Etiquetes Entrades etiquetades amb "assetjament"

assetjament

2390

Catalunya és, una vegada més, pionera en defensa dels drets del col·lectiu LGTB després d’aprovar una llei específica per la protecció dels drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i en contra de la seua discriminació, el passat 2 d’octubre. Aquesta ha comptat amb els vots a favor de tots els grups polítics, excepte el Partit Popular i la posició contrària a alguns d’articles d’Unió Democràtica de Catalunya.

 

 

El PP fins i tot la va recórrer al Consell de Garanties Estatutàries per considerar-la, possiblement, inconstitucional, tot i que aquest organisme ha assenyalat que està d’acord amb la legislació vigent. Una llei que compta, per tant, amb un ampli consens polític i social. Una llei que té amb un precedent de proposta de llei amb la darrera legislatura del tripartit i que ha comptat, des del primer moment, amb l’impuls de l’esquerra parlamentària i el moviment LGTB. L’aprovació d’aquest text legal és un fet històric que no només beneficia al col·lectiu, sinó que és un pas endavant per a tota la societat i senta les bases d’una llibertat afectiva-sexual real i efectiva.

El moviment LGTB, agrupat a la Plataforma LGTB.cat, n’ha estat un dels principals promotors com també el moviment del VIH. Des del Govern, la consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, valora el treball i l’esforç de consens per part de les entitats i dels grups parlamentaris que ha millorat, al seu parer, el redactat inicial.

 
Ple íntegre al Parlament de Catalunya:

 

Des del moviment també se’n destaquen altres parts de la llei que permeten garantir els drets i llibertats de les persones LGTB. En el debat al Parlament el passat 2 d’octubre els diferents grups polítics van mostrar els seus arguments. Des dels favorables a la llei, se cita, com a argument, la resolució del passat 26 de setembre de l’ONU, en la qual insta als estats a aprovar legislacions específiques per combatre la LGTBfòbia. I, alhora, des dels partits polítics es destaca el consens assolit i l’aposta per la no discriminació i les polítiques d’acció positiva.

La diputada destaca, com han fet altres grups favorables a la llei, que encara avui hi ha més de 70 països al món on l’homosexualitat o la transsexualitat estan prohibides i fins i tot condemnades a la pena de mort, però també recorda dades de la Unió Europea extretes d’una enquesta de 2012.

En un punt intermedi se situa Unió Democràtica que va votar en contra d’alguns articles de la llei però va donar suport a d’altres. Finalment des del PP expliquen el seu vot contrari per motivacions ideològiques.

Tot i el que queda per recórrer, el camí iniciat per Catalunya contra la LGTBfòbia, de ben segur serà seguit per aquells països avançats que vulguen una societat justa, igualitària i sense discriminacions. Des de la plataforma LGTB.cat ressalten que el camí de la igualtat d’oportuntitats efectiva i els drets tot just acaba de començar i assenyalen que n’estaran vigilants per al desplegament i compliment de la llei.

Una llei que no pot oblidar la lluita de moltes persones i de molts anys i també el dolor que la LGTBfòbia ha deixat. Un record que des del moviment LGTB català s’ha tingut també per a la transsexual Sònia assassinada el 1991, i per a l’empresari Juan Andrés Benítez, mort al barri del Raval a Barcelona fa poc més d’un any.

1960

La LGTBfòbia arriba a límits insospitats de surrealisme. Putin, en la seva febre discriminatòria, ha titllat d’agent estranger el col•lectiu “Coming Out” de Sant Petersburg, una associació LGTB que, de forma valenta, està lluitant pels drets del col•lectiu.

L’ex membre del KGB i, ara, President de Rússia utilitza un llenguatge propi de la guerra freda o de pel·lícules de James Bond per seguir perseguint, discriminant i reprimint les persones LGTB. La seva política clarament LGTBfoba té greus conseqüències físiques i psicològiques sobre les persones LGTB i promou les agressions de membres de l’extrema dreta russa.

S’han portat a terme en els darrers mesos atacs bestials i persecucions a membres del col·lectiu, el President Putin amb la seva política discriminatòria i la seva fòbia persecutòria afavoreix que les agressions creixin.

