics, i són atacs que no podem permetre”, assenyala la vicepresidenta d’una associació que acull a més de 600 famílies en les quals els pares i les mares són homosexuals.

Des del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), Eugeni Rodríguez, acusa la Conferència Episcopal de situar-se, amb aquestes declaracions, “al marge de la legalitat” i de generar “odi i violència contra el col·lectiu LGTB”. Una posició que es comparteix, Joaquim Roqueta, secretari general de la Coordinadora LGTB de Catalunya, que reclama una llei contra l’homofòbia perquè no es produeixin els atacs a les persones LGTB com els que s’han fet des de la Conferència Episcopal, però també “diferents mitjans de comunicació d’extrema dreta que incorren en delictes de provocació de’l odi, la violència i la discriminació” cap a col·lectiu.

 Els cristians ignoren a l’Església

Per la seva banda, Jordi Valls de l’Associació Cristiana de Gais i Lesbiana (ACGIL), ha indicat a Idem TV que hi ha un divorci entre les bases cristianes i la jerarquia i afirma “que ja fa molt temps que ignoren les paraules de la Conferència Episcopal sobre sexualitat que expressen concepcions totalment retrògrades”. Valls afegeix que la jerarquia realitza una interpretació conservadora de la Bíblia que només mantenen aquells teòlegs que “estan a sou del Vaticà” i proposa com exemple a seguir les diferents esglésies luteranes dels països del nord d’Europa “que ja casen homosexuals”.

No deixa de ser, si més no, curiós que una institució com la Església catòlica que ha discriminat durant segles a les dones i els homosexuals parli de situacions “injustes” quan es refereix a una de les fites més importants del moviment LGTB. En referència a això, el portaveu de ACGIL critica que la jerarquia catòlica no s’hagi manifestat sobre la crisi o els desnonaments i sí sobre aquest tema. Amb tot, el que més li dol a Valls com pare és que “com cristians ens fa mal que altres cristians diguin que la meva família fa mal a la societat”.

 

ARTICLES D'OPINIÓ

3809
En els darrers temps estem assistint a l’emergència de noves realitats a l’interior del col·lectiu trans que ens conviden a seguir reflexionant sobre el...

LLIBRES DE L'ARMARI

1685
Un lloc quiet, un cor quiet, l’hora quieta. L’hora quieta és el títol de la novel·la de Maria Dolors Farrés en la que tracta...