S’ataca, clarament, la llibertat del col·lectiu i amb l’anunci de què Coming Out “Serà controlada de prop per tal de mantenir l’ordre” també la llibertat d’expressió per reivindicar els drets del col·lectiu i combatre les discriminacions i els atacs.

La plaza del silencio, ens retrata la violència LGTBfoba dels darrers dies del franquisme amb tota la cruesa. La convivència de la violència ultra amb la persecució policial i l’exclusió social. Una realitat que fou dura i que, malgrat tot, no hem aconseguit eradicar.

Chueca, una plaça que ara ja forma part de l’imaginari LGTB, és el centre de la història que ens explica Rafael Herrero. La normalització LGTB que ara viu la plaça, el barri, pot sobtar amb aquesta mirada enrera de tant sols quaranta anys.

 

 

El contrast entre la realitat quotidiana actual i la realitat d’uns anys enrera també es reflecteixen en el contrast que hi ha entre les contradiccions del protagonista que creia haver vist a prop la llibertat amb la mort del dictador i, alhora, veu com els seus amics són amenaçats i morts violentament i la seva pròpia por.

La violència LGTBfoba és l’eix que vertebra la història i la denúncia que la novel·la destaca. Denúncia la violència i la hipocresia, les complicitats que té la discriminació i l’aniquilació violenta de persones LGTB.

La plaza del silencio, és una novel·la negra que mostra, denúncia i… enganxa. Ha estat publicada per l’editorial Al revés, que té una col·leció interessant de novel·la negra i que també ha publicat autores de referència per al col·lectiu LGTB com Susana Hernández. La plaza del silencio és plena de flash backs en la que l’autor, periodista de llarga trajectòria, també plasma els seus propis records. I també, plena de contradiccions dels personatges amb la seva sexualitat, les seves pors i la seva llibertat.

1615

EDITORIAL

No actuar en contextos que es pateix LGTBfòbia és connivència i col·laboració. La inacció ha de tenir un preu i això és el que ens diu la recent sentència que ha imposat una multa de 51.000 euros a una escola de Cerdanyola del Vallès per no haver abordat una situació de discriminació. És una sentència i un precedent important que ens diu, li diu a la societat sencera, que no es pot ser indiferent a la LGTBfòbia. I menys en un àmbit tan important com l’escola que és on s’educa en valors a les properes generacions. Els nostres polítics i les nostres polítiques tenen la gran responsabilitat d’evitar que una situació com la que s’ha produït a Cerdanyola es repeteixi. La Llei contra la LGTBfòbia que aprovarà el Parlament català, i que només està pendent del recurs del PP al Consell de Garanties Estatutàries, va també en aquest camí, en el de la prevenció.

No és només, però, cosa dels polítics i les polítiques, la ciutadania també podem fer molt contra la LGTBfòbia, no podem quedar-nos callats: ni el professorat, ni pares i mares, ni l’alumnat. Amb tot, són els educadors i les educadores els i les que tenen major responsabilitat. La sentència acusa a l’escola de minimitzar i fins i tot ignorar la situació de discriminació que va patir l’adolescent que va estar prop de 900 dies en tractament per un trastorn adaptatiu, amb ansietat i depressió. És un patró que es repeteix: ignorar la discriminació i minimitzar les queixes de la víctima quan no culpabilitzar-la amb les terribles conseqüències emocionals que això té.

Tot i això, el reconeixement judicial no és suficient. Necessitem que l’administració s’implique en la lluita contra la LGTBfòbia a l’escola per evitar que siga un espai insegur per a les criatures LGTB, com afirmava Esther Nolla en una entrevista per a IDEMTV. Necessitem eines per poder abordar situacions com aquesta d’ofici, i que hi hagi mecanismes per si un professor o professora o el director o directora del centre no actua. Necessitem un professorat format per prevenir la LGTBfòbia i abordar la diversitat afectivo-sexual, però també reglaments interns que penalitzen la inacció. Necessitem la col·laboració dels pares i mares de l’alumnat. Per això felicitem al moviment LGTB pel gran èxit que suposa la propera aprovació al Parlament català de la Llei pels drets de les persones LGTB perquè es puguen garantir de forma efectiva els nostres drets i llibertats.

1931

Eugeni Rodríguez és portaveu de l’Observatori contra l’Homofòbia, una entitat que elabora un informe anual sobre les situacions i casos de discriminació per LGTBfòbia.

Durant l’any 2013 han abordat prop 384 casos, un 2% més que l’any anterior. Si bé el major nombre de casos tenen a veure amb discriminacions o agressions a l’espai públic, les que tenen un major increment són les que es produeixen als serveis i administració pública i, especialment, les que es produeixen a les xarxes en les quals els homòfobs actuen amb gran impunitat.

 

 

1654

EDITORIAL

La República de Malta, república insular del Mediterrani independent des del 1964, ha decidit obrir la via al matrimoni igualitari. El govern maltès ha aprovat una llei que autoritza les unions civils permetent les persones del mateix sexe a accedir al matrimoni.

La proposta va passar pel parlament i no va rebre cap vot encontra, tot i que el grup de l’oposició, el Partit Nacionalista, va decidir abstenir-se tot expressant reserves a l’entorn de l’adopció, però el seu acord amb el reconeixement del dret a la unió matrimonial.

Malta és el vint-i-dosè estat d’Europa que reconeix el dret al matrimoni igualitari, tot i que la religió catòlica a la república és religió d’estat i que la Constitució no ho permetia. El Parlament de Malta no va dubtar a modificar la Constitució per tal d’incloure l’orientació sexual i identitat de gènere entre els motius de discriminació que es prohibeixen.

Segons l’Índex de Rainbow Europa de maig de 2013, elaborat per ILGA- Europa, Malta va arribar 18 entre 49 països europeus que duen a terme lleis i polítiques que afecten els drets humans de les persones LGTB. Malta cobria només un 35% de les polítiques i legislació que ILGA-Europa valorava com a necessàries

En canvi l’Estat espanyol que en el mateix índex compleix un 65% i ocupa la cinquena posició va fent passes enrere. El Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació espanyol tenia entre les seves prioritats la defensa dels drets LGTB en l’àmbit internacional. Entre les cinc prioritats de les polítiques de cooperació s’establia la no discriminació per raó de gènere i orientació sexual.

La darrera setmana hem vist com el Ministeri primer anunciava l’eliminació d’aquesta prioritat en la seva política internacional i dos dies després va rectificar, degut a la pressió social.

El que queda ben clar és que les prioritats d’estat en les polítiques LGTB depenen de voluntats polítiques i que la voluntat a Europa està sent tirar endavant, encara que no prou ràpidament, en l’avanç dels drets de les persones LGTB, mentre l’estat espanyol vol portar a terme una marxa enrere inacceptable.

2019

La Transfòbia, en tant que discriminació, té una de les seves manifestacions més clares en el mercat laboral. Si bé la invisibilitat del col·lectiu en aquest àmbit ha estat deguda a la seva exclusió, gairebé total, del mateix, actualment ens trobem davant de reivindicacions clares dels drets laborals. El grup LGTB de UGT va debatre el tema en unes jornades, per tal d’aprofundir en les estratègies d’actuació.

 

 

Les actituds discriminatòries es troben arreu , però és a la feina on de forma, moltes vegades indirecta, es vulneren els drets. En aquest sentit, Santos Félix, ex-vicepresident del Consell Nacional LGTB i representant a l’Òrgan Paritari del Pla d’Igualtat (OPPI) de la Funció Pública de la Generalitat, destaca la necessitat d’impulsar protocols que combatin aquesta discriminació.

El dret al treball és un dels principis fonamentals dels drets humans que també es troba recollit als Principis de Yogyakarta que destaquen la necessitat de desenvolupar la legislació i les mesures pertinents per eliminar les discriminacions per orientació sexual o identitat de gènere per tal de facilitar l’accés al lloc de treball i contrarestar les actituds discriminatòries.

1591

EDITORIAL

L’aposta que alguns col·lectius d’inspiració cristiana i polítics conservadors fan per les teràpies reparatives per al col·lectiu LGTB, són un motiu d’alerta social i sanitària. S’ha demostrat que aquestes teràpies no són sinó tortures de diferent intensitat a les que s’apliquen principis conductistes, per tal d’inhibir el desig amorós i sexual vers les persones del mateix sexe.

Fa uns mesos, l’associació cristiana Exodus Internacional va emetre un comunicat en el que demanava perdó a les persones que s’havien acollit, durant trenta-set anys de pràctica, a aquestes teràpies, destacava que no eren efectives i reiterava el seu compromís de deixar de practicar-la i convertir-se en una “nova organització més cristiana i acollidora”. Després d’anys de crítiques a l’aplicació de la teràpia, el President de l’associació reconeixia en una carta “Si us plau, sapigueu que em estic molt penedit. Em sap molt greu el dolor i el mal que molts de vosaltres heu sofert. Em sap greu que alguns de vosaltres hàgiu hagut de passar-vos anys lluitant contra la vergonya i el sentiment de culpa quan veieu que la vostra orientació no canviava. Em sap greu haver promogut que l’orientació sexual es podia canviar i defensat teories sobre l’orientació sexual que estigmatitzaven els pares. Em sap greu no haver-vos defensat que persones que públicament estaven al meu costat us han insultat dient-vos sodomites o coses pitjors. Em sap greu que, coneixent-vos tant bé com us conec, hagi fallat d’explicar públicament que els gais i les lesbianes són tan capaces de ser uns pares exemplars com les persones heterosexuals”. Exodus Internacional, s’afegia a altres organitzacions que havíen aplicat aquest tipus de teràpies.

Tot i així diferents organitzacions i autors segueixen defensant aquestes teràpies, tot i que l’associació Americana de Psiquiatria l’ha condemnat i rebutjat. Les teràpies reparatives de l’heterosexualitat només produeixen autoodi, exclussió i porten, moltes vegades, al suïcidi. És un tractament psicològic amb un alt contingut de fe religiosa que tracta l’homosexualitat com una malaltia, malgrat que l’Organització Mundial de la Salut va excloure l’homosexualitat com a malaltia el 1990.

Diferents persones han denunciat aquestes pràctiques, en primera persona, i mentre en alguns països avancen en la legislació, com ara als EUA, a l’estat de Califòrnia, per a prohibir aquestes falses teràpies, fa tan sols 2 anys un polític destacat com Duran i Lleida va defensar-les.

Actualment hi ha una important iniciativa a change.org, impulsada per Alec Fisher, un estudiant a qui Marcus Bachmann (espós dela congressista nord-americana Michele Bachmann- va aplicar la teràpia quan era adolescent. Aquesta petició demana que no s’apliqui la teràpia, de forma especial a nens i nenes, i ja ha aconseguit 70.000 signatures. Fisher també ha impulsat un projecte de llei i ha realitzat un interessant documental sobre la discriminació LGTB i el buylling en la que denúncia aquestes situacions.
Hi ha moltes reparacions a fer al col·lectiu LGTB, moltes reivindicacions pendents de fer realitat, però aquesta reparació no ens cal, no la volem.

 

 

2485

“A Sonia Rescalvo Zafra, que va morir brutalment assassinada el 6 d’octubre de 1991 en aquesta glorieta per un grup de neonazis a causa de la seva identitat sexual. La ciutat de Barcelona condemna aquest crim i rebutja qualsevol actitud o acció que vulneri els drets recollits a la Declaració Univesal dels Drets Humans”

Aquest és el text que indica que, 22 anys després de la seva mort, Sonia Rescalvo, la transsexual Sonia, hagi rebut un homenatge per part de la ciutat de Barcelona. Un homenatge que és un reconeixement a la diversitat i una denúncia a la violència LGTBfoba.

 

 

El passat 6 d’octubre l’Ajuntament de Barcelona, acompanyat de les entitats i persones LGTB va rebatejar la glorieta de la Ciutadella. Han estat molts anys de reivindicació del moviment LGTB que finalment va prendre forma d’acord en el Consell Municipal LGTB de Barcelona i que el 14 de març va ser aprovat pel Consell de Districte de Ciutat Vella, tal com IDEMTV ha anat informant.

La Sonia s’ha convertit en un símbol contra la intolerància però tal com apunta Ferran Pujol que va ser una de les persones que la van conèixer era discreta en la seva qüotidianitat. La nova glorieta de la transsexual Sonia vol ser un simbol i un espai de visibilitat alhora que les institucions volen mostrar el compromís de Barcelona per lluitar contra la violencia LGTBfoba i la intolerància, tal com destaca la regidora Francina Vila.

Sonia Rescalvo Zafra, assassinada violentament per neonazis ha esdevingut un símbol i la seva memòria dóna visibilitat a la lluita contra la intolerància

Una persona trans és assassinada cada dos dies. Segons un informe de l’organització Transgender Europe de 14 novembre de 2012, 265 persones trans van ser assassinades en els últims 12 mesos. Aquesta situació és insuportable i requereix d’una acció eficaç per acabar amb aquesta onades d’assassinats que repugnen a qualsevol persona decent.

La transfòbia mata, no només ridiculitza, margina i ens invisibilitza, sinó que també mata. La transfòbia no només és una malaltia, és l’expressió d’una forma de pensar totalitària, que considera que les persones que no s’ajusten a la seva forma de pensar han de ser eliminades sistemàticament.

la transfòbia és enemiga de la llibertat perquè considera que només hi ha una manera digna de viure i de pensar i no tolera altres formes de viure o de pensar. La transfòbia vol una societat uniforme, homogènia i on totes les transgressions a la norma arbitrària siguin implacablement castigades.

Una societat democràtica ha de castigar severament tota mostra de transfòbia, ja que aquesta és enemiga de la llibertat i la justícia. No podem permetre que 265 persones trans siguin assassinades cada any. Per això, necessitem a Catalunya una llei que sancioni la transfòbia i l’homofòbia. El ciutadà ha d’entendre que el problema no és la transsexualitat o l’homosexualitat, el problema és la transfòbia i l’homofòbia.

Un conjunt d’associacions estan impulsant un manifest contra el genocidi trans que, quan reuneixi un nombre de signatura suficient, es presentarà al secretari general de les Nacions Unides perquè l’ONU prengui les mesures necessàries per acabar amb la transfòbia i marginació que les persones transsexuals pateix actualment al món. Aquesta és una de les accions que ens ajudaran a acabar amb la transfòbia i l’homofòbia. Els governs s’han d’adonar que el seu deure és combatre l’homofòbia i la transfòbia i no emparar-la com fa, entre d’altres, el Govern Rus de Vladimir Putin.

Hem de prendre consciència que quan permetem que la injustícia danyi a una sola persona la nostra llibertat està en perill. Una societat només és lliure si es respecta la diversitat i dret de cada persona a viure lliurement segons els seus sentiments i conviccions.

 

Joana López (Barcelona, 1968). Diplomada en Ciències Empresarials i activista trans. Ha militat en el col·lectiu de transsexuals de Catalunya des de 1998 fins 2003. El 2003, va fundar, juntament amb Gina Serra, l’Associació de Transsexuals de Catalunya i des d’ella segueix lluitant pels drets civils de les persones trans. Des d’abril de 2013 és vicepresidenta segona del Consell Nacional LGTB.
Socialista que creu en la democràcia i partidària d’un sistema econòmic i social que permeti acabar amb la pobresa, la desigualtat social i que ajudi a tots a trobar la felicitat. Un sistema que permeti que hi hagi vida abans de la mort.

ARTICLES D'OPINIÓ

18734
El que TV3 va decidir no mostrar en el seu documental sobre menors transsexuals. Aquest diumenge a la nit TV3 emetia un documental en el...

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

4318
“Durant gairebé mig segle, París va ser dona, una dona intel·ligent, creativa, fascinant” diu Andrea Weiss, autora de “Paris era mujer. Retratos de la...